MARÇ 4a setmana

NATURA

DILLUNS

DIMARTS

 

DIMECRES

DIJOUS

DIVENDRS

El "Càntic del germà Sol" podria ser la pregària de l'ecologista. El Càntic fou escrit la tardor de l'any 1225 per Sant Francecs d’Assis

Lloat sigueu, Senyor, amb totes les criaturas

especialment pel senyor germà Sol,

el qual és dia i per ell ens il-Iumineu,

 ell és bell i radiant amb gran resplendor;

de Vós, Altíssim, porta significació.

"Lloat sigueu, Senyor meu,

per la gemana Lluna i els estels,

en el cel els heu fets clars, preciosos i bells.

"Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà vent

i per l'aire, l'ennuvolat i el serè, i tot temps,

pel qual a les vostres creatures doneu sosteniment.

"Lloat sigueu, Senyor meu, per la germana aigua,

la qual és molt útil i humil i preciosa i casta.

"Lloat sigueu, Senyor meu, pel germà foc,

pel qual il-Iumineu la nit

i ell és bell i juganer i robust i fort.

"Lloat sigueu, Senyor meu,

per la germana nostra mare Terra,

la qual ens nodreix i governa

i produeix fruits diversos amb flors de tots colors i herba.

(..)

"Lloat sigueu, Senyor meu,

per la nostra germana la mort corporal,

de qui cap home vivent no pot escapar. (…)

MARÇ  3a setmana

ESCOLTEM

DILLUNS

DIMARTS

  

DIMECRES

TAN A PROP I TAN LLUNY!

Un jove m’explicava el que li havia passat a una amiga seva. La noia anava buscant un carrer per una zona de la ciutat que no coneixia gaire. Com que no trobava el carrer, li va preguntar a la primera persona que va veure. Era un home gran, mal vestit, amb una aparença externa de pobre i de vagabund. La jove li pregunta pel carrer, el senyor li contesta... i es posa a plorar. La noia no entén què li passa, i li ho pregunta:
-És que feia tant de temps que ningú no em dirigia la paraula...! –li va contestar el senyor, emocionat.
Una persona que plora d’emoció perquè una altra s’ha dignat dirigir-li la paraula! Una realitat ben trista de la nostra societat, una societat –la nostra- que està vivint l’esplendor de la tercera gran revolució de la humanitat. La primera gran revolució diuen que va ser al Neolític, quan els humans es van començar a dedicar al conreu de la terra; la segona, en l’època industrial; i la tercera l’estem vivint ara: la cibernètica, la microelectrònica, la informàtica... i tot el món de les telecomunicacions, un camp en què s’ha progressat increïblement, i en el qual encara ens queda molt per veure. Ens hem d’alegrar d’aquests avenços de la humanitat, de poder-nos comunicar de forma instantània amb qualsevol part del món. Són d’una gran ajuda en infinitat de situacions: hi ha moltes persones que han salvat la vida gràcies a què s’ha pogut avisar de forma immediata a serveis de rescat (penso en un amic que va tenir un accident a la muntanya) o gràcies a poder-se comunicar amb persones d’un altre país (penso en uns missioners que van poder ser rescatats d’un país africà en guerra).
Però no oblidem que les persones continuem demanant i necessitant la comunicació propera i personal. Que ningú al costat nostre quedi “incomunicat”, esperant que algú es digni dirigir-li la paraula, igual que la persona de qui parlàvem al començament.

DIJOUS

CONVERSA SALVADORA
Aquella jove va acabar el dia cansada del treball i de les hores en la facultat. Aquell vespre, quan va acabar en la universitat només tenia ganes de tornar a casa, de prendre alguna cosa i d’anar a dormir. En sortir, s’acomiada ràpidament dels companys; però una companya li pregunta què pensa fer: es nota que no té pressa per tornar a casa. La resposta és ràpida i segura: “Me’n vaig casa, sopo alguna cosa i em poso a dormir. He tingut un dia horrorós”. I de sobte veu com la que li ha fet la pregunta se’n va cap a la paret, s’hi recolza i comença a plorar. Sent llàstima per ella i se li acosta. És una noia estrangera, està sola, i segur que li ha passat alguna cosa greu. Però està massa cansada per escoltar-la en aquell moment i li fa una promesa: “-Mira, demà et truco i xerrem tranquil•lament”. L’altra la mira amb cara poc convençuda, però amb una mica d’esperança: “¿De veritat que em trucaràs demà?”. La noia li assegura que sí, i encara s’ofereix per acompanyar-la fins a la parada de l’autobús, perquè li expliqui alguna cosa del que li passa. Però quan comença a explicar-li la seva situació, i quan sent el to de la seva veu, s’adona que aquella companya no pot esperar el dia següent perquè algú l’escolti. Per això no té valor per deixar-la sola, agafa forces per superar el seu cansament i decideix estar amb ella fins que acabi de parlar. Aquelles hores que va estar amb ella van ser la salvació per a aquella companya de facultat, sola i desesperada. La seva desesperació es va convertir en esperança; una llum va entrar en la gran foscor de la seva ànima. Algun autor ha escrit: “L’esperança és com l’aire que respirem i el pa que mengem. Necessitem l’esperança com el peix necessita l’aigua. Si se’ns pren l’esperança som com un peix tirat a terra, on s’asseca i mor”.

DIVENDRES

NO CAL PARLAR TANT
Estic parlant amb un amic, i m'explica que ha de trucar per telèfon a una persona concreta, i que li fa molta mandra. "Per què?"-li pregunto. I ell em contesta: "És que 's'enrotlla' com una persiana. L'altre dia li vaig demanar una informació, i entre saludar-nos, dir-me la informació que volia, i acomiadar-nos podíem haver estat mig minut, o un minut, com a molt, i em va tenir cinc minuts per explicar-me coses i més coses, que no venien al cas. A mi m'agrada escoltar la gent, i no m'importa perdre temps amb persones que necessiten parlar. Però alguns abusen, i no veuen que a vegades es passen".
S'ha d'escoltar les persones, perquè hi hagi diàleg de veritat. Però això no vol dir que podem estar parlant i parlant, fins a fer-nos pesats. Hi ha persones que no saben moderar-se a l'hora de parlar, i es fan pesades. I en alguns casos parlen molt, però no diuen res, que encara és pitjor.
Altres no saben parlar si no fan referència a ells mateixos: sempre parlen d'ells, de les seves coses, dels seus problemes, del seu treball... Sempre ells han de ser el centre de la conversa. Si ens fem pesats parlant, si no diem res que valgui la pena, si només parlem de nosaltres mateixos... és senyal que no sabem escoltar els altres, i d'aquesta forma no afavorim que hi hagi diàleg. A més, si actuem així, la gent fugirà de nosaltres...

MARÇ 2na setmana

SILENCI

 ¿Què és allò que desapareix quan s’anomena?.....................

DILLUNS

  

DIMARTS

ESCOLTAR EL QUE NO ES DIU...
Aquells pares estaven preocupats perquè la relació amb un dels seus fills se’ls estava fent una mica difícil, i van anar a parlar amb la tutora. Aquesta els va dir, entre altres coses, que havien d’aprendre a escoltar el seu fill. Els pares es van prendre el consell amb seriositat i, tal com havien quedat, al cap d’un mes van tornar a parlar amb la tutora. Li van dir, amb satisfacció, que els semblava que s’havien pres al peu de la lletra la seva recomanació i que estaven aprenent a escoltar cada paraula que deia el seu fill. Aleshores la tutora els va dir, somrient: “Ara heu d’aprendre a escoltar cada una de les paraules que el vostre fill NO diu”.
Aquest consell de la tutora no era cap ximpleria. Les persones també “parlem” amb el silenci, o amb el que fem, amb el nostre comportament... Si volem conèixer millor algú, ens ajudarà molt escoltar el que diu, el que ens comunica amb les seves paraules. Però també el coneixerem veient les seves actituds, observant el seu comportament. I -encara que això és més difícil- intentant deduir les coses que voldria dir, però que no diu (per por, per timidesa, per vergonya...) No oblidem que hi ha persones que parlen molt, que diuen moltes paraules, però que en el fons ho fan per amagar com són en realitat. Les persones que parlen molt no sempre són les més “comunicatives”. Es pot parlar molt... i no dir res. ¿Sabem escoltar els “silencis” dels altres? Quan parlem, ¿ens donem a conèixer amb sinceritat o fent servir molta xerrameca inútil per dissimular com som en realitat?

DIMECRES

ESCOLTAR PER AJUDAR
“Fonamentalment em dedico a escoltar cada una de les internes de la presó, per orientar-les cap a una vida possible i millor. Moltes vegades em demanen el sagrament del perdó i acabo donant-los l’absolució”. Així parlava un sacerdot, capellà de la presó de dones de Barcelona, quan li van preguntar sobre com invertia el temps de dedicació a la presó. Totes les persones tenim ganes de ser escoltades. Sobretot en moments de dificultat, de dolor, de soledat, o en els moments de molta alegria, quan volem explicar moltes coses... com ens agrada que ens escoltin!
Escoltar és comprendre, és intentar ajudar. Escoltar no és només sentir el que diu l’altra persona, les seves paraules, sinó també el que vol dir (els seus pensaments, els seus sentiments...) Escoltar és tenir l’oportunitat de conèixer millor una persona, és una forma de manifestar el respecte i l’estimació. Deia un escriptor: “Saber parlar és un do que tenen moltes persones. Saber callar és ja una cosa que pocs saben fer. I saber escoltar és una generositat de molt pocs”. Nosaltres, ¿ens sabem escoltar?
És molt trista l’escena que a vegades es dóna en algunes classes: un noi o una noia que voldria explicar alguna cosa important, algun fet, alguna idea que té, però que al final no ho fa, perquè creu que no l’escoltaran. És injust. Quan jo veig una company o companya que és incapaç d’escoltar, de prestar atenció a algú altre que li està dient alguna cosa, només desitjo que algú l’escolti quan sigui ell o ella qui vulgui explicar-se, a veure si així aprèn a valorar la importància que té el ser escoltat. Pensem que molts companys i companyes no els tenim en consideració, els ignorem, simplement perquè no els coneixem. ¿I com els podrem conèixer si no els escoltem? Cadascú ha de valorar quina és la seva capacitat d’escoltar, d’acollir el que els altres li volen comunicar.

DIJOUS

SABER ESCOLTAR

Un escriptor en certa ocasió explicava el següent: “Estava passant uns dies de dolor, capficat per una sèrie de problemes. I vaig anar a parlar amb una persona, de la qual coneixia la seva capacitat d’escoltar i de parlar amb enteniment i claredat. ¿Com vaig sortir de l’entrevista? Doncs, com es diu vulgarment, vaig sortir com un nen amb sabates noves. Vaig tornar a casa cantant pel carrer. S’acabava de produir en mi alguna cosa especial, com un renaixement. La veu d’aquella persona i la seva capacitat d’escoltar i d’entendre em van deixar com nou”.
Segurament molts de nosaltres hem tingut una experiència semblant. En moments difícils hem acudit a una persona bona que ens ha sabut comprendre, i amb la seva paraula i amb el seu saber-nos escoltar ens ha comunitat pau, il•lusió i ganes de viure. Tots hauríem de ser per als altres aquestes persones bones que escoltem el que ens diuen i que els acollim. Ajudem-nos a què sigui així realment.

DIVENDRES

MARÇ 1a setmana

COMPROMÍS

DILLUNS

A MI NO EM VA IMPORTAR
Autor: Bertolt Brecht
Primer es van emportar als comunistes, però a mi no em va importar
perquè jo no era comunista.
De seguida es van dur a uns obrers, però a mi no em va importar
perquè jo tampoc era obrer.
Desprès van detenir als sindicalistes, però a mi no em va importar
perquè jo no sóc sindicalista.
Després van capturar a uns capellans, però com jo no sóc religiós
tampoc em va importar.
Ara se m'enduen a mi però ja és massa tard.

DIMARTS

Quan et necessitin, no fugis!
Tu no pots solucionar el problema de la fam,
la guerra i la violència que hi ha al món.
No pots curar les espantoses ferides que pateix la humanitat.
Pots sofrir per aquestes realitats...
Pots protestar per tantes injustícies.
Però, després de tot, et trobes amb el dolorós sentiment de la teva impotència.
O sigui que:
La que ha de canviar és la societat!
El que han de canviar són les estructures!
Però resulta que:
La societat la formen les persones...
I les estructures les fan les persones.
Si no canvien les persones no pot canviar res.
I la crítica social és pura hipocresia si no sóc capaç de criticar-me a mi mateix. Únicament quan tu hagis canviat de veritat i ja no siguis envejós, ni tan violent, podràs ajudar als altres a començar una nova vida. Llavors podran millorar la societat i les estructures.

DIMECRES

DIJOUS

Cain sóc jo
Raoul Follereau

Quan 800 milions d'éssers disposen, per a tot un any, uns ingressos inferiors als quals gaudeix l'últim dels obrers durant un mes i em dic que no puc fer res, llavors Cain sóc jo.

Quan t'assabentes que si tots els famolencs, desventurats i abandonats, poguessin desfilar al voltant del món, el seu seguici donaria vint vegades la volta a la terra, i no quedes espantat, llavors Cain ets tu.

Quan jo sé (és l'Organització Mundial de la Salut qui m'informa) que 550 milions d'homes podrien salvar-se del paludisme amb 160 milions de francs i que no hi ha manera d'obtenir aquesta suma, si només representa el 0,75% del pressupost militar de França i el 0,033% del dels Estats Units, i no apel·lo a la consciència universal, Cain sóc jo.

DIVENDRES

El centèsim nom
 
Un estudiant va demanar a un mestre sufí que li revelés el centèsim nom de Déu.
– Qui coneix aquest nom és capaç de canviar el curs de la història – va comentar.
El mestre li va dir que passés un dia sencer a les portes de la ciutat. El noi va obeir, i va tornar l'endemà.
– Què és el que has vist? – va preguntar el mestre.
– Un ancià va intentar entrar a la ciutat per vendre un moltó . El guarda li va voler cobrar un impost, però l'home no tenia diners. Llavors el guarda li va robar el moltó i el va fer marxar. Jo pensava: si sabés el nom ocult de Déu, podria canviar aquesta situació.
– Podries haver impedit aquesta injustícia, però vas preferir somiar amb una revelació. Quina ximpleria! Doncs bé, et revelaré el centèsim nom de Déu: "Actua a favor del proïsme". Només així podem canviar el curs de la història.

FEBRER 4a setmana

PARLAR BÉ DELS ALTRES

DILLUNS

DIMARTS

DIFERENT PERSPECTIVA
Hi havia dos ocells parats sobre les branques d’un mateix arbre, que era un salze. Un d’ells estava en una branca de la part més alta de l’arbre, i l’altre estava a la part més baixa. Després d’una estona, l’ocell que estava en la part més alta va dir: “Que boniques són aquestes fulles tan verdes!” L’altre ocell va prendre aquella afirmació com una provocació, perquè ell no veia cap fulla verda, i de seguida li va contestar: “Necessites ulleres... No veus que són blanques, i no verdes?” I el de la part de dalt, una mica molest, li va replicar: “Tu sí que no t’hi veus! Les fulles d’aquest arbre són verdes!” I com que l’altre li va tornar a contestar negant el que ell deia, l’ocell de dalt es va precipitar contra el seu company, empipat perquè li negava una cosa tan evident. L’altre no es va moure, i quan van estar junts, a punt de barallar-se per aquella bajanada, tots dos van tenir la bona idea de mirar amunt. Aleshores, l’ocell que venia de dalt va quedar sorprès i va dir: “Sí que és estrany... Les fulles d’aquest arbre són blanques! Però, ja veuràs; puja on jo estava abans”. I tots dos van volar cap la part alta de l’arbre... I allí van comprovar que les fulles es veien de color verd! És a dir: tots dos tenien raó; la qüestió simplement era el lloc des del qual es miraven les fulles.
Alguna vegada hem fet l’experiència de mirar des del punt de vista d’una altra persona? Les coses no sempre són únicament de la manera com nosaltres les veiem... I va molt bé posar-se en la situació dels altres per així comprendre millor com actuen, què pensen i què fan. S’evitarien moltes baralles inútils si aprenguéssim simplement a fer això: intentar comprendre les idees i els sentiments dels altres. No sempre és fàcil, certament, però és una actitud que ajuda a millorar, i molt, la convivència.

DIMECRES

SOM DIFERENTS PERÒ IGUALS
Un famós psicòleg escrivia: “Treballo més a gust quan sóc capaç d’acceptar-me a mi mateix amb totes les meves imperfeccions. I especialment valoro el fet que quan m’accepto tal com sóc puc millorar la meva manera de ser i actuar. Per això agraeixo molt les persones que són comprensives amb mi, que són capaces d’entendre’m”. Per què, doncs, hi ha gent a qui li costa ser comprensiva? No es pot demanar que tots siguem “iguals”. En realitat, no és veritat que tots siguem iguals. No hi ha dues persones iguals. Si alguna cosa ens diferencia els humans és la gran diferència que existeix entre uns i altres: físic, caràcter, idees, cultura, família, costums, amistats. Un conegut eslògan que convida a la comprensió i a la tolerància diu: “Som iguals, som diferents”. Que som diferents és clar, i ho acceptem. En canvi, reconèixer que els nostres drets són iguals per a tots, ens costa més acceptar-ho. La dificultat per a ser comprensius, respectuosos i tolerants es dóna quan algú se sent superior als altres i tracta de dominar-los, quan mira d’imposar per la força i la violència el seu propi punt de vista, sense deixar que els altres exposin el seu i puguin actuar amb llibertat. És aquí on ha d’haver-hi igualtat: quan tothom pel fet de ser persona té dret a pensar i opinar segons la seva pròpia convicció. El nostre respecte a les persones hauria d’arribar també aquí: considerar que tots tenim els mateixos drets, i respectar-los. 

DIJOUS

SOROLLS INSUPORTABLES
Escolteu aquest fragment d'una coneguda obra de teatre: "Una nit em va despertar un soroll que es repetia sense parar. Era el meu veí de dalt que es passejava, i les seves passes ressonaven pesadament sobre el sostre. Allò era insuportable! Cada cop em posava més nerviós! I no podia tornar-me a dormir. Aquelles passes m'obsessionaven. Vaig mirar el rellotge. Eren les dues de la matinada. Aleshores em va venir una gran ràbia! Jo havia d'anar a treballar molt de matí i necessitava descansar, dormir. I el meu veí es passejava sense aturar-se, sense cap consideració. I, com que no podia fer res més, vaig començar a maleir-lo, a desitjar-li tota mena de mals. Em deia: "Demà aniré a dalt i li trencaré la cara". Aleshores era jove i ho podia fer.
A l'endemà vaig pujar al pis de sobre, i només en aquell moment vaig saber que el fill del meu veí havia mort aquella matinada i en tota la nit l'afligit pare havia passejat en els seus braços el pobre nen, abrasat per la febre, com per a impedir que se li marxés, com si volgués infondre-li la seva vida, el seu vigor, perquè el nen no patís tant..."
Aquest text és d'una obra de teatre que es diu "La torre sobre el galliner". Tots hem passat moments de dificultat, de dolor, d’angoixa. Una actitud que hauríem de tenir és saber comprendre, saber disculpar. Comprendre vol dir tenir paciència, vol dir saber esperar, vol dir donar una segona oportunitat.
El contrari del comprendre és la precipitació en el jutjar una situació o una actuació. Normalment la precipitació ens porta a l'equivocació, a l'errada. La nostra convivència milloraria molt si tots tinguéssim en compte aquestes idees, si tots tinguéssim la voluntat de comprendre les actuacions dels altres. Moltes vegades, una dosi de comprensió contribueix a una convivència més agradable.

DIVENDRES

LES TRES PORTES

Una persona, d’aquelles a qui agrada fer safareig, va a un conegut seu, company de treball, a explicar-li una xafarderia sobre una tercera persona. El conegut li para els peus:
-No; abans de dir-me res, pensa en el que em vols explicar i mirem si passa per les tres portes... Si no és així, no cal que m’expliquis res.
L’altre li va contestar:
-¿Què vols dir amb això de les tres portes?
-Doncs molt senzill. La primera porta és la de la veritat. ¿El que em vols dir, estàs segur que és veritat, n’estàs ben informat?
-Home; a mi m’ho ha dit un conegut, que es veu que ho ha sentit dir a la dona d’un amic seu (no sabria dir-te qui), però no sé si realment és veritat.
-Doncs, si no saps si és veritat, no cal que em vinguis a explicar res. Però continuem repassant les portes. La segona porta és la de la bondat: el que em volies dir era amb la intenció d’ajudar a algú, o podria fer mal a alguna persona?
-Més aviat faria mal a algú, i no ajudaria a ningú.
-Aleshores, tampoc no vull que em diguis res. I la tercera porta és la de la necessitat: ¿és necessari que em vinguis a dir a mi això que em volies explicar?
-Doncs, realment no. T’he vist i se m’ha acudit explicar-t’ho, però necessari no ho és.
-¿Veus? El que em venies a explicar no passa per les tres portes; per tant, és millor que te n’oblidis i que ho deixis córrer; i a mi, sense aquestes condicions, no cal que m’expliquis res sobre aquesta persona ni sobre ningú.
Si les coses que diem dels altres, o les que sentim dir, les féssim passar per aquestes tres portes... Quants mals rotllos evitaríem, quants malentesos i disgustos no arribarien a donar-se... Però no sempre tenim prou sinceritat i valentia per fer-ho.

FEBRER 3a setmana

AMISTAT

DIMARTS

EL SOLDAT AMIC

 - El meu amic no ha tornat del camp de batalla, senyor -diu un soldat al seu tinent-. Sol·licito permís per a sortir a buscar-lo.
- Permís denegat - replica l'oficial -. No vull que arrisqui vostè la seva vida per un home que, probablement, ha mort.
El soldat, no fent cap cas de la prohibició, surt a buscar-lo. Una hora més tard torna mortalment ferit i carregat amb el cadàver del seu amic.
L'oficial estava furiós:
- Ja li he dit que havia mort! Ara perdré dos homes! Digui'm: mereixia la pena anar allà per a tornar amb un cadàver?
I el soldat, moribund, respon:
- És clar que sí, senyor! Quan l'he trobat, encara era viu i ha pogut dir-me: "Jack... estava segur que vindries".

DIMECRES

ELS DOS AMICS

 En Joan i l'Andreu eren bons amics.
Tots dos anaven a la mateixa escola i jugaven junts. Però tenien un caràcter ben diferent.
En Joan era fort i valent. En canvi l'Andreu de vegades era poruc. Per això, el seu amic Joan el defensava davant els companys quan hi havia baralles.
L'Andreu sempre feia allò que en Joan volia i se sentia molt agraït de tenir-lo com amic. Ell no sabia xutar fort, ni fer gols, ni executar els exercicis de gimnàstica tan bé com ho feia en Joan. Tampoc no gosava a saltar gaire alt i, quan feien curses, sempre es quedava enrera.
Un dia a l'hora d'esbarjo, tot jugant, en Joan va caure i es va trencar una cama. El metge li va dir que havia d'estar al llit, sense moure's, durant dos mesos.
En Joan estava molt deprimit. Tant com li agradava saltar i córrer! Com es podria estar tant de temps quiet? Què podia fer al llit, sense poder-se bellugar?
En Joan no tenia en compte el seu amic Andreu.
Perquè, cada dia, l'Andreu corria a veure'l en sortir de l'escola. S'asseia al seu costat i inventava històries meravelloses on ells n'eren els protagonistes. Tots dos pujaven al pic més alt de les muntanyes, anaven per la selva i muntaven un elefant enorme o una girafa de coll llargarut.
Uns altres dies jugaven al parxís i d'altres jocs que l'Andreu portava de casa seva.
L'Andreu també s'ocupava de portar-li llibres de contes, d’històries divertides i fins i tot li feia dibuixos amb quatre gargots que el feien riure molt.
L'Andreu trobava diversió i entreteniment amb qualsevol cosa.
Ara en Joan i l'Andreu són grans, però continuen sent dos bons amics. Saben que entre tots dos formen un bon parell, perquè el que l'un no sap fer bé, ho fa bé l'altre i a l'inrevés

DIJOUS

UN ÀNGEL I UN AMIC

Un àngel no ens tria, Déu ens l'assigna Un amic ens agafa de la mà i ens apropa a Déu
Un àngel té l'obligació de tenir cura de nosaltres Un amic té cura de nosaltres per amor
Un àngel t'ajuda tot evitant que tinguis problemes Un amic t'ajuda a resoldre'ls
Un àngel et veu patir, sense poder-te abraçar Un amic t'abraça, perquè no et vol veure patir
Un àngel et veu somriure i observa les teves alegries.Un amic et fa somriure i comparteix les teves alegries
Un àngel sap quan necessites que algú t'escolti Un amic t'escolta, sense dir-te que el necessites
Un àngel ve a formar part dels teus somnis Un amic, comparteix i lluita perquè els teus somnis siguin realitat
Un àngel sempre és amb tu, no pot trobar-te a faltar Un amic, quan no és amb tu, no solament et troba a faltar,
sinó que a més pensa amb tu
Un àngel vetlla el teu son, Un amic somia amb tu
Un àngel aplaudeix els teus triomfs,  Un amic t'ajuda perquè triomfis
Un àngel es preocupa quan estàs malament Un amic es desviu perquè estiguis bé
Un àngel rep una pregària teva Un amic prega amb tu
Un àngel t'ajuda a sobreviure Un amic es desviu per tu
Per a un àngel, ets una missió a complir Per a un amic, ets un tresor a defensar
Un àngel és quelcom celestial Un amic és l'oportunitat de conèixer allò que hi ha
de més bonic a la vida: l'Amor i l'Amistat.

UN ÀNGEL VOLDRIA SER EL TEU AMIC
UN AMIC, SENSE PROPOSAR-S’HO,
ÉS TAMBÉ EL TEU ÀNGEL

DIVENDRES

FEBRER  3a setmana

AMOR

DILLUNS

Us dono un manament nou: que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat. Així, doncs, estimeu-vos els uns als altres.

DIMARTS

DIMECRES

DIJOUS