NOVEMBRE 1a setmana

CONFIANÇA

DIMECRES

IRRADIAR LLUM

Expliquen que a l’Amèrica del Nord hi ha una planta molt interessant, que té un nom semblant a “espelma nocturna”, o una cosa per l’estil. Es veu que la seva flor, d’un color groc pàl•lid, absorbeix i guarda la llum del sol durant el dia, i després la irradia en la foscor de la nit. Les papallones nocturnes tenen en ella un bon lloc per alimentar-se. 
Doncs amb les persones podríem dir que passa una cosa semblant: aquelles que van guardant en el seu interior la llum del sol, de l’alegria, la van irradiant també, i els del seu costat ho noten i se’n beneficien. Tots hem experimentat un sentiment de satisfacció i de felicitat quan hem entrat en contacte amb alguna persona, amb algun grup o amb alguna família que transmeten alegria i optimisme. Són com un magatzem d’il•lusió i d’amabilitat que s’encomanen i que ens fan viure amb més entusiasme i ganes. Quan al nostre voltant notem que hi ha tristesa o desànim, el fet d’irradiar alegria, optimisme i il•lusió sí que és una bona forma de pensar en els altres, de no aïllar-nos. Hem de “carregar” el nostre interior d’aquesta llum, per tal que de nosaltres surtin paraules amables i gestos d’amistat. Estarem contribuint a fer molt millor la vida dels altres, però també, i en primer lloc, la nostra.

                                                  DIJOUS

DEIXAR-SE ACOLLIR

En Joan havia après a viure creient que tot en aquesta vida té un preu. Les persones valen tant com tenen. I ell va començar a buscar desesperadament els diners i va començar a robar petites coses. Per fugir de l’ambient de casa, bona era també l’evasió de col•locar-se. I així va començar la seva davallada. Afortunadament va reaccionar a temps i entrà en un programa de rehabilitació de drogaaddictes. Se’n va sortir, però malauradament la SIDA ja havia envaït el seu cervell. En Joan va anar perdent la capacitat de moure’s, li era impossible realitzar un gest tan quotidià com posar-se el menjar a la boca… Allò era nou per al Joan. La seva malaltia l’obligava a deixar-se estimar pels voluntaris del programa. Al principi li costava acceptar l’ajuda, perquè no es veia capaç de retornar-la. En Joan sense voler-ho esdevingué el centre de les vides d’un bon nombre de persones. I ell patia perquè no podia correspondre. I és que hi ha coses que valen tant que no els podem posar preu. Aquesta situació permeté al Joan veure que era estimat, i que això era diferent al que havia pensat sobre la seva vida: que ningú no l’estimava perquè no valia res. En Joan va morir, però els qui el van atendre encara recorden com aquell jove els va fer créixer pel sol fet de deixar-se estimar de veritat, perquè ja no tenia res més. Sense saber-ho, els havia tornat el favor.
Esperem que entre vosaltres (entre nosaltres) no passi això: que algú pensi que no és estimat perquè no val res... Una persona que no és estimada o que no se sent estimada pot arribar a tenir conductes que no ens agraden (agressivitat excessiva, poc respecte amb les persones i les coses...), pot arribar a passar moments difícils, o pot tancar-se en ella mateixa

                                                      DIVENDRES

IRRADIAR LLUM

Expliquen que a l’Amèrica del Nord hi ha una planta molt interessant, que té un nom semblant a “espelma nocturna”, o una cosa per l’estil. Es veu que la seva flor, d’un color groc pàl•lid, absorbeix i guarda la llum del sol durant el dia, i després la irradia en la foscor de la nit. Les papallones nocturnes tenen en ella un bon lloc per alimentar-se. 
Doncs amb les persones podríem dir que passa una cosa semblant: aquelles que van guardant en el seu interior la llum del sol, de l’alegria, la van irradiant també, i els del seu costat ho noten i se’n beneficien. Tots hem experimentat un sentiment de satisfacció i de felicitat quan hem entrat en contacte amb alguna persona, amb algun grup o amb alguna família que transmeten alegria i optimisme. Són com un magatzem d’il•lusió i d’amabilitat que s’encomanen i que ens fan viure amb més entusiasme i ganes. Quan al nostre voltant notem que hi ha tristesa o desànim, el fet d’irradiar alegria, optimisme i il•lusió sí que és una bona forma de pensar en els altres, de no aïllar-nos. Hem de “carregar” el nostre interior d’aquesta llum, per tal que de nosaltres surtin paraules amables i gestos d’amistat. Estarem contribuint a fer molt millor la vida dels altres, però també, i en primer lloc, la nostra.

OCTUBRE 4r setmana

AUTOESTIMA

DILLUNS

QUÈ ÉS L'AUTOESTIMA?

 Per entendre l'autoestima, això ens ajudarà a trencar el terme en dues paraules. Vegem, en primer lloc,  la paraula estima. Autoestima és el mot extravagant que expressa que algú o alguna cosa és important o  el valor que es dóna a aquesta persona o cosa. Per exemple, si tu realment admires un amic perquè ofereix els seus serveis com a voluntari en el cos de bombers, significa que tu el tens en gran estima. I el Trofeu especial per al millor jugador en un equip que es diu normalment "Benvolgut trofeu" significa que el trofeu representa un èxit important.

Auto significa: tu mateix! Així s'uneixen dues paraules i serà més fàcil d'entendre què és l'autoestima. Es refereix a quant et valores  a tu mateix i l'important que et consideres.  Fa referència a com et veus i com et sents sobre els teus èxits. Autoestima no significa presumir del meravellós que ets,  més aviat, saps en silenci que vals molt (de fet, no tens preu!). No es tracta de pensar que ets perfecte ― perquè ningú ho és però sabem que som dignes de ser estimats i acceptats.

                                                DIMARTS

                                            DIMECRES

                                                  DIJOUS

Fa un temps, mentre esperava ser visitat, vaig prendre un exemplar de la revista Seleccions de la sala de recepció. Em va cridar l'atenció un article titulat «Paraules que fan miracles», i voldria citar dos paràgrafs d'aquell article.

Cada un de nosaltres tenim una imatge mental de nosaltres mateixos, la pròpia imatge. Perquè la vida sigui raonablement satisfactòria, aquesta pròpia imatge ha de ser tal que puguem conviure amb ella, que ens pugui agradar. Quan ens sentim orgullosos de la nostra pròpia imatge, ens sentim confiats i lliures per a ser nosaltres mateixos. Funcionem d'una manera òptima. Quan ens avergonyim de la nostra pròpia imatge, tractem d'ocultar en lloc d'expressar-la. Ens tornem hostils i difícils per a la convivència.

És un miracle el que li passa a una persona a qui li ha pujat la seva autoestima. Tot d'una li agraden més els altres. És més amable i cooperador amb els que l'envolten. La lloança és el poliment que ajuda a mantenir la seva pròpia imatge brillant i resplendent.

Aquesta cita representa la manera actual de pensar en el món, i també entre molts cristians. Tot i que en aquestes paraules hi ha idees que són molt certes, també hi ha coses errònies.

                                               DIVENDRES
Sortida

OCTUBRE  3a setmana

RESPONSABILITAT

DILLUNS

La responsabilitat  és: l’ acció de respondre de les conseqüències de les pròpies accions o de les d'un altre. És respondre davant qualsevol situació o eventualitat que se'ns pugui presentar. Una persona responsable és aquella que sempre respon i que està disposada a actuar enfront de les diferents disjuntives possibles. Normalment es confon la responsabilitat amb el fet de complir davant altres persones allò que es té promès, això es pot considerar com a cert, però no obstant això és solament un dels aspectes d'aquesta ja que la responsabilitat comença amb un mateix. El simple fet de satisfer totes les nostres necessitats (després d’haver reflexionat seriosament quines són i les seves conseqüències) és un acte de responsabilitat. 

                                                             DIMARTS

Aquesta és la carta que va escriure una noia de 15 anys:
“En aquest cas em vaig a referir als estudiants com jo. La responsabilitat  no solament t'afecta a tu, sinó a tota la societat que t'envolta. Encara que pensis: “què té a veure la responsabilitat amb mi?”, la resposta és simple: TOT.
 Les meves responsabilitats són: anar a escola, arribar d'hora, assistir neta, pentinada, porta al dia els treballs, exàmens, activitats; també en la llar: la meva roba, la meva habitació, etc.

Per a mi la responsabilitat és ser lliure i enfrontar els meus problemes o les meves bones estones amb raonament. Per a mi és millor ser responsable, ja que així la meva consciència com a filla-estudiant està neta, a més de que creix el meu valor com a persona.
Les altres persones tenen una altra imatge de tu si ets responsable, per exemple: “Mira, ella sí treballa, compleix amb les seves tasques i és una bona noia”.

Sempre tindràs persones que t'ajudin, ja que saben que ets responsable encara que a vegades fallis.

                           (DEMÀ CONTINUAREM AMB LA CARTA D’AQUESTA NOIA)

DIMECRES

Però hi ha altres persones que en comptes d'afrontar els seus problemes decideixen llevar-se de tota culpa, o es fan els que no els importa gens, això se li crida EVITAR RESPONSABILITATS, però jo crec que si vols arribar a ser algú en la vida, has d'aprofitar al màxim les oportunitats que et donin i responsabilitzar-te en les coses que hagis de fer ARA, perquè després seran moltes més obligacions de les quals pensis.
De vegades no puc creure, quan els meus companys de classe arriben sense les seves tasques i els seus treballs, i em quedo pensant “*Què haurà estat més important per no complir amb el que devia?” o “Què serà d'ells quan es facin més grans?...Quan tinguin casa, família, fills, treball...
Si decideixes ser responsable, primerament has d'aclarir el que desitges ser en la vida, què vols que la gent vegi de tu, què vols aconseguir. Així tindràs els teus valors més plantejats i la teva mentalitat de responsabilitat creixerà. Bé almenys a mi si em funciona.
Però també necessites de dues coses que para mi són molt importants, la valentia: que t'ajuda a voler aconseguir les teves metes costi el que costi, i la humilitat: que fa que acceptis les teves errades, ja que dels errors aprens.
Per concloure, jo solament vull dir que per canviar al món, primer has de canviar-te TU. Cal lluitar perquè aquest valor tan important (LA RESPONSABILITAT) mai es perdi. Junts ho podrem aconseguir. 

DIJOUS

El kiwi és un au que no pot volar, però fa l’impossible per aconseguir el seu somni.

                                DIVENDRES

OCTUBRE 2a setmana

RESPECTE

DILLUNS

“El respecte no és por ni temor; és la capacitat de veure les persones tal i com són, estar conscient del seu caràcter únic com a individus.

Així, el respecte implica l’absència de qualsevol tipus d’explotació: m’interessa que les persones creixin i es desenvolupin pel seu propi bé, utilitzant el seu propi estil de fer-ho, i no pel propòsit de servir-me”.

  DIMARTS

   

DIJOUS

DIVENDRES

Hi ha hagut últimament manifestacions que demostren que no estan d’acord amb la manera com s’estan portant bona part de les grans dimensions de la cooperació internacional, les accions financeres, les institucions internacionals, el fons monetari, el banc mundial, etc.
Cal una xarxa mundial del pensament de les organitzacions no governamentals
Doncs bé, cal substituir aquesta imposició: sóc més gran que tu, sóc més fort que tu, sóc més ric que tu i, per tant, m’has d’obeir; jo mano i tu has de fer el que jo vull. Tot això s’ha d’acabar i ho hem de substituir per una relació de diàleg, de comprensió, de dissentiment, de discussió. Sense violència hem de procurar posar finalment en pràctica el que abans us deia: "nosaltres, els pobles, hem decidit evitar als nostres fills l’horror de la guerra"
Tot això és possible si, a la vegada, cadascú de nosaltres som únics i diferents, i tenim la nostra particular manera de pensar i de veure les coses. Aquesta diversitat és la nostra riquesa i, al mateix temps, el fet d’estar units per aquests grans valors universals és la nostra força. Diversitat, riquesa, unió són la força. Això és el que fa una democràcia autèntica.

Federico Mayor Zaragoza, Ex president del Consell de les Nacions Unides

OCTUBRE 2a setmana

RESPECTE

DILLUNS

“El respecte no és por ni temor; és la capacitat de veure les persones tal i com són, estar conscient del seu caràcter únic com a individus.

Així, el respecte implica l’absència de qualsevol tipus d’explotació: m’interessa que les persones creixin i es desenvolupin pel seu propi bé, utilitzant el seu propi estil de fer-ho, i no pel propòsit de servir-me”.

  DIMARTS

   

DIJOUS

DIVENDRES

Hi ha hagut últimament manifestacions que demostren que no estan d’acord amb la manera com s’estan portant bona part de les grans dimensions de la cooperació internacional, les accions financeres, les institucions internacionals, el fons monetari, el banc mundial, etc.
Cal una xarxa mundial del pensament de les organitzacions no governamentals
Doncs bé, cal substituir aquesta imposició: sóc més gran que tu, sóc més fort que tu, sóc més ric que tu i, per tant, m’has d’obeir; jo mano i tu has de fer el que jo vull. Tot això s’ha d’acabar i ho hem de substituir per una relació de diàleg, de comprensió, de dissentiment, de discussió. Sense violència hem de procurar posar finalment en pràctica el que abans us deia: "nosaltres, els pobles, hem decidit evitar als nostres fills l’horror de la guerra"
Tot això és possible si, a la vegada, cadascú de nosaltres som únics i diferents, i tenim la nostra particular manera de pensar i de veure les coses. Aquesta diversitat és la nostra riquesa i, al mateix temps, el fet d’estar units per aquests grans valors universals és la nostra força. Diversitat, riquesa, unió són la força. Això és el que fa una democràcia autèntica.

Federico Mayor Zaragoza, Ex president del Consell de les Nacions Unides

OCTUBRE 1a setmana

PENSAR EN ELS ALTRES

DILLUNS

VOLUNTARIAT? SEMPRE!

 En una publicació del món de l’esplai (d’educació en el temps lliure) trobo una entrevista a una dona voluntària en una Fundació que té com a objectiu ajudar a augmentar la qualitat de vida de nens i nenes afectats de càncer. La dona en qüestió té ja els setanta anys i fa vuit que col•labora amb aquesta Fundació. A part de les explicacions sobre el que pretenen i com ajuden els nens i les famílies, de tot el que diu en l’entrevista hi ha dues coses que em criden l’atenció. Una és la resposta a la pregunta sobre si cal tenir una força especial per acompanyar els infants malalts de càncer. Ella contesta que sí, que “cal tenir molta fortalesa moral i espiritual, perquè t’asseguro -explica- que és molt dur. La gent quan veu el que fem diu ‘jo no podria...’ Però si tots ens mirem el melic i diem ‘a mi em fa molta pena i no puc’, llavors ningú no faria res pels nanos...” I l’altra cosa que em crida l’atenció és llegir què representa per a ella la millor recompensa a tot el que fa amb aquells infants; i la millor recompensa és, segons ella, “un petó, un somriure, una mirada o una abraçada”. 

Destaquem, doncs, aquestes dues coses: 

-A vegades a les persones ens cal sortir de nosaltres mateixos, ens cal deixar de pensar només en nosaltres i posar la nostra atenció en els altres, sobretot en els qui estan més necessitats. Si no fem aquest pas, tots hi perdem: nosaltres, perquè no ens enriquim, no creixem com a persones; i els altres, perquè són privats de la nostra possible ajuda. 

-I quan fem alguna cosa pels altres, desinteressadament, no esperem grans recompenses materials; trobarem, però, altres recompenses que no tenen preu. 

I l’exemple de tot això ens el dóna avui una dona de setanta anys, que, a la seva edat i amb il•lusió, fa tasques de voluntariat. 

DIMARTS

  

DIMECRES

EL CEL I L’INFERN
 Explica una llegenda que un dia un gran savi va anar a visitar l'infern. Allí va veure molta gent asseguda al voltant d'una gran taula ben proveïda d'aliments, abundants i bons. Però les persones que hi havia tenien cara de famolencs, gest demacrat i expressió de tristesa. Havien de menjar amb unes forquilles molt llargues, tan llargues com un rem. I per molt que estiraven el braç no aconseguien portar-se res a la boca.
El savi, que va quedar impressionat pel que havia vist, va sortir de l'infern i es va dirigir al cel. I de seguida va quedar sorprès, perquè també hi va trobar una gran taula amb menjars en la mateixa quantitat i de la mateixa qualitat que els de l'infern. I cadascú tenia també una d'aquelles llargues forquilles. Però allí no es veien cares de tristesa ni de fam. Tots estaven contents, amb cara d'alegria i de salut. I és que en el cel cadascú es preocupava de donar el menjar amb la pròpia forquilla a la persona que tenia al davant.
Allò que anomenem "cel" i "infern" ho construïm tots ja aquí. El nostre egoisme pot ser causa de la falta d'alegria nostra i dels altres. I els gestos que fem pels altres, per senzills que siguin, poden contribuir a què en el nostre ambient hi hagi una mica més d'alegria.

DIJOUS

DIVENDRES

 BEN AVINGUTS

Mentre anava repassant els seus "dossiers" matrimonials, el diable va veure que encara quedava una parella a la terra que vivia d'amor i de concòrdia, cosa que el va fer empipar molt. I per això va decidir fer una inspecció ell en persona. Va comprovar que es tractava d'una parella normal i corrent, però era tanta l'estimació que es notava al voltant d'ells que semblava que estiguessin en allò que es diu una "eterna primavera". I el diable va voler conèixer el secret d'aquell amor.
-No hi ha cap secret -li van explicar tots dos-. Vivim la nostra estimació com una competència: quan un dels dos comet un error, l'altre de seguida se'n fa responsable; quan un dels dos fa alguna cosa bona, l'altre s'emporta totes les lloances i tot el mèrit; quan un dels dos pateix, és l'altre el qui rep el consol; i quan un dels dos està content, l'altre s'omple d'alegria. Com vostè pot comprovar, el que fem és competir a veure qui arriba abans.
Al diable, tot això li va semblar una mica estúpid, i va marxar sense fer-los cap tipus de mal. I per això encara sobre la terra poden existir parelles felices, i persones amigues que poden viure la seva estimació amb tota l'alegria i senzillesa.
No es tracta de fer coses estranyes ni de grans actes heroics, es tracta de pensar una mica en els altres, en els que més estimem, i avançar-nos a la seva felicitat. D'aquesta manera aconseguirem que el bé, l'estimació i la concòrdia dominin en les nostres relacions.

¡¡¡¡¡ BON DIA AL NOU CURS 16-17 !!!!!

SETEMBRE

ESFORÇ

DILLUNS

La cultura de l'esforç

Si mirem al diccionari la paraula "esforçar-se" trobem que significa "Desplegar algú la seva força física o moral a vèncer una resistència, a aconseguir quelcom vencent dificultats." I què és l'esforç? Evidentment és l'acció d'esforçar-se. Vist així, l'esforç es produeix amb una finalitat. Quina? Quan parlem l'esforç físic busquem la millora de les condicions físiques, l'obtenció d'un triomf en una competició, etc. Però quin sentit té l'esforç intel·lectual? Per a què cal esforçar-se? 
Ghandi deia que la “recompensa es troba en l’esforç i no pas en el resultat” 
La nostra cultura mira massa els resultats i especialment si parlem de resultats econòmics. Per molta gent, només és important saber si un es guanya bé la vida, si s’ha comprat un cotxe o una casa nova… Però això és una vida plena? Ens hem posat com a metes més objectius econòmics que objectius de realització personals. Fa temps vaig llegir un acudit que em va fer pensar molt. Una mare s’acomiadava de la filla que deixava a càrrec de la minyona: “Els pares marxen a treballar perquè tu puguis tenir un nivell de vida alt”. Però la nena no hagués preferit estar amb els pares? Busquem resultats massa materials i així trenquem altres equilibris. L’esforç és important si tens clar l’objectiu, el perquè t’esforces.
I tu? Per què t'esforces?

     DIMARTS

L'ESFORÇ  és  necessari  i  bo  perquè  cada  situació  conflictiva  és  una  possibilitat  per  aprendre,  crèixer  personalment  i  fer-se'n  responsable.  L'ESFORÇ  és  una  possibilitat  per  aprendre  a  ser  tenaç  i  persistent   quan  una  cosa  no  surt  como  es  tenia  prevista  i  de  forma  ràpida.  La  manca  d'esforç  fomenta  una  personalitat  feble   i  depenent  d'altres. Facilita  una  baixa  autoestima  perquè  no  saben  resoldre  els  seus  propis  conflictes  i  problemes  i,  fins  i  tot,  pot  potenciar  un  caràcter  agresiu  i  violent  perquè  no  toleran  les  frustacions.

No  fa  massa  temps  que  l'esforç  se'n  deia  sacrifici.  El  sacrifici  que  era  un  valor  d'arrel  religiosa,  expressava   la  necessitat  de  contenir  determinats  desitjos per  concentrar  totes  les  capacitats  en  una  acció  i,  d'aquesta  manera, assolir  els  màxims  resultats.  El  Sacrifici  és  contrari  a  la  dispersió,  al  papalloneig  social  i  intel.lectual;  exigeix  una  certa  dosi  d'autocontrol,  i   sobretot,  domini  de  si  mateix,  aquesta  virtut    esborrada  del  mapa  educatiu   i  tan  necessària  per  viure  en  societat.

DIMECRES

Vídeo que ens presenta el conte popular de la llebre i la tortuga. Ens vol demostrar que el més important per aconseguir un objectiu és l’esforç i que tothom pot arribar a progressar i aconseguir allò que desitja si lluita, treballa i no es deixa influenciar per les aparences o per allò que diran.

DIJOUS

L’ESFORÇ I LA PERSISTÈNCIA D’UN CICLISTA

“Ahir anava en cotxe cap a Sabadell quan vaig veure un ciclista al davant meu. Un de tants que passen per la carretera de Sant Llorenç. No era diferent de tots els altres que cada dia avanço. Més a la vora em vaig adonar que el moviment del seu cos era diferent. No vaig caure fins que em vaig adonar que només pedalava amb una cama. Era el primer ciclista que veia amb només una cama. El meu cap va començar a pensar un munt de coses:
- La persistència del senyor i les ganes de continuar fent, possiblement, el que ja feia abans de tenir només una cama.
- La força que té la voluntat.
- La força de superació que pot arribar a tenir l’ésser humà.
- Tot el que ell deuria estar gaudint en aquell moment en fer el que li agrada.
Encara ara em pregunto què farà quan arriba a un semàfor i ha de parar. Quines han estat les habilitats que ha hagut d’aprendre per afrontar les adversitats de tenir només una cama i voler continuar corrent com un ciclista.
Quan el vaig avançar no vaig poder deixar de mirar-li la cara. Necessitava mirar la seva expressió per conèixer un tros més d’un home tan especial. Torrat pel sol, suat i pendent de la carretera em vaig acomiadar simbòlicament d’ell, desitjant-li que fes molts i molts quilòmetres més gaudint de l’esforç i de la seva fortalesa humana excepcional.
Tantes vegades que ens queixem per l’esforç que representa fer quelcom i quantes vegades podríem callar i aprendre en veure situacions com la d’aquest home.
La vida és bonica i hem d’aprendre a fer-la nostra a adaptar-la a les nostres característiques, necessitats, però sobretot a gaudir-la. No renunciem fàcilment tot i les traves que la vida ens posa al davant.
Gràcies ciclista per recordar-me que la vida és bonica i la podem gaudir tot i les traves que la vida ens posa al davant.
Des d’aquí, una reverència.

DIVENDRES