MARÇ   1a Setmana

BON DIA: COMPROMÍS !!!

DILLUNS

AJUDAR A NO ENSOPEGAR

Hi havia un filòsof grec, famós per les seves idees i per la forma irònica i desenfadada que feia servir per a expressar les seves idees. Un dia es trobava en la cantonada d’un carrer proper a la plaça on ensenyava a la gent les seves idees. Estava rient com un boig. “De què et rius?”- li preguntà un vianant. “Veus aquesta pedra enmig del carrer? -li va contestar. Des que he arribat aquest matí, deu persones han ensopegat amb ella i l’han maleïda, però cap d’elles s’ha pres la molèstia de retirar-la perquè no ensopeguin altres”. D’aquesta manera intentava fer pensar i reflexionar els ciutadans perquè prenguessin consciència dels problemes existents i de com es poden solucionar.

DIMARTS

DIMECRES

ANELL DE COMPROMÍS

L’anell és un objecte que avui dia porten moltes persones, i en força ocasions el seu ús és com a ornamentació. Però no sempre ha estat així. Diuen que els primers que van fer servir aquest objecte van ser els reis d’Egipte, d’això fa uns quatre mil anys  -quatre dies, com aquell que diu-. I era com una espècie de segell que feien servir per marcar els documents oficials. Molts anys després, també en l’antiguitat, els anells tenien una gran importància: acostumaven a ser d’or i només els portaven els reis o les persones principals del regne. En algun moment el fet d’imposar a algú un anell era un signe semblant a coronar-lo rei. Van ser els romans fa uns dos mil anys els qui van començar a utilitzar l’anell com a signe de compromís, i és aquest el simbolisme més important que té en la nostra cultura: el compromís que agafen l’home i la dona quan s’uneixen en matrimoni. Per aquesta raó, durant la cerimònia del casament es lliuren mútuament un anell.

Des de temps antics les persones hem anat creant una sèrie de signes per reafirmar la paraula donada i el compromís adquirit. I això perquè sempre s’ha considerat com un valor important la fidelitat als compromisos que un ha pres. També avui en dia és un valor ser fidels a la paraula donada: a tothom ens agrada que la gent compleixi amb nosaltres les promeses fetes. I nosaltres, ¿som fidels a la paraula donada? ¿som fidels amb els nostres compromisos?

DIJOUS

MENYS PARLAR...

¿Quantes vegades no hem sentit expressions com ara “s’hauria d’arreglar...”, “hauríem de fer...”, “S’ hauria de posar a la cartellera...” Però ningú no arregla res, ni ho fa, ni posa res a la cartellera, perquè tot són desigs, però si algú no s’implica, no es porten a la pràctica.

Una noia, als dotze anys, escrivia: “Nosaltres som les dones i els homes del futur; ens toca a nosaltres canviar les coses. El pitjor de tot és quedar-se plantat sense fer res, contemplant aquest pobre món que es trenca a trossos. Diem ‘visca la pau’ i no parem de fer guerres, ‘prou de violència’ i mira com va el terrorisme... Però ningú no ens ha dit que això no pugui canviar. Jo dic una cosa: si estàs trist per l’odi que hi ha en el món, no ploris ni et desesperis, fes alguna cosa, encara que el que facis et sembli poc”.

Fes alguna cosa, encara que el que facis et sembli poc. ¿Tens uns sentiments semblants als d’aquesta noia, que escrivia això als dotze anys?

DIVENDRES

                                                   FEBRER 4a setmana 

                   

BON DIA; 

PARLEM BÉ DELS ALTRES !!!

DILLUNS

                                              Cuento humanizador: Las tres rejas.

DIMARTS

IMPOSSIBLE RECTIFICAR

Hi havia una dona que amb freqüència anava a confessar-se de què parlava malament dels altres. Això era en temps de Sant Felip Neri, i un dia aquesta dona es va confessar amb aquest sant. Ell li va dir:
-Et passa amb freqüència això de parlar malament dels altres?
-Sí, senyor; bastant sovint -va contestar la dona.
-Doncs jo crec que no t'adones del que fas. Hauràs de fer alguna penitència. Jo et diré quina: ves a casa teva, agafa una de les teves gallines, mata-la i porta-me-la de seguida. Però des del camí de casa teva aquí ves-li traient les plomes.
La dona va fer el que el sant li havia dit, i va arribar al cap d'una estona amb la gallina sense plomes. Aleshores, Felip Neri li va dir:
-Ara torna a casa teva pel mateix camí, i ves recollint del terra una per una totes les plomes de la gallina.
-Però això és impossible -va dir la dona-. Amb el vent que fa avui només podré trobar algunes poques.
-També jo ho sé -va contestar el sant-. No podràs recollir pràcticament cap de les plomes que el vent s'ha emportat. Doncs de la mateixa manera no podràs recollir totes les calúmnies i mentides que expliques a la gent quan parles malament dels altres.
I és veritat. Les coses que diem dels altres, les mentides que escampem, són com pedres que no saps on van a parar ni quin mal poden fer. I després costa molt voler arreglar allò que hem espatllat, és impossible voler rectificar el que hem dit. I parlar malament dels altres (en el nostre cas, dels companys) és una de les coses que més mal poden fer a l'ambient de la classe o de l'escola. Pensem-hi, i mirem si som capaços de fer el contrari: dir coses bones dels altres.

DIMECRES

Cuento humanizador: El niño y los clavos

DIJOUS

Un home de religió musulmana explica aquest conte, que parla d’ell mateix:
Jo era un noi molt pietós, mai no deixava de fer les meves oracions. Una nit estava resant amb el meu pare i amb altres persones. Al cap d’una estona, algunes d’aquelles persones que estaven en el mateix recinte començaren a endormiscar-se, fins que, al final, totes van quedar adormides del tot. Jo vaig dir al meu pare: “Ni un de sol d’aquests és capaç d’obrir els ulls o d’aixecar el cap per dir les seves oracions. Sembla que tots siguin morts. Quina falta de respecte, quina poca consideració i quin poc esperit religiós!” I el meu pare em contestà de seguida: “Estimat fill: ¿Ja saps què els passa? ¿Per casualitat saps per què s’han adormit? Preferiria que tu també estiguessis adormit com ells, en lloc d’estar murmurant d’ells!”
Quantes energies gastem en parlar malament dels altres! Quantes mirades “castigadores” llencem contra algunes persones! I moltes vegades ho fem perquè no coneixem els motius de les seves actuacions. ¿Fins quan jutjarem els altres només per les aparences?

DIVENDRES

MASSA TARD PER FER LLOANCES!

Va succeir fa temps a la ciutat de Barcelona. Havia mort un important personatge de la ciutat, i molts es van acostar al cementiri per participar del funeral i donar el condol a la família. Entre els qui hi van anar hi havia un matrimoni relacionat amb el difunt, que va deixar també un ram de flors a la seva tomba. Un periodista, que observava tot allò en silenci i que coneixia el matrimoni, es dirigí a ells. Després de les salutacions de rigor, el matrimoni va començar a parlar del difunt i a desfer-se en elogis sobre la seva figura (el molt que havia fet per la seva família, per l’empresa, per la ciutat...) El periodista deia a tot que sí, i es meravellava de les lloances que rebia el difunt per part del matrimoni, perquè ell havia estat testimoni durant molts anys que, si algú s’havia despatxat a gust criticant el difunt quan vivia, era justament aquesta parella. El periodista no sortia de la seva admiració davant d’aquell canvi d’actitud dels dos coneguts, que ara -de sobte- es posaven a parlar bé d’aquell a qui abans havien criticat tant. I com que no sabia com sortir-se de la situació, es va acomiadar d’ells dient-los: “Perdoneu, però me n’he d’anar. En tot cas, si parleu bé de mi, procureu fer-ho mentre sigui viu, no espereu que m’enterrin”.
Mai no arribarem a entendre del tot el mal que podem fer parlant malament dels qui ens envolten. I a vegades ho fem sense voler. Parlar bé dels altres, i parlar amb sinceritat, ens ajuda a tots a estar millor entre nosaltres i amb nosaltres mateixos. Parlem dels companys i companyes, parlem les coses que fem junts. Però parlem bé, amb il·lusió, amb afecte. No destruïm el que durant dies anem construint. Procurem parlar bé dels altres (si no, és millor callar): però no esperem a fer-ho quan les coses ja no tinguin remei.

                                                           FEBRER 2a setmana

BON DIA: AMOR !!!

DILLUNS

                                           Dear Bobbie (Up Video) - Yellowcard (Subtitulado al Español)

 

DIMARTS

                                 Where is the love - Black Eyed Peas | Subtitulado Español - Video Oficial

DIMECRES

Amor de mare

Un article del National Geographic de fa uns quants anys, contenia una fotografia força impactant d’allò que en van dir les Ales de Déu.

Després d'un incendi forestal al Parc Nacional de Yellowstone, els guardaboscos van començar una llarga jornada anant muntanya amunt per a valorar els danys de l'incendi.

Un guardabosc va trobar un pardal literalment petrificat entre les cendres i col·locat com una estàtua a la base d'un arbre. Una mica sorprès per aquesta curiosa troballa, va donar uns copets a l'ocell amb un bastonet. Quan ho va fer tres pollets molt menuts es van escapolir de sota les ales de sa mare morta.

L'amorosa mare, en el seu afany per impedir el desastre, havia portat els seus pollets a la base de l'arbre i els havia arrupit sota les seves ales, tot sabent instintivament que el fum tòxic aniria amunt i no els afectaria.

Ella hauria pogut volar per a trobar un lloc més segur, però s'havia negat a abandonar els seus fills. Quan les flames van arribar i van cremar el seu petit cos ella va romandre ferma, protegint sota les seves ales aquells que estimava per damunt de tot, encara que fos lliurant la seva pròpia vida.

DIJOUS

Déu és amor

7 Estimats meus, estimem-nos els uns als altres, perquè l'amor ve de Déu; tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. 8 El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor.

9 L'amor de Déu s'ha manifestat enmig nostre quan ha enviat al món el seu Fill únic perquè visquem gràcies a ell. 10 L'amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill com a víctima que expia els nostres pecats.

11 Estimats meus, si Déu ens ha estimat tant, també nosaltres ens hem d'estimar els uns als altres. 12 A Déu, ningú no l'ha vist mai; però si ens estimem, ell està en nosaltres i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud...

16 Nosaltres hem conegut l'amor que Déu ens té i hi hem cregut. Déu és amor; el qui està en l'amor està en Déu, i Déu està en ell. 17 A dins nostre, l'amor ha arribat a la plenitud, i per això mirem amb confiança el dia del judici, perquè, tot i que estem en aquest món, vivim tal com Jesús viu. 18 On hi ha amor no hi ha por, ja que l'amor, quan és complet, treu fora la por. La por i el càstig van junts; per això només té por el qui no estima Déu plenament. 19 Ja que Déu ens ha estimat primer, estimem també nosaltres. 20 Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu. 21 Aquest és el manament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu, també ha d'estimar el seu germà.

DIVENDRES

                                                Count On Me - Bruno Mars

                                               FEBRER  2na Setmana

BON DIA:AMISTAT !!!

DILLUNS

DIMARTS

ELS AMICS QUE NO HO SÓN

Dos amics travessaven un bosc salvatge, en el qual no hi havia senyals de civilització. De sobte van veure com davant d'ells sortia un ós, que semblava que tenia molta gana i no gaire bones intencions. Un dels dos amics, apartant i trepitjant l'altre, i preocupant-se només d'ell mateix, va sortir corrent, i ràpidament es va posar fora de perill tot enfilant-se a un arbre. L'altre amic no va tenir una altra idea millor que tirar-se a terra i contenir la respiració tot el que va poder, com si estigués mort. L'ós se va acostar, el va estar llepant durant una estona, i després, pensant que estava mort, se n'anà.

Un cop havia passat el perill, l'amic que havia pujat a l'arbre, encara tremolant, li va dir a l'altre:

- Quan l'ós se t'ha acostat, semblava que t'estava parlant. Què t'ha dit?

- Doncs m'ha dit només una cosa: que no em refiï mai dels amics que es comporten com tu!

Pensem en aquelles persones que considerem amigues... Malament si actuen com el d'aquesta història! No és un bon amic aquell que et deixa de banda en els moments difícils.

DIMECRES

TENIR BONS AMICS!

Aquesta és una història real.

Tripi vivia en la seva casa, en un barri de la gran ciutat. De tant en tant li agradava fer campana en el cole, perquè deia que ja era gran per estar assegut aprenent coses que no li servirien de res. Tripi vivia amb la seva mare i amb el seu germà de 7 anys. La seva mare treballava tot el dia per portar endavant la seva família, i no era molt el sou que guanyava. La seva mare li donava una petita “paga” setmanal, però a Tripi no li arribava per a les seves coses. Un dia va decidir que, si la seva mare no li podia donar més diners, ell els aconseguiria per altres mètodes. Però Tripi no estava pensant en treballar...

Després, als 27 anys, va anar a parar a la presó. Allí coneix molta gent que li explica que el camí que un dia va agafar costa molt deixar-lo. Difícilment te n’escapes. L’últim que va robar va ser un cotxe, per anar-se de festa, i per això s’ha de passar tancat un any i dos mesos. La seva vida és un entrar i sortir de la presó. Parlant un amic adult amb aquest jove, li va dir: “No vaig tenir mai un amic que m’avisés que el camí que havia agafat la meva vida era equivocat i perillós. No em van donar mai un cop de mà per ajudar-me. Ara em trobo nois que estan a punt de fer el mateix que jo vaig fer, i només els dic: Busca’t un bon amic, algú que t’estimi de veritat i que sigui honrat, i fes-li cas”.

Creus que Tripi té raó? Segurament no ens adonem que tenim una gran responsabilitat en les coses que els puguin passar a les persones que tenim al nostre costat, sobretot als nostres amics i amigues.

DIJOUS

DIVENDRES

Creo en ti amigo: 
Si tu sonrisa es como un rayo de luz 
que alegra mi existencia. 

Creo en ti amigo: 
Si tus ojos brillan de alegría al encontrarnos. 

Creo en ti amigo: 
Si compartes mis lágrimas y 
sabes llorar con los que lloran. 

Creo en ti amigo: 
Si tu mano está abierta para dar y 
tu voluntad es generosa para ayudar. 

Creo en ti amigo: 
Si tus palabras son sinceras y 
expresan lo que siente tu corazón. 

Creo en ti amigo: 
Si sabes comprender bondadosamente mis debilidades y 
me defiendes cuando me calumnian. 

Creo en ti amigo: 
Si tienes valor para corregirme amablemente. 

Creo en ti amigo: 
Si sabes orar por mí, 
y brindarme buen ejemplo. 

Creo en ti amigo: 
Si tu amistad me lleva a amar más a Dios 
y a tratar mejor a los demás. 

Creo en tí amigo: 
Si no te avergüenzas de ser mi amigo 
en las horas tristes y amargas.

  

                                                         FEBRER 1a setmana

BON DIA: PERDÓ !!!

DILLUNS

ESCRIT EN LA ROCA

Hi ha una preciosa llegenda àrab que explica que dos amics van de viatge d’una població a una altra, i caminen pel mig del desert. En un determinat punt del seu viatge tenen una forta discussió. Després de la discussió i de la baralla, un dels dos, sense dir res i amb aspecte de molt ofès, escriu sobre la sorra: “AVUI EL MEU MILLOR AMIC M’HA DONAT UNA BUFETADA”. Continuen el seu camí i arriben a un oasi. Hi ha una gran bassa d’aigua fresca i decideixen banyar-s’hi. En un moment donat, aquell que havia estat ofès i agredit en la discussió que havien tingut anteriorment, es troba en perill i està a punt d’ofegar-se. Crida, i el seu amic el salva. Quan ja està recuperat, pren el seu ganivet, busca una pedra gran i plana, i hi grava la frase: “AVUI EL MEU MILLOR AMIC M’HA SALVAT LA VIDA”. El seu amic, intrigat, li pregunta: “¿Per què després de la nostra discussió vas escriure sobre la sorra i ara graves la frase sobre una pedra?” I, somrient, l’altre amic li contesta: “Quan, un bon amic ens ofèn, hem d’escriure-ho sobre la sorra, on el vent de l’oblit i del perdó s’encarregaran d’esborrar-ho. Però els detalls d’estimació i d’amistat dels nostres amics hem de gravar-los en la pedra de la memòria del cor, on no hi haurà cap vent que pugui fer-los desaparèixer.” 

Si oblidéssim les ofenses, si les esborréssim de la nostra memòria, i només hi guardéssim els detalls d’estimació i d’amistat, segur que la nostra il·lusió i la nostra esperança es mantindrien sempre vives.

¡Quantes vegades la rancúnia i el record dels mals moments no ens deixen viure en pau!

DIMARTS

DIMECRES

EXEMPLE DELS ANIMALS

Aquell petit antílop amb freqüència es trobava malalt. En l'estació de les pluges tenia dolor en les potes, i una infecció en la boca li produïa fortes molèsties quan menjava herba. A més, tossia molt durant la nit, i ningú no volia dormir al seu costat. I durant l'estació seca, beure l'aigua estancada li afectava molt a l'estómac, i la pols li irritava els ulls. I per acabar-ho d'adobar, la gran diferència de temperatura entre el dia i la nit li causava dolors en les seves articulacions. Per a aquest antílop, la vida era una contínua lluita contra el dolor i la malaltia. Però el pitjor de tot no era el dolor físic, sinó la sensació de sentir-se abandonat per tots. Ningú no volia fer-li companyia per por de contagiar-se d'algun dels seus mals.

En una ocasió, mentre estava estirat al terra, afectat per una febre molt alta, va ser sorprès per una família de lleopards. No el van voler atacar, perquè van veure que estava molt malalt. Fins i tot el més petit del grup li va deixar una canya de sucre com a regal. Quan la febre li va baixar, l'antílop va pensar molt en la família de lleopards, que l'havien deixat viure i a més li havien fet un obsequi. I quant més pensava en ells, més li augmentava l'antipatia pels de la seva pròpia família, que mai no s'havien preocupat d'ell. Com que tenia molta experiència en suportar el dolor i la malaltia, va decidir dedicar-se a visitar els animals que estaven malalts, per consolar-los amb els seus consells. I va anar donant consells a diferents animals (un elefant, una zebra, una serp...) Els únics que no visitava ni aconsellava eren els de la seva família, perquè no era capaç d'oblidar ni de perdonar les vegades que l'havien deixat sol i abandonat. Un dia, després d'haver visitat un camell, va anar a fer un passeig per la selva, i va trobar un antílop, un animal de la seva família, que estava malalt estirat sobre l'herba. Al començament va tenir la temptació de deixar-lo com estava, però després de veure les llàgrimes que li queien dels ulls, es va compadir d'ell i va decidir ajudar-lo. Li va fer companyia i el va estar refrescant fins que la febre li va baixar. Quan es va recuperar del tot, l'altre antílop, agraït, va regalar al nostre protagonista una canya de sucre. Aquell dia es va reconciliar amb els seus germans i ja no tenia problema en ajudar-los. La seva fama va augmentar molt entre els de la seva espècie.

A vegades costa fer el primer pas cap a l'amistat o el perdó. Però si tenim el valor de fer-ho, la recompensa que rebem és més gran que tots els nostres esforços.

 DIJOUS

DIVENDRES

MOCADORS A L’ARBRE

El dia que va decidir marxar de casa, ni tan sols va dir adéu als seus. Va deixar enrera la família i tots els records que formaven part de la seva vida. Volia ser lliure. Un any després va veure que havia perdut el temps, la salut i els diners. Anava caminant perdut pels carrers solitaris d'una gran ciutat, i no deixava de pensar en els seus. A vegades li venia la idea de tornar a casa, però la descartava: no sabia si seria ben rebut, després de tant de temps d'haver marxat. Però un dia va decidir-se a escriure una carta als de casa seva. En ella els demanava perdó i els deia que es moria de ganes per tornar a casa, però que no s'atrevia a demanar-ho, perquè no sabria com el rebrien. Al final de la carta els deia que si ells (els seus pares i germans) estaven disposats a acollir-lo, que posessin un mocador blanc penjat de l'arbre que hi havia al costat de la casa, tocant a la via del tren. Si ell veia el mocador, baixaria a l'estació i tornaria a casa. Però si el mocador no hi fos, acceptaria la decisió de la família i continuaria el seu viatge.

Durant el viatge amb tren a la seva ciutat, va estar tota l'estona pensant en l'arbre. Unes vegades se l'imaginava amb un petit mocador blanc penjat; i altres vegades també l'imaginava amb les branques buides, sense cap senyal de la seva família.

Quan el tren va passar veloç al costat de casa seva, va mirar el vell arbre... i no va poder reprimir un gest d'alegria: no hi havia només un mocador blanc lligat a una branca; tot l'arbre estava ple de mocadors, grans, petits, blancs, de colors... Com si hagués florit el perdó, un perdó total, que oblida tot, i que dóna l'oportunitat de tornar a començar...

Sabrem nosaltres donar una altra oportunitat a aquells que creiem que no han obrat bé amb nosaltres?

                                                      GENER  4a setmana

BON DIA : PAU !!!

DILLUNS

DIMARTS

DIMECRES

És fràgil el mot,

dúctil el concepte.

Ha de dominar el món:

és el gran repte.

S'enfila pels núvols

i dibuixa coloms

amb branques d'oliveres

entre plomes al vol.

Equilibri de forces,

balanceig i raons.

Raons solemnes

o raonables qüestions?

Pau a la Terra

sota la llum del Sol.

I dia a dia gaudir de l'estrena

del més fràgil mot.

Isabel Barriel

DIJOUS

DIVENDRES

- La pau és lluitar contra tot allò que és separació, guerra, odi, injustícia.

- La pau és possible, perquè l'amor és possible.

- La pau és la guerra feta amb d'altres mitjans.

- La pau no és absència de guerra, sinó justícia volguda.

- La pau no és absència de conflictes, sinó el resultat de saber-los resoldre.

- La pau no és fruit de la guerra, sinó de la justícia.

- La pau no és un somni: és una tasca.

- La pau no ve tant de no escoltar canons, sinó d'escoltar els cors.

                                                          GENER   3a setmana

BON DIA: FELICITAT !!!

DILLUNS

NO SABEM SI ÉS FELIÇ

Diuen d’un famós personatge històric que, quan algú li recomanava una persona per a un càrrec important, acostumava a preguntar amb certa insistència: “És una persona feliç?” Tenia clar que una persona feliç segur que treballaria més i millor; i que, si havia de tractar amb persones, ho faria d’una manera diferent.

Si veiem una persona que viu feliç, és senyal clara que viu amb il·lusió. I segur que la seva felicitat no l’ha aconseguit de forma passiva, sinó essent una persona activa: no rebrem felicitat si no la sabem donar, si no la sabem crear al voltant nostre. La felicitat per a un mateix i per als altres la trobarem donant-nos... Un escriptor rus deia: “Només hi ha una manera de ser feliços: viure per als altres”. Siguem, doncs, actius... La passivitat no és font de felicitat ni d’il·lusió.

  

DIMARTS

RECEPTA PER A PREPARAR UNA VIDA FELIÇ 

Prengui uns quants mesos sencers, d'un any qualsevol, netegi'ls d'amargor, de rumors, d'odis i de gelosia fins deixar-los tan nets com li sigui possible.
Talli cada mes en 30 o 31 parts. No intenti cuinar tota la fornada de l'any junta, prepari només una porció petita cada vegada. Barregi-ho cada dia amb una part de coratge, una de treball, una de constància i una de paciència
Afageixi a parts iguals: esperança, solidaritat, bondat i fidelitat.
Aromatitzi amb una part d'oració, una de meditació i algunes bones accions.
Assaoni la barreja amb bastant bon humor, un rajolí d’inconsciència i un toc de bogeria.
Aboqui-ho en un gran recipient untat d'amor i cuini'l amb entusiasme.
Decori'l amb alguns somriures i serveixi'l amb calma, generositat i alegria.
... i llest! A gaudir de l’exquisit menjar...

DIMECRES

SER FELIÇ AMB EL NECESSARI

Enmig de l’estiu, estic en un bar de poble, tot prenent una beguda amb un pare de família, jove. Mentre beu i assaboreix la seva Coca-Cola, em comenta que per ser feliç no cal tenir ni fer grans coses, l’important és estar a gust amb un mateix i valorar el que es té en cada moment, sense patir pel que no es pot fer o pel que no es pot tenir. I se’l veia feliç mentre deia això.
Pels mateixos dies llegeixo amb interès una entrevista que en una revista feien a un cantautor andalús, i em fixo en una frase que resumia la seva forma de pensar sobre algun aspecte de la societat actual. La frase no era seva, sinó que l’havia sentit d’una senyora gran, una d’aquelles senyores –deia ell- que, “amb la seva experiència, han adquirit la capacitat d’entendre el que passa en la societat, i de distingir el que va bé i el que no va bé”. Aquesta senyora deia: “Ahora hay más de todo para la boca, pero menos alegría”. Si ens parem a pensar, tenim de tot, efectivament, i volem tenir encara més; així està muntada la nostra societat de consum: tenir més, no privar-nos de res, anar a la moda (si no sembla que es fa el ridícul)... Però això no sempre ens fa ser més feliços; hi ha “menys alegria”, com deia aquella senyora. Certament que hi ha una alegria externa (festa, anar d’aquí allà, cantar i ballar la cançó de moda –que normalment no elegim nosaltres-, concursos de tot tipus amb molt soroll i molts crits...) Però tot està dintre de la cadena consumista, tot està muntat perquè ho consumim. I tot envoltat de soroll, com si algú ens digués “no cal que et paris a pensar; tu corre, compra, riu i crida”.
Enmig de l’estiu, la frase d’aquesta senyora em va fer pensar on busquem realment la nostra felicitat, la nostra alegria. ¿Som capaços de ser feliços amb el que som o amb el que tenim? ¿O necessitem de moltes coses i patim perquè no les tenim?

DIJOUS

NO SABEM SI ÉS FELIÇ

Diuen d’un famós personatge històric que, quan algú li recomanava una persona per a un càrrec important, acostumava a preguntar amb certa insistència: “És una persona feliç?” Tenia clar que una persona feliç segur que treballaria més i millor; i que, si havia de tractar amb persones, ho faria d’una manera diferent.
Si veiem una persona que viu feliç, és senyal clara que viu amb il•lusió. I segur que la seva felicitat no l’ha aconseguit de forma passiva, sinó essent una persona activa: no rebrem felicitat si no la sabem donar, si no la sabem crear al voltant nostre. La felicitat per a un mateix i per als altres la trobarem donant-nos... Un escriptor rus deia: “Només hi ha una manera de ser feliços: viure per als altres”. Siguem, doncs, actius... La passivitat no és font de felicitat ni d’il•lusió.

DIVENDRES