OCTUBRE 2na Setmana
BON DIA,
PENSEM EN ELS ALTRES !!!
DILLUNS
IRRADIAR LLUM
Expliquen que a l’Amèrica del Nord hi ha una planta molt interessant, que té un nom semblant a “espelma nocturna”, o una cosa per l’estil. Es veu que la seva flor, d’un color groc pàl·lid, absorbeix i guarda la llum del sol durant el dia, i després la irradia en la foscor de la nit. Les papallones nocturnes tenen en ella un bon lloc per alimentar-se.
Doncs amb les persones podríem dir que passa una cosa semblant: aquelles que van guardant en el seu interior la llum del sol, de l’alegria, la van irradiant també, i els del seu costat ho noten i se’n beneficien.
Tots hem experimentat un sentiment de satisfacció i de felicitat quan hem entrat en contacte amb alguna persona, amb algun grup o amb alguna família que transmeten alegria i optimisme. Són com un magatzem d’il·lusió i d’amabilitat que s’encomanen i que ens fan viure amb més entusiasme i ganes. Quan al nostre voltant notem que hi ha tristesa o desànim, el fet d’irradiar alegria, optimisme i il·lusió sí que és una bona forma de pensar en els altres, de no aïllar-nos. Hem de “carregar” el nostre interior d’aquesta llum, per tal que de nosaltres surtin paraules amables i gestos d’amistat. Estarem contribuint a fer molt millor la vida dels altres, però també, i en primer lloc, la nostra.
DIMARTS
COMUNITATS D’EMAÚS
Un capellà de França va ser el fundador d’unes comunitats de persones que treballen recollint roba vella, ferros, papers, mobles, etc. És a dir: fan de drapaires. Reciclen el material que recullen i el posen a la venda, i el que treuen de la venda d’aquests productes el dediquen a ajudar les persones que més pateixen, sobretot els qui no tenen casa. En una ocasió un jove va trucar a la porta d’aquest capellà, per avisar-lo que prop de casa seva un home s’havia intentat suïcidar. “No és mort –li va dir-. A veure si pot fer alguna cosa per ell”. I tots dos es van dirigir al lloc dels fets. L’home acabava de sortir de la presó; no tenia ningú: ni familiars ni amics; i va decidir acabar amb la seva vida. En aquesta ocasió el capellà no li va dir el que deia a d’altres que estaven en alguna dificultat important (“Et donaré un cop de mà”). El que li va explicar va ser, més o menys: “No puc donar-te absolutament res. A les nits treballo per les mares abandonades, per la gent que no té un lloc per viure, pels nens que estan malalts. Jo també estic malalt i no puc més. ¿Em vols ajudar? Abans d’acabar amb la teva vida, ¿vols donar un cop de mà a tota aquesta gent que espera l’ajuda d’algú?”
Aquell home es va repensar la seva decisió. No es pot deixar de viure quan hi ha tant per fer, i quan continua existint l’única raó per viure: els altres. Aquell home va ser un punt de partida, una peça fonamental per a la creació de les comunitats de què parlàvem al començament, anomenades les “Comunitats d’Emaús”. Ja fa temps que estan repartides per tot el món, i la seva actuació amb les persones més necessitades és admirada i imitada per molts.
Pensar en els altres pot donar sentit a la nostra vida.
DIMECRES
DIJOUS
PAISSATGE IMAGINARI
Hi havia una vegada dos homes en la mateixa petita habitació d’un hospital, tots dos amb malalties greus. L’habitació tenia una finestra que donava a l’exterior, al costat de la qual dormia un dels malalts, que, per qüestions de tractament, havia de seure al llit durant una hora a la tarda. La resta del dia la passava estirat al llit, igual que el seu company d’habitació. Totes les tardes, quan l’home del costat de la finestra es col·locava assegut fent els seus exercicis respiratoris, passava tota l’estona descrivint el que veia per la finestra: un parc amb el seu petit estany, els ànecs nedant, els nens jugant, els grups d’avis xerrant, els arbres, els jardins, els trossos de gespa verda... I al fons, per sobre de l’última filera d’arbres, una bonica panoràmica de la ciutat destacant sobre el color clar del cel. I l’altre home anava escoltant les descripcions del seu company d’habitació, fruint cada minut de tot el que li explicava. Amb aquelles explicacions sentia com si pràcticament veiés el que passava a l’exterior. Però desitjava també ell poder-ho contemplar directament. Un dia va veure, amb una certa alegria, que el seu company era traslladat a una altra habitació, i no li importava si el motiu era perquè havia empitjorat, i tampoc no es va molestar en preguntar. Però de seguida que va tenir l’oportunitat, va demanar si el podien canviar al llit del costat de la finestra. Així van fer-ho, i ell, quan es va trobar sol, el primer que va fer va ser incorporar-se, amb un gran esforç, per poder mirar per la finestra. I va veure que al seu davant hi havia només la paret blanca de l’altre edifici de l’hospital, i un carreró estret que el separava de l’edifici on estava la seva habitació.
Deia la mare Teresa de Calcuta: “Moltes vegades podem fer mal a alguna persona sense motiu, menyspreant la seva companyia, quan l’únic que tracta és d’animar-nos i de fer-nos veure la vida d’una manera millor”.
DIVENDRES
