MAIG   1a Setmana

BON DIA:CONSTÀNCIA!!!

DILLUNS

                                      Ser constante supera por mucho a la inteligencia

DIMARTS

PACIÈNCIA DE CARGOL

Una àguila reial amb el seu vol majestàtic dominava des de dalt les penyes més altes. Però quan va arribar a la roca on tenia el seu niu, va veure que un petit cargol havia arribat fins allà dalt. Molt sorpresa, li va dir:
- Però, ¿com és que tu, que vas tan a poc a poc i que ets tan poca cosa, has pogut pujar fins els meus dominis?
I el cargol li contestà, humilment:
- Doncs he pujat de la manera que sé: arrossegant-me. He trigat molt, però com que tinc paciència, no m’ha importat la tardança, i per fi he pogut arribar-hi.
Ser herois algun cop, tenir algun rampell de generositat, sacrificar-se alguna vegada... són coses que -qui més qui menys- tothom pot i sap fer. Però el que costa és la constància, anar treballant i anar fent dia a dia les coses que s’han de fer. A nosaltres segurament no se’ns demanarà que fem grans sacrificis pels altres en moments determinats... Però tenim oportunitats sempre de donar-nos a poc a poc, d’entregar-nos de formar constant, al llarg dels dies. Això és també un acte heroic, encara que no sigui espectacular.

DIJOUS

CANSAMENT DE MÚSIC

Hi havia un músic que s'havia cansat de tocar. Ja n'estava fart, de tantes hores d'esforç, ell sol o assajant amb els altres. De tan cansat, havia decidit deixar l'orquestra i dedicar-se a una altra cosa. Estava tan obsessionat que es pensava que no havia millorat gens; però en realitat sí que havia millorat. Un dia els seus companys li ho van fer veure: "Què dius? Ara vols marxar, després de tot el treball que has fet, i que hem fet junts?" I li van posar un enregistrament en vídeo del primer assaig que havien fet tots plegats. En veure les imatges i en sentir el so, aquell músic va adonar-se de què sí que havien millorat, tant ell com la resta dels seus companys. "És veritat -va dir-. No m'hi havia fixat. L'esforç ha valgut la pena. Sort que m'ho heu fet veure, perquè si no de veritat que ho deixo tot. I jo que pensava que no estava millorant, i que ja no podria millorar!".
Hi ha nois i noies que no saben valorar el seu esforç, que es pensen que no han fet res, i que volen abandonar (no estudien, no treballen, no es preocupen de ser bons companys...) I a causa d'això, sense que ells se n'adonin, poden perdre tot allò que han anat aconseguint mica en mica. Seria llàstima que per una falta de constància perdessin fins i tot allò en què han millorat. Seria llàstima que no sabéssim veure les coses bones que hem fet. Seria una llàstima que entre tots no ens ajudéssim a ser constants i a seguir treballant en millorar les nostres relacions. 

DIVENDRES

NO PERDRE L’ESPERANÇA

Dues persones, membres d'una organització que es diu "Justícia i Pau", i compromesos amb el Tercer Món, van anar a fer una conferència a una població propera a Barcelona. Quan van entrar a la sala on s'havia de fer l'acte, van veure que només hi havia dues persones. Un dels conferenciants va dir a l'altre: "Potser seria millor suspendre la conferència. Només hi ha dues persones..." Però el seu company, sense donar importància a aquest fet, va seure a la seva cadira i, amb tot l'entusiasme del món, es va posar a fer la conferència que havia preparat.
Ens podem preguntar si això va servir per a alguna cosa. Doncs bé; un temps després, una de les dues persones que va estar escoltant aquella conferència va anar a treballar com a voluntari en el Tercer Món.
Si volem fer alguna cosa positiva és molt important recordar que no ens hem  de deixar portar pel desànim, encara que siguem pocs. Ser pocs o molts no vol dir que el que fem estarà millor o pitjor. L'important és continuar treballant amb il•lusió i amb entusiasme. Això és el que farà que les accions positives tinguin consistència.

ABRIL 4a setmana

BON DIA: NO ALS PREJUDICIS!

DIMARTS
La llegenda de Sant Jordi

La història per la qual és conegut el sant arreu del món és per la mort que va provocar al drac que pretenia menjar-se Cleodolinda, una preciosa donzella. Aquesta narració la va escriure Iacopo da Varazze al segle xiii en la seva obra "La Llegenda Àuria". Prompte es va escampar per tot Europa fins a arribar a tota la Corona d'Aragó.

Conta la llegenda que Sant Jordi era un soldat romà nascut al Pròxim Orient i és el gran protagonista d'una gran gesta cavalleresca que se situa a Líbia. Tot i això, certa tradició catalana (Costumari Català de Joan Amades) la creu esdevinguda a la població de Montblanc (Conca de Barberà); o bé no en fa cap referència (Les Tradicions religioses de Catalunya^[6]).

Diuen que assolava els voltants de la vila un drac ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins al punt que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels ramats i de les persones i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Els habitants van pensar que si li donaven cada dia una persona que li serviria de presa, no faria l'estrall a tort i a dret. De fet, la llegenda diu, que el sistema els va sortir d'allò més bé, però el que era realment complicat, era de trobar una persona que cada dia es deixés menjar per aquell monstre. Tot el veïnat va decidir doncs, de fer cada dia un sorteig entre tots els habitants de la vila i que aquell que destinés la sort seria lliurat a la "simpàtica" fera.

Així es va fer durant molt de temps i el monstre se'n devia sentir satisfet, ja que deixava de fer els estralls i malvestats que havia fet abans. Però... vet aquí que un dia, la sort va voler que la filla del rei fos la destinada. La princesa era jove i bella. Hi hagué ciutadans que es van oferir per reemplaçar-la, però el rei fou sever i inexorable, i amb el cor ple de dol, va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i s'avingué que fos sacrificada. La donzella eixí de la ciutat i ella soleta s'encaminà cap al llac on residia la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i afligit, mirava des de la muralla com se n'anava al sacrifici.

Però fou el cas que, quan va ésser un xic enllà de la muralla, se li presentà un jove cavaller, cavalcant un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, tota preocupada, li digué que fugís ràpidament, ja que per allí rondava un monstre que així que el veiés se'l menjaria. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, ja que havia vingut expressament per combatre la fera i així alliberar del sacrifici de la princesa, com també a la vila de Montblanc. La fera, va sortir de cop i volta amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller. Va començar una intensa però breu lluita, fins que el cavaller li va clavar una bona estocada amb la seva llança, que va deixar malferida a la terrible bèstia. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà el monstre pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat, i la fera seguí tota mansa i atemorida. La llegenda explica fins i tot, que els habitants de la vila havien vist tota aquella gesta des de la muralla i que rebé amb els braços oberts a la donzella i el cavaller. A la plaça major de la vila, els vilatans van acabar de rematar aquell ferotge animal. De la sang que en brollà, en sorgí ràpidament un roser, amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai. D'aquest roser el jove cavaller tallà una rosa i l'oferí a la princesa.

Es diu que el rei va voler casar la seva filla amb Sant Jordi, però que aquest li va replicar que no la mereixia i que la seva visita en aquella vila era perquè havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent de salvar la vila del monstre. Recomanà al rei i als seus vassalls que fossin bons cristians i que honressin i veneressin Déu tal com mereixia. Desaparegué misteriosament tal com havia vingut.

DIMECRES

VALORAR PER LES APARENCES

Era un home molt conegut per la seva dedicació a projectes de tipus social amb els nois i amb els joves, i també per la seva senzillesa, bondat i sentit de la justícia. Aquestes persones, quan comencen a fer-se una mica famoses, acostumen a ser admirades per tothom, i sempre tenen alguns “admiradors” entre la gent important (polítics, gent de diners, alguns artistes...), que el que els interessa en realitat és poder-se fer la foto junts, i així tenir més publicitat.
Aquest home del qual estem parlant va ser invitat un dia per una d’aquestes persones riques, amb motiu d’una celebració familiar. El convidaven a dinar, parlaria de les seves accions amb els joves marginats, i fins i tot li donarien algun donatiu per als seus projectes. El nostre amic va acceptar la invitació. El que passa és que -en part perquè no era massa amic de seguir segons quins protocols, i en part per veure què passava- es va presentar vestit de forma senzilla, molt senzilla. Tan senzilla que els criats de l’home que l’havia convidat no el van conèixer, el van prendre per un pidolaire i no el van deixar entrar, seguint les ordres que des d’una finestra els donava dissimuladament el seu amo. Aleshores el bon home, amb tota la paciència, va tornar a casa i es va posar el millor vestit que tenia, amb les corresponents americana i corbata. I així vestit es va dirigir a la casa de l’home ric, on l’estaven esperant. Aquesta vegada va ser ben acollit... Després de fer les salutacions i les reverències pròpies del cas, tothom es va dirigir al menjador, on hi havia la taula, preparada com en les grans ocasions. Aleshores va ser quan el nostre home va fer una cosa que, de moment, ningú no va entendre. Es va treure l’americana i la corbata, les va posar ben plegades sobre la seva cadira, i ell es va apartar discretament de la taula. Els familiars i amics del qui l’havia convidat, estranyats d’aquest comportament, no sabien què dir, i al final li van preguntar: -¿Per què no seu i menja? A la qual cosa ell va respondre: -No tinc molt clar si aquest dinar se m’ha ofert a mi. Em fa la impressió que més aviat està més dedicat al meu vestit que a la meva persona. Per això crec que són la corbata i l’americana les que han de seure a taula amb vostès...
Del comportament que van tenir amb aquesta persona quan no la van deixar entrar a casa se’n diu “discriminar”. ¿No ens passa a nosaltres a vegades, que d’entrada no acceptem una persona només per la seva aparença externa? Cal conèixer les persones per tal de formar-se un judici sobre elles; no es pot fer superficial, perquè podem arribar a ser injustos.

DIJOUS

UN GAT VALENT

Hi havia una vegada una dona que, a més del seu fill petit, també alimentava i criava un gat salvatge, que essent petit havia aparegut pels voltants d'aquella casa situada en la muntanya. La dona tenia cura d'aquell animal, i li donava tot el que necessitava. Però no li tenia massa confiança, i sempre tenia una preocupació: "Un animal així, salvatge, podria ser perillós; espero que mai no li faci res al meu pobre fill!"

Un dia, mentre la dona havia anat a buscar aigua a la font i el marit era fora, una serp va aconseguir entrar a la casa i s'anava arrossegant cap al bressol del nen. Però el gat, advertit pel seu instint i tement per la vida del nen, es va llençar contra la serp i va acabar amb la seva vida, després d'una acarnissada lluita. Satisfet per la seva gran gesta, va córrer a trobar la mare per demostrar-li de què havia estat capaç. Però, quan la dona va veure l'animal que venia agitat i amb sang a la boca, va pensar que el seu fill havia estat atacat per ell, i, sense pensar-s'ho dues vegades, li va llençar el càntir de l'aigua al cap. El gat va quedar sense vida. Ella, sense fixar-se en les conseqüències del que havia fet, va córrer cap a la casa, i allí va trobar el seu fill, sa i estalvi, i va veure també la serp, destrossada, al costat del bressol. Aleshores va entendre per què la seva sospita havia estat precipitada i injusta. Però ja era massa tard. I es va entristir molt pel que havia fet.

 

DIVENDRES

                                   El tazón de caldo !!!

ABRIL   4a setmana

BON DIA: PRUDÈNCIA !!!

DILLUNS

SHÉ - Adios mama video oficial HD mp4

DIMARTS

EL CUENTO DE LA LECHERA

Una vez la hija de un granjero llevaba muy contenta un cántaro lleno de leche recién ordeñada. Esta leche la vendería cuando llegara al pueblo, así que mientras caminaba comenzó a soñar despierta y en voz alta decía:
“ Cuando venda esta leche tan cremosa y fresca la venderé a buen precio y luego compraré una gallina ponedora. La llevaré al gallinero y al cabo  de un tiempo tendré más de cien pollitos en mi corral.”
La lechera seguía sacando cuentas y decía:
- Cuando los pollitos cuando crezcan y estén listos los venderé a un alto precio, de modo que compraré un lindo cerdito al cual cuidaré y engordaré con bellotas del campo, para que   esté grande. Entonces lo venderé.  Luego con ese dinero me compraré una vaca que me dará leche sin cesar con un ternerito y los tendré jugando en el campo todos los días.
Era tanta la alegría que tenía la lechera con sus planes futuros que se tropezó con una piedra, donde el cántaro rodó por el suelo, derramándose toda la leche y acabando todos sus planes en un instante.
Pobre lechera que al ver tan triste momento, entre lágrimas exclamó:
“Cómo antes estaba, ahora me quedo: sin ternera, sin vaca, sin cerdito, sin pollitos, sin gallina, sin huevos y sin leche.”

Moraleja de la fábula de la Lechera:

Muchos de nosotros anhelamos y soñamos con tener muchas cosas o lograr algo importante en nuestras vidas, pero alguna vez nos preguntamos ¿que estamos haciendo para lograrlo?. Seamos realistas y no nos confiemos que con determinada cosa que hagamos será la solución para todo en nuestra vida. La vida te presenta  situaciones que uno debe superar. No seas impaciente con el futuro. Sé precavido y mira bien por donde caminas para que no te sorprenda algún obstáculo que te prive de tus metas . Disfruta de lo que tienes y haz el bien, que el futuro que tanto sueñas será bello cuando cuides bien tu presente. 

DIMECRES

SABER CALCULAR

Expliquen que una vegada un home va enviar el seu jove fill a omplir un càntir al riu, i li va dir que tornés de seguida. El noi va obeir i es va encaminar cap el riu, mentre el seu pare l’observava de lluny. Aleshores va veure com el jovenet posava el càntir a sota d’un salt d’aigua, però era tanta la quantitat d’aigua que baixava, i tanta la força que portava, que no podia entrar en el recipient, perquè el coll i la boca d’entrada eren molt estrets. I quan el fill va tornar amb el càntir, el va ensenyar al seu pare: tenia aigua, però el coll se li havia trencat, perquè havia xocat diverses vegades contra la pedra, a causa dels cops rebuts per la força de l’aigua. Aleshores el pare li va preguntar: “¿Per què no has anat a un lloc més tranquil del riu i simplement hi has submergit el càntir per omplir-lo? ¿No has vist que en aquell salt l’aigua baixava amb massa força?”. -“Sí, pare -va contestar el noi-. Però és que volia omplir-lo el més ràpid possible, i pensava que així ho faria abans”.
Moltes vegades volem omplir-nos, i omplir el nostre temps, amb massa coses, i de forma massa accelerada, sense tenir en compte la nostra capacitat i les nostres possibilitats. O ho volem tot ja, de seguida, en el moment... I no tenim present que les coses necessiten un procés, que la precipitació no és una bona amiga, que també necessitem moments de calma, de tranquil•litat, de pensar les coses. Així evitarem haver-nos de lamentar per alguna cosa feta, de la qual després no estem satisfets, i no haurem de dir allò de “si ho hagués pensat millor...”.

DIJOUS

EVITAR ACCIDENTS

Una persona que treballa en la construcció m’explica l’accident que va estar a punt de tenir amb una màquina: per pura casualitat no va estar enganxat per la màquina –de gran potència-, que l’hauria pogut arrossegar i destrossar-li alguna part del cos. Ho explica amb ganes, perquè s’ha salvat d’una bona desgràcia, i fa servir una expressió que s’utilitza en casos semblants: “He tornat a néixer”. I tot, segons explica, per un excés de confiança, per refiar-se massa, per no anar amb compte amb les mesures de seguretat que poden evitar un accident.
El respecte a un mateix passa també per preveure en què ens pot perjudicar a nosaltres mateixos les nostres actuacions. No cal ser unes persones que tenen por de tot i que a tot arreu es pensen que es faran mal, però tampoc unes persones imprudents que no calculen els riscos i tenen actuacions temeràries. Si la nostra persona ha de quedar perjudicada per una tonteria, és millor pensar-s’ho abans d’actuar. I quedi clar que he dit “per una tonteria”. Si alguna vegada tenim la mala sort de prendre mal per alguna “causa justa” (per exemple, ajudant o defensant algú), podem quedar fins i tot satisfets. Però jugar-se el tipus sense més ni més, o per coses que no valen la pena, no deixa de ser una imprudència estúpida. Hem de saber combinar la prudència amb el risc. Pensem bé, doncs, fins i tot a l’hora de jugar, però, sobretot, a l’hora de fer certs “experiments” amb bicicletes, amb motos, o, simplement, amb el nostre cos. Tinguem cura de la nostra persona, del nostre cos.

DIVENDRES

PROVERBIS ANTICS

 Una vaig obrir la Bíblia per llegir un exemple d’un dels tipus de llibres que la formen, d’aquells llibres que donen consells per portar una vida de seny. Era el llibre dels Proverbis, i el meu dit es va moure per un dels capítols agafats a l’atzar, i el primer que vaig veure va ser el proverbi següent: “El xafarder tot ho xerra; no tinguis tractes amb el bocamoll”. “Bocamoll” en castellà té una traducció que s’entén perfectament: “bocazas”. El consell està molt clar: no et relacionis amb aquelles persones que saps que tot ho xerren, si és que vols guardar amb una certa intimitat el que penses i el que fas. Vaig pensar que -vés per on- ens havia sortit una citació que venia molt al cas amb el que passa a vegades en algunes classes o en alguns grups d’entre nosaltres. Hi ha persones que tenen el costum de xerrar-ho tot, i sempre per embolicar a uns i altres. I, curiosament, al qui és bocamoll li costa corregir-se del seu “vici”, i els altres no n’aprenen mai, i continuen donant crèdit a tot el que diu. Us puc assegurar que va sortir aquest verset per pura casualitat, que no estava preparat. Igual que no estava preparat el següent proverbi, un que hi havia a la pàgina del costat, i on se’m van parar els ulls: “És un honor retirar-se d’una disputa; el neci sempre s’hi embolica”. Alguns tenen també la rara habilitat de trobar-se embolicats en totes les disputes, però perquè s’ho busquen. Una “retirada a temps” és sana, i honrosa, com ve a dir el text bíblic.
És curiós com fins i tot la casualitat a vegades ens fa veure coses importants. Però només les veurem si sabem estar atents. I també és curiós com unes coses escrites fa molts segles és com si estiguessin escrites per a nosaltres, perquè ens serveixen per a les nostres actituds actuals. I és que en la persona humana, malgrat tots els seus progressos i la seva evolució, hi ha sempre uns aspectes que es mantenen, tant de bons com de dolents. I després de segles i segles, mai no aprenem, i caiem en el mateix.

ABRIL 1a setmana

                ¡¡¡ BON DIA : JUSTÍCIA !!!    

DILLUNS

ESCLAVITUTS DEL NOSTRE TEMPS

“Hi ha un mercat vergonyós, organitzat per manipuladors que guanyen unes xifres altíssimes de diners, a costa de joves talents del futbol”. Això afirmava Pelé, la gran estrella del futbol mundial del segle XX, i que després va ser ministre d’Esports del Brasil i sotpresident de la FIFA. Fa referència a joves talents africans, que són “comprats per quatre rals, i que després són venuts per alguns milions, i amb l’esperança que el dia de demà puguin produir milers de milions”. Ja fa molt de temps que es tenen notícies de persones que, per una mica de diners, poden fer sortir del seu país nois que tenen bones qualitats per al futbol per tal que siguin entrenats a l’estranger. Quan estan fora del seu país d’origen, el nom d’aquests nois és canviat, i se’ls dóna una nova documentació. Si tenen sort, podran triomfar en el món del futbol, però no seran els amos de la seva vida, sinó que estaran sempre a mercè dels seus patrocinadors, que són els que decideixen el seu futur i els que fan el gran negoci a costa d’ells. I si fracassen, l’únic futur que els espera és el carrer, i una gran càrrega de ràbia i de desil•lusió. Estem parlant d’esclaus, esclaus del nostre temps; persones que, per uns pocs diners, són obligades a produir beneficis per a uns altres, en aquest cas, aprofitant el món de l’esport. Per increïble que sembli, això passa en el nostre món. Com si la vida i els drets de les persones no importessin... Cadascú de nosaltres, cada company i cada companya, cada persona -encara que ens sembli senzilla i poca cosa- és precisament això: una persona. I per aquest fet es mereix el nostre respecte, i que la considerem important i valuosa.

DIMARTS

DISCRIMINACIÓ PEL COLOR DE PELL

Aquesta és la carta que un missioner va escriure a certa persona, la qual la va publicar en un dels seus llibres. Per discreció, i per evitar possibles represàlies, no cita cap nom, ni del país ni dels llocs. El missioner explicava:
“Un matí em truquen a la porta. És una noia de dinou anys amb expressió de dolor. M’ensenya un paper on hi ha escrit :’Una serp m’ha mossegat a la cama dreta’. Sense perdre temps pugem al cotxe. Vaig a buscar una religiosa infermera, que li posa una bena molt estreta per anar a la consulta mèdica, a quinze quilòmetres lluny. En arribar-hi, el metge no hi és. Tornem a agafar el cotxe i ens dirigim a un altre dispensari que hi ha a uns trenta quilòmetres. Però el metge tampoc no hi és. Mentrestant la noia anava perdent el coneixement i les forces. En veure que estava tan malament ens decidim a buscar ajuda en una petita ciutat per a blancs. Una altra vegada al cotxe, i més carretera. El metge confirma que ha estat mossegada per una serp i li injecta un tranquil•litzant. La gravetat del cas és que la noia s’estava morint, perquè el verí del tipus de serp que l’havia mossegat era molt fort; tot i això el metge no li va voler injectar l’antídot perquè l’hospital era per a blancs i la noia era negra. Vaig sentir que em bullia la sang quan el metge ens va dir, a la religiosa i a mi, que l’havíem de portar a l’hospital per a negres d’una determinada ciutat, a uns trenta-sis quilòmetres lluny. Vaig conduir a gran velocitat, perquè veia que la noia s’estava morint. En el servei d’urgències de l’hospital per a negres vaig haver de fer de portalliteres, de vigilant, d’infermer, i gairebé de metge. Gràcies a Déu la noia es va salvar i ara torna a treballar.
Aquella nit vaig sentir una gran indignació per la discriminació que hi ha, fins i tot en moments d’extrema gravetat. Però a la vegada, una gran alegria interior, una alegria desbordant per haver ajudat a salvar una vida”.
Fins aquí la carta del missioner. I tu, ¿també discrimines, o no evites que siguin discriminades persones properes a tu? I la teva alegria, ¿neix també del teu cor, del teu interior, o es basa només en coses externes i superficials?

DIMECRES

EL TOP 100

En aquest món nostre, cada dia ens esforcem per anar més lluny, per progressar... I moltes vegades, sense notar-ho, competim per tenir més i per ser millors que els altres. En la nostra cultura abunda més la competència i l’egoisme, que no pas la generositat o el compartir. I això es mostra en molts aspectes de la vida. Cada any la revista “Forbes” publica el Top 100 de les persones més riques del món. I es dóna a conèixer àmpliament el llistat, en el qual apareixen reines, sultans, banquers, amos de multinacionals, genis de la informàtica, i altres. I es veuen unes xifres immenses de centenars de milers de milions de dòlars, que repassem amb una barreja de curiositat, estranyesa, enveja i escàndol.
¿Us imagineu si es volgués fer la llista contrària, la de les cent persones més pobres? Seria interessant per comparar, però seria una mica difícil. És fàcil ordenar de més a menys les persones que tenen més centenars de milers de milions de dòlars... Però seria una tasca impossible ordenar de menys a més centenars de milions de persones que tenen... zero dòlars (ni milions, ni milers, ni centenars: zero). I són centenars de milions de persones; caldria molt de paper per fer el Top de la Pobresa.
Així que, mentre ens passen per la cara els palaus i les mansions de cent persones, existeixen a la vegades centenars de milions que es moren de fam i que només coneixen la misèria. ¿És que no n’hi ha prou per a tothom? ¿És que falta feina? No: el que sobra és egoisme i ganes de viure per malgastar. La majoria de la riquesa del món està en mans d’una minoria, de la qual formem part molts de nosaltres. Podem viure al marge d’aquesta realitat o tendir la mà i, en la mesura de les nostres possibilitats, compartir. És qüestió de decidir.

DIJOUS

DIVENDRES

TRISTES HISTÒRIES REALS

“Em dic Savita i vaig néixer a un poble de l’Índia. Sempre hem estat pobres, però tenim el sol, la terra, els arbres i l’aigua del nostre riu, que ens permet conrear l’arròs i les verdures amb què ens alimentem. Des de molt petita he treballat amb la meva mare en les feines de la casa i del camp. No he anat mai a l’escola, igual que ella, que de petita treballava a les plantacions de te. Un dia van arribar al poble uns senyors que deien que eren representants d’una important fàbrica, i buscaven nens i nenes per treballar en la indústria tèxtil. Vaig pensar que si treballava amb ells podria viatjar a la ciutat i millorar la meva situació i la de la meva família. Aquells senyors van donar al meu pare una quantitat de diners, una part del que van dir que jo guanyaria. I, juntament amb altres nens i nenes, vaig sortir del poble. Després d’un llarg viatge vam arribar a una casa en el camp, on, des d’aquell moment, vam romandre en una habitació fosca, en la qual treballàvem, menjàvem i dormíem.
Al teler hi havia treballant nens de totes les edats. El més petits tenien 6 anys. Tots estàvem durant 12 o 15 hores al dia, asseguts en bancs davant els telers, dels quals penjaven fils molt tibants, sobre els quals anàvem fent multitud de petits nusos. Havíem d’anar de pressa i sense equivocar-nos, perquè si ho fèiem malament ens pegaven i castigaven. Només paràvem dues o tres vegades al dia, i ni tan sols podíem posar-nos drets. Quan acabàvem la jornada, menjàvem una sopa de llenties i arròs i ens estiràvem al terra per dormir.
Mai no em van pagar res. El patró deia que encara devia el que ell havia donat al meu pare. Si intentaves fugir, et lligaven al banc. Creia que la meva situació no tenia remei. Fins que un dia al vespre vam sentir molts passos al voltant de la casa. La porta es va obrir i va entrar un grup de desconeguts que van dir que ens venien a alliberar. Vam tenir la sorpresa que allí estaven els nostres pares. Havien denunciat aquell fet a l’autoritat local i havien avisat alguns periodistes. Al final ens van poder alliberar. Han passat alguns mesos des d’aquell dia. Ara treballo per l’organització que ens va alliberar i estic contenta perquè ajudo altres nens i nenes a superar situacions semblants a la que jo vaig viure. Tant de bo que ells també pugin començar aviat una nova vida i ser tan feliços com jo”.

MARÇ  4a setmana

BON DIA: T' ESCOLTO !!!

DILLUNS

CONVERSA SALVADORA

Aquella jove va acabar el dia cansada del treball i de les hores en la facultat. Aquell vespre, quan va acabar en la universitat només tenia ganes de tornar a casa, de prendre alguna cosa i d’anar a dormir. En sortir, s’acomiada ràpidament dels companys; però una companya li pregunta què pensa fer: es nota que no té pressa per tornar a casa. La resposta és ràpida i segura: “Me’n vaig casa, sopo alguna cosa i em poso a dormir. He tingut un dia horrorós”. I de sobte veu com la que li ha fet la pregunta se’n va cap a la paret, s’hi recolza i comença a plorar. Sent llàstima per ella i se li acosta. És una noia estrangera, està sola, i segur que li ha passat alguna cosa greu. Però està massa cansada per escoltar-la en aquell moment i li fa una promesa: “-Mira, demà et truco i xerrem tranquil•lament”. L’altra la mira amb cara poc convençuda, però amb una mica d’esperança: “¿De veritat que em trucaràs demà?”. La noia li assegura que sí, i encara s’ofereix per acompanyar-la fins a la parada de l’autobús, perquè li expliqui alguna cosa del que li passa. Però quan comença a explicar-li la seva situació, i quan sent el to de la seva veu, s’adona que aquella companya no pot esperar el dia següent perquè algú l’escolti. Per això no té valor per deixar-la sola, agafa forces per superar el seu cansament i decideix estar amb ella fins que acabi de parlar. Aquelles hores que va estar amb ella van ser la salvació per a aquella companya de facultat, sola i desesperada. La seva desesperació es va convertir en esperança; una llum va entrar en la gran foscor de la seva ànima. Algun autor ha escrit: “L’esperança és com l’aire que respirem i el pa que mengem. Necessitem l’esperança com el peix necessita l’aigua. Si se’ns pren l’esperança som com un peix tirat a terra, on s’asseca i mor”.

DIMARTS

  

DIMECRES

TAN A PROP I TAN LLUNY!

Un jove m’explicava el que li havia passat a una amiga seva. La noia anava buscant un carrer per una zona de la ciutat que no coneixia gaire. Com que no trobava el carrer, li va preguntar a la primera persona que va veure. Era un home gran, mal vestit, amb una aparença externa de pobre i de vagabund. La jove li pregunta pel carrer, el senyor li contesta... i es posa a plorar. La noia no entén què li passa, i li ho pregunta:
-És que feia tant de temps que ningú no em dirigia la paraula...! –li va contestar el senyor, emocionat.
Una persona que plora d’emoció perquè una altra s’ha dignat dirigir-li la paraula! Una realitat ben trista de la nostra societat, una societat –la nostra- que està vivint l’esplendor de la tercera gran revolució de la humanitat. La primera gran revolució diuen que va ser al Neolític, quan els humans es van començar a dedicar al conreu de la terra; la segona, en l’època industrial; i la tercera l’estem vivint ara: la cibernètica, la microelectrònica, la informàtica... i tot el món de les telecomunicacions, un camp en què s’ha progressat increïblement, i en el qual encara ens queda molt per veure. Ens hem d’alegrar d’aquests avenços de la humanitat, de poder-nos comunicar de forma instantània amb qualsevol part del món. Són d’una gran ajuda en infinitat de situacions: hi ha moltes persones que han salvat la vida gràcies a què s’ha pogut avisar de forma immediata a serveis de rescat (penso en un amic que va tenir un accident a la muntanya) o gràcies a poder-se comunicar amb persones d’un altre país (penso en uns missioners que van poder ser rescatats d’un país africà en guerra).
Però no oblidem que les persones continuem demanant i necessitant la comunicació propera i personal. Que ningú al costat nostre quedi “incomunicat”, esperant que algú es digni dirigir-li la paraula, igual que la persona de qui parlàvem al començament.

DIJOUS

DIVENDRES

NO CAL PARLAR TANT
Estic parlant amb un amic, i m'explica que ha de trucar per telèfon a una persona concreta, i que li fa molta mandra. "Per què?"-li pregunto. I ell em contesta: "És que 's'enrotlla' com una persiana. L'altre dia li vaig demanar una informació, i entre saludar-nos, dir-me la informació que volia, i acomiadar-nos podíem haver estat mig minut, o un minut, com a molt, i em va tenir cinc minuts per explicar-me coses i més coses, que no venien al cas. A mi m'agrada escoltar la gent, i no m'importa perdre temps amb persones que necessiten parlar. Però alguns abusen, i no veuen que a vegades es passen".
S'ha d'escoltar les persones, perquè hi hagi diàleg de veritat. Però això no vol dir que podem estar parlant i parlant, fins a fer-nos pesats. Hi ha persones que no saben moderar-se a l'hora de parlar, i es fan pesades. I en alguns casos parlen molt, però no diuen res, que encara és pitjor.
Altres no saben parlar si no fan referència a ells mateixos: sempre parlen d'ells, de les seves coses, dels seus problemes, del seu treball... Sempre ells han de ser el centre de la conversa. Si ens fem pesats parlant, si no diem res que valgui la pena, si només parlem de nosaltres mateixos... és senyal que no sabem escoltar els altres, i d'aquesta forma no afavorim que hi hagi diàleg. A més, si actuem així, la gent fugirà de nosaltres...

MARÇ  4a setmana

BON DIA: FE, CREENCES !!!

DILLUNS

El mestre es va fer famós mentre encara vivia. Es deia que Déu mateix havia anat un dia a demanar-li consell i li va dir:

- Vull jugar a l'amagatall amb els homes.He preguntat als meus àngels quin seria el millor lloc per amagar-me. Uns diuen que en el fons de l'oceà. Altres, que al cim de la muntanya més alta. Altres que en la cara amagada de la lluna o en una estrella llunyana. Tu, què m'aconselles?

Va respondre el mestre:

- Amaga't en el cor humà. És l'últim lloc en què se'ls acudirà anar a buscar-te.

DIMARTS

DIMECRES

FE I PARAIGUA

En un poblet de zona rural en els anys 50, es va produir una llarga sequera que amenaçava amb deixar a la ruïna a tots els seus habitants, degut al fet que subsistien amb el fruit del treball del camp. A pesar que la majoria dels seus habitants no eren creients, davant la situació límit, van marxar a veure el rector i li van dir:

- Pare, si Déu és tan poderós, demanem-li que enviï la pluja necessària per a revertir aquesta angoixant situació.

- Està bé, li demanarem al Senyor, però cal una condició indispensable.

- Quina?, -van respondre tots.

- Cal demanar-ho amb fe, amb molta fe..., -va contestar el sacerdot.

- Així ho farem, i també vindrem a Missa cada dia.

Els camperols van començar a anar a missa tots els dies, però les setmanes transcorrien i l'esperada pluja no es feia present. Un dia, van anar tots a reclamar al rector.

- Pare, vostè ens va dir que si li demanàvem amb fe a Déu que enviés les pluges, Ell accediria a les nostres peticions. Però ja van diverses setmanes i no obtenim cap resposta
- Vosaltres heu demanat amb fe veritable?, -els va preguntar el rector.

- Si, per descomptat! - van respondre al uníson.

- Aleshores, si dieu haver demanat amb Fe veritable... per què durant tots aquests dies ni un de sol heu portat el paraigües?

DIJOUS

Pere Casaldaliga, Bones persones


DIVENDRES

EL NÀUFRAG

L'únic supervivent d'un naufragi va arribar a la platja d'una illa molt petita i deshabitada. Allí va pregar fervorosament a Déu tot demanant-li poder ser rescatat. Després, cada dia, mirava cap a l'horitzó per veure algú que el pogués ajudar, però res de res enlloc.
Finalment abandonà la recerca i l'espera i va optar per construir una cabana de fusta per protegir-se de les inclemències del temps i aixoplugar-se. Hi va guardar les poques pertinences que tenia.

Un dia, després de rondar per l'illa buscant aliments, va tornar a casa i va trobar la cabana en flames. Una columna de fum arribava fins el cel. No li podia haver passat res de pitjor... ho havia perdut tot. Va quedar completament abatut i ple de tristesa i ràbia.

- "Déu meu, com m'ha pogut passar això a mi!. Quin mal he fet?" va dir amargament.
L'endemà al matí, però, la remor d'un vaixell que s'acostava a l'illa el va despertar. Havia vingut a rescatar-lo.
- "Com heu sabut que era aquí?" va preguntar l'home als seus salvadors en el límit de les seves forces.
- "Vam veure el seu senyal de fum", van contestar ells.

MARÇ 3a setmana

BON DIA: NATURA !!!

DILLUNS

DIMARTS

Frases de Naturaleza

1. Comprendemos la naturaleza resistiéndola. (Gastón Bachelard)

Cuanto más la cuidamos, más la entendemos.

2. Mantén tu amor hacia la naturaleza, porque es la verdadera forma de entender el arte más y más. (Vincent Van Gogh)

Una gran visión del pintor holandés.

3. En la naturaleza las cosas están mucho más separadas que las almas. (Georg Simmel)

Un todo armónico compuesto de muchas almas.

4. Nunca la sabiduría dice una cosa y la naturaleza otra. (Juvenal)

Gran reflexión sobre el orden natural.

5. La naturaleza es el arte de Dios. (Dante Alighieri)

Así es la forma en que se expresa la fuerza superior.

6. Los árboles son los esfuerzos de la tierra para hablar con el cielo que escucha. (Rabindranath Tagore)

El escritor indio habló así sobre la conexión entre fuerzas naturales.

7. Todas las obras de la naturaleza deben ser tenidas por buenas. (Cicerón)

Reflexión del orador latino.

8. Hay un libro abierto siempre para todos los ojos: la naturaleza. (Jean-Jacques Rousseau)

Ella nos enseña todo lo que queremos aprender.

9. El que nos encontremos tan a gusto en plena naturaleza proviene de que ésta no tiene opinión sobre nosotros. (Friedrich Nietzsche)

No nos juzga, pero sí nos integra en ella.

10. Sólo podemos dominar la naturaleza si la obedecemos. (Francis Bacon)

Paradoja de la pluma del escritor británico.

11. La naturaleza es la mejor maestra de la verdad. (San Agustín)

Un santo que tenía grandes palabras de alabanza para el mundo natural.

12. El hombre ha hecho de la tierra un infierno para los animales. (Arthur Schopenhauer)

Una frase que pone en evidencia cómo tratamos a otras formas de vida.

DIMECRES

https://youtu.be/5uBSQOn1Sx8

DIJOUS

Por favor, salvemos al mundo

DIVENDRES

La mejor vista de la Tierra desde el Espacio