FEBRER 1a setmana

BON DIA: PERDÓ !!!

DILLUNS

ESCRIT EN LA ROCA

Hi ha una preciosa llegenda àrab que explica que dos amics van de viatge d’una població a una altra, i caminen pel mig del desert. En un determinat punt del seu viatge tenen una forta discussió. Després de la discussió i de la baralla, un dels dos, sense dir res i amb aspecte de molt ofès, escriu sobre la sorra: “AVUI EL MEU MILLOR AMIC M’HA DONAT UNA BUFETADA”. Continuen el seu camí i arriben a un oasi. Hi ha una gran bassa d’aigua fresca i decideixen banyar-s’hi. En un moment donat, aquell que havia estat ofès i agredit en la discussió que havien tingut anteriorment, es troba en perill i està a punt d’ofegar-se. Crida, i el seu amic el salva. Quan ja està recuperat, pren el seu ganivet, busca una pedra gran i plana, i hi grava la frase: “AVUI EL MEU MILLOR AMIC M’HA SALVAT LA VIDA”. El seu amic, intrigat, li pregunta: “¿Per què després de la nostra discussió vas escriure sobre la sorra i ara graves la frase sobre una pedra?” I, somrient, l’altre amic li contesta: “Quan, un bon amic ens ofèn, hem d’escriure-ho sobre la sorra, on el vent de l’oblit i del perdó s’encarregaran d’esborrar-ho. Però els detalls d’estimació i d’amistat dels nostres amics hem de gravar-los en la pedra de la memòria del cor, on no hi haurà cap vent que pugui fer-los desaparèixer.” 

Si oblidéssim les ofenses, si les esborréssim de la nostra memòria, i només hi guardéssim els detalls d’estimació i d’amistat, segur que la nostra il·lusió i la nostra esperança es mantindrien sempre vives.

¡Quantes vegades la rancúnia i el record dels mals moments no ens deixen viure en pau!

DIMARTS

DIMECRES

EXEMPLE DELS ANIMALS

Aquell petit antílop amb freqüència es trobava malalt. En l'estació de les pluges tenia dolor en les potes, i una infecció en la boca li produïa fortes molèsties quan menjava herba. A més, tossia molt durant la nit, i ningú no volia dormir al seu costat. I durant l'estació seca, beure l'aigua estancada li afectava molt a l'estómac, i la pols li irritava els ulls. I per acabar-ho d'adobar, la gran diferència de temperatura entre el dia i la nit li causava dolors en les seves articulacions. Per a aquest antílop, la vida era una contínua lluita contra el dolor i la malaltia. Però el pitjor de tot no era el dolor físic, sinó la sensació de sentir-se abandonat per tots. Ningú no volia fer-li companyia per por de contagiar-se d'algun dels seus mals.

En una ocasió, mentre estava estirat al terra, afectat per una febre molt alta, va ser sorprès per una família de lleopards. No el van voler atacar, perquè van veure que estava molt malalt. Fins i tot el més petit del grup li va deixar una canya de sucre com a regal. Quan la febre li va baixar, l'antílop va pensar molt en la família de lleopards, que l'havien deixat viure i a més li havien fet un obsequi. I quant més pensava en ells, més li augmentava l'antipatia pels de la seva pròpia família, que mai no s'havien preocupat d'ell. Com que tenia molta experiència en suportar el dolor i la malaltia, va decidir dedicar-se a visitar els animals que estaven malalts, per consolar-los amb els seus consells. I va anar donant consells a diferents animals (un elefant, una zebra, una serp...) Els únics que no visitava ni aconsellava eren els de la seva família, perquè no era capaç d'oblidar ni de perdonar les vegades que l'havien deixat sol i abandonat. Un dia, després d'haver visitat un camell, va anar a fer un passeig per la selva, i va trobar un antílop, un animal de la seva família, que estava malalt estirat sobre l'herba. Al començament va tenir la temptació de deixar-lo com estava, però després de veure les llàgrimes que li queien dels ulls, es va compadir d'ell i va decidir ajudar-lo. Li va fer companyia i el va estar refrescant fins que la febre li va baixar. Quan es va recuperar del tot, l'altre antílop, agraït, va regalar al nostre protagonista una canya de sucre. Aquell dia es va reconciliar amb els seus germans i ja no tenia problema en ajudar-los. La seva fama va augmentar molt entre els de la seva espècie.

A vegades costa fer el primer pas cap a l'amistat o el perdó. Però si tenim el valor de fer-ho, la recompensa que rebem és més gran que tots els nostres esforços.

 DIJOUS

DIVENDRES

MOCADORS A L’ARBRE

El dia que va decidir marxar de casa, ni tan sols va dir adéu als seus. Va deixar enrera la família i tots els records que formaven part de la seva vida. Volia ser lliure. Un any després va veure que havia perdut el temps, la salut i els diners. Anava caminant perdut pels carrers solitaris d'una gran ciutat, i no deixava de pensar en els seus. A vegades li venia la idea de tornar a casa, però la descartava: no sabia si seria ben rebut, després de tant de temps d'haver marxat. Però un dia va decidir-se a escriure una carta als de casa seva. En ella els demanava perdó i els deia que es moria de ganes per tornar a casa, però que no s'atrevia a demanar-ho, perquè no sabria com el rebrien. Al final de la carta els deia que si ells (els seus pares i germans) estaven disposats a acollir-lo, que posessin un mocador blanc penjat de l'arbre que hi havia al costat de la casa, tocant a la via del tren. Si ell veia el mocador, baixaria a l'estació i tornaria a casa. Però si el mocador no hi fos, acceptaria la decisió de la família i continuaria el seu viatge.

Durant el viatge amb tren a la seva ciutat, va estar tota l'estona pensant en l'arbre. Unes vegades se l'imaginava amb un petit mocador blanc penjat; i altres vegades també l'imaginava amb les branques buides, sense cap senyal de la seva família.

Quan el tren va passar veloç al costat de casa seva, va mirar el vell arbre... i no va poder reprimir un gest d'alegria: no hi havia només un mocador blanc lligat a una branca; tot l'arbre estava ple de mocadors, grans, petits, blancs, de colors... Com si hagués florit el perdó, un perdó total, que oblida tot, i que dóna l'oportunitat de tornar a començar...

Sabrem nosaltres donar una altra oportunitat a aquells que creiem que no han obrat bé amb nosaltres?

                                                      GENER  4a setmana

BON DIA : PAU !!!

DILLUNS

DIMARTS

DIMECRES

És fràgil el mot,

dúctil el concepte.

Ha de dominar el món:

és el gran repte.

S'enfila pels núvols

i dibuixa coloms

amb branques d'oliveres

entre plomes al vol.

Equilibri de forces,

balanceig i raons.

Raons solemnes

o raonables qüestions?

Pau a la Terra

sota la llum del Sol.

I dia a dia gaudir de l'estrena

del més fràgil mot.

Isabel Barriel

DIJOUS

DIVENDRES

- La pau és lluitar contra tot allò que és separació, guerra, odi, injustícia.

- La pau és possible, perquè l'amor és possible.

- La pau és la guerra feta amb d'altres mitjans.

- La pau no és absència de guerra, sinó justícia volguda.

- La pau no és absència de conflictes, sinó el resultat de saber-los resoldre.

- La pau no és fruit de la guerra, sinó de la justícia.

- La pau no és un somni: és una tasca.

- La pau no ve tant de no escoltar canons, sinó d'escoltar els cors.

                                                          GENER   3a setmana

BON DIA: FELICITAT !!!

DILLUNS

NO SABEM SI ÉS FELIÇ

Diuen d’un famós personatge històric que, quan algú li recomanava una persona per a un càrrec important, acostumava a preguntar amb certa insistència: “És una persona feliç?” Tenia clar que una persona feliç segur que treballaria més i millor; i que, si havia de tractar amb persones, ho faria d’una manera diferent.

Si veiem una persona que viu feliç, és senyal clara que viu amb il·lusió. I segur que la seva felicitat no l’ha aconseguit de forma passiva, sinó essent una persona activa: no rebrem felicitat si no la sabem donar, si no la sabem crear al voltant nostre. La felicitat per a un mateix i per als altres la trobarem donant-nos... Un escriptor rus deia: “Només hi ha una manera de ser feliços: viure per als altres”. Siguem, doncs, actius... La passivitat no és font de felicitat ni d’il·lusió.

  

DIMARTS

RECEPTA PER A PREPARAR UNA VIDA FELIÇ 

Prengui uns quants mesos sencers, d'un any qualsevol, netegi'ls d'amargor, de rumors, d'odis i de gelosia fins deixar-los tan nets com li sigui possible.
Talli cada mes en 30 o 31 parts. No intenti cuinar tota la fornada de l'any junta, prepari només una porció petita cada vegada. Barregi-ho cada dia amb una part de coratge, una de treball, una de constància i una de paciència
Afageixi a parts iguals: esperança, solidaritat, bondat i fidelitat.
Aromatitzi amb una part d'oració, una de meditació i algunes bones accions.
Assaoni la barreja amb bastant bon humor, un rajolí d’inconsciència i un toc de bogeria.
Aboqui-ho en un gran recipient untat d'amor i cuini'l amb entusiasme.
Decori'l amb alguns somriures i serveixi'l amb calma, generositat i alegria.
... i llest! A gaudir de l’exquisit menjar...

DIMECRES

SER FELIÇ AMB EL NECESSARI

Enmig de l’estiu, estic en un bar de poble, tot prenent una beguda amb un pare de família, jove. Mentre beu i assaboreix la seva Coca-Cola, em comenta que per ser feliç no cal tenir ni fer grans coses, l’important és estar a gust amb un mateix i valorar el que es té en cada moment, sense patir pel que no es pot fer o pel que no es pot tenir. I se’l veia feliç mentre deia això.
Pels mateixos dies llegeixo amb interès una entrevista que en una revista feien a un cantautor andalús, i em fixo en una frase que resumia la seva forma de pensar sobre algun aspecte de la societat actual. La frase no era seva, sinó que l’havia sentit d’una senyora gran, una d’aquelles senyores –deia ell- que, “amb la seva experiència, han adquirit la capacitat d’entendre el que passa en la societat, i de distingir el que va bé i el que no va bé”. Aquesta senyora deia: “Ahora hay más de todo para la boca, pero menos alegría”. Si ens parem a pensar, tenim de tot, efectivament, i volem tenir encara més; així està muntada la nostra societat de consum: tenir més, no privar-nos de res, anar a la moda (si no sembla que es fa el ridícul)... Però això no sempre ens fa ser més feliços; hi ha “menys alegria”, com deia aquella senyora. Certament que hi ha una alegria externa (festa, anar d’aquí allà, cantar i ballar la cançó de moda –que normalment no elegim nosaltres-, concursos de tot tipus amb molt soroll i molts crits...) Però tot està dintre de la cadena consumista, tot està muntat perquè ho consumim. I tot envoltat de soroll, com si algú ens digués “no cal que et paris a pensar; tu corre, compra, riu i crida”.
Enmig de l’estiu, la frase d’aquesta senyora em va fer pensar on busquem realment la nostra felicitat, la nostra alegria. ¿Som capaços de ser feliços amb el que som o amb el que tenim? ¿O necessitem de moltes coses i patim perquè no les tenim?

DIJOUS

NO SABEM SI ÉS FELIÇ

Diuen d’un famós personatge històric que, quan algú li recomanava una persona per a un càrrec important, acostumava a preguntar amb certa insistència: “És una persona feliç?” Tenia clar que una persona feliç segur que treballaria més i millor; i que, si havia de tractar amb persones, ho faria d’una manera diferent.
Si veiem una persona que viu feliç, és senyal clara que viu amb il•lusió. I segur que la seva felicitat no l’ha aconseguit de forma passiva, sinó essent una persona activa: no rebrem felicitat si no la sabem donar, si no la sabem crear al voltant nostre. La felicitat per a un mateix i per als altres la trobarem donant-nos... Un escriptor rus deia: “Només hi ha una manera de ser feliços: viure per als altres”. Siguem, doncs, actius... La passivitat no és font de felicitat ni d’il•lusió.

DIVENDRES

                                                      GENER  2a  setmana

BON DIA: ALEGRIA !!!

DILLUNS

DIMARTS

DIMECRES

BENEFICIS DEL RIURE

Ja fa temps que grups de professors de diferents universitats han treballat per descobrir els beneficis que proporciona el riure, la rialla... Els investigadors van agafar com a model un periodista que va voler fer amb ell mateix l’experiència. Segons els metges, era un cas sense esperança, i per això va decidir passar els últims mesos de la seva vida dedicat a la lectura d’historietes, de còmics, a estar de bon humor, i a tornar a veure les pel•lícules que més li havien fet riure en la vida. Al cap dels anys, aquell periodista encara vivia, i amb força bona salut. ¿Casualitat, sort? No sé, però aquest és el cas, i dòna què pensar. Sabem que els maldecaps, les angoixes i les preocupacions ens fan posar malalts, no són bons; sabem que la tristesa perjudica la salut física i l’espiritual... Aleshores, el que és contrari a això (el riure i el somriure, l‘alegria, la pau interior) ens relaxa, ens allunya del mal humor, de les males maneres, de l’agressivitat... Saber riure no sempre és fàcil -encara que no ho sembli-, perquè també s’ha de saber riure d’un mateix, si arriba el cas. Però el somriure, el riure, la rialla sana, ajuden a viure. Fomentar un ambient on regni la sana alegria és una bonica forma de participar en la creació d’una bona convivència.

DIJOUS

COMPARTIR L’ALEGRIA

Un catedràtic de psiquiatria va publicar un treball sobre “la tristesa d’Europa”, basant-se en l’observació i en l’estudi de dades estadístiques. Explicava, per exemple, que molts dels homes i dones, i també joves, que circulen pels carrers de les nostres grans ciutats europees, se’ls veu abatuts i amb la tristesa dibuixada a la cara, als ulls. L’ésser humà veu que ni la ciència, ni el progrés, ni la qualitat de vida, no donen sempre resposta als grans problemes que planteja la vida, i no sap què fer de la seva tristesa.
Un dia en què celebràvem una festa important a l’escola vaig observar la cara d’algun noi dels més grans: se’l veia trist. Els seus companys i companyes de classe estaven contents, fent jocs de taula en grup, i era un bon moment de convivència i d’alegria. Però a ell se’l veia trist, anant d’un lloc a un altre, i sense posar-se a jugar amb ningú. ¿Hi ha alguna explicació? A mi se me n’acut una, que es pot donar en alguns casos. Hi ha nois i noies que només saben divertir-se “fent el burro”, com es diu vulgarment. És a dir: a costa dels altres, cridant de forma exagerada, molestant, i sent una mica els protagonistes. Així demostren la que per a ells és la seva forma d’estar alegres (és molt discutible si a això se li pot dir “alegria”). Però quan la resta de les persones que els envolten s’ho estan passant bé de forma normal, en bona convivència, sense destacar i respectant-se, ells es troben fora de lloc, i aleshores poden fer dues coses: molestar (perquè en el fons els fa ràbia no saber-se divertir com els altres), o enyorar l’alegria dels altres i tenir-ne una certa enveja. No ens estranyem si, en moments en què tots estem contents i alegres, trobem algun company o companya que està més trist. Animem-lo a què participi de la nostra alegria: segur que és una bonica forma d’ajudar-lo.

DIVENDRES

SOBRE EL SOMRIURE...

En el despatx de certa persona hi havia penjat un rètol amb aquesta inscripció: “Somriure no és pas ensenyar les dents. Somriure és mostrar l’ànima”.
Hi ha gent qui somriu comercialment, per guanyar diners. Un refrany xinès diu: “Qui no sàpiga somriure, que no obri cap botiga”. Per això a vegades el somriure només té una finalitat comercial. També hi ha somriures amb una finalitat publicitària: pensem en els anuncis amb aquells somriures a manera de reclam, com quan s’anuncia una pasta de dents...
Però també hi ha gent que somriu desinteressadament, sense buscar res a canvi, amb un somriure sincer, que li surt de dins, de la seva alegria interior, i que omple de goig tant a qui el rep com a qui el dóna. Encara que sembli de poca importància, el somriure pot ser una manera de donar-se als altres, de mostrar l’ànima. Un somriure, tot i que costa poc, pot valer molt. Es pot convertir en ajuda en moments de tristesa, de soledat, de marginació... Pot ser un senyal de comprensió i d’acollida cap a l’altra persona. Pot ser una forma de fer que l’altre se senti valorat, reconegut i apreciat. Val la pena practicar-ho: costa poc i és efectiu.

PALLASSOS SENSE FRONTERES

Fa uns anys es podia llegir la notícia que “cinquanta mil pallassos s’havien reunit en una ciutat d’uns dels estats d’Estats Units”. Els pallassos -homes i dones de bé-, que han portat sempre l’alegria als nens i a la gent gran, es preocupaven, solidàriament, de combatre el dolor i el sofriment dels qui estaven hospitalitzats o al llit a casa seva. Tots hem sentit parlar de la tasca que actualment fa l’organització “Pallassos Sense Fronteres” en els països del món on la gent pateix d’una manera especial, sobretot a causa de les guerres. Aquestes persones saben que científicament es recomana que riguem i que somriguem tant com puguem, ja que la mecànica del moviment dels músculs de la cara està relacionada amb el sistema nerviós que controla els batecs del cor, la respiració i altres funcions vitals. Saben també que la rialla i el somriure deixen una sensació d’alegria i d’optimisme. I saben -igual que sabem nosaltres- que una paraula, un gest o una actitud que arribin a l’ànima i que ajudin a riure o a somriure, poden ajudar-nos a aixecar l’ànim, a superar un moment baix, a veure nous horitzons... Tot això ho sabem. Es tracta de posar-ho en pràctica.

                                    BON DIA: NADAL !!!

DESEMBRE 3a setmana  

DILLUNS

DIMARTS

 DIMECRES

Aquesta és la festa que més s'ha celebrat al llarg dels temps i que més se segueix celebrant per tots els homes. Encara que es tracta d'una festa religiosa, és celebrada fins i tot per aquells que es consideren ateus o contraris a l'Església. Probablement perquè a més a més del seu aspecte religiós també conté un gran sentit familiar.

És difícil trobar una casa on en aquestes dates no hi hagi algun guarniment de Nadal o trobar una ciutat on els seus carrers i places principals no estiguin decorades amb motius nadalencs. Ningú no és indiferent a aquest esdeveniment i el món sencer ho ha acceptat com la data que marca la història de l'home: abans de Crist o després de Crist.

Sovint es parla de l'esperit del Nadal. Per a uns, simplement és un sentiment d'alegria contagiat per l'ambient festiu i solidari que es difon en aquestes festes. Però, per a molts altres té un profund sentit religiós, on l'alegria prové de la presència de Jesucrist  especialment en aquests dies. Tot gira entorn aquest gran Misteri, es commemora el naixement del Fill de Déu i els homes se senten més humans i compromesos.

Els guarniments i la decoració d'aquests dies tenen un sentit religiós més gran del que algunes persones creuen. Són tradicions que ens poden ajudar a meditar sobre el veritable significat d'aquestes festes, observem el pessebre nadalenc, l'estrella al capdamunt de l'arbre de Nadal o els regals dels Reis Mags i reflexionem sobre aquests símbols decoratius. Ens ajudaran a entendre una mica més el veritable sentit de la festa del Nadal.

Els pessebres que trobem a les nostres ciutats o que la majoria de les famílies posen a casa parlen per si sols d'aquest esdeveniment. En ells podem veure un Nen Déu que neix en la pobresa i sense cap ostentació, ensenyant-nos a ser humils i despresos dels béns materials. Veiem uns pastors adorant-lo convidant-nos a fer el mateix i a uns Reis que vénen d'Orient i que s'afanyen a portar-li el millor regal, el millor de cadascú.

El llarg recorregut que van fer els Reis Mags guiats per una estrella i les dificultats que van trobar en el camí, guarda una similitud amb les dificultats que qualsevol persona pot trobar en el seu camí.

L'estrella simbolitza la fe, la llum que ens guia i igual que als Reis Mags la llum que els guia desapareix quan van arribar a Jerusalem i es van trobar desorientats, nosaltres també podem trobar-nos en algunes ocasions perduts o desorientats en el nostre camí.

               

DESEMBRE 2a Setmana

Advent

BON DIA: AGRAÏMENT !!!

DILLUNS

POMES D’AGRAÏMENT

Un home ancià estava al seu hort, prop de casa seva, fent uns forats al terra. Treballava amb entusiasme i amb il·lusió. Va passar un veí i li va preguntar què és el que estava fent. El vell va contestar:

-Estic plantant uns pomers, a veure si creixen i fan unes bones pomes.

-Esperes arribar a menjar pomes d’aquests arbres? –li va dir el veí.

-No, no –va respondre l’ancià-. No penso viure tant. Però d’altres ho faran. L’altre dia vaig pensar que tota la meva vida he estat menjant fruits dels arbres que havien plantat altres persones, i aquesta és la meva manera de mostrar-los el meu agraïment. En la meva llarga vida he rebut moltes coses dels altres. És just que jo col•labori a què altres puguin beneficiar-se de mi.

Pensem de tant en tant en les persones que fan coses per nosaltres? Tenim amb elles una actitud d’agraïment? És interessant pensar en totes les persones que al llarg del dia ens presten algun tipus de servei. La llista seria força llarga. No està de més que alguna vegada els mostrem el nostre agraïment. I no està malament que nosaltres pensem de quines podem contribuir a què els altres estiguin bé.

DIMARTS

DIMECRES

DEUTE PERDONAT

Expliquen que una tarda, aquell nen petit es va acostar a la seva mare, que estava a la cuina preparant el sopar, i li va donar un full de paper en el qual havia alguna cosa escrita. La mare va mirar el paper, i, després d’eixugar-se les mans, va llegir el que deia, que era el següent:
Comptes de la setmana:
* Per netejar l’habitació ... 3 euros
* Per anar a comprar el pa ... 1 euro
* Per tenir cura del meu germà petit mentre tu compraves ... 1’50 euros
* Per baixar les escombraries ... 0’50 euros
* Per presentar dos exàmens amb bones notes... 1 euros
* Per ajudar-te a netejar l’escala ... 1 euro
* Total que em deus ... 7 euros.
Quan la mare va acabar de llegir el paper, es va quedar mirant fixament el seu fill. Aquest esperava, impacient, la resposta de la mare. Finalment la dona va agafar un llapis i per la part de darrera del mateix full va escriure:
* Per portar-te nou mesos en el meu interior... res...
* Per les nits que no he dormit, perquè estava pendent de tu ... res...
* Pels problemes que m’has causat i per les vegades que m’has fet patir... res...
* Per les preocupacions que encara m’esperen a causa teva... res
* Pel menjar, la roba, les joguines... res...
* Per netejar-te, rentar-te i curar-te... res...
* Total que em deus per l’amor que he gastat i invertit en tu... RES.
Quan el nen va acabar de llegir el que la seva mare havia escrit, li van començar a caure les llàgrimes. La va mirar, penedit, i li va dir: “T’estimo molt, mamà”. Després va agafar el llapis i va escriure amb lletra ben gran: PAGAT.
És molt important veure i reconèixer el que els altres fan per nosaltres, sobretot aquelles persones que, d’una forma o una altra, tenen cura de nosaltres: a vegades les tenim tan a prop... que no sabem veure tot el que fan.

DIJOUS

DIVENDRES

                                             DESEMBRE 1a Setmana  

                                                             Comença l'Advent

        BON DIA:AMABILITAT !!!         

 

DILLUNS 

LA VICTÒRIA DE LA DELICADESA

Hi ha un conte tradicional que explica el següent. Un caminant anava tranquil·lament fent el seu camí, i portava al cap un barret. El Sol i el Vent el van veure i van fer una aposta: a veure qui era el primer que li feia treure el barret al caminant. Va intentar-ho primer el Vent, i per fer-ho va començar a bufar amb molta fúria, amb ràfegues molt fortes que movien muntanyes de núvols i aixecaven pols del terra. Amb això pretenia que el barret caigués al terra. Però el viatger, per protegir el seu barret de la fúria del vent, l'agafava ben fort amb les mans perquè no se li escapés. Finalment, el vent, cansat de l'esforç, es va donar per vençut.

I aleshores va entrar en acció el Sol. Aquest va deixar ben al descobert el seu rostre daurat i va posar-se a escalfar la terra amb els seus raigs. I al cap de poc temps, el caminant va notar tanta calor i va començar a suar tant, que es va treure el barret per eixugar-se la suor que li queia pel front.

Havia guanyat, doncs, aquell que havia utilitzat les bones maneres, i havia perdut el que havia fet servir la violència i la fúria. En el nostre tracte amb les persones també es guanya molt més amb les formes educades i amables que amb la violència, la ira, la impaciència i el nerviosisme. Pensem com és la nostra forma de tracte amb els altres, i recordem: tal com volem que ens tractin, tractem-los nosaltres a ells.

DIMARTS

DIMECRES

QUÈ COSTA SER AMABLES?

Ha estat molts anys dedicat a la gent marginada del barri del Raval, de Barcelona. És un germà de La Salle. Una vegada escrivia: “Una tarda vaig trobar al carrer una noia coneguda -la Maria- que treballa en un bar. Un home li havia donat una pallissa terrible, i la dona no s’aguantava dreta. La vaig posar en un taxi i la vaig portar al servei d’urgències d’un gran hospital. Ens atengué una infermera. Va fer que la noia s’estirés en un estret llit de ferro. Va passar gairebé una hora sense que vingués ningú a interessar-se per ella. Després va venir un metge, mig enfadat. Més tard una infermera que li va treure sang, una altra que li va mirar la pressió, i una altra que li va posar una ampolla de sèrum... Però ningú no va tenir per a la Maria una salutació ni una paraula d’amabilitat”. Quina diferència quan vas a un hospital i veus els metges que saluden els malalts, i les infermeres i infermers que fan broma amb ells, que els pregunten coses i els diuen paraules amables.

I és que l’amabilitat pot calmar dolors i pors, és el llenguatge que tots entenem. Tots desitgem que ens tractin o ens diguin una paraula amb amabilitat, amb amor. Si ho volem per a nosaltres, no ho neguem als altres, que segur que també ho estan esperant.