ABRIL 4a setmana 

SETMANA DE LA  CONSTÀNCIA 

DIMARTS

L’ERUGA I LA PAPALLONA

Una petita eruga caminava un dia en direcció al sol. Molt a prop del camí hi havia una llagosta.
- "Cap a on et dirigeixes?" - li va preguntar -.
Sense deixar de caminar, l'eruga va contestar:
-"Vaig tenir un somni anit: vaig somniar que des del cim de la gran muntanya jo mirava tota la vall. Em va agradar el que vaig veure en el meu somni i he decidit realitzar-ho".
Sorpresa, la llagosta va dir mentre el seu amic s'allunyava:
- "Has d'estar boja!, com podràs arribar fins aquell lloc?, tu?, una simple eruga? .... una pedra serà una muntanya, un petit toll un mar i qualsevol tronc una barrera infranquejable...". Però l’orugueta ja era lluny i no la va escoltar, el seu diminut cos no va deixar de moure's.
De sobte es va escoltar la veu d'un escarabat preguntant cap a on es dirigiria amb tanta obstinació. L'eruga va explicar un cop més el seu somni i l'escarabat no va poder aguantar-se el riure, va fer una gran riallada i va dir:
- "Ni jo, amb potes tan grans, intentaria realitzar una cosa tan ambiciosa", i es va quedar tombat per terra del riure mentre l'eruga va continuar el seu camí, havent avançat ja uns quants centímetres.
De la mateixa manera l'aranya, el talp i la granota van aconsellar al nostre amic desistir: "No ho aconseguiràs mai!" li van dir, però en el seu interior hi havia un impuls que l’obligava a seguir.
Ja esgotada, sense forces i a punt de morir, va decidir parar a descansar i construir amb el seu últim esforç un lloc on passar la nit. "Estaré millor", va ser l'últim que va dir i va morir.
Tots els animals de la vall van anar a veure les seves restes. Aquí hi havia l'animal més boig del camp, havia construït com a tomba un monument a la insensatesa. Aquí hi havia el dur refugi, digne d'un que va morir per voler realitzar un somni irrealitzable.
Aquell matí, amb un sol brillant d'una manera especial, tots els animals es van congregar entorn d'allò que s'havia convertit en un advertiment per als atrevits. De sobte van quedar atònits: aquella crosta dura va començar a trencar-se i amb sorpresa van veure uns ulls i unes antenes que no podien ser les de l'eruga que creien morta. A poc a poc, com per a donar-los temps de refer-se de l'impacte, van anar sortint les belles ales de papallona d'aquell impressionant ésser que tenien al davant, el qual realitzaria el seu somni, el somni pel qual havia viscut, pel qual havia mort i pel qual havia tornat a viure. Tots s'havien equivocat.

DIMECRES

DIJOUS

DIVENDRES

Deixa'm que et presenti a dos nous amics: constància i esforç. Són cosins germans. Al principi no et cauran gens simpàtics. Si els dónes una oportunitat, conforme els vagis coneixent millor, es convertiran en els teus millors aliats i amics. Et sentiràs còmode, recolzat, segur de tu mateix i disposat a realitzar qualsevol gesta que se't posi per davant i que et vingui de gust conquistar: estudi, esport, treball... Desenvolupar constància i capacitat d'esforç és com desenvolupar  un múscul al qual la pràctica i exercici continuat  enforteix. Pensa en tots els esportistes d'èlit. Cap d'ells hauria arribat on està sense constància i esforç. Rafa Nadal, Pau Gasol, Gemma Mengual, Messi, Pedrosa, Mireia Belmonte... Les persones que triomfen generalment han après a desenvolupar una gran capacitat d'esforç i  constància a l'hora de dur-ho a terme. Alguns d'ells partint de condicions molt adverses, com el cas de Messi (afectat de jove per una malaltia molt desfavorable per l'esport).

                                                  ABRIL 3a setmana

¡ BON DIA: JUSTÍCIA !

DILLUNS

DIMARTS

Afortunats els nets de cor, serens de ment i alegres d'esperit, perquè coneixeran l'amor.

Afortunats els pobres, condemnats a estar privats fins i tot del necessari per a viure, i aquells que no se senten enganxats a res i estan plens d'esperança.

Afortunats  els portadors d'esperança en els diferents racons del nostre món: perquè segur que esperen un món millor per a tots, el Regne promès a tots.

Afortunats els qui busquen aturar-se un moment, els qui busquen i troben un moment de silenci: perquè creixeran interiorment, acolliran i transmetran esperanza.

Afortunats   els qui es conformen amb el que tenen ( sigui poc o molt), d'ells és el Regne

Afortunats els qui no odien a ningú, no insulten ni alcen la mà contra l'enemic, sinó que tenen compassió de qui sofreix i conserven la dolçor dels nens, perquè heretaran la terra.

Afortunats   els qui obliden les ofenses, no condemnen al proïsme ni guarden rancor, perquè seran estimats.

Afortunats els qui sofreixen pels patiments aliens i per la maldad d'aquells que fan del poder una forma d'opressió, perquè seran consolats.

Afortunats els qui tenen fam de llibertat i senten cremada la seva gola per la set de justícia, perquè seran sadollats.

Afortunats els qui transformen la llança en una aixada, l'espasa en una forca, i el braç en una abraçada, perquè seran reconeguts com fills de la pau.

DIMECRES

TRISTES HISTÒRIES REALS “Em dic Savita i vaig néixer a un poble de l’Índia. Sempre hem estat pobres, però tenim el sol, la terra, els arbres i l’aigua del nostre riu, que ens permet conrear l’arròs i les verdures amb què ens alimentem. Des de molt petita he treballat amb la meva mare en les feines de la casa i del camp. No he anat mai a l’escola, igual que ella, que de petita treballava a les plantacions de te. Un dia van arribar al poble uns senyors que deien que eren representants d’una important fàbrica, i buscaven nens i nenes per treballar en la indústria tèxtil. Vaig pensar que si treballava amb ells podria viatjar a la ciutat i millorar la meva situació i la de la meva família. Aquells senyors van donar al meu pare una quantitat de diners, una part del que van dir que jo guanyaria. I, juntament amb altres nens i nenes, vaig sortir del poble. Després d’un llarg viatge vam arribar a una casa en el camp, on, des d’aquell moment, vam romandre en una habitació fosca, en la qual treballàvem, menjàvem i dormíem. Al teler hi havia treballant nens de totes les edats. El més petits tenien 6 anys. Tots estàvem durant 12 o 15 hores al dia, asseguts en bancs davant els telers, dels quals penjaven fils molt tibants, sobre els quals anàvem fent multitud de petits nusos. Havíem d’anar de pressa i sense equivocar-nos, perquè si ho fèiem malament ens pegaven i castigaven. Només paràvem dues o tres vegades al dia, i ni tan sols podíem posar-nos drets. Quan acabàvem la jornada, menjàvem una sopa de llenties i arròs i ens estiràvem al terra per dormir. Mai no em van pagar res. El patró deia que encara devia el que ell havia donat al meu pare. Si intentaves fugir, et lligaven al banc. Creia que la meva situació no tenia remei. Fins que un dia al vespre vam sentir molts passos al voltant de la casa. La porta es va obrir i va entrar un grup de desconeguts que van dir que ens venien a alliberar. Vam tenir la sorpresa que allí estaven els nostres pares. Havien denunciat aquell fet a l’autoritat local i havien avisat alguns periodistes. Al final ens van poder alliberar. Han passat alguns mesos des d’aquell dia. Ara treballo per l’organització que ens va alliberar i estic contenta perquè ajudo altres nens i nenes a superar situacions semblants a la que jo vaig viure. Tant de bo que ells també pugin començar aviat una nova vida i ser tan feliços com jo”. DIJOUS

DIVENDRES

                                                 Honestidad Justicia - Festival 2008