OCTUBRE 2na setmana

PENSEM EN ELS ALTRES

DIMARTS

Al you tubeToshiro Kanamori, un maestro que educa para ser feliz   3’58 (si no es veu):

"Pensant en els altres", narra les vivències d'un professor d'una escola a la ciutat japonesa de Kanazawa.

El professor, Toshiro Kanamori, educa als nens des d'un ambient de respecte absolut entre els nens, d'empatia. Els atorga veu i els permet opinar tractant-los com les persones que són, deixant-los la llibertat necessària perquè desenvolupin la seva individualitat.

Un dels mètodes que utilitza és el de "les cartes del quadern". Els nens escriuen sovint cartes en un quadern en què expliquen els seus sentiments, què pensen sobre alguna cosa o quines solucions donarien a un problema. Cada dia tres nens llegeixen la seva carta i la resta pot opinar sobre això.

Això fa que els nens aprenguin a buscar al seu interior, a mirar cap a si mateixos, a reconèixer la seva individualitat i a donar nom a les seves emocions i per tant a comprendre les dels altres. Els ensenya a pensar en la resta i en definitiva a ser feliços creixent a partir del respecte propi i aliè.

És sens dubte el professor que tots voldríem tenir, i que tots voldríem per als nostres fills.

Una lliçó de vida, sens dubte.

DIMECRES

Estàs a casa, ja és de nit i abans de tancar el llum penses en l’activitat de la jornada i, en concret, en aquella acció que ha aportat valor a la teva feina: has ensenyat a un infant a escriure el seu nom per primera vegada, has fet un bon treball de Naturals, has escoltat el teu amic  amb respecte, has guarit la ferida d’un company, has enviat un missatge encoratjador, has fet una classe maca tenint molta paciència, li has fet companyia a aquella noia sola ...
És cert, has estat efectiu, amable, atent o professional amb algú. Avui la teva acció ha estat clau per a una altra persona. A la vegada, aquest servei fa que la teva vida sigui més plena perquè quan contribuïm a la felicitat dels altres augmentem la nostra vàlua personal i la nostra autoestima.

DIJOUS

Macaco- Una sola voz 2012  (Si no es veu:)

Veig el programa del Mikimoto sobre els catalans a Suïssa. Und’ells diu: «Aquí, el respecte als altres és sagrat. Aquí, als nens se’ls ensenya a no cridar i parlar fluixet als restaurants perquè no molestin els altres».
I, a mi em van agafar unes ganes immenses d’anar-me’n a viure a Suïssa. Quan podré gaudir d’un dinar en un restaurant sense nens maleducats? Per què aquí se’ls permet fer el que vulguin sota el lema que no se’ls pot frustrar, traumatitzar, coartar, ni reprimir.
I els pobres comensals hem d’aguantar totes les seves impertinències. Per què els pares no es posen les piles i comencen a educar-los, encara que sigui incòmode i costós, però pensant una mica en els altres? Aquest és un país molt sorollós. Cal prendre’n nota.

DIVENDRES

BON COMPORTAMENT!

Era un mes de juliol. Un grup d’un centre juvenil acabaven de passar uns dies genials de campament en el Pirineu. L’últim dia l’encarregada del càmping, que era a més la filla del cuiner, va anar a parlar amb el responsable per acabar de passar comptes. Imagineu la satisfacció del responsable quan la dona, en acabar, li comenta: “Per aquí passen molts grups de joves, però n’hi ha pocs com aquests: mengen de tot, són agraïts, col•laboren en la neteja de plats i coberts, i mantenen nets els prats d’acampada. Enhorabona”. I estava tan satisfeta amb aquell grup que els va fer un bon descompte i aquell últim dia els va convidar ella mateixa a les postres.
És un cas semblant al de la visita a un museu durant una sortida escolar. La persona encarregada del museu al final felicita el grup de nois i noies, perquè han mirat i escoltat amb respecte i atenció, perquè s’han comportat de manera correcta.
I és que molta gent pensa que la majoria dels joves només fan soroll i són uns descuidats, perquè potser és el que més veuen. Per això agraeixen quan tenen la impressió contrària: nois i noies que respecten i que es respecten, que són agraïts, que tenen detalls. Us asseguro que la cara de la gent es transforma quan es troba amb un grup de nois i noies joves que es comporten així. ¿No val la pena col•laborar en mantenir sempre al voltant nostre un ambient d’aquestes característiques?

Estimats alumnes, companys, famílies i la resta del personal: ja fa dies que hem iniciat la meravellosa aventura del nou curs 2015-16.  
Només ens faltava posar en marxa el.... (Se sent redoble de timbal !!!!!!!)... I COMENÇAREM PER UN VALOR QUE ENS HA D'ACOMPANYAR CADA DIA

       ¡¡¡¡¡¡   BON DIA   A L'ESFORÇ  !!!!!!

                                          OCTUBRE 1a setmana

DILLUNS

EL TREBALL DELS QUI  ENS HAN PRECEDIT
En una ocasió un grup d'alumnes estava visitant una fàbrica de paper, en la qual mostren la forma tradicional de fabricar el paper. Un alumne del grup va riure en un moment determinat, quan estaven veient el sistema que feien servir per moure unes grans maces que premsaven la pasta que formaria el paper, tot un engranatge complicat que es posava en marxa amb l'impuls de l'aigua. Aquell noi reia perquè deia que "això era molt antiquat i ridícul, perquè avui dia ja estava molt superat". Aquell noi, com moltes altres persones, potser es pensava que les coses surten de la nit al dia, sense més ni més. Nosaltres hem nascut en una època, amb uns avenços tècnics que sabem aprofitar. Les persones de la nostra societat que han viscut molts anys abans que nosaltres no tenien aquests avenços. Però això no vol dir que fossin menys intel•ligents que les persones actuals; simplement, buscaven la solució als problemes amb els mitjans que tenien a disposició. I a base d'això la nostra societat progressa i s'aconsegueixen avenços que poden millorar la vida de les persones. Un objecte, una màquina o un sistema de producció de fa uns anys ens poden despertar la curiositat, ens poden fer gràcia i, fins i tot, ens poden fer somriure. Però no es mereixen la nostra burla o el nostre menyspreu: darrera d'ells també hi ha la intel•ligència, el treball i l'esforç d'unes persones que ens han precedit i que han obert camins a la nostra investigació i al nostre progrés.

DIMARTS

EL TRESOR

Hi havia una vegada un home que es guanyava la vida treballant en el camp, era amant de la terra i del seu treball. Ja era gran, i no es pot dir que fos molt ric, però treballant de valent havia aconseguit comprar una bona vinya que, en aquells temps, li permetia poder tenir el suficient per viure la seva família. També amb esforç, ell i la seva dona havien criat dos fills. I aquí estava precisament la més gran preocupació de l’home: els dos nois no manifestaven de cap manera tenir el mateix interès que el seu pare pel treball en el camp. Un dia, quan aquest bon home va notar que arribava al final dels seus dies, va cridar els seus fills i els va dir: “Fills meus, us he de revelar un secret; a la vinya hi ha amagat un tresor que serà suficient perquè pugueu viure feliços i tranquils amb la vostra mare quan jo hagi mort. Busqueu el tresor i, quan ja estigueu sols, repartiu-lo entre vosaltres com a bons germans”.

Pocs dies després l’home va morir, i els dos nois van anar de seguida cap a la vinya, amb bones aixades, pics i pales, i van començar a remoure profundament la terra de la vinya. Van estar buscant dies i dies, perquè la vinya era gran i no sabien on el seu pare havia amagat el tresor del qual els havia parlat. Al final van veure que havien llaurat tota la terra sense haver trobat cap tresor, i van quedar desil•lusionats. Però després d’algun temps van comprendre el significat de les paraules del seu pare. De fet, aquell any la vinya va donar una gran quantitat de bon raïm, justament perquè havia estat ben treballada. Aquell any, doncs, van poder vendre bé el producte que havien recollit i van obtenir els seus primers guanys importants, que es van poder repartir com a bons germans, tal com el pare els havia dit. Vista l’experiència, ja no van deixar de treballar: havien entès que el tresor més gran per a la persona està en el fruit del seu treball.

DIMECRES

L’ORQUESTRA NO ESTAVA A PUNT

Un bon dia els amos d'un teatre van decidir fer un concert. A l'escenari, van posar cadires, faristols i partitures amb les melodies que volien que l'orquestra interpretés. Van anar trobant músics com van poder i els van proposar de fer el concert. Van buscar també un famós director.

El primer dia de l'assaig, el director estava col•locat en el seu lloc, esperant l'arribada dels músics. Aquests van anar entrant en petits grups i van ocupar els seus llocs. El director els va indicar la partitura que havien d'interpretar i va començar a dirigir. Va ser terrible. El famós director es va desesperar al cap de només dos minuts. Allò no podia sonar de cap de les maneres. Era impossible. Ho va veure tan negre que va cridar els responsables del teatre i els va dir: "Després de veure com toquen aquests músics, no em comprometo a preparar cap concert. Com a molt aviat, podrem començar a assajar dintre de tres mesos. Abans no. Ho sento, però m'agrada fer les coses ben fetes". 
I després va dir als músics: "Impossible fer un concert de la manera com esteu tocant. Cadascú ha de preocupar-se de fer-ho bé, no ha d'estar pendent de com ho fan els altres. I més o menys, però tothom ha de perfeccionar la seva forma d'interpretar. De manera que, cadascú a estudiar a fons la partitura i a practicar més amb el seu instrument. Hi ha molt per corregir encara. He vist que hi ha quatre o cinc que no tenen ganes; hem de veure quin serà el seu paper en aquesta orquestra. El cas és que vull comptar amb ells. També he vist alguns que tenen moltes dificultats; és igual: que no es desanimin, que demanin ajuda, si cal, a mi o als altres músics; però també compto amb ells per fer el concert. Hi ha feina per a tothom, de manera que... tots a treballar!" I els va acomiadar amb un somriure.
Els músics ho van entendre, i també els responsables del teatre. No es podia improvisar un concert en pocs dies. Calia més treball personal. No estaven desanimats. El somriure del director els havia donat entusiasme. Sabien que podien confiar en ell, i això els donava una certa seguretat. I cadascú es va posar a treballar per poder aportar el millor de la seva música quan arribés el moment d'assajar. 
Que cadascú miri què ha de fer per millorar la seva aportació a l’ambient que l’envolta.

DIJOUS

SUPERANT DIFICULTATS
Unes colònies d’estiu, una excursió de dos dies, que suposa, per tant, acampar i dormir fora de la casa de colònies. El grup surt content cap a la seva meta. L’alta muntanya és imprevisible i el temps canvia ràpidament. Plou; adolescents i monitors caminen sota la pluja. En el moment de plantar les tendes deixa de ploure una estona, i aprofiten per muntar-les ràpidament: mai no ho havien fet amb tanta rapidesa. De seguida torna la pluja i el vent fort. Però a aquella colla de nois i noies no els importa; han superat una primera dificultat i estan contents. L’endemà tornen al lloc de la casa de colònies; estan ben cansats, però satisfets. Expliquen com van haver de muntar les tendes, com van fer el sopar i els àpats de l’altre dia, els problemes que els van causar la pluja i el vent... I ho expliquen tot amb satisfacció: han hagut de superar dificultats, ho han aconseguit, s’han ajudat com a grup, i això els ha fet créixer. Es nota que han “carregat” la seva il•lusió.
¿Com podem viure amb il•lusió i on hem de posar el nostre esforç? En el que hem explicat avui tenim un exemple ben clar: hem de saber valorar la capacitat que tenim de superar dificultats; segur que aquesta capacitat de superació ens fa viure amb il•lusió, i ens serà també un estímul per continuar esforçant-nos.

DIVENDRES

Buscar en el you tube: “Persigue tu objetivo” 5m’ 13

JUNY 2a s.

COMIAT

DILLUNS

En mí corazón vivirás-Phil Collins-Tarzán

DIMARTS

ÉS NECESSARI ESPORGAR...

Un pagès tenia dos arbres fruiters en l’hort proper a casa seva; l’un estava en un lloc accessible i l’altre en una part del terreny de més difícil accés. Per aquesta raó el pagès, ja una mica gran, quan va arribar el temps d’esporgar els arbres, només va fer-ho amb el que tenia més a mà. Per tant, a aquest li va tallar totes les branques que li sobraven i va deixar en pau l’altre, al qual li era més difícil d’arribar. L’arbre esporgat es lamentava en el seu interior de la seva mala sort; no entenia per què li havien de fer mal a ell i a l’altre no. De fet el molestava molt que li haguessin tallat branques, però es comparava amb el seu company, i encara el molestava més que a ell, el seu company, l’haguessin deixat en pau: ho trobava injust. Aquesta sensació de tracte injust li va durar dies i setmanes. Però van passar els mesos i va arribar la primavera, el temps en què aquells arbres donaven els seus fruits. Va ser aleshores quan el primer arbre es va començar a oblidar dels seus mals i va agrair la neteja que li havien fet mesos abans, perquè va veure com el seu veí pràcticament no tenia cap fruit en les seves branques, i el pagès ni es va interessar en recollir-ne els pocs que tenia. Però ell, que tant s’havia queixat del tracte rebut pel pagès, presentava ara unes branques plenes de fruits saborosos. Havia valgut la pena aquell “mal moment” passat: ara tot ho veia diferent, perquè estava satisfet de la collita obtinguda.
Que no ens faci por corregir-nos, rectificar; que no ens sàpiga greu que les persones que ens estimen ens vulguin corregir. Ens pot semblar una cosa feixuga, pesada. Estem molt més tranquils sense que ens diguin res, sense que ens facin cap observació ni ens indiquin coses que hauríem de canviar... Estem més tranquils, en aquell moment, però certament el resultat no és el mateix. La persona també necessita “esporgar-se” per tal de millorar i de donar bon fruit. Tornem-ho a dir: que no ens sàpiga greu.

DIMECRES

Cop de Rock – Camins  (Recordeu que l’aprenguin per la cloenda. Poden cantar

DIJOUS

Lluís Llach - Que tinguem sort

DIVENDRES

Bye Bye Love Simon Garfunkel Subtitulada en castellano

JUNY  1a setmana

EMPATIA

DIMARTS

Empatía: Mirando la vida desde otros corazones

DIMECRES

O, el que és igual, l'empatia és la capacitat de posar-se al lloc d'un altre.

Aquesta capacitat, en el model d'intel·ligències múltiples de Howard Gardner, s'anomena: intel·ligència interpersonal.

I, segons l'estudi de David Goleman sobre la intel·ligència emocional, està situada entre les habilitats més complexes. El que compta és que aquesta capacitat de posar-se al lloc de l'altre s'aprèn. No es neix sabent fer-ho; a mesura que ens anem relacionant amb les persones, l'anem construint i millorant.

La simpatia, per contra, neix espontàniament, sense necessitat d'aprenentatge. Així ho indica la seva definició:

Simpatia: Inclinació afectiva entre persones, generalment espontània i mútua.

Ens vam quedar només amb la primera accepció, que és la que més es presta a confondre amb l'empatia.

A l'hora de la pràctica, la principal diferència entre simpatia i empatía és la següent:

• Algú et cau bé. Et dóna bona espina i et sents proper afectivament a la seva forma de sentir o de pensar, sense importar que la comprenguis del tot. Això és simpatia.

• Comprens a la persona fins a tal punt de saber posar-te en el seu lloc, independentment de si comparteixes o no la seva forma de veure les coses. Això és empatia.

Com veus, són independents. Quan et relaciones amb altres persones, pots sentir empatia, simpatia, totes dues coses alhora o cap d'elles.

DIJOUS

DIVENDRES

La Gallina o el huevo:Empatia

MAIG 4 r setmana

CREATIVITAT

DILLUNS

La creativitat s'associa amb la imaginació i el pensament divergent, ja que sovint sorgeix del dubte, de replantejar un assumpte des de diferents angles, en un procés on intervenen la intuïció i la memòria.. La psicoanàlisi sosté que es nodreix dels coneixements de l'inconscient, que desbloqueja imatges, idees o experiències passades per fer front al present d'una forma que no és la usual.
Es creu que l'àrea del cervell on hi ha la creativitat és l'hemisferi dret, per tant les persones esquerranes serien més creatives. Els estudis empírics, però, no han provat cap relació directa entre ser esquerrà o tenir un major coeficient i ser més creatiu. Determinats psicòlegs addueixen que, tenint en compte les intel·ligències múltiples de Howard Gardner, la creativitat no està lligada al coeficient ordinari però sí que seria un símptoma d'intel·ligència, anomenada fluida o flexible.
La creativitat té diverses cares, sobretot tenint en compte on es manifesta. La creativitat científica és pròpia dels investigadors i creadors de teoria (la popular imatge del científic que crida "Eureka" en seria una plasmació gràfica, o la poma d'Isaac Newton). També existeix la creativitat artística, pròpia de literats, pintors, músics, cineastes... Finalment, la creativitat pràctica o estratègica a vegades s'ha anomenat enginy.
Les empreses busquen gent amb creativitat per avançar-se al competidor, ja que la novetat és un valor en el mercat contemporani per ella mateixa, a diferència d'altres èpoques on el preuat era la imitació exacta de la tradició. Per això a molts publicitaris se'ls anomena creatius.

DIMARTS

pastilla jabon un video para reflexionar

DIMECRES

El Camino del Exito - LuzuVlogs

DIJOUS

                              Calle 13 - Así de grandes son las ideas

                      

MAIG 3a setmana

SENZILLESA

DILLUNS

DE L'EVANGELI

 “Per això us dic: No us preocupeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu. ¿No val més la vida que el menjar, i el cos més que el vestit?  Mireu els ocells del cel: no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu més vosaltres que no pas ells?  ¿Qui de vosaltres, per més que s'hi esforci, pot allargar d'un sol instant la seva vida?  I del vestit, per què us en preocupeu? Fixeu-vos com creixen les flors del camp: no treballen ni filen,  però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d'elles.  I si l'herba del camp, que avui és i demà la tiren al foc, Déu la vesteix així, ¿no farà més per vosaltres, gent de poca fe?  Per tant, no us preocupeu, pensant què menjareu, o què beureu, o com us vestireu.  Tot això, els pagans ho busquen amb neguit, però el vostre Pare celestial ja sap prou que en teniu necessitat.  Vosaltres, busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell vol, i tot això us ho donarà de més a més.  No us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja s'ocuparà d'ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps”

DIMARTS

GENTE

Un amic em comentava que algun dia d’estiu no va tenir més remei que veure un programa de televisió, d’aquells que no mira mai, perquè no li agraden de cap de les maneres. Estava en una casa on no tenia massa confiança, l’àvia de la casa estava veient el programa, i ell –per discreció- no volia fer cap comentari en contra. El programa era un d’aquells on surten famosos i famoses explicant les seves alegries i desgràcies, els seus amors i desamors, les seves festes, o ensenyant els seus vestits, les seves cases, els seus animals de companyia... com si en el món només estiguessin ells. ¿I per què no li agradava, al meu amic? Ell m’ho va dir ben clar: “Por mucho que el programa se llame “Gente”, lo siento, pero ésta no es mi gente!” El meu amic, persona més aviat senzilla, no s’identificava amb els personatges que hi sortien, i fins i tot el posaven nerviós les seves històries.
Hi ha milions de persones que en diem "santes", i que no han estat conegudes, que han passat desapercebudes, que no han sortit ni sortiran en els mitjans de comunicació ni en els llibres d'història. De la història de la humanitat i de la seva situació actual coneixem sobretot els aspectes més negatius, que són els que més destaquen les cròniques informatives. Però al llarg de la història, i també en l'actualitat, hi ha hagut i hi haurà moltes persones que, amb un treball senzill i constant, han contribuït i contribueixen a millorar el món i les relacions entre les persones. Aquest dia de Tots Sants és un bon dia per agrair a totes aquestes persones la seva contribució a fer un món millor. I un bon dia també perquè tots nosaltres ens apuntem a aquesta llarga llista de persones bones que abunden avui dia, i que sempre han abundat. I que –recordem- no acostumen a sortir en les revistes del cor ni en els programes televisius de gent famosa. ¿És aquesta la “nostra gent”?

 

DIMECRES 

Cambio de Pilas (Cortometraje Animado 3D) HD

DIJOUS

El Tamaño de las Personas

DIVENDRES

EL VAS D’ARGILA I LA COPA D’OR

Explica una faula que hi havia un senzill vas d'argila al costat d'una orgullosa copa d'or. La copa va dir al vas d'argila: "Ets molt fràgil; mira'm a mi, contempla i tingues enveja de la meva solidesa; jo, que sóc d'or, no em trenco i sóc admirada per tothom". El vas d'argila li va contestar: "En els banquets de les festes tu apareixes com una sòlida copa; però si passéssim per la prova del foc, ¿quin dels dos resistiria més?"
Una persona que passava per allà va sentir la conversa, i, per comprovar el que havia escoltat, va col•locar el vas i la copa enmig de les flames d'un foc. I va veure que el senzill vas d'argila es feia més resistent. I també va veure com l'orgullosa copa d'or s'anava desfent, incapaç de resistir la calor que desprenia el foc.
Les aparences externes no sempre són signe de fortalesa interna. Si les persones basem la nostra vida en aparentar, en tenir molt i més que els altres, és possible que no sapiguem superar algunes proves, sobretot quan arriben moments difícils de sofriment o de dificultats. Les persones senzilles saben que la seva força està en el seu interior, estan acostumades a viure renunciant a coses que no són importants, i són igual de felices quan les tenen que quan no les tenen. 

MAIG   1a Setmana

CONSTÀNCIA

DILLUNS

Ser constante supera por mucho a la inteligencia

DIMARTS

PACIÈNCIA DE CARGOL

Una àguila reial amb el seu vol majestàtic dominava des de dalt les penyes més altes. Però quan va arribar a la roca on tenia el seu niu, va veure que un petit cargol havia arribat fins allà dalt. Molt sorpresa, li va dir:
- Però, ¿com és que tu, que vas tan a poc a poc i que ets tan poca cosa, has pogut pujar fins els meus dominis?
I el cargol li contestà, humilment:
- Doncs he pujat de la manera que sé: arrossegant-me. He trigat molt, però com que tinc paciència, no m’ha importat la tardança, i per fi he pogut arribar-hi.
Ser herois algun cop, tenir algun rampell de generositat, sacrificar-se alguna vegada... són coses que -qui més qui menys- tothom pot i sap fer. Però el que costa és la constància, anar treballant i anar fent dia a dia les coses que s’han de fer. A nosaltres segurament no se’ns demanarà que fem grans sacrificis pels altres en moments determinats... Però tenim oportunitats sempre de donar-nos a poc a poc, d’entregar-nos de formar constant, al llarg dels dies. Això és també un acte heroic, encara que no sigui espectacular.

DIMECRES

SORPRESA DE CONSTRUCTOR

Un mestre d’obres portava molt de temps treballant en una important empresa de construcció. Un dia va rebre l’ordre de construir una finca d’esbarjo, un xalet modèlic i original. El podria construir fent el projecte totalment al seu gust i no s’havia de preocupar gens pel que pogués costar. L’empresa estaria d’acord amb tot el que ell fes, tant amb l’estil del xalet com amb el preu. Les obres van començar de seguida. Però en aquella ocasió el mestre d’obres es va voler aprofitar de la confiança que havien dipositat en ell, no només aquella vegada, sinó durant el temps que portava treballant a l‘empresa; és per això que va pensar en utilitzar materials de baixa qualitat i en contractar treballadors poc qualificats amb un salari més baix. D’aquesta manera ell es podria embutxacar els diners que sobressin. De totes formes no li importava gaire, perquè tampoc no sabia per a qui era el xalet que estava construint.
Quan es va acabar la construcció del xalet es va fer un gran dinar per celebrar-ho, i després del dinar el mestre d’obres va entregar les claus de la nova casa al president de l’empresa constructora. Per a sorpresa seva, el president li va tornar les claus i li va dir: “El xalet és seu. És el nostre regal, el regal que li fa aquesta empresa, com a senyal d’apreci i de reconeixement al seu treball en ella”.
Amb el treball de cada dia, amb el que anem fent amb constància i amb dedicació, estem construint l’edifici de la nostra vida... Mirem de fer-ho bé, no sigui que després no hi hagi remei per a algunes coses que hem construït malament...

DIJOUS

NO PERDRE L’ESPERANÇA

Dues persones, membres d'una organització que es diu "Justícia i Pau", i compromesos amb el Tercer Món, van anar a fer una conferència a una població propera a Barcelona. Quan van entrar a la sala on s'havia de fer l'acte, van veure que només hi havia dues persones. Un dels conferenciants va dir a l'altre: "Potser seria millor suspendre la conferència. Només hi ha dues persones..." Però el seu company, sense donar importància a aquest fet, va seure a la seva cadira i, amb tot l'entusiasme del món, es va posar a fer la conferència que havia preparat.
Ens podem preguntar si això va servir per a alguna cosa. Doncs bé; un temps després, una de les dues persones que va estar escoltant aquella conferència va anar a treballar com a voluntari en el Tercer Món.
Si volem fer alguna cosa positiva és molt important recordar que no ens hem  de deixar portar pel desànim, encara que siguem pocs. Ser pocs o molts no vol dir que el que fem estarà millor o pitjor. L'important és continuar treballant amb il•lusió i amb entusiasme. Això és el que farà que les accions positives tinguin consistència.

DIVENDRES

CANSAMENT DE MÚSIC

Hi havia un músic que s'havia cansat de tocar. Ja n'estava fart, de tantes hores d'esforç, ell sol o assajant amb els altres. De tan cansat, havia decidit deixar l'orquestra i dedicar-se a una altra cosa. Estava tan obsessionat que es pensava que no havia millorat gens; però en realitat sí que havia millorat. Un dia els seus companys li ho van fer veure: "Què dius? Ara vols marxar, després de tot el treball que has fet, i que hem fet junts?" I li van posar un enregistrament en vídeo del primer assaig que havien fet tots plegats. En veure les imatges i en sentir el so, aquell músic va adonar-se de què sí que havien millorat, tant ell com la resta dels seus companys. "És veritat -va dir-. No m'hi havia fixat. L'esforç ha valgut la pena. Sort que m'ho heu fet veure, perquè si no de veritat que ho deixo tot. I jo que pensava que no estava millorant, i que ja no podria millorar!".
Hi ha nois i noies que no saben valorar el seu esforç, que es pensen que no han fet res, i que volen abandonar (no estudien, no treballen, no es preocupen de ser bons companys...) I a causa d'això, sense que ells se n'adonin, poden perdre tot allò que han anat aconseguint mica en mica. Seria llàstima que per una falta de constància perdessin fins i tot allò en què han millorat. Seria llàstima que no sabéssim veure les coses bones que hem fet. Seria una llàstima que entre tots no ens ajudéssim a ser constants i a seguir treballant en millorar les nostres relacions.