divendres, 2 d’octubre del 2026

                                               OCTUBRE  2na  Setmana  


BON DIA,
PENSEM EN ELS ALTRES !!!


DILLUNS

IRRADIAR LLUM

Expliquen que a l’Amèrica del Nord hi ha una planta molt interessant, que té un nom semblant a “espelma nocturna”, o una cosa per l’estil. Es veu que la seva flor, d’un color groc pàl·lid, absorbeix i guarda la llum del sol durant el dia, i després la irradia en la foscor de la nit. Les papallones nocturnes tenen en ella un bon lloc per alimentar-se. 
Doncs amb les persones podríem dir que passa una cosa semblant: aquelles que van guardant en el seu interior la llum del sol, de l’alegria, la van irradiant també, i els del seu costat ho noten i se’n beneficien. 
Tots hem experimentat un sentiment de satisfacció i de felicitat quan hem entrat en contacte amb alguna persona, amb algun grup o amb alguna família que transmeten alegria i optimisme. Són com un magatzem d’il·lusió i d’amabilitat que s’encomanen i que ens fan viure amb més entusiasme i ganes. Quan al nostre voltant notem que hi ha tristesa o desànim, el fet d’irradiar alegria, optimisme i il·lusió sí que és una bona forma de pensar en els altres, de no aïllar-nos. Hem de “carregar” el nostre interior d’aquesta llum, per tal que de nosaltres surtin paraules amables i gestos d’amistat. Estarem contribuint a fer molt millor la vida dels altres, però també, i en primer lloc, la nostra.

DIMARTS

COMUNITATS D’EMAÚS

Un capellà de França va ser el fundador d’unes comunitats de persones que treballen recollint roba vella, ferros, papers, mobles, etc. És a dir: fan de drapaires. Reciclen el material que recullen i el posen a la venda, i el que treuen de la venda d’aquests productes el dediquen a ajudar les persones que més pateixen, sobretot els qui no tenen casa. En una ocasió un jove va trucar a la porta d’aquest capellà, per avisar-lo que prop de casa seva un home s’havia intentat suïcidar. “No és mort –li va dir-. A veure si pot fer alguna cosa per ell”. I tots dos es van dirigir al lloc dels fets. L’home acabava de sortir de la presó; no tenia ningú: ni familiars ni amics; i va decidir acabar amb la seva vida. En aquesta ocasió el capellà no li va dir el que deia a d’altres que estaven en alguna dificultat important (“Et donaré un cop de mà”). El que li va explicar va ser, més o menys: “No puc donar-te absolutament res. A les nits treballo per les mares abandonades, per la gent que no té un lloc per viure, pels nens que estan malalts. Jo també estic malalt i no puc més. ¿Em vols ajudar? Abans d’acabar amb la teva vida, ¿vols donar un cop de mà a tota aquesta gent que espera l’ajuda d’algú?”

Aquell home es va repensar la seva decisió. No es pot deixar de viure quan hi ha tant per fer, i quan continua existint l’única raó per viure: els altres. Aquell home va ser un punt de partida, una peça fonamental per a la creació de les comunitats de què parlàvem al començament, anomenades les “Comunitats d’Emaús”. Ja fa temps que estan repartides per tot el món, i la seva actuació amb les persones més necessitades és admirada i imitada per molts. 
Pensar en els altres pot donar sentit a la nostra vida. 

DIMECRES



DIJOUS

PAISSATGE IMAGINARI

Hi havia una vegada dos homes en la mateixa petita habitació d’un hospital, tots dos amb malalties greus. L’habitació tenia una finestra que donava a l’exterior, al costat de la qual dormia un dels malalts, que, per qüestions de tractament, havia de seure al llit durant una hora a la tarda. La resta del dia la passava estirat al llit, igual que el seu company d’habitació. Totes les tardes, quan l’home del costat de la finestra es col·locava assegut fent els seus exercicis respiratoris, passava tota l’estona descrivint el que veia per la finestra: un parc amb el seu petit estany, els ànecs nedant, els nens jugant, els grups d’avis xerrant, els arbres, els jardins, els trossos de gespa verda... I al fons, per sobre de l’última filera d’arbres, una bonica panoràmica de la ciutat destacant sobre el color clar del cel. I l’altre home anava escoltant les descripcions del seu company d’habitació, fruint cada minut de tot el que li explicava. Amb aquelles explicacions sentia com si pràcticament veiés el que passava a l’exterior. Però desitjava també ell poder-ho contemplar directament. Un dia va veure, amb una certa alegria, que el seu company era traslladat a una altra habitació, i no li importava si el motiu era perquè havia empitjorat, i tampoc no es va molestar en preguntar. Però de seguida que va tenir l’oportunitat, va demanar si el podien canviar al llit del costat de la finestra. Així van fer-ho, i ell, quan es va trobar sol, el primer que va fer va ser incorporar-se, amb un gran esforç, per poder mirar per la finestra. I va veure que al seu davant hi havia només la paret blanca de l’altre edifici de l’hospital, i un carreró estret que el separava de l’edifici on estava la seva habitació.
Deia la mare Teresa de Calcuta: “Moltes vegades podem fer mal a alguna persona sense motiu, menyspreant la seva companyia, quan l’únic que tracta és d’animar-nos i de fer-nos veure la vida d’una manera millor”. 

DIVENDRES




divendres, 10 de juliol del 2026

  



BON DIA AL CURS 26-27 !!!
OCTUBRE 1a setmana

 
DILLUNS


DIMARTS




DIMECRES


                    MIRADA POSITIVA
La sala de butaques d’aquell petit local d’unes dues-centes places estava pràcticament plena. Tothom volia escoltar les paraules d’aquella persona, que s’havia fet famosa per les coses interessants que deia en forma de consells i d’orientacions per a la vida. Aquell dia va començar la seva conferència ensenyant al públic un bitllet de cent euros, a la vegada que deia: “Qui vol aquest bitllet?”. Moltes mans es van aixecar, entre somriures i comentaris. Després va dir: “D’acord; és possible que el doni a algú de vostès. Però abans deixin que li faci això”. I va fer una bola amb el bitllet, que va quedar ben arrugat. Aleshores va insistir: “Qui vol encara el bitllet?”. I les mans es van tornar a aixecar. “Molt bé- va continuar- I si li faig això?” Va deixar caure al terra el bitllet i el va començar a trepitjar. Després el va agafar i el va tornar a ensenyar al públic tal com havia quedat (brut, més arrugat, deslluït i rebregat), mentre preguntava: “I així, encara el volen?” I les mans es van mantenir aixecades. Aleshores els va dir: “És molt important el que acabem de fer. No importa el que jo li hagi fet al bitllet; vostès el volen igual, perquè el seu valor no ha canviat: continua valent els mateixos cent euros. Moltes vegades en la nostra vida caiem, ens equivoquem, la ‘pifiem’ amb els altres o amb nosaltres mateixos, i arribem a tenir la sensació que no valem res. Però no importa el que ens hagi passat o el que ens pugui passar, no importa el que hàgim fet o deixat de fer... Mai no perdrem el valor que tenim . Bruts o nets, decidits o indecisos, acovardits o valents,  sempre som valuosos... No els sembla això fabulós? I no els semblaria fabulós que tots sabéssim mirar els altres i a nosaltres mateixos amb  mirada positiva? Sempre podríem tornar a començar, tornar-ho a intentar, sempre ens donaríem una altra oportunitat...”
DIJOUS




DIVENDRES


No estàs sol 

dissabte, 6 de juny del 2026

                                                       JUNY 2a setmana.


S'ACABA EL CURS 25-26 !!!!!

   DILLUNS 

Anem assajant les cançons per la cloenda:


   DIMARTS 

Anem assajant les cançons per la cloenda:


   DIMECRES


   DIJOUS 




   DIVENDRES




divendres, 29 de maig del 2026

                                                            JUNY 1a setmana


BON DIA: SERVEI !!!



DILLUNS
El servei 

Com moltes altres coses a la vida, adquirir i viure un valor, requereix disposició i repetició constant i conscient d'accions encaminades per aconseguir el propòsit.

Farem unes breus consideracions:
• Esforçar-nos per descobrir petits detalls de servei en el quotidià i el comú: ajudar a recollir els plats després de dinar, mantenir en ordre els efectes personals (sigui a casa o la feina  o a l’escola), cedir el pas o el lloc a una persona , portar documents o objectes en lloc d'esperar que algú vingui per ells ... hi ha múltiples
oportunitats i el realitzar cadascuna d'elles, ens capacita per fer un major esforç en endavant.
• Observa quantes coses fan els altres per la teva persona i sense que ho
demanis. Cadascuna d'elles pots convertir-la en un propòsit i una acció personal.
• Deixar de pensar que "sempre m'ho demanen a mi". Observa quantes vegades
et negues a servir, segurament moltes i freqüentment. Hi ha un doble motiu per a aquesta insistència, primer: que  ajudes poc,  i segon: s’espera un dia poder comptar amb tu.
Esperar a rebre atencions té poc mèrit i qualsevol ho fa, per servir eficaçment cal iniciativa, capacitat d'observació, generositat i viure la solidaritat amb els altres, fent tot allò que volem que facin per nosaltres, veient en els altres el nostre altre jo .


DIMARTS

 I tu a qui t'assembles?



DIMECRES



DIJOUS




DIVENDRES


 Jesús els cridà i els digué:
--Ja sabeu que els governants de les nacions les dominen com si en fossin amos i que els grans personatges les mantenen sota el seu poder. 26 Però entre vosaltres no ha de ser pas així: qui vulgui ser important enmig vostre, que es faci el vostre servidor, 27 i qui vulgui ser el primer, que es faci el vostre esclau; 28 com el Fill de l'home, que no ha vingut a ser servit, sinó a servir i a donar la seva vida com a rescat per tothom.

dijous, 21 de maig del 2026

                                                             MAIG 4a setmana


BON DIA: EMPATIA!!!


DILLUNS



DIMARTS



DIMECRES

L'ancià
Un autobús anava donant bots per un camí de terra i ple de sots en un poble del sud. En un seient hi anava un senyor d'edat que duia un pom de flors acabades de tallar. A l'altre costat del corredor hi havia una joveneta que mirava un cop i un altre les flors d'aquell home. A l'ancià li va arribar el moment de baixar i impulsivament va posar les flors a la falda de la jove. 
- M'he adonat que t'encanten les meves flors, va dir, i crec que a la meva esposa li agradaria molt que tu les tinguessis. Ara li vaig a dir que te les he donat.
La joveneta va acceptar les flors. Tot seguit va veure com l'ancià baixava de l'autobús i travessava la porta d'un petit cementiri allà mateix.


DIJOUS

Una lliçó del meu pare
La nostra família sempre ha estat dedicada als negocis. Els meus sis germans i jo treballem en el negoci del meu pare, a Mott, Dakota del Nord, un petit poble enmig de les prades. Comencem a treballar fent diferents feines, com treure la pols, arreglar les prestatgeries i empaquetar, després atenem els clients.
Mentre treballàvem i observàvem, vam aprendre que el treball era més que un assumpte de supervivència o per a fer una venda.
Recordo una lliçó de manera especial. Era poc abans de Nadal. Jo estava a segon de secundària i treballava per les tardes, organitzant la secció de les joguines.
Un nen de cinc o sis anys va entrar a la botiga. Portava un abric vell, marró, de punys bruts i esgrogueïts. Els seus cabells estaven esvalotats. Les seves sabates gastades, amb un únic cordó i trencat, em van dir que el nen era pobre - massa pobre com per a comprar alguna cosa -. Va mirar amb deteniment la secció de joguines, en prenia una i una altre, i acuradament les col·locava de nou en el seu lloc.
El meu pare va entrar i es va dirigir al nen. Els seus gran ulls blaus van somriure i un foradet es va formar en les seves galtes, mentre preguntava al nen en què el podia servir. Aquest va respondre que buscava un regal de Nadal per al seu germà. Em va impressionar que el meu pare el tractés amb el mateix respecte que a un adult. Li va dir que es prengués el seu temps i mirés tot. Així ho va fer.
Després de vint minuts, el nen va prendre amb cura un avió de joguina, es va dirigir al meu pare, i va dir:
- Quant val això, senyor?
- Quant tens? -va preguntar el meu pare.
El nen va estirar la seva mà i la va obrir. La mà, per aferrar el diners, estava solcada de línies humides de ronya. Tenia dues monedes de deu, una de cinc i dos centaus - vint-i-set centaus. El preu de l'avió elegit era de tres dòlars amb noranta-vuit centaus.
- És gairebé exacte, - va dir el meu pare -, Venda tancada!

La seva resposta encara ressona en les meves oïdes. Mentre empaquetava el regal vaig pensar en el que havia vist. Quan el nen va sortir de la botiga, ja no vaig advertir l'abric brut i esgrogueït, el cabell regirat i el cordó trencat. El que vaig veure va ser un nen radiant amb el seu tresor.

DIVENDRES









diumenge, 17 de maig del 2026

    MAIG 3r setmana


BON DIA: CREATIVITAT !!!

Resultat d'imatges de CREATIVIDAD


DILLUNS
COM EL LLAPIS

L'infant observava l'avi que escrivia una carta. En un moment donat, li va preguntar:
- Avi, estàs escrivint una història que ens va passar a tots dos? ¿És, per casualitat, una història sobre mi?
L'avi va deixar d'escriure, va somriure i li va dir al nét:
- Estic escrivint sobre tu, és cert. No obstant això, més important que les paraules, és el llapis que estic usant. M'agradaria que tu fossis com ell quan creixis.
El nét va mirar el llapis intrigat, i no va veure res d'especial en ell, i va preguntar:
- ¿Què té de particular aquest llapis?
L'avi li va respondre: - Tot depèn de la manera que miris les coses.

Hi ha en ell cinc qualitats que, si aconsegueixes mantenir-les, faran sempre de tu una persona en pau amb el món.
Primera qualitat: Pots fer grans coses, però no oblidis mai que existeix una mà que guia els teus passos.

Segona qualitat: De tant en tant necessites deixar el que estàs escrivint i usar la maquineta. Això fa que el llapis sofreixi una mica, però al final, estarà més afilat. Per tant, has de ser capaç de suportar alguns dolors, perquè et faran més bona persona.
Tercera qualitat: El llapis sempre permet que usem una goma per a esborrar allò que està malament. Entén que corregir una mica el que hem fet no és necessàriament una cosa dolenta, sinó una cosa important per a mantenir-nos en el camí de la justícia.
Quarta qualitat: El que realment importa en el llapis no és la fusta ni la seva forma exterior, sinó el grafit que hi ha dintre. Per tant, tingues sempre cura del que passa en el teu interior.
Cinquena qualitat: Sempre deixa una marca. De la mateixa manera, has de saber que tot el que facis en la vida, deixarà traços. Per això intenta ser conscient de cada acció.

DIMARTS



DIMECRES




DIJOUS



DIVENDRES

CANVI DE ROSTRE

A Leonardo da Vinci li va costar set anys completar la seva famosa obra titulada "L'últim Sopar". Les figures que representen els 12 apòstols i Jesús van ser inspirades en persones reals. La persona que seria el model per a ser Crist va ser la primera a ser seleccionada. Quan es va saber que Da Vinci pintaria aquesta obra, centenars de joves es van presentar davant d'ell per a ser seleccionats. Da Vinci buscava un rostre que mostrés una personalitat innocent, pacífica i alhora bella. Buscava un rostre lliure de les cicatrius i trets durs que deixa la vida intranquil·la de la maldat. Finalment, després d'uns mesos de recerca va seleccionar a un jove de 19 anys com model per a pintar la figura de Jesucrist. Durant sis mesos va treballar per a aconseguir pintar al personatge principal d'aquesta obra. Durant els sis següents anys, Da Vinci va continuar la seva obra buscant les persones que representarien a 11 apòstols, i va deixar per al final a aquell que representaria a Judes. Va estar buscant durant setmanes un home amb una expressió dura i freda. Un rostre marcat per cicatrius d'avarícia, decepció, traició, hipocresia i crim. Un rostre que identificaria a una persona que sens dubte trairia al seu millor amic. Després de molts fallits intents en la recerca d'aquest model va arribar a les oïdes de Leonardo da Vinci que hi havia un home amb aquestes característiques en el calabós de Roma. Aquest home estava sentenciat a mort per haver dut una vida de robatoris i assassinats. Da Vinci va veure davant d'ell a un home que el cabell li queia sobre el rostre amagant dos ulls plens de rancor, odi i ruïna. Per fi havia trobat en qui s’inspiraria per a Judes en la seva obra. Gràcies a un permís del rei, aquest presoner va ser traslladat a Milà a l'estudi del mestre. Durant diversos mesos aquest home es va asseure silenciosament enfront de Da Vinci mentre l'artista continuava amb l'àrdua tasca de plasmar en la seva obra al personatge que havia traït a Jesús. Quan Leonardo va donar l'última pinzellada es va dirigir als guàrdies i va donar l'ordre que es duguessin al presoner. Aquest quan sortia, es va girar cap a Leonardo da Vinci i li va dir:
- Da Vinci!! Observa'm! No reconeixes qui sóc?.
L'artista el va observar curosament i va respondre:
- Mai t'havia vist fins aquella tarda en el calabós de Roma.
El presoner va aixecar els ulls i va dir:
- Mira'm bé, sóc aquell jove el rostre del qual vas escollir per a representar a Crist fa set anys...!".