MAIG 4a setmana

CREATIVITAT

DILLUNS

DIMARTS

AMB TOTES LES TEVES FORCES
 Un pare estava observant al seu fill petit que intentava moure un test amb flors que pesava molt. El petit s'hi esforçava, suava, però no aconseguia desplaçar el test ni un mil·límetre.
- Has emprat totes les teves forces per aconseguir-ho?, li va preguntar el pare.
- Sí, va respondre el nen.
- No!, va replicar el pare. Encara no m'has demanat que t'ajudi.

DIMECRES

DIJOUS

SORTIR DEL POU

Un pagès, que havia de lluitar molt per superar les dificultats de la vida, tenia alguns cavalls per fer les feines del camp. Un dia, un dels seus mossos li va fer saber que un dels cavalls havia caigut en un vell pou abandonat; i, com que el pou era molt profund, resultava gairebé impossible de poder-lo treure. El pagès va anar, ràpidament, fins al lloc de l'accident, per avaluar la situació. I, encara que va comprovar que l'animal no havia pres mal, va creure que no pagava la pena intentar treure’l, pel risc que comportava i per l’elevat cost de l'operació de rescat. Així, doncs, va prendre, a contra cor, la decisió que els mossos sacrifiquessin l'animal, tot tirant terra dins del pou fins que quedés enterrat allà mateix. I així ho van fer. Seguint les ordres del seu amo, els mossos van començar a tirar terra dins del pou per enterrar el cavall. Però, a mesura que la terra queia sobre l'animal, aquest se l’espolsava i la terra anava a parar a sota seu. Així la terra s'hi anava acumulant, tot permetent que el cavall anés guanyant alçada a mesura que pujava el nivell de la terra acumulada. Els mossos es van adonar que el cavall no quedava gens enterrat sinó que estava sortint del pou... fins que ho va aconseguir!
A vegades pots trobar-te que estàs "molt ensorrat", pots sentir-te poc valorat i, a sobre, veure com els altres llancen damunt teu la terra de la incomprensió... Lògicament, això et fa perdre la il•lusió. Recorda, aleshores, aquesta història. Pensa que no tens per què acceptar la terra que et llencen a sobre teu, que te la pots treure de sobre i pujar-hi al damunt. Això -que no és fàcil de fer- segurament et permetrà créixer, t’ajudarà a sortir del pou on estàs enfonsat.

DIVENDRES

Confiança en l’ésser humà

Octubre de 1899. D’aquest mes va quedar un document històric, del qual no se sap el nom de l’autor, només el càrrec que tenia: era el Director de l’Oficina de Patents de Nova York. Una oficina de patents és el lloc on van les persones que han inventat alguna cosa, per tal que el seu invent sigui reconegut com a original i es pugui comercialitzar. Doncs bé, en aquest document del qual parlem, el senyor en qüestió demanava als seus superiors que “tanquessin el seu departament, perquè tot el que es podia inventar ja estava inventat, i no calia esperar res d’important per al futur”. Poc temps després, una altra persona s’atrevia a dir coses com aquestes: “La ràdio no té futur, els raigs X resultaran una farsa, i les màquines més pesades que l’aire no poden volar”. Les afirmacions de les dues persones demostren una falta de confiança en la capacitat creadora de l’ésser humà. El temps ha passat i s’han inventat moltíssimes coses. Les màquines pesades han volat (i han arribat ben lluny!). La medicina ha avançat (i ha pogut col•laborar a allargar la vida de les persones). La ràdio, el telèfon, la televisió, han contribuït a millorar les comunicacions... La persona humana, malgrat els seus molts errors, té la capacitat de superar-se a ella mateixa, i de crear invents que ajudin a millorar la vida de la humanitat.
Igualment ens passa a cadascú de nosaltres: tenim la possibilitat de millorar, encara que siguin moltes i molt grans les dificultats. Però hem de tenir confiança en les persones, hem de tenir confiança en cadascú de nosaltres, i hem d’estar disposats a esforçar-nos per aconseguir millorar.

MAIG 3a setmana

SENZILLESA

DIMARTS

DIMECRES

El cuento del pescador y el empresario

 “Un hombre rico, empresario, bien vestido, ropas caras y talante derrochador, iba paseando por el puerto, cuando se encuentra con un modesto pescador. El pescador trabajaba en sus redes y en su pequeña barca, y tenía un cubo lleno de un montón de peces recién pescados. El rico empresario le preguntó:
- Óigame, ¡usted tiene mucha maña! ¡Parece un pescador muy bueno! Usted sólo y con esta pequeña barca ha pescado muchos peces. ¿Cuánto tiempo dedica a la pesca?
El pescador respondió:
- Pues mire usted, yo la verdad es que nunca me levanto antes de las 8:30. Desayuno con mis hijos y mi mujer, acompaño a mi familia al cole y al trabajo, luego voy tranquilamente leyendo el periódico hasta el puerto, donde cojo mi barca para ir a pescar. Estoy una hora u hora y media, como mucho, y vuelvo con los peces que necesito, ni más ni menos. Luego, voy a preparar la comida a casa, y paso la tarde tranquilo, hasta que vienen mis hijos y mi mujer y disfrutamos haciendo juntos los deberes, paseando, jugando. Algunas tardes las paso con mis amigos tocando la guitarra.
- ¿Entonces me dice que en sólo una hora ha pescado todos estos peces? ¡Entonces usted es un pescador extraordinario! ¿Ha pensado en dedicar más horas al día a la pesca?
- ¿Para qué?
- Pues porque si invierte más tiempo en pescar, 8 horas, por ejemplo, usted tendría 8 veces más capturas, y ¡así más dinero!
- ¿Para qué?
- Pues con más dinero usted podría reinvertir en una barca más grande, o incluso contratar a pescadores para que salgan a faenar con usted, y así tener más capturas.
- ¿Para qué?
- Pues con este incremento de facturación, ¡su beneficio neto sería seguro envidiable! Su cash flow sería el propicio para llegar a tener una pequeña flota de barcos, y así, hacer crecer una empresa de pesqueros que le harían a usted muy muy rico.
- ¿Para qué?
- ¿Pero no lo entiende? Con este pequeño imperio de pesca, usted sólo se tendría que preocupar de gestionarlo todo. Usted tendría todo el tiempo del mundo, para hacer lo que le venga en gana. No tendría que madrugar nunca más, podría desayunar cada día con su familia, podría acompañar a los niños al cole, jugar con ellos por la tarde, tocar la guitarra con sus amigos…”

DIJOUS

El Video del Papa 3 – Por los niños y las familias en dificultad - Marzo 2016

DIVENDRES

DÍA DEL NIÑO HOSPITALIZADO 2016 - Fundación Pequeño Deseo

 

MAIG 2a setmana

GENEROSITAT

DILLUNS

DIMARTS

GEST RECOMPENSAT

Un agricultor conreava un blat de moro de molt bona qualitat, que havia estat reconegut i premiat en moltes fires agrícoles del país. Aquesta persona tenia el costum de compartir les millors llavors del seu blat de moro amb els altres pagesos de la comarca. Aquests estaven estranyats d’aquesta generositat, perquè estaven més aviat acostumats a competir entre ells, i a ningú no se li acudia anar repartint de manera gratuïta les seves millors llavors. Per això un dia li van preguntar quina era la raó per la qual feia això. I la resposta els va cridar l’atenció: “És molt senzill -els va dir-. En realitat ho faig per propi interès. El vent té la virtut de traslladar el pol•len d’uns camps als altres. Si els meus veïns tenen en el seu camp un blat de moro de qualitat inferior al meu, això arribaria a rebaixar la qualitat del meu. Per això m’interessa que en plantin del millor”.
Si ajudem els qui estan al nostre costat a viure més feliços i il•lusionats, la seva vida guanyarà en qualitat, i això també repercutirà positivament en la nostra vida. Ajudem-nos-hi: tots hi sortirem guanyant.

DIMECRES

VALORAR EL QUE ES TÉ
Enmig de la multitud d’una gran ciutat, un matrimoni veu una senyora amb cadira de rodes, que es troba perduda i indefensa. S’ofereixen a ajudar-la i ella els indica si la poden acompanyar a un determinat carrer. La senyora devia tenir uns seixanta anys, i de la cadira de rodes li penjaven dues bosses de plàstic. Durant el camí va explicant als seus acompanyants que allò que portava a sobre eren totes les seves “possessions”, que dormia allà on trobava un refugi adequat, i que vivia de la caritat dels altres. Arriben al lloc indicat i allà es troben altres vagabunds i pidolaires. La dona obre les dues bosses de plàstic, treu d’elles dos paquets de llet i els reparteix entre el grup. I fa aquest comentari al matrimoni que l’ha acompanyat: “La gent fa caritat amb mi; cal que jo faci caritat amb els altres”.
Tenir molt no sempre és signe de ser més feliç; i donar molt no sempre és senyal de ser molt generós: l’important és el valor que per a tu té això que dónes, la renúncia que et suposa i la il•lusió que hi poses.

DIJOUS

MAIG 1a setmana

CONSTÀNCIA

DILLUNS

CORREDORS DE FONS
Un dels responsables de l’equip olímpic espanyol dels jocs del 92 recordava una prova en la qual un corredor de fons va arribar molt més tard que el primer classificat. I deia: “Venia arrossegant-se, aixecant-se, caient, però tenia la mirada fixa en la meta. Sagnava. Es tornava a aixecar i queia una altra vegada, s’arrossegava...; al final va quedar-se sense forces, destruït moralment i físicament, a 150 metres de la meta. No li importava el cos, només el fet de no haver arribat.”
Sembla que els metges dels atletes tenen una admiració especial pels corredors de fons, perquè són com la imatge d’uns herois de la constància: no abandonen mai la cursa, no els importa arribar molt més tard que els primers; el seu objectiu és arribar. Al contrari que els velocistes, que comencen la cursa i l’acaben en pocs moments, i no tenen temps de pensar gaire.
Quan sentim parlar de constància, segurament ens sona a renúncia, a esforç, però també a esperances i a il•lusió. De fet, és una barreja de tot això: allò que fa “gran” la persona és la voluntat, el treball i les esperances, la il•lusió que hi posa. Una persona constant és la que no deixa de lluitar per aconseguir allò que s’ha proposat. I si fracassa, si no aconsegueix el que desitjava, sap que l’esforç que hi ha posat no li serà inútil, perquè un dia o altre, no gaire lluny, li pot ser d’utilitat, li suposa com un “entrenament” per a d’altres moments de dificultat. Tot té la seva recompensa, fins i tot el fracàs. No tinguem por a l’esforç, a la constància: segur que això ens educa, ens ajuda a créixer com a persones.

DIMARTS

 Persigue tu objetivo   5’17

ABRIL 4a setmana

PREJUDICIS

DILLUNS

DIMARTS

DESCOBERTA PERSONAL
Un dia dos amics anaven amb cotxe per una carretera que passava entre camps, mentre plovia a bots i barrals. En un revolt van veure un noi que caminava tot sol. Era un jove de color, anava ben moll i se’l veia cansat. Joan, el copilot, va dir al seu amic, el conductor:
-Pere, ¿per què no portem aquest noi fins al poble? Plou molt i encara queden almenys 15 quilòmetres.
Pere no hi estava d’acord.
-Per què has d’agafar una persona que no t’ho pot agrair amb res? A més –va afegir-, mira: és una persona de color.
A Joan el va empipar molt la resposta del seu amic, tant que va decidir baixar-se del cotxe i acompanyar aquell noi. Va ser un llarg camí fins al poble, però també va ser un dels dies més feliços de tots els que havia viscut en molts anys. Va descobrir una persona sincera, alegre, feliç i agraïda... coses a les quals no el tenien acostumat les seves amistats. Des d’aquell dia va destruir del seu interior una idea que sempre havia tingut per certa: que les persones que no eren com ell no eren bones persones...

DIMECRES

SENYORA MALPENSADA
 Diuen que aquest fet va ser real... En un restaurant de Suïssa, una senyora d’uns setanta-cinc anys, agafa una tassa i li demana al cambrer que l’ompli de brou. Després s'asseu en una de les taules del local i penja la seva bossa de mà en la cadira. Quan tot just s'ha assegut, s'adona que s'ha oblidat del pa. S'aixeca i es dirigeix a agafar un panet per menjar-se'l amb el brou, i torna al seu lloc. Però... ¡sorpresa! Davant de la seva tassa de brou s'hi troba assegut un magrebí, que està menjant sense immutar-se. “Això és massa! - pensa la senyora -. Però no em deixaré robar!” I dit i fet, parteix el panet a bocins i els tira dins la tassa que tenen al davant el magrebí i ella, i hi posa també la cullera. El magrebí, complagut, somriu. Prenen una cullerada cadascú fins acabar-se la sopa, i tot en un absolut silenci. Acabada la sopa, el magrebí, s'aixeca, s'acosta a la barra i torna amb un gran plat d'espaguetis i ... dues forquilles. Mengen tot dos del mateix plat, en silenci. Acaben el plat i s'acomiaden: "Fins aviat!"-li diu la senyora-. "Adéu!” - li respon l'home, amb un somriure als ulls. Sembla satisfet d’haver fet una bona acció, i s'allunya.
La dona el segueix amb la mirada. Està encara una estona pensant en el que li ha passat, i un cop vençuda la seva estranyesa busca amb la mà la bossa de mà que havia deixat penjada a l'espatllera de la cadira... Però, una altra sorpresa: la bossa de mà ha desaparegut. I de seguida pensa: "Així doncs aquest magrebí..." I quan ja anava a cridar: "Al lladre, agafeu aquell lladre!", mira al seu voltant, i veu la seva bossa de mà penjada en una cadira, dues taules més enrera d'on estava ella, i sobre la taula una plata amb una tassa de brou, ja fred. Immediatament s'adona del que ha passat: No ha sigut el magrebí el que ha menjat la seva sopa. Ha estat ella qui, equivocant-se de taula, ha menjat com una gran senyora, i gràcies a aquell estranger desconegut.
¿Quantes vegades actuem per les aparences, o carreguem als altres la responsabilitat del que ens passa?

DIJOUS

UN GAT VALENT

Hi havia una vegada una dona que, a més del seu fill petit, també alimentava i criava un gat salvatge, que essent petit havia aparegut pels voltants d'aquella casa situada en la muntanya. La dona tenia cura d'aquell animal, i li donava tot el que necessitava. Però no li tenia massa confiança, i sempre tenia una preocupació: "Un animal així, salvatge, podria ser perillós; espero que mai no li faci res al meu pobre fill!"
Un dia, mentre la dona havia anat a buscar aigua a la font i el marit era fora, una serp va aconseguir entrar a la casa i s'anava arrossegant cap al bressol del nen. Però el gat, advertit pel seu instint i tement per la vida del nen, es va llençar contra la serp i va acabar amb la seva vida, després d'una acarnissada lluita. Satisfet per la seva gran gesta, va córrer a trobar la mare per demostrar-li de què havia estat capaç. Però, quan la dona va veure l'animal que venia agitat i amb sang a la boca, va pensar que el seu fill havia estat atacat per ell, i, sense pensar-s'ho dues vegades, li va llençar el càntir de l'aigua al cap. El gat va quedar sense vida. Ella, sense fixar-se en les conseqüències del que havia fet, va córrer cap a la casa, i allí va trobar el seu fill, sa i estalvi, i va veure també la serp, destrossada, al costat del bressol. Aleshores va entendre per què la seva sospita havia estat precipitada i injusta. Però ja era massa tard. I es va entristir molt pel que havia fet.
Quantes vegades el nostre judici sobre les persones és també precipitat i injust! Quantes vegades ens equivoquem, i després hem de penedir-nos!

DIVENDRES

ABRIL 3a setmana

JUSTÍCIA

DILLUNS

 DIMARTS

MARC I MOISÈS

Aquesta breu narració fa pensar una mica. Fixem-nos-hi bé.
Marc va néixer en una família de set germans. La seva mare va tenir un part difícil, però gràcies a l’ajuda mèdica va néixer sense cap tara. Moisès també té set germans. Durant l’embaràs, la seva mare va tenir problemes i ell va néixer amb un pulmó oprimit, que ara li impedeix de respirar amb facilitat. Moisès va néixer ajudat per la seva tia i per la seva àvia.
Marc té una alimentació sana i equilibrada. Menja verdures, carn, peix, ferro, fòsfor, hidrats de carbonat... A Moisès se li van caure dents, degut a la desnutrició.
El menjar preferit de Marc és el pollastre i el pernil. Moisès no els ha tastat mai, però segur que si ho fes també li agradarien.
Marc té un abric de quadres per als dies que fa fred. Moisès té més sort, perquè en el seu país no fa fred gairebé mai i no necessita molta roba. És una gran sort, perquè encara que necessités roba, tampoc no la tindria.
Marc surt de casa seva per anar a jugar al parc i per fer un passeig. Moisès sempre està fora de casa. Marc no coneix el seu pare, ni sap on és. Moisès tampoc no el coneix, el seu pare, però sap que va morir a la guerra. El que no sap és contra qui lluitava.
Marc no anirà mai a l’escola ni aprendrà a llegir. Moisès tampoc. L’esperança de vida de Marc és d’uns vint anys. La de Moisès és més alta, però potser ell no arribarà a complir els vint anys.
Marc és un petit gos irlandès, un “setter”. Moisès és un noi africà.
Aquesta és la breu narració, d’una escriptora actual. No necessita massa explicacions. S’explica per ella sola, si se li presta atenció. Pot semblar exagerada, però pensem que, per desgràcia, no està lluny de la realitat del nostre món actual.

DIMECRES

DIJOUS

HISTÒRIA DE L’ADRIANO

Es diu Adriano, amb el nom pronunciat així, perquè no és del nostre país. És un jove de divuit anys, que ha pogut fer estudis, que té promesa, i que ara viu força content i feliç. No li ha estat fàcil arribar on ha arribat, perquè la seva infància no va ser cap conte de fades. El pare passava d’ell, no podia comptar-hi; de fet va viure com si no en tingués, de pare, perquè no el veia mai. La seva mare es va trastornar; se l’estimava, però quan va començar a embogir, el nen no podia estar-se a casa, perquè corria perill. Els familiars no sabien què fer amb la mare, ni tampoc es preocupaven de l’Adriano: tenien prou amb ocupar-se dels seus propis fills. ¿Solució? Estar-se fora de casa el major temps possible. I, com si es tractés d’un joc, l’Adriano -de ben petit- es dedicava a agafar el tren, fer una hora de camí, arribar a la gran ciutat i anar vagant pels carrers. I així dies i dies, a mercè de qualsevol cosa que li pogués passar, amb companyies gens bones per a un nen, i en situació de continu perill. Una senyora l’arriba a acollir a casa seva, però per poc temps, perquè no aguanta. Finalment cau en mans de la policia, que el porta a un centre d’acollida amb nens com ell, i que està a la seva ciutat. L’Adriano no vol, es resisteix, està tres mesos dubtant fins que acaba per decidir-se. El centre l’ajuda, fa un canvi... I ara és bonic veure l’Adriano en una foto actual, amb la seva gorra calada, i picant de mans content al costat d’altres companys. I és bonic -diuen- com somriu quan recorden amb ell l’etapa en què no volia entrar al centre de cap de les maneres. La seva dura història ha canviat i ara està encaminada cap a un futur millor. Si forma una família, de segur que ell no farà el mateix que van fer amb ell. L’Adriano és del Brasil, i va anar a parar, com tants altres nois, a un dels centres d’acollida per a nois del carrer que els salesians tenen en aquell país. Gràcies a un equip d’educadors il•lusionats i esperançats, molts nois poden canviar les seves condicions de vida, i passar d’una vida sense sentit i sense horitzó a una situació on, sobretot, se senten estimats i descobreixen que la seva vida està plena de possibilitats. 

DIVENDRES

ABRIL  2a setmana

FE - CREENCES

DIMARTS

Agnes Gonxha Bojaxhiu és el veritable nom d’una icona del segle XX i una figura clau per entendre valors com la solidaritat, la generositat, la humanitat i l’amor incondicional: la Mare Teresa, anomenada de Calcuta per haver dedicat la seva vida a tasques d’ajuda i caritat en aquesta ciutat, va néixer a Skopje (actual Macedònia i anterior Albània), el 1910, i va morir el 1997.

Fundaria la congregació de les Missioneres de la Caritat per donar cobertura “als més pobres dels pobres”, guiada per una vocació indestructible de ser missionera.Va passar vint anys com a professora a la St. Mary´s High School de Calcuta. Va estudiar també infermeria i va obrir els seus primers centres d’acollida d’infants. És en 1965 quan l’Església va reconèixer la congregació, que acollia persones de qualsevol creença, sempre que estiguessin necessitats.

El 1979 va rebre el Premi Nobel de la Pau, respectada per institucions, governs i personalitats de tot el món per la seva tasca moral i per ser una font d’inspiració. El Vaticà la va designar mediadora i representant en conflictes com el del Líban o en trobades internacionals de les Nacions Unides.

La Mare Teresa creia en l’acció i en l’amor al proïsme:

Estima fins que et faci mal. Si et fa mal és bon senyal.

A vegades sentim que el que fem és tan sols una gota al mar, 

però el mar seria menor si li faltés una gota.

El fruit del silenci és l’oració. 

El fruit de l’oració és la fe. 

El fruit de la fe és l’amor. 

El fruit de l’amor és el servei.

El fruit del servei és la pau.

No hem de permetre que algú s’allunyi de la nostra presència sense sentir-se millor i més feliç.

No podem fer grans coses, però sí coses petites amb un gran amor.

La vida és un joc; participa-hi. La vida és massa preciosa; no la destrueixis.

La fam d’amor és molt més difícil d’eradicar que la fam de pa.

DIMECRES

DIJOUS

DIVENDRES