OCTUBRE  4a setmana

BON DIA: RESPONSABILITAT !!!

DILLUNS

DIMARTS

PASSAR DE LLARG O NO

Fa uns anys van fer una prova molt curiosa en una carretera dels Estats Units. A una banda de la carretera van col•locar un cotxe que, en aparença, havia patit un terrible accident. Us podeu imaginar: un cotxe destrossat, un arbre mig caigut, vidres, fins i tot fum. Es tractava de veure com era la reacció dels automobilistes davant d’un accident. En aquella ocasió van passar bastants cotxes a tota velocitat, i alguns, fins i tot, en veure l’escena acceleraven i no en volien saber res. Al cap d’una estona va parar un vell que anava amb un cotxe tot atrotinat. Quan li va preguntar per què havia parat en lloc de continuar endavant, com havien fet els altres, el vell va contestar senzillament: “Bé; al cap i a la fi, ¿no som tots germans?”.
Aquesta senzilla resposta l’oblidem moltes vegades en la nostra vida, perquè ens és més fàcil passar a tota velocitat dient que aquest no és el meu problema, que frenar i tractar d’ajudar l’altre. I certament que no ens falten ocasions de donar una mà a algú que ho necessita. ¿Nosaltres som dels que passen de llarg o dels que paren i intenten ajudar?

   

DIMECRES

DIJOUS

VAGA DE MANS

Vet aquí que una vegada les mans es van cansar de portar aliment a la boca. “¿Què és això de nosaltres sempre treballant, portant a la boca coses de menjar, i ella vinga a menjar sense treballar gens? ¡Ja n’estem cansades!” I tal com ho van decidir ho van fer: es van declarar en vaga i ja no duien cap aliment a la boca. Però molt aviat l’estómac reclamava el seu aliment, els peus començaven a afluixar per falta de força, i les mateixes mans ja no podien aguantar les coses, perquè també els faltaven les forces. Aleshores es van adonar que allò que donaven a la boca, aquesta ho retornava en forma de forces, d’energia i d’alegria de viure.
Seria absurd que en el cos humà alguna de les parts -com en aquest exemple- es volgués apartar de les altres i fer la vida pel seu compte: totes les parts es necessiten, cadascuna compleix la seva funció, en benefici de les altres, i no pot estar-ne separada. Seria fabulós que entenguéssim que el mateix pot passar entre les persones, i també, per tant, entre nosaltres. Tot el que aportem en benefici dels altres (diguem-li participació, solidaritat, col•laboració) és també en el nostre benefici. Hi ha molta diferència entre grups de persones, o entre diferents classes d’una escola, si en un lloc la gent aporta, participa i s’implica i en l’altre no. La diferència és el bo o el mal ambient que es crea, les poques o les moltes ganes d’estar junts, la poca o la molta il•lusió amb què es viu. Si cadascú tira per la seva banda, està assegurat un mal ambient; si cadascú compta amb els altres, s’assegura un clima de molta més il•lusió i de ganes de viure, i això ens beneficia a tots. ¿Ets una persona que pensa en els altres, o una persona egoista que només pensa en ella mateixa? La teva solidaritat en els assumptes de tots ajudarà a què tothom (no només tu) visqui amb més il•lusió.

         DIVENDRES

DE MODEL A INFERMERA

En ocasions ens presenten el món de la moda com un món elegant, refinat i de luxe, i hi ha moltes persones que tenen la il•lusió de formar part d’aquest món, per tal de poder fer grans viatges, tenir diners, roba elegant... Això ho havia aconseguit una noia francesa, alta i bonica, que als seus vint anys va començar a treballar amb un famós modista francès. Al llarg de set anys va viure en un ambient de prestigi, de maquillatge... de “paradís”, com defineixen alguns aquest tipus de vida. Però aquesta jove no era feliç. El seu cap no li servia només per portar i lluir uns pentinats sofisticats, també li servia per pensar en els altres... I un dia va decidir actuar i va acudir a una associació francesa, manifestant que volia ser infermera per ajudar els qui pateixen i per tenir cura dels més indefensos, els nens. Va haver de passar un examen d’ingrés i va aprovar. Aleshores va començar per a ella un període molt dur: estudis, preparació, contacte amb els malalts, compartir el seu sofriment... El primer sou que va rebre era deu vegades menys que el que guanyava com a maniquí. I més endavant encara es decideix a treballar amb els qui són encara més pobres, i se’n va al Tercer Món. Les últimes notícies que es van saber d’ella eren que va anar a una ciutat en la frontera entre Paquistan i Afganistan atenent els refugiats de guerra. La vida que portava no era, lògicament, com la d’abans. Ja no es dedicava a lluir la bellesa del seu cos amb creacions de luxe; ara lluïa la bellesa de la seva ànima, lluitant perquè aquells nois tinguessin una esperança de futur, treballant per la subsistència dels més pobres, dels qui pateixen l’exili i la guerra.
A vegades implicar-se no és còmode, ni és un “joc de nens”, perquè suposa renunciar a coses, “embolicar-te” en unes altres... però amb les ganes de ser tu més feliç i d’ajudar els altres i fer-los més feliços. Està molt bé participar i implicar-se, però no per aparentar, no per lluir-se... sinó per ajudar de veritat.

                                        

                                           

                                                         OCTUBRE  3a setmana

BON DIA: RESPECTE !!!

DILLUNS

DIMARTS

DIMECRES

LA FORÇA DELS ARGUMENTS...

Un home amb una escopeta li va dir a un ocell:
-Això que diuen que la caça és un esport cruel és una bajanada. Poso la meva habilitat contra la teva astúcia; això és tot. És un joc net.
-Tot el que vulguis –va dir l’ocell-. Però no vull jugar-hi.
-Per què no? –va dir l’home de l’escopeta.
-És un joc net, com tu dius –li contestà l’ocell. Les possibilitats són les mateixes. Però fixa’t en el premi. Si tu guanyes, em guanyes a mi... Però jo, què hi guanyo?
Entre persones pot passar igual. També entre nosaltres: aquells que, per sistema, “abusen” dels altres (perquè tenen més poder, més força que ells) sempre troben arguments per enfrontar-se amb els més dèbils; i l’únic que demostren és això: que tenen més força física, però res més; i només per això es consideren superiors i es creuen amb el dret de passar per sobre dels altres.
En la breu història explicada, el caçador, com que no troba resposta lògica a la pregunta que li fa l’ocell, opta per disparar contra ell. És l’actitud de molts que responen amb agressivitat o amb violència quan es troben amb plantejaments que no són capaços de contestar. Moltes vegades la violència que fa servir una persona forta contra una altra de més dèbil indica, de fet, que se sent inferior a ella; i, com que és incapaç d’una resposta lògica i coherent, opta per fer servir la violència, que és l’únic llenguatge que sap utilitzar. Tristament, es fan servir moltes vegades els arguments de la força, en lloc de la força dels arguments. I la “força bruta” domina sobre la raó. Justament com entre els animals.

DIJOUS

ABUSAR DE L’INDEFENS

Una vegada una persona gran estava "fardant" davant d'uns amics de què havia enganyat un home invident, quan li havia comprat uns números del sorteig de l'ONCE. La persona invident va confondre unes monedes, i el comprador va marxar amb més diners dels que li corresponien. El més greu és que aquest, quan ho explicava, ho feia com si es tractés d'una gran gesta. Un dels qui escoltaven la seva història li va dir que davant d'ell no tornés a explicar coses semblants, que no es pensés que una persona és més persona quan se sap aprofitar dels indefensos, i que d'això no hauria de "fardar", sinó que n'hauria de tenir vergonya.

Tots, alguna o altra vegada, podem aprofitar-nos d'algunes situacions amb persones més febles i més indefenses que nosaltres. Però no és just que ho fem. Serem més persones si som capaços de mirar més enllà del nostre propi interès i de la utilitat que podem treure dels altres, i si ens preocupa tenir molt en compte el respecte i la dignitat que ens mereixen les altres persones, sigui qui sigui. És fàcil aprofitar-se d'altres, és temptador utilitzar-los per benefici propi. No és tan fàcil, a vegades, respectar la seva dignitat, per sobre de tot.

DIVENDRES

LA FIRA DE LES RELIGIONS 

El meu amic i jo vam anar a la fira: la "FIRA MUNDIAL DE LES RELIGIONS". No era una fira comercial. Però la competència era ferotge i la propaganda sorollosa.
Els fulletons de la parada jueva deien que Déu es compadia de tots i que els jueus eren el seu poble escollit. Cap altre poble no era tan escollit com ells.
En la parada musulmana van saber que Déu era misericordiós amb tothom i que Mahoma era el seu únic profeta. Que la salvació s'obté escoltant el profeta de Déu.
El missatge de la parada cristiana era: Déu és amor i no hi ha salvació fora de l'Església. O bé s'entra a l'Església, o bé es corre el perill de la condemna eterna.
En sortir vaig preguntar al meu amic què en pensava de Déu. -Que és intolerant, fanàtic i cruel-, em respongué.
En arribar a casa vaig dir a Déu: -Com pots suportar aquestes coses, Senyor? No veus que han estat usant malament el teu nom durant segles?
I és com si Déu em digués: Jo no vaig ésser qui va organitzar la fira. Fins i tot m'hauria fet vergonya visitar-la.

                                                  OCTUBRE  2na  Setmana  

PENSEM EN ELS ALTRES

DILLUNS

IRRADIAR LLUM

Expliquen que a l’Amèrica del Nord hi ha una planta molt interessant, que té un nom semblant a “espelma nocturna”, o una cosa per l’estil. Es veu que la seva flor, d’un color groc pàl·lid, absorbeix i guarda la llum del sol durant el dia, i després la irradia en la foscor de la nit. Les papallones nocturnes tenen en ella un bon lloc per alimentar-se. 

Doncs amb les persones podríem dir que passa una cosa semblant: aquelles que van guardant en el seu interior la llum del sol, de l’alegria, la van irradiant també, i els del seu costat ho noten i se’n beneficien. Tots hem experimentat un sentiment de satisfacció i de felicitat quan hem entrat en contacte amb alguna persona, amb algun grup o amb alguna família que transmeten alegria i optimisme. Són com un magatzem d’il·lusió i d’amabilitat que s’encomanen i que ens fan viure amb més entusiasme i ganes. Quan al nostre voltant notem que hi ha tristesa o desànim, el fet d’irradiar alegria, optimisme i il·lusió sí que és una bona forma de pensar en els altres, de no aïllar-nos. Hem de “carregar” el nostre interior d’aquesta llum, per tal que de nosaltres surtin paraules amables i gestos d’amistat. Estarem contribuint a fer molt millor la vida dels altres, però també, i en primer lloc, la nostra.

DIMARTS

COMUNITATS D’EMAÚS

Un capellà de França va ser el fundador d’unes comunitats de persones que treballen recollint roba vella, ferros, papers, mobles, etc. És a dir: fan de drapaires. Reciclen el material que recullen i el posen a la venda, i el que treuen de la venda d’aquests productes el dediquen a ajudar les persones que més pateixen, sobretot els qui no tenen casa. En una ocasió un jove va trucar a la porta d’aquest capellà, per avisar-lo que prop de casa seva un home s’havia intentat suïcidar. “No és mort –li va dir-. A veure si pot fer alguna cosa per ell”. I tots dos es van dirigir al lloc dels fets. L’home acabava de sortir de la presó; no tenia ningú: ni familiars ni amics; i va decidir acabar amb la seva vida. En aquesta ocasió el capellà no li va dir el que deia a d’altres que estaven en alguna dificultat important (“Et donaré un cop de mà”). El que li va explicar va ser, més o menys: “No puc donar-te absolutament res. A les nits treballo per les mares abandonades, per la gent que no téun lloc per viure, pels nens que estan malalts. Jo també estic malalt i no puc més. ¿Em vols ajudar? Abans d’acabar amb la teva vida, ¿vols donar un cop de mà a tota aquesta gent que espera l’ajuda d’algú?”

Aquell home es va repensar la seva decisió. No es pot deixar de viure quan hi ha tant per fer, i quan continua existint l’única raó per viure: els altres. Aquell home va ser un punt de partida, una peça fonamental per a la creació de les comunitats de què parlàvem al començament, anomenades les “Comunitats d’Emaús”. Ja fa temps que estan repartides per tot el món, i la seva actuació amb les persones més necessitades és admirada i imitada per molts. 

Pensar en els altres pot donar sentit a la nostra vida. 

DIJOUS

PAISSATGE IMAGINARI

Hi havia una vegada dos homes en la mateixa petita habitació d’un hospital, tots dos amb malalties greus. L’habitació tenia una finestra que donava a l’exterior, al costat de la qual dormia un dels malalts, que, per qüestions de tractament, havia de seure al llit durant una hora a la tarda. La resta del dia la passava estirat al llit, igual que el seu company d’habitació. Totes les tardes, quan l’home del costat de la finestra es col•locava assegut fent els seus exercicis respiratoris, passava tota l’estona descrivint el que veia per la finestra: un parc amb el seu petit estany, els ànecs nedant, els nens jugant, els grups d’avis xerrant, els arbres, els jardins, els trossos de gespa verda... I al fons, per sobre de l’última filera d’arbres, una bonica panoràmica de la ciutat destacant sobre el color clar del cel. I l’altre home anava escoltant les descripcions del seu company d’habitació, fruint cada minut de tot el que li explicava. Amb aquelles explicacions sentia com si pràcticament veiés el que passava a l’exterior. Però desitjava també ell poder-ho contemplar directament. Un dia va veure, amb una certa alegria, que el seu company era traslladat a una altra habitació, i no li importava si el motiu era perquè havia empitjorat, i tampoc no es va molestar en preguntar. Però de seguida que va tenir l’oportunitat, va demanar si el podien canviar al llit del costat de la finestra. Així van fer-ho, i ell, quan es va trobar sol, el primer que va fer va ser incorporar-se, amb un gran esforç, per poder mirar per la finestra. I va veure que al seu davant hi havia només la paret blanca de l’altre edifici de l’hospital, i un carreró estret que el separava de l’edifici on estava la seva habitació.

Deia la mare Teresa de Calcuta: “Moltes vegades podem fer mal a alguna persona sense motiu, menyspreant la seva companyia, quan l’únic que tracta és d’animar-nos i de fer-nos veure la vida d’una manera millor”. 

DIVENDRES

 

BON DIA AL NOU CURS 22-23 !!!

 

OCTUBRE 1a setmana

DILLUNS

DIMARTS

                    MIRADA POSITIVA
La sala de butaques d’aquell petit local d’unes dues-centes places estava pràcticament plena. Tothom volia escoltar les paraules d’aquella persona, que s’havia fet famosa per les coses interessants que deia en forma de consells i d’orientacions per a la vida. Aquell dia va començar la seva conferència ensenyant al públic un bitllet de cent euros, a la vegada que deia: “Qui vol aquest bitllet?”. Moltes mans es van aixecar, entre somriures i comentaris. Després va dir: “D’acord; és possible que el doni a algú de vostès. Però abans deixin que li faci això”. I va fer una bola amb el bitllet, que va quedar ben arrugat. Aleshores va insistir: “Qui vol encara el bitllet?”. I les mans es van tornar a aixecar. “Molt bé- va continuar- I si li faig això?” Va deixar caure al terra el bitllet i el va començar a trepitjar. Després el va agafar i el va tornar a ensenyar al públic tal com havia quedat (brut, més arrugat, deslluït i rebregat), mentre preguntava: “I així, encara el volen?” I les mans es van mantenir aixecades. Aleshores els va dir: “És molt important el que acabem de fer. No importa el que jo li hagi fet al bitllet; vostès el volen igual, perquè el seu valor no ha canviat: continua valent els mateixos cent euros. Moltes vegades en la nostra vida caiem, ens equivoquem, la ‘pifiem’ amb els altres o amb nosaltres mateixos, i arribem a tenir la sensació que no valem res. Però no importa el que ens hagi passat o el que ens pugui passar, no importa el que hàgim fet o deixat de fer... Mai no perdrem el valor que tenim . Bruts o nets, decidits o indecisos, acovardits o valents,  sempre som valuosos... No els sembla això fabulós? I no els semblaria fabulós que tots sabéssim mirar els altres i a nosaltres mateixos amb  mirada positiva? Sempre podríem tornar a començar, tornar-ho a intentar, sempre ens donaríem una altra oportunitat...”

DIMECRES

DIJOUS

DIVENDRES

                                                     JUNY 1a setmana

BON DIA: SERVEI !!!

DILLUNS

El servei 

Com moltes altres coses a la vida, adquirir i viure un valor, requereix disposició i repetició constant i conscient d'accions encaminades per aconseguir el propòsit.

Farem unes breus consideracions:

• Esforçar-nos per descobrir petits detalls de servei en el quotidià i el comú: ajudar a recollir els plats després de dinar, mantenir en ordre els efectes personals (sigui a casa o la feina  o a l’escola), cedir el pas o el lloc a una persona , portar documents o objectes en lloc d'esperar que algú vingui per ells ... hi ha múltiples

oportunitats i el realitzar cadascuna d'elles, ens capacita per fer un major esforç en endavant.

• Observa quantes coses fan els altres per la teva persona i sense que ho

demanis. Cadascuna d'elles pots convertir-la en un propòsit i una acció personal.

• Deixar de pensar que "sempre m'ho demanen a mi". Observa quantes vegades

et negues a servir, segurament moltes i freqüentment. Hi ha un doble motiu per a aquesta insistència, primer: que  ajudes poc,  i segon: s’espera un dia poder comptar amb tu.

Esperar a rebre atencions té poc mèrit i qualsevol ho fa, per servir eficaçment cal iniciativa, capacitat d'observació, generositat i viure la solidaritat amb els altres, fent tot allò que volem que facin per nosaltres, veient en els altres el nostre altre jo .

DIMARTS

Per començar treball de síntesi !!!

DIMECRES

DIJOUS

                                                              MAIG 4a setmana

BON DIA: EMPATIA!!!

DILLUNS

DIMARTS

DIMECRES

L'ancià
Un autobús anava donant bots per un camí de terra i ple de sots en un poble del sud. En un seient hi anava un senyor d'edat que duia un pom de flors acabades de tallar. A l'altre costat del corredor hi havia una joveneta que mirava un cop i un altre les flors d'aquell home. A l'ancià li va arribar el moment de baixar i impulsivament va posar les flors a la falda de la jove. 

- M'he adonat que t'encanten les meves flors, va dir, i crec que a la meva esposa li agradaria molt que tu les tinguessis. Ara li vaig a dir que te les he donat.

La joveneta va acceptar les flors. Tot seguit va veure com l'ancià baixava de l'autobús i travessava la porta d'un petit cementiri allà mateix.

DIJOUS

Una lliçó del meu pare

La nostra família sempre ha estat dedicada als negocis. Els meus sis germans i jo treballem en el negoci del meu pare, a Mott, Dakota del Nord, un petit poble enmig de les prades. Comencem a treballar fent diferents feines, com treure la pols, arreglar les prestatgeries i empaquetar, després atenem els clients.

Mentre treballàvem i observàvem, vam aprendre que el treball era més que un assumpte de supervivència o per a fer una venda.

Recordo una lliçó de manera especial. Era poc abans de Nadal. Jo estava a segon de secundària i treballava per les tardes, organitzant la secció de les joguines.

Un nen de cinc o sis anys va entrar a la botiga. Portava un abric vell, marró, de punys bruts i esgrogueïts. Els seus cabells estaven esvalotats. Les seves sabates gastades, amb un únic cordó i trencat, em van dir que el nen era pobre - massa pobre com per a comprar alguna cosa -. Va mirar amb deteniment la secció de joguines, en prenia una i una altre, i acuradament les col·locava de nou en el seu lloc.

El meu pare va entrar i es va dirigir al nen. Els seus gran ulls blaus van somriure i un foradet es va formar en les seves galtes, mentre preguntava al nen en què el podia servir. Aquest va respondre que buscava un regal de Nadal per al seu germà. Em va impressionar que el meu pare el tractés amb el mateix respecte que a un adult. Li va dir que es prengués el seu temps i mirés tot. Així ho va fer.

Després de vint minuts, el nen va prendre amb cura un avió de joguina, es va dirigir al meu pare, i va dir:

- Quant val això, senyor?

- Quant tens? -va preguntar el meu pare.

El nen va estirar la seva mà i la va obrir. La mà, per aferrar el diners, estava solcada de línies humides de ronya. Tenia dues monedes de deu, una de cinc i dos centaus - vint-i-set centaus. El preu de l'avió elegit era de tres dòlars amb noranta-vuit centaus.

- És gairebé exacte, - va dir el meu pare -, Venda tancada!

La seva resposta encara ressona en les meves oïdes. Mentre empaquetava el regal vaig pensar en el que havia vist. Quan el nen va sortir de la botiga, ja no vaig advertir l'abric brut i esgrogueït, el cabell regirat i el cordó trencat. El que vaig veure va ser un nen radiant amb el seu tresor.

DIVENDRES