Si jo parlés els llenguatges dels homes i dels àngels però no estimés, seria com una esquella sorollosa o un cèmbal estrident. 2 Si tingués el do de profecia i penetrés tots els designis amagats de Déu i tot el coneixement, si tingués tanta fe que fos capaç de moure les muntanyes, però no estimés, no seria res. 3 Si repartís tots els meus béns als pobres, fins i tot si em vengués a mi mateix per esclau i tingués així un motiu de glòria, però no estimés, de res no em serviria.
4 El qui estima és pacient, és bondadós; el qui estima no té enveja, no és altiu ni orgullós, 5 no és groller ni egoista, no s'irrita ni es venja; 6 no s'alegra de la mentida, sinó que troba el goig en la veritat; 7 tot ho excusa, tot ho creu, tot ho espera, tot ho suporta.
8 L'amor no passarà mai. Vindrà un dia que el do de profecia serà inútil, que el do de parlar en llengües s'acabarà, que el do de conèixer serà també inútil. 9 Ara els nostres dons de coneixement i de profecia són limitats. 10 Però quan vindrà allò que és perfecte, serà inútil allò que és limitat. 11 Quan era un infant, parlava com un infant, pensava com un infant, raonava com un infant; però d'ençà que sóc un home, tinc per inútil el que és propi dels infants. 12 Ara hi veiem de manera fosca, com en un mirall poc clar; després hi veurem cara a cara. Ara el meu coneixement és limitat; després coneixeré del tot, tal com Déu em coneix. 13 Mentrestant, subsisteixen la fe, l'esperança i l'amor, tots tres; però l'amor és el més gran.
DIJOUS
El dia més bell: avui.
La cosa més fàcil: equivocar-se.
L'obstacle més gran: la por.
L'error més gran: abaixar els braços.
L'arrel de tots els mals: l'egoïsme.
La distracció més bella: la feina.
La pitjort derrota: el desànim.
Els millors professors: els nens.
La primera necessitat: comunicar-se.
El que fa més feliç: ésser útil als altres.
El misteri més gtran: la mort.
El pitjor defecte: el mal humor.
La persona més perillosa: la mentidera.
El sentiment més roí: el rancor.
El regal més bell: el perdó.
El més imprescindible: la llar.
La ruta més ràpida: el camí correcte.
La sensació més grata: la pau interior.
L'esguard més eficaç: el somriure.
El millor remei: l'optimisme.
La major satisfacció: el deure acomplert.
La força més potent del món: la fe.
Les persones més necessàries: els pares.
La cosa , bella de totes: L'AMOR
DIVENDRES
dissabte, 21 de març del 2026
MARÇ 4a setmana
BON DIA: NATURA !!!
DILLUNS
La terra és un espai natural únic on convivuen una infinitat d'espècies de tota mena i trobem una sèrie de recursos que ens serveixen per satisfer les nostres necessitats biològiques, econòmiques, socials i culturals; i així desenvolupar les condicions actuals de vida, però els éssers humans no hem fet un ús eficient i conscient d'aquestes bondats del nostre planeta. És per això que actualment tenim una sèrie de problemes ambientals com l'escalfament global, el canvi climàtic, la pèrdua de la biodiversitat, el deteriorament de la capa d'ozó, la contaminació dels nostres mars, entre d'altres; que han anat deteriorant les condicions naturals de la Terra.
La nostra responsabilitat amb el planeta hauria de generar un compromís ambiental a cadascun de nosaltres per a tota la nostra vida, ja que al llarg d'aquesta nosaltres serem els responsables directes amb cadascuna de les nostres accions per millorar les condicions ambientals o per contra augmentar els impactes negatius. Una acció molt difosa i senzilla en relació amb la cura ambiental és plantar un arbre. Així contribuïm a millorar la qualitat de l'aire. No es tracta només de plantar-lo a terra i deixar-lo perquè creixi sinó que requereix compromís i cura. De la mateixa manera, totes les accions a favor del nostre planeta han de ser constants i sostenibles per obtenir resultats favorables. És a dir que la nostra responsabilitat envers el planeta va més enllà de només la nostra voluntat. Involucra actuar constantment i concretament amb petites o grans accions que aniran sumant a poder assolir un desenvolupament sostenible.
DIMARTS DIMECRES
DIJOUS
DIVENDRES
diumenge, 15 de març del 2026
MARÇ 3a setmana
BON DIA: ENS ESCOLTEM !!!
DILLUNS
DEFORMACIÓ DE VERSIONS
ORDRE INICIAL DEL CORONEL AL COMANDANT: «Demà a dos quarts de deu haurà un eclipsi de Sol, fet que no passa tots els dies, que formin els soldats en el pati en vestit de campanya per a presenciar el fenomen. Jo els donaré les explicacions necessàries. En cas que plogui, que formin en el gimnàs».
EL COMANDANT AL CAPITÀ: «Per ordre del senyor coronel, demà a dos quarts de deu haurà un eclipsi de Sol, segons el senyor coronel, si plou no es veurà res a l'aire lliure, llavors en vestit de campanya l'eclipsi tindrà lloc en el gimnàs, fet que no passa tots els dies. Ell donarà les ordres oportunes».
EL CAPITÀ AL TINENT: «Per ordre del senyor coronel, demà a dos quarts de deu en vestit de campanya inauguració de l'eclipsi de Sol en el gimnàs. El senyor coronel donarà les ordres oportunes de si deu ploure, fet que no passa tots els dies. Si fa bon temps i no plou, l'eclipsi tindrà lloc en el pati».
EL TINENT AL SERGENT: «Demà a dos quarts de deu, per ordre del senyor coronel plourà en el pati de la caserna. El senyor coronel en vestit de campanya donarà les ordres en el gimnàs perquè l'eclipsi se celebri en el pati».
EL SERGENT AL CAP: «Demà a dos quarts de deu, tindrà lloc l'eclipsi del senyor coronel en vestit de campanya per efecte del Sol. Si plou en el gimnàs, fet que no passa tots els dies, se sortirà al pati».
EL CAP ALS SOLDATS: «Demà, a això de dos quarts de deu, sembla ser que el Sol en vestit de campanya eclipsarà al senyor coronel en el gimnàs, llàstima que això no passi tots els dies».
DIMARTS
DIMECRES
DIJOUS
DIVENDRES
divendres, 6 de març del 2026
MARÇ 2 na setmana
BON DIA: SILENCI !!!
DILLUNS
Ahir diumenge va ser el dia Internacional de la dona
DIMARTS
Aquest video el vam gravar fa 5 anys i té trista actualitat
DIMECRES
DIJOUS
DIVENDRES
ME gustas cuando callas porque estás como ausente,
y me oyes desde lejos, y mi voz no te toca.
Parece que los ojos se te hubieran volado
y parece que un beso te cerrara la boca.
Como todas las cosas están llenas de mi alma
emerges de las cosas, llena del alma mía.
Mariposa de sueño, te pareces a mi alma,
y te pareces a la palabra melancolía.
Me gustas cuando callas y estás como distante.
Y estás como quejándote, mariposa en arrullo.
Y me oyes desde lejos, y mi voz no te alcanza:
déjame que me calle con el silencio tuyo.
Déjame que te hable también con tu silencio
claro como una lámpara, simple como un anillo.
Eres como la noche, callada y constelada.
Tu silencio es de estrella, tan lejano y sencillo.
Me gustas cuando callas porque estás como ausente.
Distante y dolorosa como si hubieras muerto.
Una palabra entonces, una sonrisa bastan.
Y estoy alegre, alegre de que no sea cierto.
dissabte, 28 de febrer del 2026
MARÇ 1a setmana
BON DIA: COMPROMÍS!!!
DILLUNS
PERDRE EL TEMPS AMB ELS ALTRES
Divendres matí, en un canvi de classe. Un noi es dirigeix a una noia. Ja fa temps que va darrera d’ella, i aquell dia es decideix: li proposa d’anar diumenge a la tarda a una festa que tenen muntada ell i un grup d’amics i amigues. La noia, de moment, dubta. ¡Quantes companyes haurien sospirat per una invitació d’aquell noi, el “guapo” de la classe! Al final li dóna la resposta: “Ho sento, no puc; ja estic compromesa”. “I es pot saber en què estàs ocupada?” -pregunta el noi. En aquell moment entra la professora i comença la classe. A l’hora del pati, el noi, una mica “mosca”, busca la resposta a la seva pregunta. I la noia, amb calma i amb convicció, la hi dóna: “He quedat amb un grup; alguns diumenges a la tarda anem a una residència d’avis i ens hi passem una bona estona amb ells, xerrant, escoltant-los, fent-los cantar... fent una mica el ‘burro’, però s’ho passen molt bé... i nosaltres també”. El primer que va passar pel cap del noi va ser burlar-se d’ella i tractar-la de “santurrona”, però es va aguantar. No se li hauria acudit mai que aquella noia, tan “maca” i “normal”, es dediqués algunes tardes de diumenge a “perdre el temps” d’aquella manera.
De totes formes, allò el va fer pensar una mica. De fet, ell durant el cap de setmana feia el que volia, però també reconeixia que no sempre quedava satisfet. I aquella noia sempre li havia semblat que estava contenta i alegre. Ben mirat, no li semblava tan “normal”: atenta amb tothom, optimista, a vegades massa “madura” en segons quines discussions... Tot això el va decidir a conèixer-la una mica millor, i no precisament convidant-la a una festa. En poc més d’un any la vida del noi també va deixar de ser “normal”: els seus amics tampoc no imaginaven que un dia el veurien animant grups d’adolescents i de joves, i impulsant amb ells activitats de voluntariat. S’havia “compromès” de forma diferent.
Aquesta història és una història “sense noms”. Es podria haver posat el nom real dels protagonistes, però també es podrien posar molts altres noms d'històries semblants, amb persones joves que descobreixen una forma diferent de viure que els fa trobar un sentit diferent a la vida, i que els fa estar satisfets.
Pep Alaman (salesià)
DIMARTS
DIMECRES
DIJOUS
DIVENDRES
diumenge, 22 de febrer del 2026
a FEBRER 4a setmana
PARLEM BÉ DELS ALTRES!!!
Dilluns
Dimarts
MENJAR-SE LES CRÍTIQUES
En una ocasió una persona va demanar hora per parlar amb el director de l'escola on anava el seu fill. Aquest li va donar dia i hora i el va rebre en el seu despatx. El senyor en qüestió estava molt ressentit i enfadat amb tothom una mica, de forma que es va dedicar una bona estona a desfogar-se tot parlant malament d'alguns mestres, d'alguns companys de classe del seu fill, de la seva dona, i fins i tot del director. En les seves paraules hi havia abundant violència (crits, insults...) El director l'escoltava amb paciència, sense immutar-se i sense respondre als insults que aquell senyor dirigia contra ell i contra tothom. Després d'una bona estona l'home es va callar, ja cansat de tants crits i insults. Aleshores el director li va dir:
-Ara que veig que ja ha acabat li faig una pregunta: Vostè acostuma a rebre visites a casa seva?
-Sí, algunes vegades -va contestar l'home.
-I quan té visites a casa seva, els ofereix alguna cosa de beure o de menjar?
-Sí, naturalment -digué el senyor.
-I si alguna vegada la visita no vol allò que vostè li ofereix, què fa?
-No m'importa. La beguda la guardo i el que és de menjar m'ho menjo jo després, perquè no es faci malbé.
El director li va dir aleshores:
-Doncs això mateix pot anar fent amb les seves crítiques. Ha estat vostè molt amable en convidar-me a les seves crítiques i als seus insults, però jo no els vull compartir amb vostè. Per tant, ja se'ls pot anar menjant sol.
L'home, avergonyit, no va saber què dir.
¿Tu ets dels qui sempre s'omplen la boca de crítiques contra tothom, o saps parlar bé dels altres?
¿Deixes que davant teu es parli malament de la gent, o no fas cas a les persones que sempre estant queixant-se i criticant els altres?
Dimecres
LES TRES PORTES
Una persona, d’aquelles a qui agrada fer safareig, va a un conegut seu, company de treball, a explicar-li una xafarderia sobre una tercera persona. El conegut li para els peus:
-No; abans de dir-me res, pensa en el que em vols explicar i mirem si passa per les tres portes... Si no és així, no cal que m’expliquis res.
L’altre li va contestar:
-¿Què vols dir amb això de les tres portes?
-Doncs molt senzill. La primera porta és la de la veritat. ¿El que em vols dir, estàs segur que és veritat, n’estàs ben informat?
-Home; a mi m’ho ha dit un conegut, que es veu que ho ha sentit dir a la dona d’un amic seu (no sabria dir-te qui), però no sé si realment és veritat.
-Doncs, si no saps si és veritat, no cal que em vinguis a explicar res. Però continuem repassant les portes. La segona porta és la de la bondat: el que em volies dir era amb la intenció d’ajudar a algú, o podria fer mal a alguna persona?
-Més aviat faria mal a algú, i no ajudaria a ningú.
-Aleshores, tampoc no vull que em diguis res. I la tercera porta és la de la necessitat: ¿és necessari que em vinguis a dir a mi això que em volies explicar?
-Doncs, realment no. T’he vist i se m’ha acudit explicar-t’ho, però necessari no ho és.
-¿Veus? El que em venies a explicar no passa per les tres portes; per tant, és millor que te n’oblidis i que ho deixis córrer; i a mi, sense aquestes condicions, no cal que m’expliquis res sobre aquesta persona ni sobre ningú.
Si les coses que diem dels altres, o les que sentim dir, les féssim passar per aquestes tres portes... Quants mals rotllos evitaríem, quants malentesos i disgusts no arribarien a donar-se... Però no sempre tenim prou sinceritat i valentia per fer-ho.
Dijous
Divendres
ELS DEFECTES DELS ALTRES
Fa molt de temps hi havia un hostal anomenat “L’Estel de Plata”. El seu amo no estava satisfet de com li anava el negoci. Feia una bona propaganda i esforços per atreure clientela, tenia bones atencions amb els clients i cobrava uns preus raonables, però els resultats econòmics no eren els que ell esperava. Com que començava a perdre diners, va decidir anar a consultar una persona sàvia, la fama de la qual havia arribat a les seves oïdes. Aquell savi, després d’escoltar les lamentacions de l’amo de l’hostal, li va dir: “És molt senzill. L’únic que has de fer és canviar el nom del teu hostal”.
-Impossible! -va dir l’home. Sempre s’ha dit “L’Estel de Plata”, i amb aquest nom és conegut per tot el país.
-No -li va replicar el savi amb energia-. A partir d’ara li posaràs el nom de “Les cinc campanes de plata”, i sobre la porta de l’entrada penjaràs un cartell amb sis campanes.
-¿Sis campanes? Això és absurd; no servirà de res.
-Prova de fer-ho i ja veuràs -li va dir el savi somrient.
L’hostaler li va fer cas. Va canviar el nom del seu hostal i va penjar sis campanes a la porta ¿I què va passar? Que moltes persones que passaven pel davant entraven a l’hostal per advertir a l’amo del seu error (¡sobrava una campana!). I quan eren a dintre quedaven tan impressionats per la bona acollida i pel bon servei que oferia aquell establiment que es quedaven a prendre alguna cosa, a fer algun àpat o a passar alguna nit. D’aquesta manera els clients van augmentar d’una forma que l’hostaler mai no havia imaginat.
Aquesta conducta té una explicació: a les persones no ens agrada gaire que els altres ens diguin els nostres defectes, i ens costa reconèixer-los i corregir-los. Però normalment trobem una gran satisfacció en dir i en corregir els defectes dels altres.
dilluns, 16 de febrer del 2026
FEBRER 3a setmana
BON DIA: AMOR !!!
DILLUNS
AMOR I ODI
Un savi va dir amb convicció i fermesa: - L’Amor i l’Odi són dues grans potències. L’Amor és una gran força constructiva; l’Odi és una gran força destructiva. Però el seu poder és ben diferent en un i altre. Els que l’escoltaven van demanar quina era aquesta diferència. - Doncs, l’Amor éss com el perfum i, en canvi, l’Odi és com el verí. Tots dos tenen una gran força però el seu poder és ben diferent, va reblar el savi. I ells van insistir perquè expliqués més aquesta diferència. - Mireu: l’Amor és balsàmic i l’Odi és tòxic. Ambdós són molt poderosos, però la seva força és molt diferent. Cada cop més intrigats, els assistents vam demanar que detallés més a què es referia. - És molt senzill, va dir el savi. L'Amor té un abast molt gran i ningú el pot frenar. En canvi, l’Odi és molt fort, però pot ser anul·lat. Us en posaré un exemple: L'odi és verí, oi?. Doncs, quan el verí està ben tancat en un recipient no pot fer cap mal, no us ho sembla? - Així és - van assentir captivats els oients. - D’una altra banda, l'amor és perfum. Encara que el perfum estigui tancat en un flascó, la seva aroma és pot percebre igualment. Ningú no pot contenir la força de l'amor.
DIMARTS
En un prat de terres llunyanes hi vivia un granger. Era un granger que feia un
formatge aromàtic que estava deliciós. A aquell formatge, que provenia de la llet de
les seves ovelles, se l'anomenava “Estrella del prat”, perquè a tothom li agradava.
Tenia un gust exquisit, indescriptible, suau. El granger estava orgullós de les seves
ovelles. Ses noms eren de constel·lacions: Cassiopea, Orió, Ossa menor… Però els hi
passava una cosa, que durant el dia estaven molt rares. Una nit plàcida, que les
constel·lacions feien que el cel brillés, el granger va sortir al prat a veure què feien.
Estaven totes en un silenci sepulcral, observant les estrelles. Va pensar que com ses
noms eren de constel·lacions, potser tenien alguna cosa a veure. Per tant, se’n va
anar a l’estable a posar adhesius fosforescents en forma d’estrelles. Va muntar
constel·lació per constel·lació fins a l’albada. L’endemà en veure les ovelles sense
ànima, les va portar a l’estable, va apagar el llum, i les ovelles es van quedar mirant
alegres les constel·lacions. Les ovelles, agraïdes van començar a produir moltíssima
llet per fer els formatges. Des d’aquell dia el granger guanyava més diners perquè
produïa més formatges, i els va invertir en la salut de les ovelles.
Si tu t'esforces per oferir el millor possible als éssers estimats, en trauràs una part
també.
Jana Culell 2n B
DIMECRES
DIJOUS
DIVENDRES
Participem a la Marató de l'Energia:
EL CALIDOSCOPI
Hi havia un home que havia perdut la vista a la guerra quan era jove. Aquest home, per a poder subsistir i continuar vivint la seva vida, va aconseguir una gran habilitat i destresa amb les mans. Això li va permetre destacar com un excel·lent artesà. Però el rendiment del seu treball només li permetia assegurar-se uns mínims per tirar endavant en la vida.
Un Nadal va voler regalar una cosa especial al seu fill de cinc anys, perquè mai havia conegut més joguines que els trastos del taller de son pare amb els que vivia fantasies de regnes i aventures. El seu pare va tenir la idea de fabricar-li, amb les seves mans, un bell calidoscopi. Seria com aquell que ell havia tingut en la seva infància. Durant les nits anava recollint andròmines de diversos tipus que trinxava ben petites: trossos de miralls, vidres, metalls,...
La Nit de Nadal, després del sopar, va poder imaginar en sentir la veu del seu fill, que un somriure de felicitat acollia el preciós regal. L’infant no va poder amagar l’emoció que estava sentint aquell Nadal per haver rebut de les mans rugoses de son pare cec aquell sorprenent present .
Durant dies i nits l’infant anava arreu portant el seu preuat regal. I així també ho va fer en tornar a classe a l'escola del poble. Durant el descans entre classe i classe, l’infant exhibia i compartia ple d'orgull la seva joguina amb els companys, que es mostraven fascinats amb aquella meravella. Un d'aquells nens, potser el més gran del grup, es va acostar al fill de l'artesà i li va preguntar tot intrigat: "Escolta, quin calidoscopi més meravellós que t'han regalat...on te l’han comprat?, no he vist mai res igual al poble..."
I el nen, orgullós de poder revelar aquella veritat tan emocionant que duia en el cor, li va respondre: "No, no me l’han comprat enlloc... me l’ha fet el meu pare"
I l'altre nen, amb cert to d’incredulitat, va replicar: "El teu pare?...impossible... si el teu pare és cec!" El nostre petit amic se’l va quedar mirant i, després d’uns instants, va somriure com només ho pot fer aquell que coneix la veritat més preuada i li va dir: "Sí... el meu pare és cec... però dels ulls... NOMÉS DELS ULLS..."
L'amor només es pot veure amb el cor..."L'ESSENCIAL ÉS INVISIBLE ALS ULLS"
