OCTUBRE 2a setmana

RESPECTE

DILLUNS

“El respecte no és por ni temor; és la capacitat de veure les persones tal i com són, estar conscient del seu caràcter únic com a individus.

Així, el respecte implica l’absència de qualsevol tipus d’explotació: m’interessa que les persones creixin i es desenvolupin pel seu propi bé, utilitzant el seu propi estil de fer-ho, i no pel propòsit de servir-me”.

  DIMARTS

   

DIJOUS

DIVENDRES

Hi ha hagut últimament manifestacions que demostren que no estan d’acord amb la manera com s’estan portant bona part de les grans dimensions de la cooperació internacional, les accions financeres, les institucions internacionals, el fons monetari, el banc mundial, etc.
Cal una xarxa mundial del pensament de les organitzacions no governamentals
Doncs bé, cal substituir aquesta imposició: sóc més gran que tu, sóc més fort que tu, sóc més ric que tu i, per tant, m’has d’obeir; jo mano i tu has de fer el que jo vull. Tot això s’ha d’acabar i ho hem de substituir per una relació de diàleg, de comprensió, de dissentiment, de discussió. Sense violència hem de procurar posar finalment en pràctica el que abans us deia: "nosaltres, els pobles, hem decidit evitar als nostres fills l’horror de la guerra"
Tot això és possible si, a la vegada, cadascú de nosaltres som únics i diferents, i tenim la nostra particular manera de pensar i de veure les coses. Aquesta diversitat és la nostra riquesa i, al mateix temps, el fet d’estar units per aquests grans valors universals és la nostra força. Diversitat, riquesa, unió són la força. Això és el que fa una democràcia autèntica.

Federico Mayor Zaragoza, Ex president del Consell de les Nacions Unides

OCTUBRE 2a setmana

RESPECTE

DILLUNS

“El respecte no és por ni temor; és la capacitat de veure les persones tal i com són, estar conscient del seu caràcter únic com a individus.

Així, el respecte implica l’absència de qualsevol tipus d’explotació: m’interessa que les persones creixin i es desenvolupin pel seu propi bé, utilitzant el seu propi estil de fer-ho, i no pel propòsit de servir-me”.

  DIMARTS

   

DIJOUS

DIVENDRES

Hi ha hagut últimament manifestacions que demostren que no estan d’acord amb la manera com s’estan portant bona part de les grans dimensions de la cooperació internacional, les accions financeres, les institucions internacionals, el fons monetari, el banc mundial, etc.
Cal una xarxa mundial del pensament de les organitzacions no governamentals
Doncs bé, cal substituir aquesta imposició: sóc més gran que tu, sóc més fort que tu, sóc més ric que tu i, per tant, m’has d’obeir; jo mano i tu has de fer el que jo vull. Tot això s’ha d’acabar i ho hem de substituir per una relació de diàleg, de comprensió, de dissentiment, de discussió. Sense violència hem de procurar posar finalment en pràctica el que abans us deia: "nosaltres, els pobles, hem decidit evitar als nostres fills l’horror de la guerra"
Tot això és possible si, a la vegada, cadascú de nosaltres som únics i diferents, i tenim la nostra particular manera de pensar i de veure les coses. Aquesta diversitat és la nostra riquesa i, al mateix temps, el fet d’estar units per aquests grans valors universals és la nostra força. Diversitat, riquesa, unió són la força. Això és el que fa una democràcia autèntica.

Federico Mayor Zaragoza, Ex president del Consell de les Nacions Unides

OCTUBRE 1a setmana

PENSAR EN ELS ALTRES

DILLUNS

VOLUNTARIAT? SEMPRE!

 En una publicació del món de l’esplai (d’educació en el temps lliure) trobo una entrevista a una dona voluntària en una Fundació que té com a objectiu ajudar a augmentar la qualitat de vida de nens i nenes afectats de càncer. La dona en qüestió té ja els setanta anys i fa vuit que col•labora amb aquesta Fundació. A part de les explicacions sobre el que pretenen i com ajuden els nens i les famílies, de tot el que diu en l’entrevista hi ha dues coses que em criden l’atenció. Una és la resposta a la pregunta sobre si cal tenir una força especial per acompanyar els infants malalts de càncer. Ella contesta que sí, que “cal tenir molta fortalesa moral i espiritual, perquè t’asseguro -explica- que és molt dur. La gent quan veu el que fem diu ‘jo no podria...’ Però si tots ens mirem el melic i diem ‘a mi em fa molta pena i no puc’, llavors ningú no faria res pels nanos...” I l’altra cosa que em crida l’atenció és llegir què representa per a ella la millor recompensa a tot el que fa amb aquells infants; i la millor recompensa és, segons ella, “un petó, un somriure, una mirada o una abraçada”. 

Destaquem, doncs, aquestes dues coses: 

-A vegades a les persones ens cal sortir de nosaltres mateixos, ens cal deixar de pensar només en nosaltres i posar la nostra atenció en els altres, sobretot en els qui estan més necessitats. Si no fem aquest pas, tots hi perdem: nosaltres, perquè no ens enriquim, no creixem com a persones; i els altres, perquè són privats de la nostra possible ajuda. 

-I quan fem alguna cosa pels altres, desinteressadament, no esperem grans recompenses materials; trobarem, però, altres recompenses que no tenen preu. 

I l’exemple de tot això ens el dóna avui una dona de setanta anys, que, a la seva edat i amb il•lusió, fa tasques de voluntariat. 

DIMARTS

  

DIMECRES

EL CEL I L’INFERN
 Explica una llegenda que un dia un gran savi va anar a visitar l'infern. Allí va veure molta gent asseguda al voltant d'una gran taula ben proveïda d'aliments, abundants i bons. Però les persones que hi havia tenien cara de famolencs, gest demacrat i expressió de tristesa. Havien de menjar amb unes forquilles molt llargues, tan llargues com un rem. I per molt que estiraven el braç no aconseguien portar-se res a la boca.
El savi, que va quedar impressionat pel que havia vist, va sortir de l'infern i es va dirigir al cel. I de seguida va quedar sorprès, perquè també hi va trobar una gran taula amb menjars en la mateixa quantitat i de la mateixa qualitat que els de l'infern. I cadascú tenia també una d'aquelles llargues forquilles. Però allí no es veien cares de tristesa ni de fam. Tots estaven contents, amb cara d'alegria i de salut. I és que en el cel cadascú es preocupava de donar el menjar amb la pròpia forquilla a la persona que tenia al davant.
Allò que anomenem "cel" i "infern" ho construïm tots ja aquí. El nostre egoisme pot ser causa de la falta d'alegria nostra i dels altres. I els gestos que fem pels altres, per senzills que siguin, poden contribuir a què en el nostre ambient hi hagi una mica més d'alegria.

DIJOUS

DIVENDRES

 BEN AVINGUTS

Mentre anava repassant els seus "dossiers" matrimonials, el diable va veure que encara quedava una parella a la terra que vivia d'amor i de concòrdia, cosa que el va fer empipar molt. I per això va decidir fer una inspecció ell en persona. Va comprovar que es tractava d'una parella normal i corrent, però era tanta l'estimació que es notava al voltant d'ells que semblava que estiguessin en allò que es diu una "eterna primavera". I el diable va voler conèixer el secret d'aquell amor.
-No hi ha cap secret -li van explicar tots dos-. Vivim la nostra estimació com una competència: quan un dels dos comet un error, l'altre de seguida se'n fa responsable; quan un dels dos fa alguna cosa bona, l'altre s'emporta totes les lloances i tot el mèrit; quan un dels dos pateix, és l'altre el qui rep el consol; i quan un dels dos està content, l'altre s'omple d'alegria. Com vostè pot comprovar, el que fem és competir a veure qui arriba abans.
Al diable, tot això li va semblar una mica estúpid, i va marxar sense fer-los cap tipus de mal. I per això encara sobre la terra poden existir parelles felices, i persones amigues que poden viure la seva estimació amb tota l'alegria i senzillesa.
No es tracta de fer coses estranyes ni de grans actes heroics, es tracta de pensar una mica en els altres, en els que més estimem, i avançar-nos a la seva felicitat. D'aquesta manera aconseguirem que el bé, l'estimació i la concòrdia dominin en les nostres relacions.

¡¡¡¡¡ BON DIA AL NOU CURS 16-17 !!!!!

SETEMBRE

ESFORÇ

DILLUNS

La cultura de l'esforç

Si mirem al diccionari la paraula "esforçar-se" trobem que significa "Desplegar algú la seva força física o moral a vèncer una resistència, a aconseguir quelcom vencent dificultats." I què és l'esforç? Evidentment és l'acció d'esforçar-se. Vist així, l'esforç es produeix amb una finalitat. Quina? Quan parlem l'esforç físic busquem la millora de les condicions físiques, l'obtenció d'un triomf en una competició, etc. Però quin sentit té l'esforç intel·lectual? Per a què cal esforçar-se? 
Ghandi deia que la “recompensa es troba en l’esforç i no pas en el resultat” 
La nostra cultura mira massa els resultats i especialment si parlem de resultats econòmics. Per molta gent, només és important saber si un es guanya bé la vida, si s’ha comprat un cotxe o una casa nova… Però això és una vida plena? Ens hem posat com a metes més objectius econòmics que objectius de realització personals. Fa temps vaig llegir un acudit que em va fer pensar molt. Una mare s’acomiadava de la filla que deixava a càrrec de la minyona: “Els pares marxen a treballar perquè tu puguis tenir un nivell de vida alt”. Però la nena no hagués preferit estar amb els pares? Busquem resultats massa materials i així trenquem altres equilibris. L’esforç és important si tens clar l’objectiu, el perquè t’esforces.
I tu? Per què t'esforces?

     DIMARTS

L'ESFORÇ  és  necessari  i  bo  perquè  cada  situació  conflictiva  és  una  possibilitat  per  aprendre,  crèixer  personalment  i  fer-se'n  responsable.  L'ESFORÇ  és  una  possibilitat  per  aprendre  a  ser  tenaç  i  persistent   quan  una  cosa  no  surt  como  es  tenia  prevista  i  de  forma  ràpida.  La  manca  d'esforç  fomenta  una  personalitat  feble   i  depenent  d'altres. Facilita  una  baixa  autoestima  perquè  no  saben  resoldre  els  seus  propis  conflictes  i  problemes  i,  fins  i  tot,  pot  potenciar  un  caràcter  agresiu  i  violent  perquè  no  toleran  les  frustacions.

No  fa  massa  temps  que  l'esforç  se'n  deia  sacrifici.  El  sacrifici  que  era  un  valor  d'arrel  religiosa,  expressava   la  necessitat  de  contenir  determinats  desitjos per  concentrar  totes  les  capacitats  en  una  acció  i,  d'aquesta  manera, assolir  els  màxims  resultats.  El  Sacrifici  és  contrari  a  la  dispersió,  al  papalloneig  social  i  intel.lectual;  exigeix  una  certa  dosi  d'autocontrol,  i   sobretot,  domini  de  si  mateix,  aquesta  virtut    esborrada  del  mapa  educatiu   i  tan  necessària  per  viure  en  societat.

DIMECRES

Vídeo que ens presenta el conte popular de la llebre i la tortuga. Ens vol demostrar que el més important per aconseguir un objectiu és l’esforç i que tothom pot arribar a progressar i aconseguir allò que desitja si lluita, treballa i no es deixa influenciar per les aparences o per allò que diran.

DIJOUS

L’ESFORÇ I LA PERSISTÈNCIA D’UN CICLISTA

“Ahir anava en cotxe cap a Sabadell quan vaig veure un ciclista al davant meu. Un de tants que passen per la carretera de Sant Llorenç. No era diferent de tots els altres que cada dia avanço. Més a la vora em vaig adonar que el moviment del seu cos era diferent. No vaig caure fins que em vaig adonar que només pedalava amb una cama. Era el primer ciclista que veia amb només una cama. El meu cap va començar a pensar un munt de coses:
- La persistència del senyor i les ganes de continuar fent, possiblement, el que ja feia abans de tenir només una cama.
- La força que té la voluntat.
- La força de superació que pot arribar a tenir l’ésser humà.
- Tot el que ell deuria estar gaudint en aquell moment en fer el que li agrada.
Encara ara em pregunto què farà quan arriba a un semàfor i ha de parar. Quines han estat les habilitats que ha hagut d’aprendre per afrontar les adversitats de tenir només una cama i voler continuar corrent com un ciclista.
Quan el vaig avançar no vaig poder deixar de mirar-li la cara. Necessitava mirar la seva expressió per conèixer un tros més d’un home tan especial. Torrat pel sol, suat i pendent de la carretera em vaig acomiadar simbòlicament d’ell, desitjant-li que fes molts i molts quilòmetres més gaudint de l’esforç i de la seva fortalesa humana excepcional.
Tantes vegades que ens queixem per l’esforç que representa fer quelcom i quantes vegades podríem callar i aprendre en veure situacions com la d’aquest home.
La vida és bonica i hem d’aprendre a fer-la nostra a adaptar-la a les nostres característiques, necessitats, però sobretot a gaudir-la. No renunciem fàcilment tot i les traves que la vida ens posa al davant.
Gràcies ciclista per recordar-me que la vida és bonica i la podem gaudir tot i les traves que la vida ens posa al davant.
Des d’aquí, una reverència.

DIVENDRES

JUNY 3a setmana

COMIAT

DILLUNS

DIMARTS

DIMECRES

DIJOUS

DIVENDRES 

BONES VACANCES !!!!!!!!

JUNY 2a setmana

EMPATIA

DILLUNS

DIMARTS
Avui practicarem la lletra de la cançó de la Cloenda a l'església:

DIMECRES

DIJOUS

Hubo una vez una princesa increíblemente rica, bella y sabia. Cansada de pretendientes falsos que se acercaban a ella para conseguir sus riquezas, hizo publicar que se casaría con quien le llevase el regalo más valioso, tierno y sincero a la vez. El palacio se llenó de flores y regalos de todos los tipos y colores, de cartas de amor incomparables y de poetas enamorados. Y entre todos aquellos regalos magníficos, descubrió una piedra; una simple y sucia piedra. Intrigada, hizo llamar a quien se la había regalado. A pesar de su curiosidad, mostró estar muy ofendida cuando apareció el joven, y este se explicó diciendo:

- Esa piedra representa lo más valioso que os puedo regalar, princesa: es mi corazón. Y también es sincera, porque aún no es vuestro y es duro como una piedra. Sólo cuando se llene de amor se ablandará y será más tierno que ningún otro.

El joven se marchó tranquilamente, dejando a la princesa sorprendida y atrapada. Quedó tan enamorada que llevaba consigo la piedra a todas partes, y durante meses llenó al joven de regalos y atenciones, pero su corazón seguía siendo duro como la piedra en sus manos. Desanimada, terminó por arrojar la piedra al fuego; al momento vio cómo se deshacía la arena, y de aquella piedra tosca surgía una bella figura de oro. Entonces comprendió que ella misma tendría que ser como el fuego, y transformar cuanto tocaba separando lo inútil de lo importante.

Durante los meses siguientes, la princesa se propuso cambiar en el reino, y como con la piedra, dedicó su vida, su sabiduría y sus riquezas a separar lo inútil de lo importante. Acabó con el lujo, las joyas y los excesos, y las gentes del país tuvieron comida y libros. Cuantos trataban con la princesa salían encantados por su carácter y cercanía, y su sola presencia transmitía tal calor humano y pasión por cuanto hacía, que comenzaron a llamarla cariñosamente "La princesa de fuego".
Y como con la piedra, su fuego deshizo la dura corteza del corazón del joven, que tal y como había prometido, resultó ser tan tierno y justo que hizo feliz a la princesa hasta el fin de sus días.  

DIVENDRES

Hi havia una vegada un home que va sortir un dia de casa per anar a la feina, i just al passar per davant de la porta de la casa del seu veí, sense adonar-se li va caure un paper important. El seu veí, que mirava per la finestra en aquest moment, va veure caure el paper, i va pensar:

- Què descarat, "el tio" va i llença un paper per embrutar la meva porta, dissimulant descaradament!

Però en comptes de dir-li res, va planejar la seva venjança, i a la nit va buidar la paperera al costat de la porta del primer veí. Aquest estava mirant per la finestra en aquell moment i quan va recollir els papers va trobar aquell paper tan important que havia perdut i que li havia suposat un gran problema aquell dia. Estava trencat en mil trossos, i va pensar que el seu veí no només se l'havia robat, sinó que a més ho havia trencat i llençat a la porta de casa seva. Però no va voler dir-li res, i es va posar a preparar la seva venjança. Aquella nit va trucar a una granja per fer una comanda de deu porcs i cent ànecs, i va demanar que els portessin a la direcció del seu veí, qui l'endemà va tenir un bon problema per intentar lliurar-se dels animals i les seves males olors. Però aquest, com estava segur que allò era idea del se  veí, quant es va desfer dels porcs va començar a planejar la seva venjança.

I així, un i altre van seguir fastidiant-se mútuament, cada vegada més exageradament, i d'aquell simple paperet a la porta van arribar a cridar a una banda de música, o una sirena de bombers, a estavellar un camió contra la tàpia, llançar una pluja de pedres contra els vidres, disparar un canó de l'exèrcit i finalment, una bomba-terratrèmol que va esfondrar les cases dels dos veïns ...

Tots dos van acabar a l'hospital, i es van passar una bona temporada compartint habitació. Al principi no es dirigien la paraula, però un dia, cansats del silenci, van començar a parlar; amb el temps, es van anar fent amics fins que finalment, un dia es van atrevir a parlar de l'incident del paper. Llavors es van adonar que tot havia estat una coincidència, i que si la primera vegada haguessin parlat clarament, en lloc de jutjar les males intencions del seu veí, s'haurien adonat que tot havia passat per casualitat, i ara els dos tindrien la casa en peu ...

I així va ser, parlant, com aquells dos veïns van acabar sent amics, el que els va ser de gran ajuda per a recuperar-se de les seves ferides i reconstruir les seves malmeses cases.

JUNY 1a setmana

SENSIBILITAT

DILLUNS

DIMARTS

DIMECRES

DIJOUS

DIVENDRES