MARÇ 1a setmana

COMPROMÍS

DILLUNS

A MI NO EM VA IMPORTAR
Autor: Bertolt Brecht
Primer es van emportar als comunistes, però a mi no em va importar
perquè jo no era comunista.
De seguida es van dur a uns obrers, però a mi no em va importar
perquè jo tampoc era obrer.
Desprès van detenir als sindicalistes, però a mi no em va importar
perquè jo no sóc sindicalista.
Després van capturar a uns capellans, però com jo no sóc religiós
tampoc em va importar.
Ara se m'enduen a mi però ja és massa tard.

DIMARTS

Quan et necessitin, no fugis!
Tu no pots solucionar el problema de la fam,
la guerra i la violència que hi ha al món.
No pots curar les espantoses ferides que pateix la humanitat.
Pots sofrir per aquestes realitats...
Pots protestar per tantes injustícies.
Però, després de tot, et trobes amb el dolorós sentiment de la teva impotència.
O sigui que:
La que ha de canviar és la societat!
El que han de canviar són les estructures!
Però resulta que:
La societat la formen les persones...
I les estructures les fan les persones.
Si no canvien les persones no pot canviar res.
I la crítica social és pura hipocresia si no sóc capaç de criticar-me a mi mateix. Únicament quan tu hagis canviat de veritat i ja no siguis envejós, ni tan violent, podràs ajudar als altres a començar una nova vida. Llavors podran millorar la societat i les estructures.

DIMECRES

DIJOUS

Cain sóc jo
Raoul Follereau

Quan 800 milions d'éssers disposen, per a tot un any, uns ingressos inferiors als quals gaudeix l'últim dels obrers durant un mes i em dic que no puc fer res, llavors Cain sóc jo.

Quan t'assabentes que si tots els famolencs, desventurats i abandonats, poguessin desfilar al voltant del món, el seu seguici donaria vint vegades la volta a la terra, i no quedes espantat, llavors Cain ets tu.

Quan jo sé (és l'Organització Mundial de la Salut qui m'informa) que 550 milions d'homes podrien salvar-se del paludisme amb 160 milions de francs i que no hi ha manera d'obtenir aquesta suma, si només representa el 0,75% del pressupost militar de França i el 0,033% del dels Estats Units, i no apel·lo a la consciència universal, Cain sóc jo.

DIVENDRES

El centèsim nom
 
Un estudiant va demanar a un mestre sufí que li revelés el centèsim nom de Déu.
– Qui coneix aquest nom és capaç de canviar el curs de la història – va comentar.
El mestre li va dir que passés un dia sencer a les portes de la ciutat. El noi va obeir, i va tornar l'endemà.
– Què és el que has vist? – va preguntar el mestre.
– Un ancià va intentar entrar a la ciutat per vendre un moltó . El guarda li va voler cobrar un impost, però l'home no tenia diners. Llavors el guarda li va robar el moltó i el va fer marxar. Jo pensava: si sabés el nom ocult de Déu, podria canviar aquesta situació.
– Podries haver impedit aquesta injustícia, però vas preferir somiar amb una revelació. Quina ximpleria! Doncs bé, et revelaré el centèsim nom de Déu: "Actua a favor del proïsme". Només així podem canviar el curs de la història.

FEBRER 4a setmana

PARLAR BÉ DELS ALTRES

DILLUNS

DIMARTS

DIFERENT PERSPECTIVA
Hi havia dos ocells parats sobre les branques d’un mateix arbre, que era un salze. Un d’ells estava en una branca de la part més alta de l’arbre, i l’altre estava a la part més baixa. Després d’una estona, l’ocell que estava en la part més alta va dir: “Que boniques són aquestes fulles tan verdes!” L’altre ocell va prendre aquella afirmació com una provocació, perquè ell no veia cap fulla verda, i de seguida li va contestar: “Necessites ulleres... No veus que són blanques, i no verdes?” I el de la part de dalt, una mica molest, li va replicar: “Tu sí que no t’hi veus! Les fulles d’aquest arbre són verdes!” I com que l’altre li va tornar a contestar negant el que ell deia, l’ocell de dalt es va precipitar contra el seu company, empipat perquè li negava una cosa tan evident. L’altre no es va moure, i quan van estar junts, a punt de barallar-se per aquella bajanada, tots dos van tenir la bona idea de mirar amunt. Aleshores, l’ocell que venia de dalt va quedar sorprès i va dir: “Sí que és estrany... Les fulles d’aquest arbre són blanques! Però, ja veuràs; puja on jo estava abans”. I tots dos van volar cap la part alta de l’arbre... I allí van comprovar que les fulles es veien de color verd! És a dir: tots dos tenien raó; la qüestió simplement era el lloc des del qual es miraven les fulles.
Alguna vegada hem fet l’experiència de mirar des del punt de vista d’una altra persona? Les coses no sempre són únicament de la manera com nosaltres les veiem... I va molt bé posar-se en la situació dels altres per així comprendre millor com actuen, què pensen i què fan. S’evitarien moltes baralles inútils si aprenguéssim simplement a fer això: intentar comprendre les idees i els sentiments dels altres. No sempre és fàcil, certament, però és una actitud que ajuda a millorar, i molt, la convivència.

DIMECRES

SOM DIFERENTS PERÒ IGUALS
Un famós psicòleg escrivia: “Treballo més a gust quan sóc capaç d’acceptar-me a mi mateix amb totes les meves imperfeccions. I especialment valoro el fet que quan m’accepto tal com sóc puc millorar la meva manera de ser i actuar. Per això agraeixo molt les persones que són comprensives amb mi, que són capaces d’entendre’m”. Per què, doncs, hi ha gent a qui li costa ser comprensiva? No es pot demanar que tots siguem “iguals”. En realitat, no és veritat que tots siguem iguals. No hi ha dues persones iguals. Si alguna cosa ens diferencia els humans és la gran diferència que existeix entre uns i altres: físic, caràcter, idees, cultura, família, costums, amistats. Un conegut eslògan que convida a la comprensió i a la tolerància diu: “Som iguals, som diferents”. Que som diferents és clar, i ho acceptem. En canvi, reconèixer que els nostres drets són iguals per a tots, ens costa més acceptar-ho. La dificultat per a ser comprensius, respectuosos i tolerants es dóna quan algú se sent superior als altres i tracta de dominar-los, quan mira d’imposar per la força i la violència el seu propi punt de vista, sense deixar que els altres exposin el seu i puguin actuar amb llibertat. És aquí on ha d’haver-hi igualtat: quan tothom pel fet de ser persona té dret a pensar i opinar segons la seva pròpia convicció. El nostre respecte a les persones hauria d’arribar també aquí: considerar que tots tenim els mateixos drets, i respectar-los. 

DIJOUS

SOROLLS INSUPORTABLES
Escolteu aquest fragment d'una coneguda obra de teatre: "Una nit em va despertar un soroll que es repetia sense parar. Era el meu veí de dalt que es passejava, i les seves passes ressonaven pesadament sobre el sostre. Allò era insuportable! Cada cop em posava més nerviós! I no podia tornar-me a dormir. Aquelles passes m'obsessionaven. Vaig mirar el rellotge. Eren les dues de la matinada. Aleshores em va venir una gran ràbia! Jo havia d'anar a treballar molt de matí i necessitava descansar, dormir. I el meu veí es passejava sense aturar-se, sense cap consideració. I, com que no podia fer res més, vaig començar a maleir-lo, a desitjar-li tota mena de mals. Em deia: "Demà aniré a dalt i li trencaré la cara". Aleshores era jove i ho podia fer.
A l'endemà vaig pujar al pis de sobre, i només en aquell moment vaig saber que el fill del meu veí havia mort aquella matinada i en tota la nit l'afligit pare havia passejat en els seus braços el pobre nen, abrasat per la febre, com per a impedir que se li marxés, com si volgués infondre-li la seva vida, el seu vigor, perquè el nen no patís tant..."
Aquest text és d'una obra de teatre que es diu "La torre sobre el galliner". Tots hem passat moments de dificultat, de dolor, d’angoixa. Una actitud que hauríem de tenir és saber comprendre, saber disculpar. Comprendre vol dir tenir paciència, vol dir saber esperar, vol dir donar una segona oportunitat.
El contrari del comprendre és la precipitació en el jutjar una situació o una actuació. Normalment la precipitació ens porta a l'equivocació, a l'errada. La nostra convivència milloraria molt si tots tinguéssim en compte aquestes idees, si tots tinguéssim la voluntat de comprendre les actuacions dels altres. Moltes vegades, una dosi de comprensió contribueix a una convivència més agradable.

DIVENDRES

LES TRES PORTES

Una persona, d’aquelles a qui agrada fer safareig, va a un conegut seu, company de treball, a explicar-li una xafarderia sobre una tercera persona. El conegut li para els peus:
-No; abans de dir-me res, pensa en el que em vols explicar i mirem si passa per les tres portes... Si no és així, no cal que m’expliquis res.
L’altre li va contestar:
-¿Què vols dir amb això de les tres portes?
-Doncs molt senzill. La primera porta és la de la veritat. ¿El que em vols dir, estàs segur que és veritat, n’estàs ben informat?
-Home; a mi m’ho ha dit un conegut, que es veu que ho ha sentit dir a la dona d’un amic seu (no sabria dir-te qui), però no sé si realment és veritat.
-Doncs, si no saps si és veritat, no cal que em vinguis a explicar res. Però continuem repassant les portes. La segona porta és la de la bondat: el que em volies dir era amb la intenció d’ajudar a algú, o podria fer mal a alguna persona?
-Més aviat faria mal a algú, i no ajudaria a ningú.
-Aleshores, tampoc no vull que em diguis res. I la tercera porta és la de la necessitat: ¿és necessari que em vinguis a dir a mi això que em volies explicar?
-Doncs, realment no. T’he vist i se m’ha acudit explicar-t’ho, però necessari no ho és.
-¿Veus? El que em venies a explicar no passa per les tres portes; per tant, és millor que te n’oblidis i que ho deixis córrer; i a mi, sense aquestes condicions, no cal que m’expliquis res sobre aquesta persona ni sobre ningú.
Si les coses que diem dels altres, o les que sentim dir, les féssim passar per aquestes tres portes... Quants mals rotllos evitaríem, quants malentesos i disgustos no arribarien a donar-se... Però no sempre tenim prou sinceritat i valentia per fer-ho.

FEBRER 3a setmana

AMISTAT

DIMARTS

EL SOLDAT AMIC

 - El meu amic no ha tornat del camp de batalla, senyor -diu un soldat al seu tinent-. Sol·licito permís per a sortir a buscar-lo.
- Permís denegat - replica l'oficial -. No vull que arrisqui vostè la seva vida per un home que, probablement, ha mort.
El soldat, no fent cap cas de la prohibició, surt a buscar-lo. Una hora més tard torna mortalment ferit i carregat amb el cadàver del seu amic.
L'oficial estava furiós:
- Ja li he dit que havia mort! Ara perdré dos homes! Digui'm: mereixia la pena anar allà per a tornar amb un cadàver?
I el soldat, moribund, respon:
- És clar que sí, senyor! Quan l'he trobat, encara era viu i ha pogut dir-me: "Jack... estava segur que vindries".

DIMECRES

ELS DOS AMICS

 En Joan i l'Andreu eren bons amics.
Tots dos anaven a la mateixa escola i jugaven junts. Però tenien un caràcter ben diferent.
En Joan era fort i valent. En canvi l'Andreu de vegades era poruc. Per això, el seu amic Joan el defensava davant els companys quan hi havia baralles.
L'Andreu sempre feia allò que en Joan volia i se sentia molt agraït de tenir-lo com amic. Ell no sabia xutar fort, ni fer gols, ni executar els exercicis de gimnàstica tan bé com ho feia en Joan. Tampoc no gosava a saltar gaire alt i, quan feien curses, sempre es quedava enrera.
Un dia a l'hora d'esbarjo, tot jugant, en Joan va caure i es va trencar una cama. El metge li va dir que havia d'estar al llit, sense moure's, durant dos mesos.
En Joan estava molt deprimit. Tant com li agradava saltar i córrer! Com es podria estar tant de temps quiet? Què podia fer al llit, sense poder-se bellugar?
En Joan no tenia en compte el seu amic Andreu.
Perquè, cada dia, l'Andreu corria a veure'l en sortir de l'escola. S'asseia al seu costat i inventava històries meravelloses on ells n'eren els protagonistes. Tots dos pujaven al pic més alt de les muntanyes, anaven per la selva i muntaven un elefant enorme o una girafa de coll llargarut.
Uns altres dies jugaven al parxís i d'altres jocs que l'Andreu portava de casa seva.
L'Andreu també s'ocupava de portar-li llibres de contes, d’històries divertides i fins i tot li feia dibuixos amb quatre gargots que el feien riure molt.
L'Andreu trobava diversió i entreteniment amb qualsevol cosa.
Ara en Joan i l'Andreu són grans, però continuen sent dos bons amics. Saben que entre tots dos formen un bon parell, perquè el que l'un no sap fer bé, ho fa bé l'altre i a l'inrevés

DIJOUS

UN ÀNGEL I UN AMIC

Un àngel no ens tria, Déu ens l'assigna Un amic ens agafa de la mà i ens apropa a Déu
Un àngel té l'obligació de tenir cura de nosaltres Un amic té cura de nosaltres per amor
Un àngel t'ajuda tot evitant que tinguis problemes Un amic t'ajuda a resoldre'ls
Un àngel et veu patir, sense poder-te abraçar Un amic t'abraça, perquè no et vol veure patir
Un àngel et veu somriure i observa les teves alegries.Un amic et fa somriure i comparteix les teves alegries
Un àngel sap quan necessites que algú t'escolti Un amic t'escolta, sense dir-te que el necessites
Un àngel ve a formar part dels teus somnis Un amic, comparteix i lluita perquè els teus somnis siguin realitat
Un àngel sempre és amb tu, no pot trobar-te a faltar Un amic, quan no és amb tu, no solament et troba a faltar,
sinó que a més pensa amb tu
Un àngel vetlla el teu son, Un amic somia amb tu
Un àngel aplaudeix els teus triomfs,  Un amic t'ajuda perquè triomfis
Un àngel es preocupa quan estàs malament Un amic es desviu perquè estiguis bé
Un àngel rep una pregària teva Un amic prega amb tu
Un àngel t'ajuda a sobreviure Un amic es desviu per tu
Per a un àngel, ets una missió a complir Per a un amic, ets un tresor a defensar
Un àngel és quelcom celestial Un amic és l'oportunitat de conèixer allò que hi ha
de més bonic a la vida: l'Amor i l'Amistat.

UN ÀNGEL VOLDRIA SER EL TEU AMIC
UN AMIC, SENSE PROPOSAR-S’HO,
ÉS TAMBÉ EL TEU ÀNGEL

DIVENDRES

FEBRER  3a setmana

AMOR

DILLUNS

Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres.

DIMARTS

DIMECRES

DIJOUS

FEBRER 2na setmana

PERDÓ

DILLUNS

DIMARTS

EL PERDÓ VERITABLE
Tomás Borge, ministre d'Interior del Govern Sandinista, era un vell lluitador.
Va rebre moltes tortures.
Va passar cinc mil hores encadenat, encaputxat...
Quan van detenir el  seu torturador ,el propi Tomás Borge,  li va dir si sabia quin seria el seu càstig. El detingut ni es va atrevir a mirar-lo als ulls.
Llavors Borge li va dir:
- Camina quatre passes enllà. I el guàrdia va caminar.
I li va dir Borge.
- Gira't. I l'altre va obeir amb el cap baix, tremolant.
Llavors Borge el va abraçar dient-li:
- Has hagut de viure per a veure que tot aquest temps has viscut en l'error.

DIMECRES

JO …PERDONO
Durant la guerra de la independència dels Estats Units un home va ser condemnat a mort per alta traïció. Un soldat que s'havia assenyalat per les seves grans accions heroiques es va apropar a Georges Washington per a suplicar-li que perdonés a aquell home que estava condemnat a morir. Washington li va contestar d'aquesta manera:
- Sento molt no condescendir a la súplica que vostè em fa pel seu amic, però en aquestes condicions no és possible. La traïció ha de ser condemnada a mort. El soldat va reposar:
- Però si és que jo no li suplico per un amic sinó per un enemic.
El general va reflexionar per uns instants i després li va dir:
- Em diu vostè que no és el seu amic sinó el seu enemic?
- Sí, és el meu enemic. M'ha injuriat, m'ha causat grans mals. Washington li va dir amb veu pausada:
- Això canvia el quadre de la situació. Com puc refusar la súplica d'un home que té la noblesa d'implorar el perdó per al seu enemic?  I allí mateix li va concedir el perdó.

DIJOUS

PREGÀRIA DE SANT FRANCESC D’ASSÍS
O Senyor,  feu de mi un instrument de la vostra pau!
On hi ha odi, que jo hi porti amor.
On hi ha ofensa, que jo hi porti el perdó.
On hi ha discòrdia, que jo hi porti unió.
On hi ha dubte, que jo hi porti la fe.
On hi ha error, que jo hi porti la veritat.
On hi ha desesperació, que jo hi porti l'esperança.
On hi ha tenebra, que jo hi porti la llum.
O Mestre, feu que jo no cerqui tant:
ser consolat, com consolar;
ser comprès, com comprendre;
ser estimat, com estimar.
Perquè és:
donant que es rep;
perdonant que s'és perdonat;
morint que es ressuscita a la vida eterna.

FEBRER   1a setmana

PAU

DILLUNS

EL COLOR DELS ELEFANTS
Fa molt, molt temps, tots els elefants del món eren negres o eren blancs. Tots estimaven els altres animals, però entre ells es tenien un odi etern, per això els dos grups es mantenien apartats: els negres vivien a una banda de la jungla i els blancs a la banda contrària. Però un dia els elefants negres van decidir eliminar tots els elefants blancs, i els blancs van decidir fer el mateix amb els de color negre. De cada grup n’hi havia alguns que no volien saber res d’aquella guerra, només volien la pau; per això es van endinsar en el més profund de la jungla i mai més no es va saber res d’ells.
La batalla va començar, i va durar molt de temps. Fins que ni un sol elefant va quedar viu. I durant molts anys no es va veure cap elefant sobre la Terra. Però vet aquí que un dia van aparèixer els descendents dels elefants pacífics, que s’havien internat en la jungla perquè volien la pau... Eren de color gris. I des d’aleshores els elefants han viscut en pau.
Tothom té cabuda en el món; tothom hauria de tenir cabuda en la nostra vida, tothom hauria de ser objecte del nostre respecte, també els que són diferents que nosaltres. A vegades tenim més mania als qui estan a prop nostre... ¿Serem capaços de barrejar els nostres colors, d’apreciar el que tots tenim de positiu, i de viure en pau? Tots hi podem contribuir.

DIMARTS

  Rosa de la Paz | AgustinosTV | Alegato por la paz | Alumnos agustinos alicante      (4’23)

DIMECRES

REBEL•LIÓ DE LES ARMES

 Els fusells es van negar a disparar. Els tancs no volien moure's. Els avions van dir que no volien transportar més bombes.
-Estem farts de matar persones.
-Estem cansats de les guerres.
I de sobte va parar el soroll de les bales i de les bombes, i es va poder escoltar el cant dels ocells i les veus dels nens. Els camps de batalla es van convertir en parcs infantils. Els tancs, pintats de mil colors, es van transformar en tobogans, i dels canons penjaven gronxadors. Els avions van ser escoles, biblioteques, cinemes... Unes boniques roses van créixer en els fusells, i els cascos dels soldats servien de testos per plantar-les.
Les persones van eliminar de tots els llibres i diccionaris les paraules "guerra", "enemic", "odi"... I en les escoles s'ensenyava que les paraules PAU, AMIC, AMOR... s'han d'escriure sempre amb majúscules.
És com un somni, no? Com una cosa que mai no podrà ser realitat. I per què no podem somiar amb la pau? Per què no podem somiar que les guerres acaben? Hi ha moltes persones en el món que tenen la inquietud de sembrar la pau; gràcies a elles i als seus somnis i al seu compromís, es realitzen accions en favor de la pau, en algunes de les quals a vegades podem participar. Tot és important i contribueix a respectar la vida de les persones.

DIJOUS

DIVENDRES

LA VIOLÈNCIA, RESPOSTA INÚTIL
 Escoltem part de la narració d’un missioner en un país africà en guerra. “Quan els rebels van arribar a les portes de la ciutat, nosaltres vam marxar cap a una altra banda. Recordo que de nit sortíem de la missió i anàvem a dormir, amagats, en casa d’alguns veïns. Recordo quan els rebels arribaven a casa, i cridaven i disparaven... Va ser molt dolenta l’experiència de la violència. En aquells moments, molt més que en altres ocasions, em vaig adonar que la violència no era la solució per resoldre els problemes. Em vaig prometre a mi mateix: ‘Si surto d’aquí, no vull ser violent’. Estava veient què suposava ser violent: unes persones que no respectaven ningú, i per a les quals la vida no valia res. Van donar una pallissa al pobre home que obria la porta de la missió, colpejaven la gent que venia a portar-nos menjar i que havia de passar per les zones de control... a mi tot això em feia una gran pena, però no va sorgir en mi la intenció de pegar ni d’odiar els violents. Sí que vaig tenir ben clara la intenció d’odiar la violència, de no voler-la per a ningú, perquè no serveix de res. Vaig passar-ho molt malament”. Més endavant explica com després el van agafar, li van disparar i el van ferir. Malgrat això, continua pensant que la violència no serveix per solucionar res.
A vegades entre nosaltres també pensem que la violència és una forma de solucionar els problemes. No ens ho creiem pas. La violència és dolenta en gairebé tota situació, tant en la que hem llegit (un país en guerra) com en altres més normals que es donen en la nostra vida. És una de les més grans faltes de respecte. Ens fem un gran favor sempre que procurem desterrar la violència d’entre nosaltres. 

GENER   3a setmana

FELICITAT

DILLUNS

CONSELLS PER A LA FELICITAT
En una entrevista a un missioner català, salesià, que va estar gairebé trenta anys treballant amb joves al Zaire, li preguntaven: “¿què li sembla que hauríem de fer per ser tots una mica més solidaris i feliços?” Ell en la resposta proposava aquests quatre suggeriments:
• “Treu les reixes de casa teva”. Perquè a vegades tenim barreres que fan difícil que els altres s’acostin a nosaltres. Hem de ser més senzills, estar més a disposició.
• “Fes callar el gos”. A vegades portem a dintre un gos furiós, que fa que els altres se’ns acostin amb por, o que no se’ns acostin. Hem de procurar donar més confiança, més sentit d’acollida i d’amistat.
• “Crema els mobles de casa teva”. Hem de ser capaços de deixar de banda les coses que no ens deixen ser veritablement lliures: egoismes, preocupacions, coses que no són necessàries...
• “Posa’t en la pell de l’altre”. De tant en tant s’ha de fer l’exercici de posar-se en el lloc de l’altre, oblidant-nos de nosaltres. Aleshores podrem comprendre millor el que li passa, i podrem ser més comprensius i solidaris amb ell.
Déu n’hi do, la de coses que va dir el bon home en poca estona. Val la pena que almenys en recordem alguna, potser aquella que més ens costa, i que la tinguem present durant un temps, a veure si anem millorant. Totes són importants per viure en millor relació amb els altres i per viure més feliços nosaltres.

DIMARTS

Libro de la felicidad 3’32 m

DIMECRES

TENIR MÉS I NO SER FELIÇ
Un jove m’explicava que tenia un oncle per part de la seva mare que vivia en un poble. Era pagès i estava content i feliç amb el que feia i amb el que tenia. Fins que va decidir anar-se’n a viure a Barcelona, per poder guanyar més diners i per adquirir una millor posició. Va trobar feina de manobre en una empresa que feia rases als carrers per posar-hi tot tipus de conduccions (aigua, gas, etc). Aquest jove afegia: “No sé què va passar després; només sé que ara és el cap d’aquesta empresa. Té quatre o cinc cotxes, és ric... però no és tan feliç com abans”.
Cal veure on anem a buscar la felicitat i distingir què ens la pot donar i què no.

DIJOUS

REALMENT SATISFET?
Al costat d'una casa hi havia un terreny desocupat, i l'amo de la casa va voler fer una prova, a la vegada que volia donar una lliçó a algú. I hi va col•locar un cartell que deia: "Aquest terreny serà regalat a qualsevol persona que consideri que està realment satisfeta".
Al cap d'una estona va passar un granger de molts diners i va pensar: "Si el nostre amic vol regalar el terreny, el reclamaré abans que ho faci un altre. Perquè jo compleixo la condició que demana: sóc una persona satisfeta, perquè sóc ric i tinc tot el que vull ". S'acostà a la porta de la casa, va trucar-hi, i va explicar la raó per la qual estava allí.
-I estàs realment satisfet? -li va dir el que havia posat el cartell.
-Naturalment: tinc tot allò que necessito.
-Aleshores, si estàs de veritat satisfet, com és que vols aquest terreny?
Quant més tenim, més volem. I mai no estem contents del tot. Tenir més no ens assegura estar de veritat satisfets.

DIVENDRES

Hoy puede ser un gran día, Joan Manuel Serrat