diumenge, 6 d’abril del 2025

                                                  ABRIL 3a setmana


¡ BON DIA: JUSTÍCIA !



DILLUNS



DIMARTS


Afortunats els nets de cor, serens de ment i alegres d'esperit, perquè coneixeran l'amor.
Afortunats els pobres, condemnats a estar privats fins i tot del necessari per a viure, i aquells que no se senten enganxats a res i estan plens d'esperança.
Afortunats  els portadors d'esperança en els diferents racons del nostre món: perquè segur que esperen un món millor per a tots, el Regne promès a tots.
Afortunats els qui busquen aturar-se un moment, els qui busquen i troben un moment de silenci: perquè creixeran interiorment, acolliran i transmetran esperanza.
Afortunats   els qui es conformen amb el que tenen ( sigui poc o molt), d'ells és el Regne
Afortunats els qui no odien a ningú, no insulten ni alcen la mà contra l'enemic, sinó que tenen compassió de qui sofreix i conserven la dolçor dels nens, perquè heretaran la terra.
Afortunats   els qui obliden les ofenses, no condemnen al proïsme ni guarden rancor, perquè seran estimats.
Afortunats els qui sofreixen pels patiments aliens i per la maldad d'aquells que fan del poder una forma d'opressió, perquè seran consolats.
Afortunats els qui tenen fam de llibertat i senten cremada la seva gola per la set de justícia, perquè seran sadollats.
Afortunats els qui transformen la llança en una aixada, l'espasa en una forca, i el braç en una abraçada, perquè seran reconeguts com fills de la pau.


DIMECRES


TRISTES HISTÒRIES REALS

“Em dic Savita i vaig néixer a un poble de l’Índia. Sempre hem estat pobres, però tenim el sol, la terra, els arbres i l’aigua del nostre riu, que ens permet conrear l’arròs i les verdures amb què ens alimentem. Des de molt petita he treballat amb la meva mare en les feines de la casa i del camp. No he anat mai a l’escola, igual que ella, que de petita treballava a les plantacions de te. Un dia van arribar al poble uns senyors que deien que eren representants d’una important fàbrica, i buscaven nens i nenes per treballar en la indústria tèxtil. Vaig pensar que si treballava amb ells podria viatjar a la ciutat i millorar la meva situació i la de la meva família. Aquells senyors van donar al meu pare una quantitat de diners, una part del que van dir que jo guanyaria. I, juntament amb altres nens i nenes, vaig sortir del poble. Després d’un llarg viatge vam arribar a una casa en el camp, on, des d’aquell moment, vam romandre en una habitació fosca, en la qual treballàvem, menjàvem i dormíem.
Al teler hi havia treballant nens de totes les edats. El més petits tenien 6 anys. Tots estàvem durant 12 o 15 hores al dia, asseguts en bancs davant els telers, dels quals penjaven fils molt tibants, sobre els quals anàvem fent multitud de petits nusos. Havíem d’anar de pressa i sense equivocar-nos, perquè si ho fèiem malament ens pegaven i castigaven. Només paràvem dues o tres vegades al dia, i ni tan sols podíem posar-nos drets. Quan acabàvem la jornada, menjàvem una sopa de llenties i arròs i ens estiràvem al terra per dormir.
Mai no em van pagar res. El patró deia que encara devia el que ell havia donat al meu pare. Si intentaves fugir, et lligaven al banc. Creia que la meva situació no tenia remei. Fins que un dia al vespre vam sentir molts passos al voltant de la casa. La porta es va obrir i va entrar un grup de desconeguts que van dir que ens venien a alliberar. Vam tenir la sorpresa que allí estaven els nostres pares. Havien denunciat aquell fet a l’autoritat local i havien avisat alguns periodistes. Al final ens van poder alliberar. Han passat alguns mesos des d’aquell dia. Ara treballo per l’organització que ens va alliberar i estic contenta perquè ajudo altres nens i nenes a superar situacions semblants a la que jo vaig viure. Tant de bo que ells també pugin començar aviat una nova vida i ser tan feliços com jo”.


DIJOUS



DIVENDRES



                                                 Honestidad Justicia - Festival 2008

divendres, 28 de març del 2025

                                                         ABRIL  1a setman

         BON DIA:  FE I  CREENCES


 
                                               

DILLUNS


DIMARTS



DIMECRES
L'ALPINISTA

Es diu que un alpinista, il·lusionat per conquerir l'Aconcagua, va iniciar la seva travessia, després d'anys de preparació, però volia la glòria només per a ell, per tant va pujar sense companys.
Va iniciar l'ascens , se li va anar fent tard,  i no s’havia  preparat per a acampar, sinó que va continuar pujant decidit a arribar al cim, fins que es va fer fosc.
La nit va caure pesadament a la muntanya, ja no es podia veure absolutament res. Tot era negre, visibilitat zero, no hi havia lluna i les estrelles s'amagaven darrera els núvols.
Pujant per un penya-segat, a només 100 metres del cim, va relliscar i va caure al precipici… queia a una velocitat vertiginosa, només podia veure ràpides taques més fosques que passaven i la terrible sensació de ser engolit per la gravetat.
Seguia caient…en aquests angoixats moments, li van passar per la ment tots els moments de la seva vida, ell pensava que anava a morir, no obstant, de cop va sentir una estirada molt forta que quasi el parteix en dos…
Sí, com tot alpinista experimentat, havia clavat estaques de seguretat amb cadenats a una llarguíssima soga i allò el tenia agafat per la cintura.
En aquests moments de quietud, suspès pels aires, no li va quedar més que cridar: "AJUDA'M, DÉU MEU", "AJUDA'M, "…
De sobte una veu greu i profunda dels cels li va contestar: Què vols que faci?
- "Salva'm, Déu meu".
- Realment creus que et puc salvar?
-"Per descomptat, que si"
LLAVORS TALLA LA CORDA QUE ET SOSTÉ!…
Va haver-hi un moment de quietud i silenci. L'home es va aferrar més a la corda, però no la va tallar.
Explica l'equip de rescat que al dia següent van trobar penjat a l'alpinista congelat, mort, agafant amb força la corda amb les seves mans…A DOS METRES DE TERRA…

DIJOUS


DIVENDRES





divendres, 21 de març del 2025

                                                           MARÇ 4a setmana

      SETMANA DE LA NATURA !!!



DILLUNS



https://youtu.be/w7F7oYD1q90


DIMARTS


https://youtu.be/mcbHKAWIk3I

DIMECRES



https://youtu.be/DpoNaZX_qoU


DIJOUS


https://youtu.be/UuUACgAKKn4


DIVENDRES




                                     https://youtu.be/h9Lw2wpZEwE

 

divendres, 14 de març del 2025

                                                     MARÇ  3a setmana



BON DIA: ESCOLTA ACTIVA !!!



DILLUNS



DIMARTS 



DIMECRES

Hi havia una vegada un ninot de paper que no tenia cara. Estava perfectament retallat i pintat per tot el cos, excepte per la cara. Però tenia un llapis a la seva mà, així que podia triar quin tipus de cara anava a tenir. Quina sort! Per això passava el dia preguntant a qui es trobava:
- Com és una cara perfecta?
- Una que tingui un gran bec - van respondre els ocells.
- No. No, que no tingui pic -van dir els arbres-. La cara perfecta està plena de fulles.
- Oblida el pic i les fulles -van interrompre les flors- Si vols una cara perfecta, tu omple-la de colors.
I així, tots els que va trobar, fossin animals, rius o muntanyes, li van animar a omplir la seva cara amb les seves pròpies formes i colors. Però quan el ninot es va dibuixar pic, fulles, colors, pèl, sorra i mil coses més, va resultar que a ningú li va agradar aquella cara i ja no podia esborrar-la!
I pensant en l'oportunitat que havia perdut de tenir una cara perfecta, el ninot passava els dies plorant.
- Jo només volia una cara que li agradés a tothom- deia-. I mira quin desastre.
Un dia, un núvol  va escoltar les seves queixes i es va acostar a parlar amb ell:
- Hola, ninot! Crec que puc ajudar-te. Com soc un núvol i no tinc forma, puc posar la cara que vulguis. Què et sembla si vaig canviant de cara fins a trobar una que t'agradi? Segur que podem arreglar-te una mica.
Al ninot li va encantar la idea, i el núvol va fer per a ell tot tipus de cares. Però cap era prou perfecta.
- No importa- va dir el ninot en acomiadar-se- has estat un bon  amic.
I li va fer una abraçada tan gran, que el núvol va somriure d'extrem a extrem, feliç per haver ajudat. Llavors, en aquest mateix moment, el ninot va dir:
- Aquesta! Aquesta és la cara que vull! És una cara perfecta!
- Què dius? - va preguntar el núvol estranyat - Però si ara no he fet res...
- Que sí, que sí. És aquesta que poses quan et faig una abraçada... O et faig pessigolles! Mira!
El núvol es va adonar per fi  que es referia al seu gran somriure. I junts van prendre el llapis per a dibuixar al ninot de paper un somriure enorme que passés deu vegades per sobre de pics, pèls, colors i fulles.
I, efectivament, aquella cara era l'única que agradava a tothom, perquè tenia l'ingredient secret de les cares perfectes: un gran somriure que no s'esborrava mai.

DIJOUS


DIVENDRES


çhttps://youtu.be/UUlaseGrkLc


dissabte, 8 de març del 2025

                                                     MARÇ 3a setmana

BON DIA:SILENCI !!!




DILLUNS

 El dissabte 8/03 va ser el dia de la dona: 



DIMARTS


El silenci és l'absència total de sensació auditiva. No obstant això, que no hi hagi cap so, no sempre vol dir que no hi hagi comunicació. El silenci ens ajuda a pauses reflexives que serveixen moltes vegades per tenir més claredat dels nostres actes. El silenci és igual d'important que el so perquè sense so no es podrien fer silencis; per exemple: sense silenci les cançons serien molt ràpides i no hi hauria temps per a qui l'està cantant a respirar. El silenci serveix de pausa reflexiva després d'una comunicació, per ajudar a valorar el missatge.


DIMECRES


DIJOUS

FRASES SOBRE EL SILENCI

En el silenci de la teva ànima s'amaguen els més bells secrets del teu cor.
El silenci no és l'absència de sons, és un estat tranquil en el qual pots sentir el que es mou en el teu interior amb més claredat
En silenci es descobreixen meravelloses converses que la paraula seria incapaç de pronunciar.
En el treball callat i tranquil els dons de les persones es fan visibles.
La paraula, quan és clara i sincera, ens acosta als altres, ens ajuda a donar-nos a conèixer, ens mostra el que els altres pensen i viuen ... el silenci és el major grau de comunicació que podem aconseguir amb un ésser humà.
Obre'm el cofre sagrat del teu silenci, comparteix amb mi des del que ets, des del que vius, des del que plores i des d'on t'alegres ...
Sense paraules.
Entraré de puntetes, sense fer soroll, per no trencar la bellesa que m'ofereixes a través del teu silenci ...
El silenci és el major grau de comunicació.


DIVENDRES


SILENCIO

Silencio antes de nacer,
silencio después de la muerte:
la vida no es más que
ruido
entre dos silencios insondables.

Isabel Allende


divendres, 28 de febrer del 2025

                                                    MARÇ  1a  setmana        

   BON DIA: AMISTAT !!!






DILLUNS


https://youtu.be/P3IktPVhvFo


DIMARTS


https://youtu.be/gyPeUBQNrx0


DIMECRES

l'AMISTAT, UN TRESOR QUE HEM DE TROBAR I CONSERVAR

El normal és que ens agradi tenir amics: l'ésser humà és social per naturalesa, creix i madura amb el tracte amb altres persones. I així com la família ens proporciona fonamentalment companyia, afecte quotidià, suport incondicional, estabilitat emocional i una dimensió transcendental de la vida (un projecte compartit, el progrés dels nostres fills), els amics aporten preferentment aire fresc, diversitat, entreteniment, la possibilitat de desenvolupar aficions i de comunicar-nos en un ambient de cordialitat i alegria. I, no poques vegades, l'oportunitat d'evadir-nos dels problemes quotidians. Però no tots els amics són igual d'importants; parlem  d'aquests que mostren interès pel que ens ocorre, dels que sempre estan disposats a aportar-nos consell, suport, proximitat i afecte; en altres paraules, els bons amics, els imprescindibles.
La major part de nosaltres tenim amics, o n'hem tingut. Però, amb el pas del temps, canviem de manera de ser. Altres obstacles són la distància motivada, per exemple, per un canvi de residència.
Cada persona, de totes maneres, és un món: a algunes els agraden les amistats íntimes i unes altres prefereixen una relació més superficial, però també n'hi ha qui té uns pocs amics íntims mentre que amb els altres comparteix la vida social menys personal. La clau no és tenir molts amics, sinó els suficients per a satisfer la nostra necessitat de relació aliena a la família, els veïns o el treball. Podem tenir molts amics i que, en canvi, no ens "omplin". En aquest cas, és hora de plantejar-nos la necessitat de canviar o d'ampliar la nostra xarxa d'amics.




DIJOUS
UN ÀNGEL I UN AMIC

Un àngel no ens tria, Déu ens l'assigna Un amic ens agafa de la mà i ens apropa a Déu
Un àngel té l'obligació de tenir cura de nosaltres Un amic té cura de nosaltres per amor
Un àngel t'ajuda tot evitant que tinguis problemes Un amic t'ajuda a resoldre'ls
Un àngel et veu patir, sense poder-te abraçar Un amic t'abraça, perquè no et vol veure patir
Un àngel et veu somriure i observa les teves alegries Un amic et fa somriure i comparteix les teves alegries
Un àngel sap quan necessites que algú t'escolti Un amic t'escolta, sense dir-te que el necessites
Un àngel ve a formar part dels teus somnis Un amic, comparteix i lluita perquè els teus somnis siguin realitat
Un àngel sempre és amb tu, no pot trobar-te a faltar Un amic, quan no és amb tu, no solament et troba a faltar,
sinó que a més pensa amb tu
Un àngel vetlla el teu son, Un amic somia amb tu
Un àngel aplaudeix els teus triomfs,  Un amic t'ajuda perquè triomfis
Un àngel es preocupa quan estàs malament Un amic es desviu perquè estiguis bé
Un àngel rep una pregària teva Un amic prega amb tu
Un àngel t'ajuda a sobreviure Un amic es desviu per tu
Per a un àngel, ets una missió a complir Per a un amic, ets un tresor a defensar
Un àngel és quelcom celestial Un amic és l'oportunitat de conèixer allò que hi ha
de més bonic a la vida: l'Amor i l'Amistat.
UN ÀNGEL VOLDRIA SER EL TEU AMIC
UN AMIC, SENSE PROPOSAR-S’HO,
ÉS TAMBÉ EL TEU ÀNGEL.

DIVENDRES


https://youtu.be/RJnJ-6gjkCY

diumenge, 23 de febrer del 2025

                                                  FEBRER 4a Setmana

BON DIA:COMPROMÍS !!!




DILLUNS

EL CENTÈSIM NOM  

Un estudiant va demanar a un mestre sufí que li revelés el centèsim nom de Déu.
– Qui coneix aquest nom és capaç de canviar el curs de la història – va comentar.
El mestre li va dir que passés un dia sencer a les portes de la ciutat. El noi va obeir, i va tornar l'endemà.
– Què és el que has vist? – va preguntar el mestre.
– Un ancià va intentar entrar a la ciutat per vendre un moltó . El guarda li va voler cobrar un impost, però l'home no tenia diners. Llavors el guarda li va robar el moltó i el va fer marxar. Jo pensava: si sabés el nom ocult de Déu, podria canviar aquesta situació.
– Podries haver impedit aquesta injustícia, però vas preferir somiar amb una revelació. Quina ximpleria! Doncs bé, et revelaré el centèsim nom de Déu: "Actua a favor del proïsme". Només així podem canviar el curs de la història.


DIMARTS
   

https://youtu.be/yseHk91yaxE

DIMECRES

QUAN ET NECESSITIN, NO FUGIS!

Tu no pots solucionar el problema de la fam,
la guerra i la violència que hi ha al món.
No pots curar les espantoses ferides que pateix la humanitat.
Pots sofrir per aquestes realitats...
Pots protestar per tantes injustícies.
Però, després de tot, et trobes amb el dolorós sentiment de la teva impotència.

O sigui que:
La que ha de canviar és la societat!
El que han de canviar són les estructures!

Però resulta que:
La societat la formen les persones...
I les estructures les fan les persones.

Si no canvien les persones no pot canviar res.
I la crítica social és pura hipocresia si no sóc capaç de criticar-me a mi mateix. Únicament quan tu hagis canviat de veritat i ja no siguis envejós, ni tan violent, podràs ajudar als altres a començar una nova vida. Llavors podran millorar la societat i les estructures.



DIJOUS


https://youtu.be/tpuCIRTCl8c

DIVENDRES

A MI NO EM VA IMPORTAR 

Autor: Bertolt Brecht
Primer es van emportar als comunistes, però a mi no em va importar
perquè jo no era comunista.
De seguida es van dur a uns obrers, però a mi no em va importar
perquè jo tampoc era obrer.
Desprès van detenir als sindicalistes, però a mi no em va importar
perquè jo no sóc sindicalista.
Després van capturar a uns capellans, però com jo no sóc religiós
tampoc em va importar.
Ara se m'enduen a mi però ja és massa tard.


dissabte, 15 de febrer del 2025

                                                       FEBRER 3a setmana



BON DIA:   PARLEM BÉ DELS 

ALTRES !!!


Si voleu fer un regalet a algú: ja  es poden comprar polseres de l'escola del curs 24/25 A 1 euro amb el lema: 
 FEM DEL PRESENT UN FUTUR BRILLANT 
si en voleu, demaneu-la a rlinares@santramonnonat.org
els diners recaptats són per col·laborar amb MANS UNIDES.



DILLUNS


https://youtu.be/B9rfD5WEJXM


DIMARTS


https://youtu.be/-s4YMqCG7zc


DIMECRES


COMENTARIS QUE FAN MAL

Eren quatre bous, ben grans i robustos. Es van fer molt amics i es van jurar amistat eterna. Anaven junts a pasturar, s’ajudaven entre ells, es defensaven dels seus enemics i la convivència entre ells era perfecta. Un dels seus enemics, un llop, portava temps intentant atacar-los, però li era impossible, perquè els bous estaven molt units i sempre els trobava junts. Però el llop era astut, i va idear un pla per poder aconseguir el seu propòsit. ¿I què és el que va fer? Senzillament va intentar trencar la seva unió fent que s’enfadessin entre ells. El sistema va ser molt senzill: només va haver de parlar amb cadascun d’ells en particular dient-li que els altres es burlaven d’ell i que aparentaven ser amics seus, però que en el fons li tenien mania. D’aquesta manera va aconseguir que els quatre bous comencessin a sospitar i a desconfiar els uns dels altres, de tal forma que es va acabar la seva unió. A partir d’aquell moment cadascú sortia sol a pasturar i no volia saber res dels seus antics amics. I el llop, veient que havia aconseguit el seu propòsit, va poder-los caçar un a un. L’últim bou, abans de morir devorat pel llop, va pensar: “Segurament morim per culpa nostra, per haver cregut els consells del llop; si no l’haguéssim cregut i haguéssim continuat units, de cap manera ens hauria devorat”.
Entre les persones moltes vegades es trenca la unió i l’amistat per fer cas als comentaris i a les xafarderies que alguns s’encarreguen de fer circular en l’ambient. Pot passar també entre nosaltres. La bona convivència és enemiga de les tafaneries, dels rumors i dels comentaris malintencionats. Procurem-los evitar, no fer-ne cas i tallar-los, si volem col·laborar en mantenir una bona convivència.
          


DIJOUS

EL MILLOR I EL PITJOR

A aquell rei li agradava provar la saviesa de la gent que tenia en càrrecs de responsabilitat, i també la seva disponibilitat i la seva astúcia. Però també li agradava aprendre d’ells. És per això que una vegada va cridar un dels seus servidors i li va dir: 
-Porta’m la cosa millor que trobis en el meu regne.
Al cap de no massa estona, aquell home es va presentar amb una safata, a sobre de la qual havia posat... una llengua (no em pregunteu d’on la va treure!). I va dir al rei:
-Majestat. La llengua és la cosa millor: amb ella les persones podem alabar Déu, els enamorats es declaren el seu amor, els polítics pacten la pau, els educadors ensenyen la saviesa, les famílies recobren l’harmonia... I amb la llengua les persones parlen de les moltes coses bones que vós feu, majestat.
Al rei li va agradar aquella resposta, i li va picar la curiositat per saber què era el pitjor que es podia trobar en els dominis del seu regne. I el mateix criat, aquesta vegada en un temps rècord, es va presentar un altre cop amb una llengua sobre una safata. I el rei va sentir com li deia el següent:
-Majestat, la llengua pot maleir Déu, destrueix l’amor entre les persones, crea odis i desconfiances, que poden fer molt de mal, ferir i fins i tot matar. Amb la llengua es pot arribar a destruir tot allò de bo que les persones podem fer.
I el rei va quedar satisfet de la saviesa d’aquella persona.
Parlem dels companys i companyes. És tan fàcil parlar malament dels altres! És tan fàcil destruir el que entre tots hem fet! Però es fa tant de mal...!



DIVENDRES


https://youtu.be/yGO3UPPuVKs?si=0TbQq9ub3vkW7ALb





divendres, 7 de febrer del 2025

                                                        FEBRER 3a setmana

BON DIA: SETMANA DE L'AMOR!





                                             
                                                    DILLUNS
                                                           

                             https://youtu.be/Vf92Twk-opM

DIMARTS


https://youtu.be/9e699F9PR_o?si=luyaQuKtDvukMR3H

DIMECRES


https://youtu.be/-sv2KIP7v5g

DIJOUS


https://youtu.be/doJbORheLzw?si=u8Hr1n4rHX1nXTMA

DIVENDRES


https://youtu.be/j_SY2vo5jHU



                                   https://youtu.be/jRXZAkWKReg?si=ET8IbzgHc6slx1Wl

dissabte, 1 de febrer del 2025

                                                    FEBRER   1a setmana

               BON DIA : PERDÓ !!!            


DILLUNS


https://youtu.be/FFFVywfD3Vk

DIMARTS

El perdó és l'acció de no exigir venjança o revenja davant un mal real o imaginari infligit per altres; és el contrari del ressentiment. El perdó pot venir motivat o no per les disculpes de l'altre.
El perdó ocupa un lloc central en la majoria de religions, ja que és vist com un do diví que s'atorga al proïsme a imatge del perdó de Déu davant els propis actes o pecats.
El cristianisme és potser la religió que més ha tractat el tema del perdó.
De fet el cristianisme s'ha presentat sovint com la religió del perdó, oposant-se a la llei del talió (ull per ull i dent per dent). Aquesta visió s'argumenta en el "manament nou" de l’estimació que diu Jesucrist que ha vingut a donar al món.  Jesús va demanar el perdó per als que l'estaven crucificant. Jesús va dir que s'havia de perdonar una ofensa "setanta vegades set".
Aquesta tesi no és objectiva, ja que la majoria de religions tenen com a missatge central l'amor al proïsme. Els romans, per exemple, tenien una deesa de la Clemència. El que queda clar és que perdonar et fa sentir bé. 

DIMECRES


https://youtu.be/cHnzee164JM

DIJOUS



DIVENDRES

Més enllà de qualsevol consideració teològica, el demanar perdó és aquella formalitat que ens permet fer públiques les nostres debilitats, els nostres errors. Els perdons ens humanitzen perquè reconeixen les nostres imperfeccions i haurien de servir com a martellades a l'escultura sempre inacabada de la nostra manera d'èsser.
Però el perdó és molt més que això: el perdó és el que ens permet fer més suportable la idea de que el que hem fet no té remei.  Només a través del perdó -en paraules d'Hannah Arendt- podem desfer els actes del nostre passat i no veure'ns abocats a l'infern mental de la culpa. El perdó permet al culpable d'alliberar-se de la culpa. A la víctima, li permet alliberar-se del sentiment de venjança.
Un polític va escriure -fa temps- una carta demanant perdó . M'agradaria pensar que aquest senyor s'ha humanitzat i que la seva actitud s'ha redreçat una mica més. Però sempre he sospitat que quan algú ha de remarcar que és sincer en realitat el que ens està dient és que no ho és. El problema de la sinceritat és que no és demostrable, depèn de la predisposició dels altres a creure't o no. I aquest és el gran drama: el pitjor és la sensació cada vegada més estesa entre la ciutadania que la història actual està marcada per un entramat de personatges corruptes i que no ens creiem ni quan demanen perdó.
M'agradaria que hi hagués un allau de perdons perquè voldria dir, com a mínim, que els culpables assumirien les seves culpes. Però el perdó en política no hauria de ser mai el final del trajecte sinó el punt de partida. Al final del trajecte sempre hi hauria d'haver la justícia. 



El tema del día era resentimiento y el maestro nos había pedido que lleváramos patatas y una bolsa de plástico.
Ya en clase elegimos una patata por cada persona que guardábamos resentimiento. Escribimos su nombre en ella y la pusimos dentro de la bolsa. Algunas bolsas eran  realmente pesadas.
El ejercicio consistía en que durante una semana lleváramos con nosotros a todos lados esa bolsa de patatas.
Naturalmente el estado de las patatas se iba deteriorando con el tiempo. El fastidio de acarrear esa bolsa en todo momento me mostró claramente el peso espiritual que cargaba a diario y cómo, mientras ponía mi atención en ella para no olvidarla en ningún lado desatendía cosas que eran más importantes para mí.
Todos tenemos patatas pudriéndose en nuestra "mochila" sentimental.
Este ejercicio fue una gran metáfora del precio que pagaba a diario por mantener el resentimiento por algo que ya había pasado y no podía cambiarse.
Me di cuenta que cuando hacía importantes los temas incompletos o las promesas no cumplidas me llenaba de resentimiento, aumentaba mi stress, no dormía bien y mi atención se dispersaba.
Perdonar y dejarlas ir me llenó de paz y calma, alimentando mi espíritu.
La falta de perdón es como un veneno que tomamos a diario a gotas pero que finalmente nos termina envenenando.
Muchas veces pensamos que el perdón es un regalo para el otro sin darnos cuenta que los únicos beneficiados somos nosotros mismos.
El perdón es una expresión de amor.
El perdón nos libera de ataduras que nos amargan el alma.
No significa que estés de acuerdo con lo que pasó, ni que lo apruebes.
El perdón se basa en la aceptación de lo que pasó.
La falta de perdón te ata a las personas desde el resentimiento. Te tiene encadenado.
La falta de perdón es el veneno más destructivo para el espíritu.
Muchas veces la persona más importante a la que tienes que perdonar es a ti mismo por todas las cosas que no fueron de la manera que pensabas.
"La declaración del Perdón es la clave para liberarte".
¿Con qué personas estás resentido?
¿A quiénes no puedes perdonar?
¿Tú no te equivocas nunca y por eso no puedes perdonar los errores ajenos?
"Perdona para que puedas ser perdonado"