MAIG 1a setmana

CONSTÀNCIA

DILLUNS

CORREDORS DE FONS
Un dels responsables de l’equip olímpic espanyol dels jocs del 92 recordava una prova en la qual un corredor de fons va arribar molt més tard que el primer classificat. I deia: “Venia arrossegant-se, aixecant-se, caient, però tenia la mirada fixa en la meta. Sagnava. Es tornava a aixecar i queia una altra vegada, s’arrossegava...; al final va quedar-se sense forces, destruït moralment i físicament, a 150 metres de la meta. No li importava el cos, només el fet de no haver arribat.”
Sembla que els metges dels atletes tenen una admiració especial pels corredors de fons, perquè són com la imatge d’uns herois de la constància: no abandonen mai la cursa, no els importa arribar molt més tard que els primers; el seu objectiu és arribar. Al contrari que els velocistes, que comencen la cursa i l’acaben en pocs moments, i no tenen temps de pensar gaire.
Quan sentim parlar de constància, segurament ens sona a renúncia, a esforç, però també a esperances i a il•lusió. De fet, és una barreja de tot això: allò que fa “gran” la persona és la voluntat, el treball i les esperances, la il•lusió que hi posa. Una persona constant és la que no deixa de lluitar per aconseguir allò que s’ha proposat. I si fracassa, si no aconsegueix el que desitjava, sap que l’esforç que hi ha posat no li serà inútil, perquè un dia o altre, no gaire lluny, li pot ser d’utilitat, li suposa com un “entrenament” per a d’altres moments de dificultat. Tot té la seva recompensa, fins i tot el fracàs. No tinguem por a l’esforç, a la constància: segur que això ens educa, ens ajuda a créixer com a persones.

DIMARTS

 Persigue tu objetivo   5’17

ABRIL 4a setmana

PREJUDICIS

DILLUNS

DIMARTS

DESCOBERTA PERSONAL
Un dia dos amics anaven amb cotxe per una carretera que passava entre camps, mentre plovia a bots i barrals. En un revolt van veure un noi que caminava tot sol. Era un jove de color, anava ben moll i se’l veia cansat. Joan, el copilot, va dir al seu amic, el conductor:
-Pere, ¿per què no portem aquest noi fins al poble? Plou molt i encara queden almenys 15 quilòmetres.
Pere no hi estava d’acord.
-Per què has d’agafar una persona que no t’ho pot agrair amb res? A més –va afegir-, mira: és una persona de color.
A Joan el va empipar molt la resposta del seu amic, tant que va decidir baixar-se del cotxe i acompanyar aquell noi. Va ser un llarg camí fins al poble, però també va ser un dels dies més feliços de tots els que havia viscut en molts anys. Va descobrir una persona sincera, alegre, feliç i agraïda... coses a les quals no el tenien acostumat les seves amistats. Des d’aquell dia va destruir del seu interior una idea que sempre havia tingut per certa: que les persones que no eren com ell no eren bones persones...

DIMECRES

SENYORA MALPENSADA
 Diuen que aquest fet va ser real... En un restaurant de Suïssa, una senyora d’uns setanta-cinc anys, agafa una tassa i li demana al cambrer que l’ompli de brou. Després s'asseu en una de les taules del local i penja la seva bossa de mà en la cadira. Quan tot just s'ha assegut, s'adona que s'ha oblidat del pa. S'aixeca i es dirigeix a agafar un panet per menjar-se'l amb el brou, i torna al seu lloc. Però... ¡sorpresa! Davant de la seva tassa de brou s'hi troba assegut un magrebí, que està menjant sense immutar-se. “Això és massa! - pensa la senyora -. Però no em deixaré robar!” I dit i fet, parteix el panet a bocins i els tira dins la tassa que tenen al davant el magrebí i ella, i hi posa també la cullera. El magrebí, complagut, somriu. Prenen una cullerada cadascú fins acabar-se la sopa, i tot en un absolut silenci. Acabada la sopa, el magrebí, s'aixeca, s'acosta a la barra i torna amb un gran plat d'espaguetis i ... dues forquilles. Mengen tot dos del mateix plat, en silenci. Acaben el plat i s'acomiaden: "Fins aviat!"-li diu la senyora-. "Adéu!” - li respon l'home, amb un somriure als ulls. Sembla satisfet d’haver fet una bona acció, i s'allunya.
La dona el segueix amb la mirada. Està encara una estona pensant en el que li ha passat, i un cop vençuda la seva estranyesa busca amb la mà la bossa de mà que havia deixat penjada a l'espatllera de la cadira... Però, una altra sorpresa: la bossa de mà ha desaparegut. I de seguida pensa: "Així doncs aquest magrebí..." I quan ja anava a cridar: "Al lladre, agafeu aquell lladre!", mira al seu voltant, i veu la seva bossa de mà penjada en una cadira, dues taules més enrera d'on estava ella, i sobre la taula una plata amb una tassa de brou, ja fred. Immediatament s'adona del que ha passat: No ha sigut el magrebí el que ha menjat la seva sopa. Ha estat ella qui, equivocant-se de taula, ha menjat com una gran senyora, i gràcies a aquell estranger desconegut.
¿Quantes vegades actuem per les aparences, o carreguem als altres la responsabilitat del que ens passa?

DIJOUS

UN GAT VALENT

Hi havia una vegada una dona que, a més del seu fill petit, també alimentava i criava un gat salvatge, que essent petit havia aparegut pels voltants d'aquella casa situada en la muntanya. La dona tenia cura d'aquell animal, i li donava tot el que necessitava. Però no li tenia massa confiança, i sempre tenia una preocupació: "Un animal així, salvatge, podria ser perillós; espero que mai no li faci res al meu pobre fill!"
Un dia, mentre la dona havia anat a buscar aigua a la font i el marit era fora, una serp va aconseguir entrar a la casa i s'anava arrossegant cap al bressol del nen. Però el gat, advertit pel seu instint i tement per la vida del nen, es va llençar contra la serp i va acabar amb la seva vida, després d'una acarnissada lluita. Satisfet per la seva gran gesta, va córrer a trobar la mare per demostrar-li de què havia estat capaç. Però, quan la dona va veure l'animal que venia agitat i amb sang a la boca, va pensar que el seu fill havia estat atacat per ell, i, sense pensar-s'ho dues vegades, li va llençar el càntir de l'aigua al cap. El gat va quedar sense vida. Ella, sense fixar-se en les conseqüències del que havia fet, va córrer cap a la casa, i allí va trobar el seu fill, sa i estalvi, i va veure també la serp, destrossada, al costat del bressol. Aleshores va entendre per què la seva sospita havia estat precipitada i injusta. Però ja era massa tard. I es va entristir molt pel que havia fet.
Quantes vegades el nostre judici sobre les persones és també precipitat i injust! Quantes vegades ens equivoquem, i després hem de penedir-nos!

DIVENDRES

ABRIL 3a setmana

JUSTÍCIA

DILLUNS

 DIMARTS

MARC I MOISÈS

Aquesta breu narració fa pensar una mica. Fixem-nos-hi bé.
Marc va néixer en una família de set germans. La seva mare va tenir un part difícil, però gràcies a l’ajuda mèdica va néixer sense cap tara. Moisès també té set germans. Durant l’embaràs, la seva mare va tenir problemes i ell va néixer amb un pulmó oprimit, que ara li impedeix de respirar amb facilitat. Moisès va néixer ajudat per la seva tia i per la seva àvia.
Marc té una alimentació sana i equilibrada. Menja verdures, carn, peix, ferro, fòsfor, hidrats de carbonat... A Moisès se li van caure dents, degut a la desnutrició.
El menjar preferit de Marc és el pollastre i el pernil. Moisès no els ha tastat mai, però segur que si ho fes també li agradarien.
Marc té un abric de quadres per als dies que fa fred. Moisès té més sort, perquè en el seu país no fa fred gairebé mai i no necessita molta roba. És una gran sort, perquè encara que necessités roba, tampoc no la tindria.
Marc surt de casa seva per anar a jugar al parc i per fer un passeig. Moisès sempre està fora de casa. Marc no coneix el seu pare, ni sap on és. Moisès tampoc no el coneix, el seu pare, però sap que va morir a la guerra. El que no sap és contra qui lluitava.
Marc no anirà mai a l’escola ni aprendrà a llegir. Moisès tampoc. L’esperança de vida de Marc és d’uns vint anys. La de Moisès és més alta, però potser ell no arribarà a complir els vint anys.
Marc és un petit gos irlandès, un “setter”. Moisès és un noi africà.
Aquesta és la breu narració, d’una escriptora actual. No necessita massa explicacions. S’explica per ella sola, si se li presta atenció. Pot semblar exagerada, però pensem que, per desgràcia, no està lluny de la realitat del nostre món actual.

DIMECRES

DIJOUS

HISTÒRIA DE L’ADRIANO

Es diu Adriano, amb el nom pronunciat així, perquè no és del nostre país. És un jove de divuit anys, que ha pogut fer estudis, que té promesa, i que ara viu força content i feliç. No li ha estat fàcil arribar on ha arribat, perquè la seva infància no va ser cap conte de fades. El pare passava d’ell, no podia comptar-hi; de fet va viure com si no en tingués, de pare, perquè no el veia mai. La seva mare es va trastornar; se l’estimava, però quan va començar a embogir, el nen no podia estar-se a casa, perquè corria perill. Els familiars no sabien què fer amb la mare, ni tampoc es preocupaven de l’Adriano: tenien prou amb ocupar-se dels seus propis fills. ¿Solució? Estar-se fora de casa el major temps possible. I, com si es tractés d’un joc, l’Adriano -de ben petit- es dedicava a agafar el tren, fer una hora de camí, arribar a la gran ciutat i anar vagant pels carrers. I així dies i dies, a mercè de qualsevol cosa que li pogués passar, amb companyies gens bones per a un nen, i en situació de continu perill. Una senyora l’arriba a acollir a casa seva, però per poc temps, perquè no aguanta. Finalment cau en mans de la policia, que el porta a un centre d’acollida amb nens com ell, i que està a la seva ciutat. L’Adriano no vol, es resisteix, està tres mesos dubtant fins que acaba per decidir-se. El centre l’ajuda, fa un canvi... I ara és bonic veure l’Adriano en una foto actual, amb la seva gorra calada, i picant de mans content al costat d’altres companys. I és bonic -diuen- com somriu quan recorden amb ell l’etapa en què no volia entrar al centre de cap de les maneres. La seva dura història ha canviat i ara està encaminada cap a un futur millor. Si forma una família, de segur que ell no farà el mateix que van fer amb ell. L’Adriano és del Brasil, i va anar a parar, com tants altres nois, a un dels centres d’acollida per a nois del carrer que els salesians tenen en aquell país. Gràcies a un equip d’educadors il•lusionats i esperançats, molts nois poden canviar les seves condicions de vida, i passar d’una vida sense sentit i sense horitzó a una situació on, sobretot, se senten estimats i descobreixen que la seva vida està plena de possibilitats. 

DIVENDRES

ABRIL  2a setmana

FE - CREENCES

DIMARTS

Agnes Gonxha Bojaxhiu és el veritable nom d’una icona del segle XX i una figura clau per entendre valors com la solidaritat, la generositat, la humanitat i l’amor incondicional: la Mare Teresa, anomenada de Calcuta per haver dedicat la seva vida a tasques d’ajuda i caritat en aquesta ciutat, va néixer a Skopje (actual Macedònia i anterior Albània), el 1910, i va morir el 1997.

Fundaria la congregació de les Missioneres de la Caritat per donar cobertura “als més pobres dels pobres”, guiada per una vocació indestructible de ser missionera.Va passar vint anys com a professora a la St. Mary´s High School de Calcuta. Va estudiar també infermeria i va obrir els seus primers centres d’acollida d’infants. És en 1965 quan l’Església va reconèixer la congregació, que acollia persones de qualsevol creença, sempre que estiguessin necessitats.

El 1979 va rebre el Premi Nobel de la Pau, respectada per institucions, governs i personalitats de tot el món per la seva tasca moral i per ser una font d’inspiració. El Vaticà la va designar mediadora i representant en conflictes com el del Líban o en trobades internacionals de les Nacions Unides.

La Mare Teresa creia en l’acció i en l’amor al proïsme:

Estima fins que et faci mal. Si et fa mal és bon senyal.

A vegades sentim que el que fem és tan sols una gota al mar, 

però el mar seria menor si li faltés una gota.

El fruit del silenci és l’oració. 

El fruit de l’oració és la fe. 

El fruit de la fe és l’amor. 

El fruit de l’amor és el servei.

El fruit del servei és la pau.

No hem de permetre que algú s’allunyi de la nostra presència sense sentir-se millor i més feliç.

No podem fer grans coses, però sí coses petites amb un gran amor.

La vida és un joc; participa-hi. La vida és massa preciosa; no la destrueixis.

La fam d’amor és molt més difícil d’eradicar que la fam de pa.

DIMECRES

DIJOUS

DIVENDRES

 

 

MARÇ 4a setmana

NATURA

DILLUNS

DIMARTS

 

DIMECRES

DIJOUS

DIVENDRS

El "Càntic del germà Sol" podria ser la pregària de l'ecologista. El Càntic fou escrit la tardor de l'any 1225 per Sant Francecs d’Assis

Lloat sigueu, Senyor, amb totes les criaturas

especialment pel senyor germà Sol,

el qual és dia i per ell ens il-Iumineu,

 ell és bell i radiant amb gran resplendor;

de Vós, Altíssim, porta significació.

"Lloat sigueu, Senyor meu,

per la gemana Lluna i els estels,

en el cel els heu fets clars, preciosos i bells.

"Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà vent

i per l'aire, l'ennuvolat i el serè, i tot temps,

pel qual a les vostres creatures doneu sosteniment.

"Lloat sigueu, Senyor meu, per la germana aigua,

la qual és molt útil i humil i preciosa i casta.

"Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà foc,

pel qual il-Iumineu la nit

i ell és bell i juganer i robust i fort.

"Lloat sigueu, Senyor meu,

per la germana nostra mare Terra,

la qual ens nodreix i governa

i produeix fruits diversos amb flors de tots colors i herba.

(..)

"Lloat sigueu, Senyor meu,

per la nostra germana la mort corporal,

de qui cap home vivent no pot escapar. (…)

MARÇ  3a setmana

ESCOLTEM

DILLUNS

DIMARTS

  

DIMECRES

TAN A PROP I TAN LLUNY!

Un jove m’explicava el que li havia passat a una amiga seva. La noia anava buscant un carrer per una zona de la ciutat que no coneixia gaire. Com que no trobava el carrer, li va preguntar a la primera persona que va veure. Era un home gran, mal vestit, amb una aparença externa de pobre i de vagabund. La jove li pregunta pel carrer, el senyor li contesta... i es posa a plorar. La noia no entén què li passa, i li ho pregunta:
-És que feia tant de temps que ningú no em dirigia la paraula...! –li va contestar el senyor, emocionat.
Una persona que plora d’emoció perquè una altra s’ha dignat dirigir-li la paraula! Una realitat ben trista de la nostra societat, una societat –la nostra- que està vivint l’esplendor de la tercera gran revolució de la humanitat. La primera gran revolució diuen que va ser al Neolític, quan els humans es van començar a dedicar al conreu de la terra; la segona, en l’època industrial; i la tercera l’estem vivint ara: la cibernètica, la microelectrònica, la informàtica... i tot el món de les telecomunicacions, un camp en què s’ha progressat increïblement, i en el qual encara ens queda molt per veure. Ens hem d’alegrar d’aquests avenços de la humanitat, de poder-nos comunicar de forma instantània amb qualsevol part del món. Són d’una gran ajuda en infinitat de situacions: hi ha moltes persones que han salvat la vida gràcies a què s’ha pogut avisar de forma immediata a serveis de rescat (penso en un amic que va tenir un accident a la muntanya) o gràcies a poder-se comunicar amb persones d’un altre país (penso en uns missioners que van poder ser rescatats d’un país africà en guerra).
Però no oblidem que les persones continuem demanant i necessitant la comunicació propera i personal. Que ningú al costat nostre quedi “incomunicat”, esperant que algú es digni dirigir-li la paraula, igual que la persona de qui parlàvem al començament.

DIJOUS

CONVERSA SALVADORA
Aquella jove va acabar el dia cansada del treball i de les hores en la facultat. Aquell vespre, quan va acabar en la universitat només tenia ganes de tornar a casa, de prendre alguna cosa i d’anar a dormir. En sortir, s’acomiada ràpidament dels companys; però una companya li pregunta què pensa fer: es nota que no té pressa per tornar a casa. La resposta és ràpida i segura: “Me’n vaig casa, sopo alguna cosa i em poso a dormir. He tingut un dia horrorós”. I de sobte veu com la que li ha fet la pregunta se’n va cap a la paret, s’hi recolza i comença a plorar. Sent llàstima per ella i se li acosta. És una noia estrangera, està sola, i segur que li ha passat alguna cosa greu. Però està massa cansada per escoltar-la en aquell moment i li fa una promesa: “-Mira, demà et truco i xerrem tranquil•lament”. L’altra la mira amb cara poc convençuda, però amb una mica d’esperança: “¿De veritat que em trucaràs demà?”. La noia li assegura que sí, i encara s’ofereix per acompanyar-la fins a la parada de l’autobús, perquè li expliqui alguna cosa del que li passa. Però quan comença a explicar-li la seva situació, i quan sent el to de la seva veu, s’adona que aquella companya no pot esperar el dia següent perquè algú l’escolti. Per això no té valor per deixar-la sola, agafa forces per superar el seu cansament i decideix estar amb ella fins que acabi de parlar. Aquelles hores que va estar amb ella van ser la salvació per a aquella companya de facultat, sola i desesperada. La seva desesperació es va convertir en esperança; una llum va entrar en la gran foscor de la seva ànima. Algun autor ha escrit: “L’esperança és com l’aire que respirem i el pa que mengem. Necessitem l’esperança com el peix necessita l’aigua. Si se’ns pren l’esperança som com un peix tirat a terra, on s’asseca i mor”.

DIVENDRES

NO CAL PARLAR TANT
Estic parlant amb un amic, i m'explica que ha de trucar per telèfon a una persona concreta, i que li fa molta mandra. "Per què?"-li pregunto. I ell em contesta: "És que 's'enrotlla' com una persiana. L'altre dia li vaig demanar una informació, i entre saludar-nos, dir-me la informació que volia, i acomiadar-nos podíem haver estat mig minut, o un minut, com a molt, i em va tenir cinc minuts per explicar-me coses i més coses, que no venien al cas. A mi m'agrada escoltar la gent, i no m'importa perdre temps amb persones que necessiten parlar. Però alguns abusen, i no veuen que a vegades es passen".
S'ha d'escoltar les persones, perquè hi hagi diàleg de veritat. Però això no vol dir que podem estar parlant i parlant, fins a fer-nos pesats. Hi ha persones que no saben moderar-se a l'hora de parlar, i es fan pesades. I en alguns casos parlen molt, però no diuen res, que encara és pitjor.
Altres no saben parlar si no fan referència a ells mateixos: sempre parlen d'ells, de les seves coses, dels seus problemes, del seu treball... Sempre ells han de ser el centre de la conversa. Si ens fem pesats parlant, si no diem res que valgui la pena, si només parlem de nosaltres mateixos... és senyal que no sabem escoltar els altres, i d'aquesta forma no afavorim que hi hagi diàleg. A més, si actuem així, la gent fugirà de nosaltres...

MARÇ 2na setmana

SILENCI

 ¿Què és allò que desapareix quan s’anomena?.....................

DILLUNS

  

DIMARTS

ESCOLTAR EL QUE NO ES DIU...
Aquells pares estaven preocupats perquè la relació amb un dels seus fills se’ls estava fent una mica difícil, i van anar a parlar amb la tutora. Aquesta els va dir, entre altres coses, que havien d’aprendre a escoltar el seu fill. Els pares es van prendre el consell amb seriositat i, tal com havien quedat, al cap d’un mes van tornar a parlar amb la tutora. Li van dir, amb satisfacció, que els semblava que s’havien pres al peu de la lletra la seva recomanació i que estaven aprenent a escoltar cada paraula que deia el seu fill. Aleshores la tutora els va dir, somrient: “Ara heu d’aprendre a escoltar cada una de les paraules que el vostre fill NO diu”.
Aquest consell de la tutora no era cap ximpleria. Les persones també “parlem” amb el silenci, o amb el que fem, amb el nostre comportament... Si volem conèixer millor algú, ens ajudarà molt escoltar el que diu, el que ens comunica amb les seves paraules. Però també el coneixerem veient les seves actituds, observant el seu comportament. I -encara que això és més difícil- intentant deduir les coses que voldria dir, però que no diu (per por, per timidesa, per vergonya...) No oblidem que hi ha persones que parlen molt, que diuen moltes paraules, però que en el fons ho fan per amagar com són en realitat. Les persones que parlen molt no sempre són les més “comunicatives”. Es pot parlar molt... i no dir res. ¿Sabem escoltar els “silencis” dels altres? Quan parlem, ¿ens donem a conèixer amb sinceritat o fent servir molta xerrameca inútil per dissimular com som en realitat?

DIMECRES

ESCOLTAR PER AJUDAR
“Fonamentalment em dedico a escoltar cada una de les internes de la presó, per orientar-les cap a una vida possible i millor. Moltes vegades em demanen el sagrament del perdó i acabo donant-los l’absolució”. Així parlava un sacerdot, capellà de la presó de dones de Barcelona, quan li van preguntar sobre com invertia el temps de dedicació a la presó. Totes les persones tenim ganes de ser escoltades. Sobretot en moments de dificultat, de dolor, de soledat, o en els moments de molta alegria, quan volem explicar moltes coses... com ens agrada que ens escoltin!
Escoltar és comprendre, és intentar ajudar. Escoltar no és només sentir el que diu l’altra persona, les seves paraules, sinó també el que vol dir (els seus pensaments, els seus sentiments...) Escoltar és tenir l’oportunitat de conèixer millor una persona, és una forma de manifestar el respecte i l’estimació. Deia un escriptor: “Saber parlar és un do que tenen moltes persones. Saber callar és ja una cosa que pocs saben fer. I saber escoltar és una generositat de molt pocs”. Nosaltres, ¿ens sabem escoltar?
És molt trista l’escena que a vegades es dóna en algunes classes: un noi o una noia que voldria explicar alguna cosa important, algun fet, alguna idea que té, però que al final no ho fa, perquè creu que no l’escoltaran. És injust. Quan jo veig una company o companya que és incapaç d’escoltar, de prestar atenció a algú altre que li està dient alguna cosa, només desitjo que algú l’escolti quan sigui ell o ella qui vulgui explicar-se, a veure si així aprèn a valorar la importància que té el ser escoltat. Pensem que molts companys i companyes no els tenim en consideració, els ignorem, simplement perquè no els coneixem. ¿I com els podrem conèixer si no els escoltem? Cadascú ha de valorar quina és la seva capacitat d’escoltar, d’acollir el que els altres li volen comunicar.

DIJOUS

SABER ESCOLTAR

Un escriptor en certa ocasió explicava el següent: “Estava passant uns dies de dolor, capficat per una sèrie de problemes. I vaig anar a parlar amb una persona, de la qual coneixia la seva capacitat d’escoltar i de parlar amb enteniment i claredat. ¿Com vaig sortir de l’entrevista? Doncs, com es diu vulgarment, vaig sortir com un nen amb sabates noves. Vaig tornar a casa cantant pel carrer. S’acabava de produir en mi alguna cosa especial, com un renaixement. La veu d’aquella persona i la seva capacitat d’escoltar i d’entendre em van deixar com nou”.
Segurament molts de nosaltres hem tingut una experiència semblant. En moments difícils hem acudit a una persona bona que ens ha sabut comprendre, i amb la seva paraula i amb el seu saber-nos escoltar ens ha comunitat pau, il•lusió i ganes de viure. Tots hauríem de ser per als altres aquestes persones bones que escoltem el que ens diuen i que els acollim. Ajudem-nos a què sigui així realment.

DIVENDRES