Ja fa temps que grups de professors de diferents universitats han treballat per descobrir els beneficis que proporciona el riure, la rialla... Els investigadors van agafar com a model un periodista que va voler fer amb ell mateix l’experiència. Segons els metges, era un cas sense esperança, i per això va decidir passar els últims mesos de la seva vida dedicat a la lectura d’historietes, de còmics, a estar de bon humor, i a tornar a veure les pel•lícules que més li havien fet riure en la vida. Al cap dels anys, aquell periodista encara vivia, i amb força bona salut. ¿Casualitat, sort? No sé, però aquest és el cas, i fa pensar. Sabem que els maldecaps, les angoixes i les preocupacions ens fan posar malalts, no són bons; sabem que la tristesa perjudica la salut física i l’espiritual... Aleshores, el que és contrari a això (el riure i el somriure, l‘alegria, la pau interior) ens relaxa, ens allunya del mal humor, de les males maneres, de l’agressivitat... Saber riure no sempre és fàcil -encara que no ho sembli-, perquè també s’ha de saber riure d’un mateix, si arriba el cas. Però el somriure, el riure, la rialla sana, ajuden a viure. Fomentar un ambient on regni la sana alegria és una bonica forma de participar en la creació d’una bona convivència.
DIMECRES
Què és l'alegria?
Alegria és estar ple de felicitat, pau, amor i una sensació de benestar. L'alegria hi és a dins de tots nosaltres. Prové de la sensació de ser estimat. Neix d'apreciar el do de la vida. Sorgeix quan fem el que ens sembla correcte. L'alegria es relaciona amb la diversió, però no és exactament el mateix. La diversió depèn del que succeeixi fora: passar-ho bé.. L'alegria hi és sempre aquí, sense importar el que passi fora. Pots aplicar aquesta alegria interior a tot el que facis. Pots gaudir de les teves tasques i fins a de un treball avorrit o desagradable. Si busques l'alegria interior pots fer que el treball més pesat es torni alegre.
* El que hace reír a sus compañeros merece el paraíso. - Mahoma
* Ríe cuando estés triste, llorar es demasiado fácil.
* Muchas personas se pierden las pequeñas alegrías mientras esperan
la gran felicidad - Pearl S. Buck
* La alegría rejuvenece, la tristeza envejece.
* Nadie es tan pobre que no pueda regalar una sonrisa...
* El mundo está lleno de pequeñas alegrías; el arte consiste en saber
distinguirlas - Li Po
* Mi sonrisa es mi espada y mi alegría , mi escudo. Lutero
DIVENDRES
divendres, 15 de desembre del 2017
DESEMBRE 3a setmana
BON NADAL !!!
Hem bastit el pessebre en un angle
del menjador, sobre una taula vella,
el pessebre mateix de cada any
amb la mula i el bou i l’Infant
i els tres Reis i l’estrella.
Hem obert innombrables camins,
tots d’adreça a la cova,
amb correus de vells pelegrins
-tots nosaltres- atents a l’auster caminar de la prova.
I en la nit del misteri hem cantat
les antigues cançons
de la mula i el bou i l’Infant i els tres Reis i l’estrella.
I oferíem la nit amb els ulls i les mans.
I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans
de l’infant i de tots en la nit de la gran meravella.
Miquel Martí i Pol
DILLUNS
DIMARTS La cançó de la Marató TV3
DIMECRES
dimecres, 6 de desembre del 2017
DESEMBRE 2a setmana
BON DIA : AGRAÏMENT !!!
DILLUNS
IMARTES
EL LLEÓ I EL RATOLÍ
Heus aquí que, un dia, un gran lleó va adormir-se profundament, dintre el bosc.
Mentre ell dormia un ratolí agosarat es passejava amunt i avall a prop seu. Tant i tant devia passar que, quan el lleó va despertar-se, el va veure just davant mateix de la seva pota.
És clar que el gran lleó, amb un no-res, podia matar el ratolí xic.
Però no el va matar. El gran lleó va comportar-se com un bon rei dels animals. Generós no va valer-se del seu gran poder per fer-li mal i el va deixar escapar.
El ratolí en va restar tan content i tan agraït que va prometre de pagar-li la generositat així que ell pogués.
Un altre dia el lleó, sortint eixelebrat del bosc, va caure en un parany que uns caçadors li havien parat. Era una gran xarxa de grosses cordes El ratolí va sentir els rugits del lleó, va córrer cap a la xarxa i, rosega que rosega, va aconseguir tallar les cordes i el lleó va quedar lliure.
Això que va passar amb el lleó i el ratolí passa ben sovint al món.
DIMECRES
AGRAÏMENT FILIAL
Una noia estudiant d'un curs superior d'una carrera universitària escrivia una carta en un diari. La carta era simplement per agrair als seus pares tot el que havien fet per ella i per la seva germana. "Si algun dia sóc mare -deia- intentaré que els meus fills siguin tan feliços com els meus pares han aconseguit que jo ho sigui". I després afegeix: "Potser a algú li estranyarà aquest escrit, ja que normalment elogiem, diem coses bones, dels nostres 'ídols' més famosos (actors, esportistes, cantants...)Però penso que no està malament mostrar els nostres sentiments d'agraïment a les persones que tenim al nostre costat i que moltes vegades oblidem. Potser és que tenim vergonya d'agrair el que fan per nosaltres, o tenim tan clar que ens han de tractar bé, que no pensem en donar-los les gràcies".
Realment la carta d'aquesta jove fa pensar. Certament, moltes vegades parlem bé de persones que tenim lluny, per exemple, dels "ídols", com diu ella, que ni coneixem realment, ni han fet res per nosaltres (al contrari: moltes vegades viuen a costa de nosaltres). I oblidem les persones que tenim al costat, que ens estimen, i que ho demostren dia a dia. Pensem en aquestes persones (pares, familiars, mestres...) I en algun moment, intentem ser agraïts amb ells. Els altres, que estan lluny, no saben ni que existim.
DIJOUS
EL SABATER POBRE
Un dia va baixar el
Senyor a la terra en forma de captaire, s'acosta a casa d'un sabater i li va
dir: - Germà, fa temps que no menjo i em sento molt cansat, encara
que no tinc ni una sola moneda voldria demanar-te que m'arreglis les meves
sandàlies per a poder seguir caminant.
El sabater li va
respondre: - Jo sóc molt pobre i ja estic cansat que tothom vingui a demanar i
ningú vingui a donar!.
El Senyor li va
contestar: Jo puc donar-te el que vulguis.
Diu el sabater: - Diners inclosos?.
El Senyor li va respondre: Jo puc donar-te deu milions d'euros, però a canvi de
les teves cames.
-Per què vull jo deu milions d’euros si no podré caminar, ballar, moure'm
lliurement?, va dir el sabater.
Llavors el Senyor replica: Està bé, et podria donar cent milions
d'euros, a canvi dels teus braços.
El sabater li respon: Per què vull jo cent milions d'euros si no podré menjar,
treballar, jugar amb els meus fills... ?
Llavors el Senyor li va dir: En aquest cas, jo et puc donar mil
milions d'euros a canvi dels teus ulls.
El sabater va respondre espantat: De què em serveixen mil milions d'euros si no
puc veure l'alba, ni a la meva família i els meus amics, ni totes les coses que
m’envolten ? Llavors el Senyor li
va dir: Ah germà meu, ja veus si nets d’afortunat i no
t'adones !
DIVENDRES
POMES
D’AGRAÏMENT
Un home ancià estava al seu hort, prop de casa seva, fent uns
forats al terra. Treballava amb entusiasme i amb il•lusió. Va passar un veí i
li va preguntar què és el que estava fent. El vell va contestar:
-Estic plantant uns pomers, a veure si creixen i fan unes bones pomes.
-Esperes arribar a menjar pomes d’aquests arbres? –li va dir el veí.
-No, no –va respondre l’ancià-. No penso viure tant. Però d’altres ho faran.
L’altre dia vaig pensar que tota la meva vida he estat menjant fruits dels
arbres que havien plantat altres persones, i aquesta és la meva manera de
mostrar-los el meu agraïment. En la meva llarga vida he rebut moltes coses dels
altres. És just que jo col•labori a què altres puguin beneficiar-se de mi.
Pensem de tant en tant en les persones que fan coses per nosaltres? Tenim amb
elles una actitud d’agraïment? És interessant pensar en totes les persones que
al llarg del dia ens presten algun tipus de servei. La llista seria força
llarga. No està de més que alguna vegada els mostrem el nostre agraïment. I no
està malament que nosaltres pensem de quines podem contribuir a què els altres
estiguin bé.
divendres, 1 de desembre del 2017
DESEMBRE 1a setmana
BON DIA : AMABILITAT !!!
DILLUNS
TRACTE AMABLE
Aquell
noi, de curta edat, anava amb la seva mare passejant pels carrers d’una
capital; ells no eren de la capital, sinó d’un poble petit. La mare va observar
que el seu fill anava saludant a tothom que es trobava de cara pel carrer, i li
va dir -somrient- que allí no calia fer-ho, perquè no eren persones conegudes i
no era cap falta d’educació si no ho feia. I és que el nen estava acostumat a
saludar a tothom pels carrers del seu poble, perquè en ell totes les persones
es coneixien, i el més normal en unes persones que es coneixen es saludar-se
quan es troben, ni que sigui amb un “hola”, un “adéu” o un “bon dia”. A
l’escola ens coneixem tots; mestres, alumnes i personal de servei no som
desconeguts. I no costa res saludar quan ens veiem al començament o al final
del matí o de la tarda. No costa res, i és un detall d’amabilitat, de bon
tracte. El que a vegades costa una mica més és fer servir paraules amables amb
els altres, però s’ha de fer un esforç, encara que a vegades costi: a tothom
ens agrada que ens tractin o que ens diguin paraules amb amabilitat. Saludar i
usar paraules amables són senyals de “tractar bé a tothom”. Sant Francesc de
Sales, el sant que Don Bosco va agafar com a patró dels seus salesians,
afirmava: “No hi ha res que animi i ajudi tant els altres com un tracte amable
i ple d’amor”. La bona convivència en un grup depèn en gran part d’aquests
senzills comportaments.
DIMARTS
PARAULES AMABLES Anem amb metro. Els nois i les
noies del grup van contents, jugant i parlant, i la seva alegria els fa cridar
més del compte. A alguna persona del costat li molesta el to de veu, i el que
fa és cridar encara més per dir-los que callin. La gent queda estranyada, i el
grup de nois i noies al final calla, però es nota un ambient tens entre els qui
van en el vagó. No ha agradat la manera de dir que el to de veu molestava.
D’escenes com aquesta segurament en coneixerem moltes. Però també en veiem
d’altres, on alguna persona fa servir altres sistemes. Per exemple, la senyora
que, en un dia de pluja en la parada de l’autobús, es dirigeix a un home que
està fumant i li diu, de forma amable, que li molesta molt el fum, i que si no
podria deixar de fumar. El senyor li contesta amb un “disculpi” i apaga la seva
cigarreta.
L’amabilitat ens ajuda a ser més persones i a crear un bon ambient al nostre
voltant. No costa res dir les coses amb paraules amables. Una paraula amable
pot ser més efectiva que mil crits, i pot convertir-se en una lliçó impossible
d’oblidar. Moltes vegades hem pogut experimentar que amb una paraula amable hem
arribat al cor d’aquella persona que ens estava cridant, o que estava enfadada,
i hem aconseguit que es calmés i que desaparegués l’ambient de tensió que
s’havia creat entre els dos, o en el grup. Unes paraules amables mai no fan mal
i sempre poden ajudar a suavitzar l’ambient i les relacions.
divendres, 24 de novembre del 2017
NOVEMBRE 5na setmana
BON DIA:COMPRENSIÓ !!!
DILLUNS
LLARGA PEREGRINACIÓ
Fa uns anys sortia en un diari regional la notícia d’una
noia japonesa que va viatjar des de Tokio fins a Santiago, per a poder abraçar
l’apòstol Sant Jaume, al sepulcre del qual s’encaminen tantes i tantes persones
que peregrinen des de molts llocs del món. El cas d’aquesta noia japonesa, en
principi, no seria massa especial. Però sí que ho és si considerem que es
tractava d’una noia invident, que viatjava acompanyada de la seva gossa, que li
feia de guia. De tren en tren, d’autobús en autobús, no va trobar cap obstacle
especial. Després del seu viatge-peregrinació havia de retornar al seu país i
al seu treball d’assistent social: “Ajudo persones que no senten o que no s’hi
veuen, com jo. També algunes que tenen altres problemes físics”, li deia al
periodista mentre acariciava la seva gossa. Aquell viatge era el segon que
feia, i per això tenia moltes anècdotes per explicar, algunes una mica
desagradables: “Una vegada no em van deixar pujar a un autobús amb la meva
gossa, i mai no he entès per què. Però no va passar res, perquè vaig parlar amb
el cap de l’estació, tot va quedar solucionat i al final la meva gossa em va
acompanyar. Una altra vegada no em van deixar pujar a la Torre d’Hèrcules amb la
gossa. Vaig quedar molt trista, però no vaig poder solucionar res. Espero que
aquesta vegada sí em deixin”.
A vegades observem en algunes persones comportaments que no entenem, o amb els
quals no estem d’acord. Prohibir l’entrada a un lloc a una noia invident que ve
des del Japó, només perquè va amb la seva gossa, ens pot semblar fins i tot una
mica inhumà. Això pot passar, com hem dit moltes vegades, quan no som capaços
de posar-nos en la situació de l’altra persona. Si sabem entendre la situació
dels altres, ens explicarem per què actuen d’una manera determinada, i
segurament arribarem a ser més respectuosos amb ells.
DIMARTS
L’OSTRA I EL PEIX
Vet aquí la història d’una ostra i d’un peix. L’ostra vivia
en les aigües tranquil•les d’un fons marí, i la seva bellesa cridava l’atenció
dels animals que passaven per aquell lloc. Un dia va passar-hi un peix, que de
seguida es va sentit atret per l’ostra, i va tenir un gran desig de
conèixer-la. I sense pensar-s’ho dos cops s’hi va apropar de manera brusca i ràpida...
Però l’ostra es va tancar, també de forma brusca i ràpida. El peix intentava
fer força amb les seves aletes, perquè volia obrir aquell animal que havia
conegut. Però l’ostra es tancava cada vegada més. El peix, aleshores, va provar
amb una altra tàctica: amagat, i sense fer soroll, esperaria que l’ostra
estigués distreta. Però aquesta era molt sensible, s’adonava de cada moviment
del peix quan volia acostar-se, i es tancava. El peix, quan més ho intentava,
menys ho aconseguia, i més es desesperava. No entenia perquè l’ostra no li feia
cas: no volia fer-li cap mal, només volia comunicar-se amb ella, explicar-li
els seus sentiments i els seus problemes. Al final va decidir demanar ajuda, i
la va trobar en llibres i en persones que entenien sobre el tema. D’aquesta
manera va saber com tractar les ostres, va saber que no els agraden els
moviments bruscos de l’aigua, i que només s’obren quan l’ambient és tranquil...
Va aprendre que no els agraden els atacs ni les intromissions, només els
moviments suaus... I que els agrada que les acceptin tal com són, que les
valorin... A més, i gràcies als consells dels experts, va ser capaç d’entendre
el llenguatge de les ostres, de saber quins eren els seus pensaments i els seus
sentiments. Finalment, després de llargues setmanes d’observació, el peix va
poder gaudir de la bona relació amb aquella companya del fons del mar.
Nosaltres, com el peix, hauríem d’intentar aprendre a conèixer els altres, a
posar-nos en el seu lloc, a tractar-los com a persones que són... No és fàcil,
ni molt menys. Però això ens ajudaria a tots a ser més persones, i ens faria
guanyar en humanitat.
DIMECRES
DIJOUS
DIVENDRES
Testimonio de la Madre Teresa de Calcuta sobre la opción por los
pobres. Hace unas semanas, dos jóvenes vinieron a nuestra casa
para ofrecerme mucho dinero para dar de comer a la gente. En Calcuta damos de
comer a 9 mil personas al día. Querían que el dinero se destinara para
alimentar a esta gente. Les pregunté: “¿De dónde han sacado tanto dinero?”
Ellos me respondieron: “Nos acabamos de casar hace dos días. Antes de la boda
decidimos que no compraríamos trajes para la ceremonia ni para la fiesta.
Queremos darles a ustedes el dinero”.
divendres, 17 de novembre del 2017
NOVEMBRE 4rta setmana
BON DIA: COMPARTIM !!!
DILLUNS
L’AMPOLLA D’AIGUA
En un supermercat hi havia una ampolla d'aigua molt egoista. Sempre volia el millor per a ella: la millor etiqueta, la millor secció, el millor prestatge i estar ben neta i a primera fila, perquè tothom la contemplés... Mai no se li acudia fer res per als altres. Un dia, una persona la va agafar per a comprar-la, la va posar al cistell i se la va endur a casa. L'ampolla estava molt enrabiada: no volia marxar del seu prestatge i deixar aquell lloc tan privilegiat a una altra. A més, quan va veure que algú l’anava a obrir per beure’n aigua, l'ampolla s’hi va resistir: no volia donar a beure aigua a ningú. Per més força que feien, no aconseguien obrir-la. I, com que no van poder-la fer servir, la van tornar al supermercat i la van canviar per una altra. La van tornar a posar al prestatge, i a poc a poc, va aconseguir anar a parar al millor lloc, a primera fila, per tal de ser admirada per tothom qui passava. Però, evidentment, la van tornar a comprar. I un altre cop va passar el mateix: com que no la podien obrir, la van tornar al prestatge. I la vida d'aquella ampolla era anar fent anades i vingudes, perquè l'únic que pretenia era estar en un bon lloc i ser admirada. Amb el pas del temps, l'ampolla va superar la data de caducitat sense ser consumida. L'aigua que contenia va començar a perdre transparència i, al cap d'un temps, ja no es podia beure. Els empleats del supermercat la van retirar i la van llençar a les escombraries. Aquella ampolla no havia servit per a res. No havia donat la seva aigua per calmar la set de ningú. Ara, perduda enmig de les escombraries, se’n lamentava en va. S'adonava que tot el que no es dóna a temps es fa malbé. Però ja era massa tard per a rectificar.
DIMARTS
EL PES D’UNES MONEDES
En aquell poble tothom era un bon nedador. Al costat seu passava un riu important, i tots els habitants del poble estaven acostumats a l’aigua des de petits. Una vegada el cabal del riu va pujar de manera inesperada. Una barca que transportava sis persones naufragà. Els passatgers començaren a nedar cap a la riba. Un d’ells semblava que no avançava gens, tot i que estava nedant amb totes les seves forces. Els seus companys li van dir: -Tu ets millor nedador que tots nosaltres; per què et quedes enrera? -Perquè porto lligat el cinturó un sac amb monedes, i això pesa molt -contestà ell. I els altres li van dir: -Per què no les llences? Sense contestar, l’altre va fer que no, movent el cap, perquè del cansament ja no podia ni parlar. Els qui ja havien arribat a la riba li cridaren: -Ets un beneit! No siguis tossut, que t’ofegaràs! I si t’ofegues, ja ens explicaràs de què et serviran els diners. I va tornar a fer que no amb el cap. Poc després els altres van veure com les aigües se l’emportaven riu avall. Nosaltres podem veure que hi ha coses que ens són perjudicials, que no ens van bé (perquè ho hem comprovat, perquè ho hem vist en altres, o perquè ens ho han advertit). Malgrat això no volem desfer-nos d’elles i hi continuem “enganxats”. Aquestes coses poden ser objectes, situacions, comportaments, fins i tot poden ser persones.
DIMECRES
Avui, 22 de novembre se celebra el Dia de la Música en honor de Santa Cecília, la seva patrona. Durant segles, aquesta diada es commemorava amb una processó amb tota clase d'instruments.
Segons la tradició cristiana, Santa Cecília va morir màrtir l'any 230. Santa Cecília era una jove doncella que predicava el cristianisme pels carrers de Roma. Valerià i Tiburci, els seus germans i seguidors, van ser arrestats i decapitats, perquè el cristianisme estava prohibit i perseguit. Cecília va enterrar cristianament els cadàvers, raó per la qual també va ser detinguda i forçada a renegar de la seva creença en Déu. Davant les negatives de la donzella, Almaci va ordenar que morís ofegada a casa seva. Els guàrdies romans van preparar una gran foguera amb la intenció d’asfixiar la jove, però segons explica la llegenda la santa va passar dos dies tancada a casa cantant alegrement enmig d’una fumera insuportable. Finalment, va ser decapitada.
Durant més de deu segles Santa Cecília va ser una de les santes més venerades pels cristians, i l’any 1594 va ser nomenada Patrona de la Música pel Papa Gregori XIII. El dia del seu naixement va esdevenir Dia de la Música.
DIJOUS
DIVENDRES
TENIR O NO TENIR
Aquell ric industrial es va quedar parat quan a la platja va veure un pescador tranquil•lament estirat descansant al costat de la seva barca. “¿Com és que avui no ha sortit a pescar, bon home?”. El pescador li va contestar: “Perquè ja he pescat bastant”. “¿I per què no pesca més del que necessita?”, va insistir l’industrial. “No em fa falta; no sé què hi guanyaria”. I la resposta va ser: “Segurament guanyaria més diners; i així podria posar un motor nou a la barca, d’aquesta forma podria anar a pescar a aigües més profundes, pescaria més, compraria xarxes noves, i amb tot això encara guanyaria més diners. Vagi a saber si aviat no podria comprar alguna barca més, i arribaria a ser tan ric com jo... Aleshores podria seure, descansar i fruir de la vida...” Quan el ric va acabar, el pescador se’l va mirar i li va dir: “¿I què creu que estic fent ja?” També nosaltres podem tenir l’actitud d’aquesta persona rica, que ambiciona cada vegada més, i que es pensa que tenint més és quan serà feliç de veritat. Posar la il•lusió en tenir cada vegada més pot conduir a una trampa, perquè no sempre això porta a la veritable felicitat.
divendres, 10 de novembre del 2017
NOVEMBRE 2na setmana
BON DIA: BONDAT !!!
DILLUNS
QUÈ ÉS LA BONDAT?
La teoria més o menys escrita ens descriu la bondat com una
actitud positiva i constructiva cap els altres, cap als éssers vius i les
coses. La inclinació natural, gens forçada, cap el bé, qualitat associada al
caràcter bondadós. Plató considera que cometre una injustícia és pitjor que patir-la, ja que
empobreix l’ànima… i això és el pitjor que li pot passar a l’ésser humà. Kant parla de bona voluntat. Exercir una actitud bondadosa a partir d’aquest
esperit, d’aquesta posició front la vida. La bondat es construeix a partir dels valors i la moral. Es un procés educatiu,
on l’entorn té una notable incidència. Hi ha qui defensa que escollim la bondat quan deixem de creure que són els
altres els culpables dels nostres mals….
DIMARTS
DIMECRES
BONDAT
Els deu manaments del
meu pare es resumeixen en un: fes bondat. Tres síl·labes, només. Dues paraules, aparentment carrinclones, però plenes de significat. Fes bondat, pel meu pare volia dir:
Estudia,
Estigues contenta,
Si beus no condueixis.,
Estima amb precaucions sanitàries,
No fumis,
No et droguis,
No pugis en moto,
No facis mal a res ni ningú.
Pots anar sola pel bosc i la ciutat.
Pots obrir la porta als desconeguts.
Pots manifestar-te pacíficament.
Pots tornar a casa a qualsevol hora...però fes bondat
. Éra l’unica cosa que em demanaves, pare. Em vas posar seny i llibertat a la
mateixa motxila que he transmès als teus néts. Quasi he complert del tot. Però t’he de confessar, pare, .. que sóc motera!
DIJOUS
DIVENDRES
EL SAMURAI I EL MONJO
Segons narra un antic relat japonès, un
bel·licós samurai va desafiar en una ocasió a un mestre zen que expliqués el
concepte de cel i infern. Però el monjo va respondre amb desdeny:
- No ets més que un talòs. No puc perdre el temps amb individus com tu!"
Ferit en el fons del seu ser, el samurai es va deixar portar per la ira, va
desembeinar la seva espasa i va cridar:
- Podria matar-te per la teva impertinència.
- Això - va dir el monjo amb calma, "és l'infern"
Desconcertat en percebre la veritat en el que el mestre assenyalava respecte a
la fúria que el dominava, el samurai, es va asserenar, va embeinar l'espasa i
es va inclinar, agraint al monjo la lliçó.
- I això - va afegir el monjo - és el cel.
