NOVEMBRE 4a Setmana

                   BON DIA:COMPRENSIÓ !!!

DILLUNS

CANVI D’OFICI

Un pescador i un agricultor es van trobar i van començar a discutir. Els dos afirmaven que el seu treball era el més difícil i que el treball de l’altre no suposava cap esforç. L’agricultor deia que pescar era ben senzill, que només calia tirar les xarxes i ja està. I el pescador deia que treballar en el camp només suposava plantar les llavors i esperar a recollir les patates, els tomàquets, o el que fos. Estaven cada vegada més acalorats per la discussió, i va encertar a passar una persona coneguda per ella, famosa per la seva saviesa. Els va calmar, li van explicar el motiu de la seva discussió i els va fer una proposta: “Si tots dos penseu que el treball de l’altre és més senzill que el vostre, canvieu-vos el treball durant un any, i al cap d’aquest temps ens reunirem aquí els tres una altra vegada”. Els dos van acceptar la proposta, ja que estaven realment convençuts que el treball de l’altre suposava menys esforç. Van passar els dies i els mesos, i al cap de l’any es van tornar a trobar els tres personatges en el mateix lloc. Va començar a parlar el pagès, que havia estat tot l’any fent de pescador. Va explicar que havia estat a punt de perdre un fill en el mar, a causa d’una tempesta, que van haver d’estar uns dies sense pescar per culpa del mal temps, que van haver de reparar la barca en tres o quatre ocasions, que no pescaven cada dia suficient per poder-se mantenir... “He après -va acabar dient- que no hi ha res tan difícil com l’ofici de pescador”. Després li va tocar el torn al pescador, que havia estat tot l’any treballant en el camp. I no va ser capaç d’explicar alguna cosa agradable; només va parlar de com tenia de destrossats els peus i les mans, dels dies que havia estat treballant de sol a sol, de la mala sort amb el temps (quan calia que plogués no queia ni gota, i quan no calia, va caure tanta aigua que li va espatllar la collita). I va acabar dient, com l’altre: “Us asseguro que no hi ha feina tan dura com la de treballar en el camp”.

No menyspreïs el treball dels altres; no pensis que els altres no tenen dificultats, i que només les tens tu. Cal que cadascú assumeixi les seves responsabilitats i les porti endavant el millor possible.

DIMARTS

SOM DIFERENTS PERÒ IGUALS

Un famós psicòleg escrivia: “Treballo més a gust quan sóc capaç d’acceptar-me a mi mateix amb totes les meves imperfeccions. I especialment valoro el fet que quan m’accepto tal com sóc puc millorar la meva manera de ser i actuar. Per això agraeixo molt les persones que són comprensives amb mi, que són capaces d’entendre’m”. Per què, doncs, hi ha gent a qui li costa ser comprensiva? No es pot demanar que tots siguem “iguals”. En realitat, no és veritat que tots siguem iguals. No hi ha dues persones iguals. Si alguna cosa ens diferencia els humans és la gran diferència que existeix entre uns i altres: físic, caràcter, idees, cultura, família, costums, amistats. Un conegut eslògan que convida a la comprensió i a la tolerància diu: “Som iguals, som diferents”. Que som diferents és clar, i ho acceptem. En canvi, reconèixer que els nostres drets són iguals per a tots, ens costa més acceptar-ho. La dificultat per a ser comprensius, respectuosos i tolerants es dóna quan algú se sent superior als altres i tracta de dominar-los, quan mira d’imposar per la força i la violència el seu propi punt de vista, sense deixar que els altres exposin el seu i puguin actuar amb llibertat. És aquí on ha d’haver-hi igualtat: quan tothom pel fet de ser persona té dret a pensar i opinar segons la seva pròpia convicció. El nostre respecte a les persones hauria d’arribar també aquí: considerar que tots tenim els mateixos drets, i respectar-los.

DIMECRES

• MUSEU DELS DRETS HUMANS DE LA POBLACIÓ REFUGIADA DE PALESTINA

• Us donem la benvinguda a una travessia única que convida a la reflexió profunda sobre l'existència dels camps de refugiats, la vulneració de drets humans i el compromís que sorgeix des de les nostres posicions a Occident.

• 
  

• Els camps de refugiats no són només espais geogràfics; són testimonis silenciosos d'històries de desplaçament, de lluita i de supervivència. Cada objecte exposat en aquestes sales explica una narrativa de resiliència, però també comporta la càrrega de la vulneració de drets fonamentals. Des de la comoditat de les nostres vides a Occident, sovint alienes a les realitats d'aquests llocs, sorgeix la pregunta imperant: què podem fer per marcar la diferència?

• 
  

• En caminar entre aquestes exhibicions, contemplarem la humanitat que comparteixen aquells que, per diverses raons, han buscat refugi lluny de casa seva. Ens enfrontarem a la dura realitat de la vulneració de drets humans que persisteix en aquests entorns, on la llibertat, l'educació i la salut sovint són privilegis llunyans.

• 
  

• Però no som aquí només per observar. Aquest museu és una crida a l'acció des de la perspectiva occidental. És un recordatori de la nostra capacitat col·lectiva per generar canvis significatius. A través de la comprensió i l'empatia podem transformar la consciència en acció, advocant per polítiques inclusives, suport humanitari i el reconeixement de la humanitat comuna que compartim.

• 
  

• En aquest Museu de la resiliència, estem units per la convicció que la solidaritat transcendeix fronteres. Al final d'aquest recorregut esperem que cada visitant se senti inspirat a contribuir a un món on els drets humans no siguin una esperança distant, sinó una realitat compartida per tothom.

                                                                                    

DIJOUS

DIVENDRES

DIFERENT PERSPECTIVA

Hi havia dos ocells parats sobre les branques d’un mateix arbre, que era un salze. Un d’ells estava en una branca de la part més alta de l’arbre, i l’altre estava a la part més baixa. Després d’una estona, l’ocell que estava en la part més alta va dir: “Que boniques són aquestes fulles tan verdes!” L’altre ocell va prendre aquella afirmació com una provocació, perquè ell no veia cap fulla verda, i de seguida li va contestar: “Necessites ulleres... No veus que són blanques, i no verdes?” I el de la part de dalt, una mica molest, li va replicar: “Tu sí que no t’hi veus! Les fulles d’aquest arbre són verdes!” I com que l’altre li va tornar a contestar negant el que ell deia, l’ocell de dalt es va precipitar contra el seu company, empipat perquè li negava una cosa tan evident. L’altre no es va moure, i quan van estar junts, a punt de barallar-se per aquella bajanada, tots dos van tenir la bona idea de mirar amunt. Aleshores, l’ocell que venia de dalt va quedar sorprès i va dir: “Sí que és estrany... Les fulles d’aquest arbre són blanques! Però, ja veuràs; puja on jo estava abans”. I tots dos van volar cap la part alta de l’arbre... I allí van comprovar que les fulles es veien de color verd! És a dir: tots dos tenien raó; la qüestió simplement era el lloc des del qual es miraven les fulles.

Alguna vegada hem fet l’experiència de mirar des del punt de vista d’una altra persona? Les coses no sempre són únicament de la manera com nosaltres les veiem... I va molt bé posar-se en la situació dels altres per així comprendre millor com actuen, què pensen i què fan. S’evitarien moltes baralles inútils si aprenguéssim simplement a fer això: intentar comprendre les idees i els sentiments dels altres. No sempre és fàcil, certament, però és una actitud que ajuda a millorar, i molt, la convivència.

                                            NOVEMBRE  3ª setmana  

BON DIA: COMPARTIM  !!!

DILLUNS

AJUDA MÚTUA

Durant unes vacances en la muntanya, un home es va arriscar a passejar sol per un bosc que no coneixia i que estava al costat del poble on residia aquells dies. El bosc era força espès, i s’hi va estar caminant durant dues hores. Al final, després del llarg recorregut fet, es va adonar que s’havia perdut. Va fer voltes una i altra vegada intentant trobar el camí de tornada al poble. Procurava seguir tots els camins que trobava, però cap d’ells no el portava fora del bosc. De sobte es va trobar amb una altra persona que estava, com ell, caminant pel mig del bosc, i la va cridar: “Gràcies a Déu! Per fi trobo un ésser humà! Em podria indicar el camí per tornar el poble? Però l’altre home li va contestar: “Ho sento. Jo també estic perdut. Però ens podem ajudar d’una manera: dient-nos quins camins hem provat ja inútilment. Això ens ajudarà a trobar el camí per sortir del bosc”.

A vegades en la vida ens podem trobar com perduts, desorientats, sense saber quin camí agafar. Compartir amb altres persones les nostres experiències ens pot ajudar a trobar el camí adequat. No rebutgem per sistema algunes ajudes i orientacions: ens poden ser molt útils.

DIMARTS

DIMECRES

DIJOUS

FAMÍLIA GENEROSA

Una noia de tretze anys explica en una carta a una revista l’experiència que viu en la seva família. Em sembla interessant, i per això us la comento. “Som vuit germans -explica aquesta noia- i la meva mare fa una cosa molt bonica: acollir nois a casa fins que els troben una família. El problema és -continua dient- que hi ha poca gent que faci això”. Després explica com fa poc han tingut un noi amb síndrome de Down, fins que ha trobat una mare que se l’estima. Ara estan contents perquè saben que està en una família que té cura d’ell. 

Quanta gent -gràcies a Déu- demostra l’amor que té a les persones necessitades del seu voltant! Quants homes i dones -desconeguts, anònims, ignorats pels mitjans de comunicació- s’entreguen als altres dia a dia. Nosaltres no podem ser -segurament- uns d’entre ells. Però sí que podem arribar a compartir el nostre temps o la nostra amistat amb aquells que els altres deixen de banda. Sí que podem obrir una mica el nostre cor a la situació de les persones que -al costat nostre- necessiten de l’ajuda i de la comprensió dels altres. I segur que se’ns presenten moltes ocasions.

     DIVENDRES

BUSCANT LA FELICITAT

És la història d'un home que estava tip de plorar, perquè no era feliç. Mirà al voltant seu i va veure que la felicitat la tenia al davant. Estirà la mà i la volia agafar. La felicitat era una flor, i la va collir. Però encara no la tenia a la mà, que la flor es va quedar sense fulles. Després la felicitat era un raig de sol. Aixecà els ulls per escalfar-se la cara i tot seguit un núvol el va apagar. La felicitat era després una guitarra. La va tocar amb els dits, i les cordes es posaren a grinyolar. Quan l'home va tornar a casa al vespre, continuava plorant. L'endemà va continuar buscant la felicitat. A la vora del camí va trobar un nen que ploriquejava. Per tranquillitzar-lo, collí una flor i la hi donà. La fragància de la flor els perfumà els dos. Una pobra dona gran tremolava de fred, coberta amb una roba vella i estripada. Ell la va portar fins al sol, i també ell s'hi escalfà. Un grup de nois cantava, i ell els va acompanyar amb la seva guitarra. També ell va fruir amb aquella melodia. En tornar a casa, de nit, el bon home somreia de debò. No pensem només en nosaltres. Provem de compartir amb els altres. Potser aquí hi ha un dels secrets de la felicitat.

                                               NOVEMBRE  2ª setmana  

BON DIA: BONDAT  !!!

DILLUNS  

BONA MEDICINA
L’Organització Mundial de la Salut (OMS), en un informe, manifesta que “una de les millors medecines que hi ha per a la persona és viure en amistat amb els veïns”. Quan en alguna convivència o sessió de tutoria es parla sobre com us agradaria que fos la classe o el grup amb què més us relacioneu, el que molts de vosaltres valoreu és que la gent tingui confiança i que sigui sincera, i que es demostri que hi ha ganes de construir amistat i bones relacions. Es pot dir que a vegades algunes coses “curen” millor que el que podem comprar a les farmàcies, com per exemple, estar envoltat de persones honrades, de persones que van sempre amb la veritat, de persones respectuoses i disposades a practicar sempre el bé. Conviure amb persones així és bo i és saludable per al cos i per a l’esperit. Qui està envoltat de persones com aquestes (en la família, entre els amics...) té una gran sort. Segur que ens ve ara al cap alguna persona que ha tingut o que té un paper important en la nostra vida, o aquella persona bona, senzilla, generosa, alegre i disposada a ajudar, sense demanar res a canvi. Aquestes persones ens poden arribar a transformar, i ens proporcionen calma i tranquil•litat. Nosaltres també podem ser d’aquest tipus d’homes i de dones. Tu també pots ser d’aquest tipus de persones.

DIMARTS

DIMECRES

BONA... I MACA

Qui més qui menys, tothom ha pogut observar en llocs públics escenes curioses, i unes altres que són una bona lliçó per a la vida. Per exemple, en el metro. Una escriptora i periodista descrivia la següent escena: “Ahir a la tarda vaig presenciar en el metro una història molt breu, però molt bonica. Al mateix vagó hi havia dos adolescents, un noi i una noia, que no es coneixien i que es miraven de tant en tant. En una estació entra una persona amb un acordió i es posa a tocar una melodia. Quan passa per davant dels dos adolescents, la noia treu unes monedes i les hi dóna. El noi, que ja s’havia preparat per sortir, mira la noia i li diu amb una veu segura: ‘A més de bona, ets maca’. La noia fa un gest de sorpresa. Les portes s’obren i el noi surt. Durant tota l’estona que vaig compartir el viatge amb la noia vaig observar que somreia moltes vegades”.
Un gran pensador ens dóna aquest consell: “Si no vols tornar-te lleig amb els anys, afanya’t a ser bo com més aviat millor”. I és que la bellesa d’una persona ens pot fascinar, i també la seva intel·ligència, però és la seva bondat la que ens atreu de forma definitiva. Quants desenganys i frustracions per culpa de fixar-se només en l’aparença de les persones, i no en la bondat del seu cor!

.

DIJOUS

DIVENDRES

                                                NOVEMBRE   1a setmana

BON DIA :
INTERÈS PELS ALTRES  !!!

DILLUNS

DIMARTS

DIMECRES

CREURE EN L’UTÒPIC

Jo he somiat que els homes, un dia, s'aixecaran i comprendran d’una vegada que han estat fets per viure junts com a germans.

Jo he somiat aquest matí, que un dia, cada negre d’aquest país, cada home de color de qualsevol lloc del món, serà jutjat per la seva vàlua personal i no pel color de la seva pell, i que tots els homes respectaran la dignitat de la persona humana.

Jo he somiat també que, un dia, els ventres buits es podran omplir, que la fraternitat serà quelcom més que uns mots al final de la pregària, que serà el tema principal de l’ordre del món.

Jo he somiat encara que, un dia, la justícia brollarà com l’aigua i l’honradesa com un gran torrent.

Jo he somiat també avui que en totes les altres esferes de l’Estat i en tots el municipis hi entraran els ciutadans elegits que ens faran justícia, estimaran la pietat i caminaran humilment pels camins del seu Déu.

Jo he somiat també que, un dia, jauran junts l’anyell i el lleó, que els homes podran descansar sota la parra i la figuera, i que ningú no tornarà a tenir mai més por.

Jo he somiat també avui que s’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes i els turons, i el terreny escabrós serà una vall, que Déu es deixarà veure, que tots el homes, aplegats, el veuran....

Jo he somiat també que, gràcies a aquesta fe, vencerem les temptacions del desesper i encendrem una llum nova damunt les tenebres del pessimisme.

                                                                                Martí Luther King

DIJOUS

DIVENDRES

L’ELEFANT I EL CIRC

Quan jo era petit m'encantaven els circs, i el que més m'agradava dels circs eren els animals. També a mi i, com després em vaig assabentar, a d'altres, em cridava l'atenció l'elefant. Durant la funció, l'enorme bèstia feia desplegament de pes, grandària i força descomunal... però després de la seva actuació i fins a una estona abans de tornar a l'escenari, l'elefant quedava subjecte només per una cadena que agafava una de les seves potes a una petita estaca clavada al terra.

No obstant, l'estaca era només un minúscul tros de fusta tot just enterrat uns centímetres a terra. I encara que la cadena era gruixuda i poderosa em semblava obvi que aquell animal capaç d'arrancar un arbre d'arrel amb la seva pròpia força, podria, amb facilitat, arrancar l'estaca i fugir. El misteri és evident: Què el manté llavors? Per què no fuig?

Quan tènia cinc o sis anys, jo encara confiava en la saviesa dels grans. Vaig preguntar llavors a algun mestre, a algun pare, o a algun oncle pel misteri de l'elefant. Algun d'ells em va explicar que l'elefant no s'escapava perquè estava ensinistrat. Vaig fer llavors la pregunta òbvia: -Si està ensinistrat... Per què l'encadenen? No recordo haver rebut cap resposta coherent. Amb el temps em vaig oblidar del misteri de l'elefant i l'estaca... i només el recordava quan em trobava amb altres que també s'havien fet la mateixa pregunta. Fa alguns anys vaig descobrir que per sort algú havia sigut prou savi com per a trobar la resposta: "L'elefant del circ no escapa perquè ha estat lligat a una estaca semblant des que era molt petit".

Vaig tancar els ulls i em vaig imaginar al petit elefant subjecte a l'estaca. Estic segur que en aquell moment l'elefantet va empènyer, va tirar i va suar tractant de alliberar-se. I malgrat tot el seu esforç no va poder. L'estaca era certament molt forta per a ell. Juraria que es va adormir esgotat i que l'endemà ho va tornar a provar, i també a l'altre i el següent... Fins que un dia, un terrible dia per a la seva història, l'animal va acceptar la seva impotència i es va resignar al seu destí. Aquest elefant enorme i poderós no escapa perquè CREU QUE NO POT ESCAPAR. Ell té el record de la seva impotència, d'aquella impotència que se sent poc després de néixer. I el pitjor és que mai s'ha tornat a qüestionar seriosament aquest record. Mai... Mai ...va intentar posar a prova la seva força una altra vegada ...

Cadascú de nosaltres som una mica com aquest elefant: anem pel món lligats a centenars d'estaques que ens treuen llibertat. Vivim creient que un munt de coses "no podem" simplement perquè alguna vegada ho vam provar i no vam poder. Gravem en el nostre record: No puc... No puc i mai podré. Vam créixer portant aquest missatge que ens vam imposar a nosaltres mateixos i mai més no ho vam tornar a intentar. L'única manera de saber, és intentar-ho de nou, posant en l'intent TOT EL TEU COR.

                                               OCTUBRE 5a  setmana

                                                                   

BON DIA:  AUTOESTIMA!!!

DILLUNS

DIMARTS

HISTÒRIA D'UN SAMURAI

Prop de Tòquio vivia un gran samurai d'avançada edat, que es dedicava a ensenyar als joves. A pesar de la seva edat, corria la llegenda que encara era capaç de vèncer a qualsevol adversari.
Certa tarda, un guerrer conegut per la seva total falta d'escrúpols, va aparèixer per allí. Era famós per utilitzar la tècnica de la provocació: Esperava que el seu adversari fes el primer moviment i, dotat d'una intel·ligència privilegiada per a reparar en els errors comesos, contraatacava amb velocitat fulminant.
El jove i impacient guerrer mai havia perdut una lluita. Amb la reputació del samurai, se'n va anar fins allí per a derrotar-lo i augmentar la seva fama.
Tots els estudiants es van manifestar en contra de la idea, però el vell accepta el desafiament.
Junts, tots es van dirigir a la plaça de la ciutat i el jove començava a insultar l'ancià mestre va tirar algunes pedres en la seva direcció, li va escopir en la cara, li va cridar tots els insults coneguts - ofenent inclòs als seus avantpassats -.
Durant hores va fer de tot per provocar-lo, però el vell va romandre impassible. Al final de la tarda, sentint-se ja exhaust i humiliat, l'impetuós guerrer es va retirar.
Desil·lusionats pel fet que el mestre acceptés tants insults i provocacions, els alumnes li van preguntar: - Com ha pogut, mestre, suportar tanta indignitat? Per què no ha usat la seva espasa, encara sabent que podia perdre la lluita, en comptes de mostrar-se covard davant de tots nosaltres?
El mestre els va preguntar: - Si algú arriba fins a vosaltres amb un regal i vosaltres no l'accepteu, a qui pertany l'obsequi? - A qui va intentar donar-lo - va respondre un dels alumnes. - El mateix val per a l'enveja, la ràbia i els insults - va dir el mestre -. Quan no s'accepten, continuen pertanyent a qui els portava amb si.

DIJOUS

Avui tindrem un pensament especial per tota la gent que està patint la injusticia d'una guerra. No estan tan lluny de nosaltres. Posem-nos en el lloc dels nens, de la gent gran, posem-nos del costat dels innocents i preguem per tots ells.

El P. Frédéric Fornos S.J., Director Internacional de la Xarxa Mundial de Pregària del Papa, ha comentat que “davant la violència del nostre temps, el Papa Francesc proposa tot un mes per pregar per una difusió més gran d’una cultura de la no-violència. La pau entre els pobles comença, de fet, en allò més concret i íntim del cor, quan trobo l’altre al carrer, el seu rostre, la seva mirada, sobretot el que ve d’una altra banda, el que no parla com jo i no té la mateixa cultura, el que és estrany en les seves actituds i al qual diem estranger. La guerra i el conflicte comencen aquí i ara, als nostres cors, cada cop que permetem que la violència substitueixi la justícia i el perdó. L’Evangeli ens mostra que la vida de Jesús revela el veritable camí de la pau i ens convida a seguir-lo. És en aquest esperit que estem cridats a desarmar-nos, en el sentit de desarmar les nostres paraules, les nostres accions, el nostre odi. Preguem, doncs, com ens convida Francesc, perquè fem de la no-violència, tant en la vida quotidiana com en les relacions internacionals, una guia per a la nostra actuació”. 

DIVENDRES

DÉU T'HA FET BÉ?

Mendelssohn era lleig i geperut, però la seva condició religiosa li feia dir que Déu ho havia fet tot bé.

- I a tu també t'ha fet bé Déu?
- Com a geperut m'ha fet perfecte.

Quan no es pot tenir allò que es vol, s'ha d'acceptar allò que es té
És una ximpleria plorar per coses que no es poden resoldre plorant.

UNA JOIA VALUOSA I ÚNICA

Vinc, mestre, perquè em sento tan poca cosa que no tinc forces per a fer res. Em diuen que no serveixo, que no faig res bé, que sóc desmanotat i una mica panoli. Com puc millorar? Què puc fer perquè em valorin més?

El mestre sense mirar-lo, li, va dir: - Ho sento noi, no puc ajudar-te, he de resoldre primer el meu propi problema. Potser després... - i fent una pausa va afegir- si volguessis ajudar-me tu a mi, jo podria resoldre aquest problema amb més rapidesa i després tal vegada et pugui ajudar.

E... encantat, mestre, va titubejar el jove, però va sentir que una altra vegada era desvalorat, i les seves necessitats postergades.

Bé, va assentir el mestre. Es va treure un anell que portava en el dit petit i donant-li al noi, va afegir - agafa el cavall que està allí fora i cavalca fins al mercat.

He de vendre aquest anell perquè he de pagar un deute. És necessari que obtinguIs per ell la major suma possible, però no acceptis menys d'una moneda d'or. Ves i torna amb aquesta moneda el més ràpid que puguis.

El jove va agafar l'anell i va marxar. Només arribar va començar a oferir l'anell als mercaders. Aquests el miraven amb algun interès, fins que el jove deia el que pretenia per l'anell. Quan el jove mencionava la moneda d'or, alguns reien, altres li donaven l'esquena i només un vellet va ser tan amable com per a prendre's la molèstia d'explicar-li que una moneda d'or era molt valuosa per a canviar-la per un anell.

En afany d'ajudar, algú li va oferir una moneda de plata i un trasto de coure, però el jove que tenia instruccions de no acceptar menys d'una moneda d'or va rebutjar l'oferta.

Després d'oferir la seva joia a tota persona que s'encreuava en el mercat - més de cent persones - i abatut pel seu fracàs, va pujar al seu cavall i va tornar. Quant hagués desitjat el jove tenir ell mateix aquesta moneda d'or. Podria llavors haver-la donat ell mateix al mestre per a alliberar-lo de la seva preocupació i rebre llavors el seu consell i ajuda. Va entrar en l'habitació.

Mestre - va dir - Ho sento, no es pot aconseguir el que me vas demanar. Potser podria aconseguir dos o tres monedes de plata, però no crec que jo pugui enganyar a ningú respecte del vertader valor de l'anell.

Què important el que has dit, jove amic - va contestar somrient el mestre -. Hem de saber primer el vertader valor de l'anell. Torna a muntar i ves al joier. Qui millor que ell per a saber-ho? Digues que vols vendre l'anell i pregunta-li quant et dóna per ell. Però no importa el que ofereixi, no se'l venguis. Torna aquí amb el meu anell.

El jove va tornar a cavalcar. El joier va examinar l'anell sota la llum de ganxo amb la seva lupa, el va pesar i després li va dir: - Digues al mestre, xicot, que si el vol vendre JA!!!, no puc donar-li més que 58 monedes d'or pel seu anell.

- 58 MONEDES!!! Va exclamar el jove. - Sí, va replicar el joier - jo sé que amb temps podríem obtenir per ell prop de 70 monedes, però no sé... si la venda és urgent..

El jove va córrer emocionat a la casa del mestre a comptar-li el que havia passat.

Asseu-te - va dir el mestre després d'escoltar-lo - Tu ets com aquest anell: UNA JOIA, valuosa i única. I com tal, només pot avaluar-te vertaderament un expert.

Què fas per la vida pretenent que qualsevol descobreixi el teu vertader valor? I dient això, va tornar a posar-se l'anell en el dit petit.

                                                 OCTUBRE  4a setmana

BON DIA: RESPONSABILITAT !!!

DILLUNS

PASSAR DE LLARG O NO

Fa uns anys van fer una prova molt curiosa en una carretera dels Estats Units. A una banda de la carretera van col·locar un cotxe que, en aparença, havia patit un terrible accident. Us podeu imaginar: un cotxe destrossat, un arbre mig caigut, vidres, fins i tot fum. Es tractava de veure com era la reacció dels automobilistes davant d’un accident. En aquella ocasió van passar bastants cotxes a tota velocitat, i alguns, fins i tot, en veure l’escena acceleraven i no en volien saber res. Al cap d’una estona va parar un vell que anava amb un cotxe tot atrotinat. Quan li va preguntar per què havia parat en lloc de continuar endavant, com havien fet els altres, el vell va contestar senzillament: “Bé; al cap i a la fi, ¿no som tots germans?”.
Aquesta senzilla resposta l’oblidem moltes vegades en la nostra vida, perquè ens és més fàcil passar a tota velocitat dient que aquest no és el meu problema, que frenar i tractar d’ajudar l’altre. I certament que no ens falten ocasions de donar una mà a algú que ho necessita. ¿Nosaltres som dels que passen de llarg o dels que paren i intenten ajudar?

   

DIMARTS

VAGA DE MANS

Vet aquí que una vegada les mans es van cansar de portar aliment a la boca. “¿Què és això de nosaltres sempre treballant, portant a la boca coses de menjar, i ella vinga a menjar sense treballar gens? ¡Ja n’estem cansades!” I tal com ho van decidir ho van fer: es van declarar en vaga i ja no duien cap aliment a la boca. Però molt aviat l’estómac reclamava el seu aliment, els peus començaven a afluixar per falta de força, i les mateixes mans ja no podien aguantar les coses, perquè també els faltaven les forces. Aleshores es van adonar que allò que donaven a la boca, aquesta ho retornava en forma de forces, d’energia i d’alegria de viure.
Seria absurd que en el cos humà alguna de les parts -com en aquest exemple- es volgués apartar de les altres i fer la vida pel seu compte: totes les parts es necessiten, cadascuna compleix la seva funció, en benefici de les altres, i no pot estar-ne separada. Seria fabulós que entenguéssim que el mateix pot passar entre les persones, i també, per tant, entre nosaltres. Tot el que aportem en benefici dels altres (diguem-li participació, solidaritat, col·laboració) és també en el nostre benefici. Hi ha molta diferència entre grups de persones, o entre diferents classes d’una escola, si en un lloc la gent aporta, participa i s’implica i en l’altre no. La diferència és el bo o el mal ambient que es crea, les poques o les moltes ganes d’estar junts, la poca o la molta il·lusió amb què es viu. Si cadascú tira per la seva banda, està assegurat un mal ambient; si cadascú compta amb els altres, s’assegura un clima de molta més il·lusió i de ganes de viure, i això ens beneficia a tots. ¿Ets una persona que pensa en els altres, o una persona egoista que només pensa en ella mateixa? La teva solidaritat en els assumptes de tots ajudarà a què tothom (no només tu) visqui amb més il·lusió.

DIMECRES

DIJOUS

DE MODEL A INFERMERA

En ocasions ens presenten el món de la moda com un món elegant, refinat i de luxe, i hi ha moltes persones que tenen la il·lusió de formar part d’aquest món, per tal de poder fer grans viatges, tenir diners, roba elegant... Això ho havia aconseguit una noia francesa, alta i bonica, que als seus vint anys va començar a treballar amb un famós modista francès. Al llarg de set anys va viure en un ambient de prestigi, de maquillatge... de “paradís”, com defineixen alguns aquest tipus de vida. Però aquesta jove no era feliç. El seu cap no li servia només per portar i lluir uns pentinats sofisticats, també li servia per pensar en els altres... I un dia va decidir actuar i va acudir a una associació francesa, manifestant que volia ser infermera per ajudar els qui pateixen i per tenir cura dels més indefensos, els nens. Va haver de passar un examen d’ingrés i va aprovar. Aleshores va començar per a ella un període molt dur: estudis, preparació, contacte amb els malalts, compartir el seu sofriment... El primer sou que va rebre era deu vegades menys que el que guanyava com a maniquí. I més endavant encara es decideix a treballar amb els qui són encara més pobres, i se’n va al Tercer Món. Les últimes notícies que es van saber d’ella eren que va anar a una ciutat en la frontera entre Paquistan i Afganistan atenent els refugiats de guerra. La vida que portava no era, lògicament, com la d’abans. Ja no es dedicava a lluir la bellesa del seu cos amb creacions de luxe; ara lluïa la bellesa de la seva ànima, lluitant perquè aquells nois tinguessin una esperança de futur, treballant per la subsistència dels més pobres, dels qui pateixen l’exili i la guerra.
A vegades implicar-se no és còmode, ni és un “joc de nens”, perquè suposa renunciar a coses, “embolicar-te” en unes altres... però amb les ganes de ser tu més feliç i d’ajudar els altres i fer-los més feliços. Està molt bé participar i implicar-se, però no per aparentar, no per lluir-se... sinó per ajudar de veritat.

                                           DIVENDRES

PREOCUPAR-SE PEL SOFRIMENT DELS ALTRES

Una gran fam s'havia apoderat d'aquella ciutat. Ja feia molts mesos i mesos que no plovia sobre la terra seca; els arbres es morien, les fonts deixaven de rajar aigua, els horts no produïen aliments, els ocells desapareixien... I les persones es veien obligades a menjar el que podien. Enmig d'aquesta situació, una persona que passeja pel carrer troba un amic seu, un personatge famós en la ciutat, perquè posseïa moltes riqueses. Però el troba en un estat lamentable, mal vestit i totalment demacrat. Per això queda sorprès i li pregunta:
-Què és el que t'ha passat, perquè estiguis en aquest estat tan lamentable? Has perdut totes les riqueses que tenies?
L'altre, enfadat, li contesta:
-¿És que no veus el que està passant en la nostra ciutat i en la nostra comarca? ¿No veus que no plou, que estem sotmesos a la més gran misèria, i que alguns ja comencen a morir de fam?
-I per què et preocupes? A tu no et passarà res. Tu ets ric i no moriràs en la misèria.
I l'home ric li acaba dient:
-La persona que té un bon cor no es queda quieta quan els seus companys tenen alguna dificultat. A mi no m'està deixant demacrat la fam, sinó la preocupació per aquells que s'estan consumint a causa de la misèria. A la persona de bon cor també l'afecta el sofriment de les altres persones, i és capaç de compartir el dolor dels altres. Quan veig que al meu voltant hi ha persones a punt de morir de fam i de set, sóc incapaç de menjar res. Tinc pànic als aliments, i només penso en com fer per poder solucionar el greu problema dels meus veïns. Per això em trobes en aquest estat tan lamentable.
No es tracta d'exagerar i d'estar sempre angoixats i patint, preocupats perquè altres ho passen malament (com el personatge d’aquest conte). Sí que es tracta, però, de tenir una mica de sensibilitat pels problemes dels altres. Es tracta de créixer en solidaritat, de sortir de la nostra comoditat i de pensat una mica en els altres. Es tracta de què els altres puguin trobar una mica de llum i d'esperança en nosaltres.

                                                             OCTUBRE  3a setmana

BON DIA: RESPECTE !!!

DILLUNS

DIMARTS

NO OBLIDAR ELS QUI TENIM AL COSTAT

 Recordo un acudit gràfic que va sortir en la premsa. L’escena que es veu és una zona desèrtica, sense un arbre ni una sola herba, i amb dues persones –pare i fill-, les dues amb un cos esquelètic, assegudes al terra sense forces. El pare diu al fill: “Fill meu, tu què seràs quan siguis gran?” I el noi li contesta: “Astronauta, així podré beure aigua”. L’acudit està inspirat en una de les notícies del moment: “La NASA busca aigua en la lluna”. Alguna vegada hem fet comentaris sobre el progrés de l’home en la investigació de l’espai, i un comentari positiu. Ara no direm el contrari... Simplement afegim que no seria just que la part més avançada de la humanitat es preocupés només de l’espai exterior a la Terra, invertint molts diners en aquestes investigacions, i s’oblidés de la gran part del món que pateix perquè no té cobertes les necessitats més elementals. Està molt bé gastar diners en intentar buscar aigua a la lluna, i en intentar construir-hi un espai per habitar les persones. Però cal no oblidar que moltes persones a la terra no tenen aigua suficient ni llocs dignes per viure. 

Igualment nosaltres. Hem de descobrir, conèixer i, sobretot, aprendre a respectar persones i formes de vida diferents de nosaltres, i algunes potser ens queden lluny. Però no hem d’oblidar les persones i les formes de vida que tenim ben a prop de nosaltres: són les que primer hem de conèixer, descobrir... i respectar.

DIMECRES

LA FORÇA DELS ARGUMENTS...

Un home amb una escopeta li va dir a un ocell:
-Això que diuen que la caça és un esport cruel és una bajanada. Poso la meva habilitat contra la teva astúcia; això és tot. És un joc net.
-Tot el que vulguis –va dir l’ocell-. Però no vull jugar-hi.
-Per què no? –va dir l’home de l’escopeta.
-És un joc net, com tu dius –li contestà l’ocell. Les possibilitats són les mateixes. Però fixa’t en el premi. Si tu guanyes, em guanyes a mi... Però jo, què hi guanyo?
Entre persones pot passar igual. També entre nosaltres: aquells que, per sistema, “abusen” dels altres (perquè tenen més poder, més força que ells) sempre troben arguments per enfrontar-se amb els més dèbils; i l’únic que demostren és això: que tenen més força física, però res més; i només per això es consideren superiors i es creuen amb el dret de passar per sobre dels altres.
En la breu història explicada, el caçador, com que no troba resposta lògica a la pregunta que li fa l’ocell, opta per disparar contra ell. És l’actitud de molts que responen amb agressivitat o amb violència quan es troben amb plantejaments que no són capaços de contestar. Moltes vegades la violència que fa servir una persona forta contra una altra de més dèbil indica, de fet, que se sent inferior a ella; i, com que és incapaç d’una resposta lògica i coherent, opta per fer servir la violència, que és l’únic llenguatge que sap utilitzar. Tristament, es fan servir moltes vegades els arguments de la força, en lloc de la força dels arguments. I la “força bruta” domina sobre la raó. Justament com entre els animals.

DIJOUS

DIVENDRES

ABUSAR DE L’INDEFENS

Una vegada una persona gran estava "fardant" davant d'uns amics de què havia enganyat un home invident, quan li havia comprat uns números del sorteig de l'ONCE. La persona invident va confondre unes monedes, i el comprador va marxar amb més diners dels que li corresponien. El més greu és que aquest, quan ho explicava, ho feia com si es tractés d'una gran gesta. Un dels qui escoltaven la seva història li va dir que davant d'ell no tornés a explicar coses semblants, que no es pensés que una persona és més persona quan se sap aprofitar dels indefensos, i que d'això no hauria de "fardar", sinó que n'hauria de tenir vergonya.

Tots, alguna o altra vegada, podem aprofitar-nos d'algunes situacions amb persones més febles i més indefenses que nosaltres. Però no és just que ho fem. Serem més persones si som capaços de mirar més enllà del nostre propi interès i de la utilitat que podem treure dels altres, i si ens preocupa tenir molt en compte el respecte i la dignitat que ens mereixen les altres persones, sigui qui sigui. És fàcil aprofitar-se d'altres, és temptador utilitzar-los per benefici propi. No és tan fàcil, a vegades, respectar la seva dignitat, per sobre de tot.

LA FIRA DE LES RELIGIONS 

El meu amic i jo vam anar a la fira: la "FIRA MUNDIAL DE LES RELIGIONS". No era una fira comercial. Però la competència era ferotge i la propaganda sorollosa.
Els fulletons de la parada jueva deien que Déu es compadia de tots i que els jueus eren el seu poble escollit. Cap altre poble no era tan escollit com ells.
En la parada musulmana van saber que Déu era misericordiós amb tothom i que Mahoma era el seu únic profeta. Que la salvació s'obté escoltant el profeta de Déu.
El missatge de la parada cristiana era: Déu és amor i no hi ha salvació fora de l'Església. O bé s'entra a l'Església, o bé es corre el perill de la condemna eterna.
En sortir vaig preguntar al meu amic què en pensava de Déu. -Que és intolerant, fanàtic i cruel-, em respongué.
En arribar a casa vaig dir a Déu: -Com pots suportar aquestes coses, Senyor? No veus que han estat usant malament el teu nom durant segles?
I és com si Déu em digués: Jo no vaig ésser qui va organitzar la fira. Fins i tot m'hauria fet vergonya visitar-la.