divendres, 3 de novembre de 2017


NOVEMBRE 1a setmana

 BON DIA:  M'INTERESO 
PELS ALTRES !!!


DILLUNS

FORMA SEGURA DE CAURE MALAMENT...

Aquella noia va arribar a casa una mica amoïnada. Volia explicar a la seva germana, alguns anys més gran que ella, el motiu de la seva preocupació: no acabava de trobar-se a gust a la classe, la majoria de companyes i de companys no li feien gaire cas, i més aviat es trobava una mica desplaçada. Quan la germana gran va tornar al vespre de la universitat, la petita de seguida li va engegar el llistat de coses que tenia preparades, i l’altra -com sempre que parlaven- se l’escoltava amb atenció. La llista de coses era llarga: queixes i més queixes del que feien malament els companys i companyes de classe, els professors i la tutora, i de com gairebé ningú no se l’escoltava quan anava a explicar-li les seves coses. Estava farta, i no ja sabia què fer perquè li dediquessin una mica d’atenció. Quan va acabar de dir tot el que va voler, es va quedar mirant la seva germana gran, esperant d’ella una paraula de comprensió o algun consell màgic. Aquesta li va dir: “¿T’interesses alguna vegada pel que els passa als teus companys, o sempre els parles del que et passa a tu? ¿Sempre et queixes de tothom quan parles amb algú, com ho has fet ara amb mi? ¿...I t’estranyes que no et facin cas, o que no es matin per escoltar-te?”
Actualment existeixen molts llibres que expliquen com caure bé als altres, com resultar simpàtic i tenir èxit amb les persones, i coses per l’estil. Però un dia em va cridar l’atenció un que portava per títol “Deu maneres segures de caure malament a la gent”. Entre aquestes deu maneres figurava la següent recomanació: “Parli vostè sempre de vostè mateix i no canviï mai de tema. No pari mai de queixar-se del que fan els altres. Si aconsegueix parlar sempre de vostè mateix i queixar-se sempre del que fan els altres, tingui per segur que tothom el començarà a considerar una persona realment insuportable”.

 DIMARTS
FUNCIONARI GENERÓS

Llegia en una publicació dominical l’entrevista que li feien a una persona que ja fa uns anys que es dedica a fer de “voluntari de presons”, és a dir, que va a les presons en moments i dies determinats a fer algun tipus d’activitat amb la gent que hi viu. Després de començar amb aquesta tasca voluntària es va fer funcionari de presons, i ara es pot dir que fa les hores de la seva feina i altres hores de voluntariat. Sempre amb la idea d’implicar-se en la vida dels reclusos, de “no passar de puntetes”, com diu ell. Quan li pregunten com ajuda els reclusos ell contesta que “escoltant molt, demostrant interès, comprenent molt”. Quanta gent no és escoltada, per quanta gent ningú no demostra interès! Aquesta persona de la qual parlem sap molt bé -igual que moltes altres persones- que quan algú nota que demostren interès per ell, per la seva vida, pel que li passa, generalment es troba millor, més animat, perquè s’ha vist més recolzat i valorat. Sobretot quan es tracta d’algú en el qual ningú no es fixa o que és fins i tot rebutjat. Hi ha persones -com aquest voluntari i treballador de presons- capaces de demostrar interès per les persones més marginades i oblidades; ¿què els mou a fer això? I nosaltres, ¿demostrem interès pels altres, sobretot per aquells que es troben més apartats? 

                                    DIMECRES
CONÈIXER PER RESPECTAR

En una publicació hi havia un article que parlava d’activitats pastorals que es fan en atenció a les persones sordes; ho comenten amb motiu de celebrar-se per aquests dies el “Dia Mundial de la Persona Sorda”. En algun altre lloc llegeixo que també aquesta setmana se celebra el dia dedicat a les persones invidents. I mentre observo això en vénen al cap moments en què he sentit com algun noi insulta un altre dient-li una expressió que, almenys a mi, em fa mal a l’oïda: “subnormal”. Sempre que ho he sentit estant davant d’algun grup de nois i noies (a classe o on sigui) els he fet una pregunta a tots: “Algú coneix alguna persona que sigui subnormal, és a dir, disminuïda psíquica?”. I de totes les vegades que ho fet, sempre hi ha algú que aixeca la mà i que diu que sí que en coneix i que n’ha tractat (un germà, o un familiar, o un veí o conegut). I la segona pregunta és: ¿I què opines d’elles? I la resposta sempre és, més o menys: “Són unes persones encantadores, simpàtiques i molt agraïdes” (I, si no, penseu-hi els qui en coneixeu alguna). Simplement és per recordar una cosa que em sembla important: per respectar hem de conèixer. I a vegades va molt bé conèixer realitats poc habituals de persones: les que treballen per causes justes i les defensen (i que a vegades són perseguides per això), o les que viuen amb alguna minusvàlua (persones sordes, invidents, disminuïdes psíquiques...) Segur que si les coneixem aprendrem moltes coses d’elles, valorarem el que fan i les sabrem tractar amb el respecte i l’atenció que es mereixen.

DIJOUS


DIVENDRES


CONVERSA SALVADORA
Aquella jove va acabar el dia cansada del treball i de les hores en la facultat. Aquell vespre, quan va acabar en la universitat només tenia ganes de tornar a casa, de prendre alguna cosa i d’anar a dormir. En sortir, s’acomiada ràpidament dels companys; però una companya li pregunta què pensa fer: es nota que no té pressa per tornar a casa. La resposta és ràpida i segura: “Me’n vaig casa, sopo alguna cosa i em poso a dormir. He tingut un dia horrorós”. I de sobte veu com la que li ha fet la pregunta se’n va cap a la paret, s’hi recolza i comença a plorar. Sent llàstima per ella i se li acosta. És una noia estrangera, està sola, i segur que li ha passat alguna cosa greu. Però està massa cansada per escoltar-la en aquell moment i li fa una promesa: “-Mira, demà et truco i xerrem tranquil•lament”. L’altra la mira amb cara poc convençuda, però amb una mica d’esperança: “¿De veritat que em trucaràs demà?”. La noia li assegura que sí, i encara s’ofereix per acompanyar-la fins a la parada de l’autobús, perquè li expliqui alguna cosa del que li passa. Però quan comença a explicar-li la seva situació, i quan sent el to de la seva veu, s’adona que aquella companya no pot esperar el dia següent perquè algú l’escolti. Per això no té valor per deixar-la sola, agafa forces per superar el seu cansament i decideix estar amb ella fins que acabi de parlar. Aquelles hores que va estar amb ella van ser la salvació per a aquella companya de facultat, sola i desesperada. La seva desesperació es va convertir en esperança; una llum va entrar en la gran foscor de la seva ànima. Algun autor ha escrit: “L’esperança és com l’aire que respirem i el pa que mengem. Necessitem l’esperança com el peix necessita l’aigua. Si se’ns pren l’esperança som com un peix tirat a terra, on s’asseca i mor”.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada