FEBRER   1a setmana

PAU

DILLUNS

EL COLOR DELS ELEFANTS
Fa molt, molt temps, tots els elefants del món eren negres o eren blancs. Tots estimaven els altres animals, però entre ells es tenien un odi etern, per això els dos grups es mantenien apartats: els negres vivien a una banda de la jungla i els blancs a la banda contrària. Però un dia els elefants negres van decidir eliminar tots els elefants blancs, i els blancs van decidir fer el mateix amb els de color negre. De cada grup n’hi havia alguns que no volien saber res d’aquella guerra, només volien la pau; per això es van endinsar en el més profund de la jungla i mai més no es va saber res d’ells.
La batalla va començar, i va durar molt de temps. Fins que ni un sol elefant va quedar viu. I durant molts anys no es va veure cap elefant sobre la Terra. Però vet aquí que un dia van aparèixer els descendents dels elefants pacífics, que s’havien internat en la jungla perquè volien la pau... Eren de color gris. I des d’aleshores els elefants han viscut en pau.
Tothom té cabuda en el món; tothom hauria de tenir cabuda en la nostra vida, tothom hauria de ser objecte del nostre respecte, també els que són diferents que nosaltres. A vegades tenim més mania als qui estan a prop nostre... ¿Serem capaços de barrejar els nostres colors, d’apreciar el que tots tenim de positiu, i de viure en pau? Tots hi podem contribuir.

DIMARTS

  Rosa de la Paz | AgustinosTV | Alegato por la paz | Alumnos agustinos alicante      (4’23)

DIMECRES

REBEL•LIÓ DE LES ARMES

 Els fusells es van negar a disparar. Els tancs no volien moure's. Els avions van dir que no volien transportar més bombes.
-Estem farts de matar persones.
-Estem cansats de les guerres.
I de sobte va parar el soroll de les bales i de les bombes, i es va poder escoltar el cant dels ocells i les veus dels nens. Els camps de batalla es van convertir en parcs infantils. Els tancs, pintats de mil colors, es van transformar en tobogans, i dels canons penjaven gronxadors. Els avions van ser escoles, biblioteques, cinemes... Unes boniques roses van créixer en els fusells, i els cascos dels soldats servien de testos per plantar-les.
Les persones van eliminar de tots els llibres i diccionaris les paraules "guerra", "enemic", "odi"... I en les escoles s'ensenyava que les paraules PAU, AMIC, AMOR... s'han d'escriure sempre amb majúscules.
És com un somni, no? Com una cosa que mai no podrà ser realitat. I per què no podem somiar amb la pau? Per què no podem somiar que les guerres acaben? Hi ha moltes persones en el món que tenen la inquietud de sembrar la pau; gràcies a elles i als seus somnis i al seu compromís, es realitzen accions en favor de la pau, en algunes de les quals a vegades podem participar. Tot és important i contribueix a respectar la vida de les persones.

DIJOUS

DIVENDRES

LA VIOLÈNCIA, RESPOSTA INÚTIL
 Escoltem part de la narració d’un missioner en un país africà en guerra. “Quan els rebels van arribar a les portes de la ciutat, nosaltres vam marxar cap a una altra banda. Recordo que de nit sortíem de la missió i anàvem a dormir, amagats, en casa d’alguns veïns. Recordo quan els rebels arribaven a casa, i cridaven i disparaven... Va ser molt dolenta l’experiència de la violència. En aquells moments, molt més que en altres ocasions, em vaig adonar que la violència no era la solució per resoldre els problemes. Em vaig prometre a mi mateix: ‘Si surto d’aquí, no vull ser violent’. Estava veient què suposava ser violent: unes persones que no respectaven ningú, i per a les quals la vida no valia res. Van donar una pallissa al pobre home que obria la porta de la missió, colpejaven la gent que venia a portar-nos menjar i que havia de passar per les zones de control... a mi tot això em feia una gran pena, però no va sorgir en mi la intenció de pegar ni d’odiar els violents. Sí que vaig tenir ben clara la intenció d’odiar la violència, de no voler-la per a ningú, perquè no serveix de res. Vaig passar-ho molt malament”. Més endavant explica com després el van agafar, li van disparar i el van ferir. Malgrat això, continua pensant que la violència no serveix per solucionar res.
A vegades entre nosaltres també pensem que la violència és una forma de solucionar els problemes. No ens ho creiem pas. La violència és dolenta en gairebé tota situació, tant en la que hem llegit (un país en guerra) com en altres més normals que es donen en la nostra vida. És una de les més grans faltes de respecte. Ens fem un gran favor sempre que procurem desterrar la violència d’entre nosaltres. 

GENER   3a setmana

FELICITAT

DILLUNS

CONSELLS PER A LA FELICITAT
En una entrevista a un missioner català, salesià, que va estar gairebé trenta anys treballant amb joves al Zaire, li preguntaven: “¿què li sembla que hauríem de fer per ser tots una mica més solidaris i feliços?” Ell en la resposta proposava aquests quatre suggeriments:
• “Treu les reixes de casa teva”. Perquè a vegades tenim barreres que fan difícil que els altres s’acostin a nosaltres. Hem de ser més senzills, estar més a disposició.
• “Fes callar el gos”. A vegades portem a dintre un gos furiós, que fa que els altres se’ns acostin amb por, o que no se’ns acostin. Hem de procurar donar més confiança, més sentit d’acollida i d’amistat.
• “Crema els mobles de casa teva”. Hem de ser capaços de deixar de banda les coses que no ens deixen ser veritablement lliures: egoismes, preocupacions, coses que no són necessàries...
• “Posa’t en la pell de l’altre”. De tant en tant s’ha de fer l’exercici de posar-se en el lloc de l’altre, oblidant-nos de nosaltres. Aleshores podrem comprendre millor el que li passa, i podrem ser més comprensius i solidaris amb ell.
Déu n’hi do, la de coses que va dir el bon home en poca estona. Val la pena que almenys en recordem alguna, potser aquella que més ens costa, i que la tinguem present durant un temps, a veure si anem millorant. Totes són importants per viure en millor relació amb els altres i per viure més feliços nosaltres.

DIMARTS

Libro de la felicidad 3’32 m

DIMECRES

TENIR MÉS I NO SER FELIÇ
Un jove m’explicava que tenia un oncle per part de la seva mare que vivia en un poble. Era pagès i estava content i feliç amb el que feia i amb el que tenia. Fins que va decidir anar-se’n a viure a Barcelona, per poder guanyar més diners i per adquirir una millor posició. Va trobar feina de manobre en una empresa que feia rases als carrers per posar-hi tot tipus de conduccions (aigua, gas, etc). Aquest jove afegia: “No sé què va passar després; només sé que ara és el cap d’aquesta empresa. Té quatre o cinc cotxes, és ric... però no és tan feliç com abans”.
Cal veure on anem a buscar la felicitat i distingir què ens la pot donar i què no.

DIJOUS

REALMENT SATISFET?
Al costat d'una casa hi havia un terreny desocupat, i l'amo de la casa va voler fer una prova, a la vegada que volia donar una lliçó a algú. I hi va col•locar un cartell que deia: "Aquest terreny serà regalat a qualsevol persona que consideri que està realment satisfeta".
Al cap d'una estona va passar un granger de molts diners i va pensar: "Si el nostre amic vol regalar el terreny, el reclamaré abans que ho faci un altre. Perquè jo compleixo la condició que demana: sóc una persona satisfeta, perquè sóc ric i tinc tot el que vull ". S'acostà a la porta de la casa, va trucar-hi, i va explicar la raó per la qual estava allí.
-I estàs realment satisfet? -li va dir el que havia posat el cartell.
-Naturalment: tinc tot allò que necessito.
-Aleshores, si estàs de veritat satisfet, com és que vols aquest terreny?
Quant més tenim, més volem. I mai no estem contents del tot. Tenir més no ens assegura estar de veritat satisfets.

DIVENDRES

Hoy puede ser un gran día, Joan Manuel Serrat   

GENER 2na  setmana

ALEGRIA

DILLUNS

DIMARTS

 Interrumpir en el minuto 4'40

DIMECRES

 Així, doncs, germans meus estimats i enyorats, vosaltres que sou el meu goig i la meva corona, manteniu-vos ferms en el Senyor, estimats meus.

(...)

4 Viviu sempre contents en el Senyor! Ho repeteixo: viviu contents! 5 Que tothom us conegui com a gent de bon tracte. El Senyor és a prop. 6 No us inquieteu per res. En tota ocasió acudiu a la pregària i a la súplica i presenteu a Déu les vostres peticions acompanyades d'acció de gràcies. 7 I la pau de Déu, que sobrepassa tot el que podem entendre, guardarà els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist.

8 Finalment, germans, interesseu-vos per tot allò que és autèntic, respectable, just, pur, amable, lloable, tot allò que sigui virtuós i digne d'elogi. 9 Poseu en pràctica allò que de mi heu après i rebut, vist i sentit. I el Déu de la pau serà amb vosaltres.

Carta de Sant Pau

DIJOUS

DIVENDRES

Sant Joan Bosco considerava l’alegria com un dels principals mitjans  per educar els nens i els joves i a les persones, en general.

Aquest sant comentava que de jove quatre companys volien portar-lo pel mal camí. Eren els més deixats en els estudis, treien les pitjors notes i van començar a acostar-se a Joan Bosco perquè els ajudés en els estudis. Amb això es va  guanyar l’estimació i l’afecte d’aquells quatre. Al començament el buscaven a l’hora del pati, després per sentir les seves històries i després ja no tenien cap motiu per trobar-se. Simplement estaven bé junts.

Llavors van fundar una banda i li van dir: “La societat de l’alegria”. Només tenien tres normes:

Cap acció ni conversa per fer mal.

Complir amb els deures escolars i a la família.

Ser alegres.

Sant Joan Bosco sabia que l’alegria amaga un valor molt gran: l’esperança.

DESEMBRE 
   4a Setmana

DILLUNS 

John Lennon -"Happy Xmas (War Is Over)"-Offical Video-HQ

DESEMBRE   3a setmana

NADAL

DILLUNS

Vídeo/Time-lapse del Gran Recapte d'Aliments de Catalunya

DIMARTS

Quan somrius amb lletra

DIMECRES

El video que te hará llorar esta Navidad

DIJOUS

  

El Milagro De La Navidad” Una Aerolínea Hace Realidad Los Deseos De Gente Necesitada

DIVENDRES

Rosana- En NAVIDAD♥!

DESEMBRE    1a setmana

AMABILITAT

DIMECRES

SABER CEDIR

Explica una història popular africana que dos tigres van començar a passar en direccions oposades per un pont fet amb cordes sobre un riu de la selva. El pont era molt estret, i els dos tigres no podien passar a la vegada. Quan es van trobar els dos al mig, un li va dir a l'altre:
- Torna cap enrera i espera a què passi jo.
I l'altre li va contestar:
- No, jo he arribat primer. Ets tu qui ha de tornar.
Van estar una bona estona observant-se i cap dels dos no volia cedir el pas a l'altre. Després van començar a barallar-se, cada cop amb més força, fins que al final tots dos van caure al riu des del pont. Un parell de cocodrils, que els estaven esperant, van tenir un bon menjar aquell dia.
Davant d'una història així podem somriure, i fins i tot riure. Però, ¿quantes vegades no passa això entre les persones? Per no voler cedir, per no voler demanar una disculpa, per no ser menys que l'altre, per no voler perdre una mica de temps... al final els dos surten perjudicats (queden en evidència i acaben enfadats, malhumorats i insatisfets). D'acord que no és fàcil, però es pot intentar cedir amb més freqüència del que ho fem, i ja veurem com la convivència amb els altres arriba a millorar.

                                  

                                     DIJOUS                                       

NOMÉS S’OFEREIX EL QUE ES TÉ

Conten la història antiga d’una persona sàvia que va arribar a una ciutat amb la finalitat d’explicar la seva doctrina. Les persones d’aquella ciutat no van donar molta importància a la seva presència i ningú no es va interessar pels seus ensenyaments. Fins i tot després d’algun temps, aquella persona va arribar a ser l’objecte dels riures i de les burles dels habitants de la ciutat. Un dia, mentre passejava per un dels carrers principals, un grup d’homes i dones van començar a insultar-lo. Però el savi, en lloc de fingir que no els escoltava, es va acostar a ells i els va dirigir unes paraules de salutació i de benedicció. Un dels homes va comentar: “A veure si resulta que és sord! Li estem dirigint paraules d’insult i de menyspreu, i ell només ens respon amb paraules boniques i respectuoses”. I la resposta del savi va ser: “Cadascú només pot oferir allò que té”.
Una persona que, per sistema i sense motius aparents, insulta, menysprea, o es burla dels altres... en el fons està oferint l’únic que té: menyspreu, odi, potser enveja, potser alguna frustració personal... I ja és ben trist que una persona només pugui oferir això, i no sigui capaç de tenir una mica d’altres coses que ajuden a viure amb més il•lusió i amb menys amargura, com ara la delicadesa, la tendresa, el bon humor... En la teva vida, ¿quina és la forma d’actuar que predomina? ¿Què és el que vas oferint als altres amb el teu comportament, amb les teves paraules i amb les teves actituds?

                                       DIVENDRES                                        

PERDUTS EN LA MUNTANYA

Un grup de monitors estaven fent una travessa per la muntanya, i alguns d’ells van intuir que el company que els guiava s’havia equivocat de camí. Com que era ja de nit, i abans de crear alarma en la resta del grup, li van dir al responsable: -“Escolta, a veure què fem, perquè sembla que el Jordi s’ha equivocat de camí, i si continuem avançant de nit serà encara pitjor. ¿No és millor que ens quedem aquí a passar la nit, i demà, a la llum del sol, ja tindrem més clar cap a on hem de tirar?
-Hi estic d’acord -els va dir el responsable. Però si li diem al Jordi que s’ha equivocat, amb les ganes que ha posat per preparar la ruta, agafarà una frustració que li costarà de superar; ja sabeu els problemes que té últimament. Podem fer una cosa: jo diré que em trobo cansat, que no puc més per avui, i que prefereixo parar aquí i continuar demà; i vosaltres, recolzeu-me i digueu el mateix; suposo que ningú no voldrà que el grup se separi. Més endavant, si cal, ja parlaré jo amb el Jordi, quan vegi el moment oportú, i “de bon rotllo” li explicaré tota la veritat.
I així ho van fer. Tot per no entristir un amic, que no estava passant un bon moment. Cal “dir les veritats”, ser sincers, no enganyar els altres, sobretot quan es tracta d’ajudar-los a corregir-se en coses necessàries... Però tots hem de buscar la manera de dir les coses; no per dir una veritat hem d’arribar a ferir la sensibilitat de ningú, i a fer-li mal...

NOVEMBRE 5na setmana

COMPRENSIÓ

DILLUNS

DIMARTS

LLARGA PEREGRINACIÓ

Fa uns anys sortia en un diari regional la notícia d’una noia japonesa que va viatjar des de Tokio fins a Santiago, per a poder abraçar l’apòstol Sant Jaume, al sepulcre del qual s’encaminen tantes i tantes persones que peregrinen des de molts llocs del món. El cas d’aquesta noia japonesa, en principi, no seria massa especial. Però sí que ho és si considerem que es tractava d’una noia invident, que viatjava acompanyada de la seva gossa, que li feia de guia. De tren en tren, d’autobús en autobús, no va trobar cap obstacle especial. Després del seu viatge-peregrinació havia de retornar al seu país i al seu treball d’assistent social: “Ajudo persones que no senten o que no s’hi veuen, com jo. També algunes que tenen altres problemes físics”, li deia al periodista mentre acariciava la seva gossa. Aquell viatge era el segon que feia, i per això tenia moltes anècdotes per explicar, algunes una mica desagradables: “Una vegada no em van deixar pujar a un autobús amb la meva gossa, i mai no he entès per què. Però no va passar res, perquè vaig parlar amb el cap de l’estació, tot va quedar solucionat i al final la meva gossa em va acompanyar. Una altra vegada no em van deixar pujar a la Torre d’Hèrcules amb la gossa. Vaig quedar molt trista, però no vaig poder solucionar res. Espero que aquesta vegada sí em deixin”.
A vegades observem en algunes persones comportaments que no entenem, o amb els quals no estem d’acord. Prohibir l’entrada a un lloc a una noia invident que ve des del Japó, només perquè va amb la seva gossa, ens pot semblar fins i tot una mica inhumà. Això pot passar, com hem dit moltes vegades, quan no som capaços de posar-nos en la situació de l’altra persona. Si sabem entendre la situació dels altres, ens explicarem per què actuen d’una manera determinada, i segurament arribarem a ser més respectuosos amb ells.

DIMECRES

L’OSTRA I EL PEIX

Vet aquí la història d’una ostra i d’un peix. L’ostra vivia en les aigües tranquil•les d’un fons marí, i la seva bellesa cridava l’atenció dels animals que passaven per aquell lloc. Un dia va passar-hi un peix, que de seguida es va sentit atret per l’ostra, i va tenir un gran desig de conèixer-la. I sense pensar-s’ho dos cops s’hi va apropar de manera brusca i ràpida... Però l’ostra es va tancar, també de forma brusca i ràpida. El peix intentava fer força amb les seves aletes, perquè volia obrir aquell animal que havia conegut. Però l’ostra es tancava cada vegada més. El peix, aleshores, va provar amb una altra tàctica: amagat, i sense fer soroll, esperaria que l’ostra estigués distreta. Però aquesta era molt sensible, s’adonava de cada moviment del peix quan volia acostar-se, i es tancava. El peix, quan més ho intentava, menys ho aconseguia, i més es desesperava. No entenia perquè l’ostra no li feia cas: no volia fer-li cap mal, només volia comunicar-se amb ella, explicar-li els seus sentiments i els seus problemes. Al final va decidir demanar ajuda, i la va trobar en llibres i en persones que entenien sobre el tema. D’aquesta manera va saber com tractar les ostres, va saber que no els agraden els moviments bruscos de l’aigua, i que només s’obren quan l’ambient és tranquil... Va aprendre que no els agraden els atacs ni les intromissions, només els moviments suaus... I que els agrada que les acceptin tal com són, Que les valorin... A més, i gràcies als consells dels experts, va ser capaç d’entendre el llenguatge de les ostres, de saber quins eren els seus pensaments i els seus sentiments. Finalment, després de llargues setmanes d’observació, el peix va poder gaudir de la bona relació amb aquella companya del fons del mar.
Nosaltres, com el peix, hauríem d’intentar aprendre a conèixer els altres, a posar-nos en el seu lloc, a tractar-los com a persones que són... No és fàcil, ni molt menys. Però això ens ajudaria a tots a ser més persones, i ens faria guanyar en humanitat.

DIJOUS

DIVENDRES

Testimoni de la Mare Teresa de Calcuta sobre l'opció pels pobres.

"Fa unes setmanes, una parella jove va venir a casa nostra per oferir-nos una gran quantitat de diners per per als pobres. A Calcuta donem de menjar a 9 mil persones al dia. Volien que els diners es destinessin per alimentar aquesta gent. Els vaig preguntar : "D'on han tret tants diners?" Ells em van respondre: "Ens acabem de casar fa dos dies. Abans del casament vam decidir que no compraríem vestits per a la cerimònia ni per a la festa. Volem donar-los a vostès tots aquests diners".