MAIG 5a setmana

BON DIA: SENSIBILITAT !!!

DILLUNS

ESTIMAR EL QUE SOM

Els animals del bosc es van adonar un dia que cap d'ells era l'animal perfecte: els ocells volaven molt bé, però no nedaven ni furgaven; la llebre era una estupenda corredora, però no podia volar ni sabia nedar... I així tots els altres.
No hauria una manera d'establir una acadèmia per a millorar la raça animal? Tal dit tal fet. En la primera classe de carrera, el conill va ser una meravella, i tots li van donar excel•lent; però en la classe de vol van pujar al conill a la branca d'un arbre i li van dir: “Vola, conill!”. L'animal va saltar i es va estavellar contra el terra, amb tan mala sort que es va trencar dues potes i va fracassar també en l'examen final de carrera. L'ocell va ser fantàstic volant, però li van demanar que excavés com el talp. Al fer-ho es va fer mal a les ales i el bec i, des d'ara, tampoc va poder volar; amb el que ni va aprovar la prova d'excavació ni va arribar a l’aprovat en la de vol.

Convencem-nos: un peix deu ser peix, un estupend peix, un magnífic peix, però no té per que ser ocell. Un home intel·ligent deu treure-li punta a la seva intel·ligència i no obstinar-se a triomfar en esports, en mecànica i en art alhora. Una persona lletja difícilment arribarà a ser bonica, però pot ser simpàtica, bona i una persona meravellosa... perquè només quan aprenguem a estimar de debò el que som, serem capaces de convertir el que som en una meravella.

DIMARTS

DIMECRES

HIMNE DE L'ALEGRIA

Si ets pecador, alegra't, perquè avui mateix pots deixar de ser-ho.
Si ets just, alegra't, perquè Déu té els seus complaences en tu.
Si estàs malalt, alegra't, perquè la malaltia passarà, però romandrà el seu mèrit.
Alegra't si parlen malament de tu amb mentida, perquè la veritat prevaldrà per fi i serà major el goig futur que la confusió present.
Alegra't si et menyspreen, perquè són majoria els que no t'ofenen.
Alegra't si t'estimen, perquè no pots aspirar a major bé.
Alegra't si ets pobre, perquè pots fer eternament feliç al ric.
Alegra't si ets ric, perquè pots fer temporalment feliç al pobre.
Alegra't si treballes, perquè el treball et dignifica.
Alegra't si descanses, perquè així et disposes per al treball.
Alegra't si ets ignorant, perquè pecaràs menys.
Alegra't si ets savi, perquè mereixeràs més.
Alegra't si et traeixen, perquè ets superior al traïdor.
Alegra't si et ridiculitzen, perquè és millor servir d’alegria que de pena.
Alegra't si ets temptat, perquè la gràcia no et falta per a ajudar-te a vèncer.
Alegra't si vius, perquè encara tens temps de merèixer.
Alegra't si mors, perquè ja no podràs ofendre a Déu.

DIJOUS

CARLES I LAURA

Carles, amb el rostre abatut de pesar es reuneix amb la seva amiga Laura en un bar a prendre un cafè. Deprimit va descarregar en ella les seves angoixes...que el treball, que el diners, que la relació amb la seva parella, que la seva vocació...tot semblava estar malament en la seva vida. Laura va introduir la mà en la seva cartera, va treure un bitllet de 50 euros. i li va dir: 

- Carles, ¿vols aquest bitllet?

Carles, un poc confós al principi, immediatament li va dir:

- Clar Laura...són 50 euros., ¿qui no els voldria?

Aleshores Laura va prendre el bitllet en un dels seus punys i ho va arrugar fins fer-lo una petita pilota. Mostrant la rebregada piloteta marró a Carles, va tornar a preguntar-li:

- I ara, ho vols igual?

- Laura, no se què pretens amb això, però segueixen sent 50 euros., clar que els prendré si m'ho dones.

Aleshores Laura va desdoblegar l'arrugat bitllet, el va llençar al pis i ho va refregar amb el seu peu en el terra, aixecant-lo després brut i marcat.

- El segueixes volent?

- Mira Laura, segueixo sense entendre que pretens, però aquest és un bitllet de 50 i mentre no el trenquis conserva el seu valor...

- Aleshores Carles, deus saber que encara que a vegades alguna cosa no surti com vols, encara que la vida t'arrugui o trepitgi SEGUEIXES sent tan valuós com sempre ho has estat... el que deus preguntar-te és QUANT VALS en realitat i no el copejat que puguis estar en un moment determinat. Carles va quedar mirant a Laura sense dir cap paraula mentre l'impacte del missatge penetrava profundament en el seu cervell. Laura va posar l'arrugat bitllet del seu costat en la taula i amb un somriure còmplice va agregar:

- Té, guarda'l perquè et recordis d'això quan et sentis malament...però, em deus un bitllet NOU de 50 euros. per a poder-lo usar amb el pròxim amic que ho necessiti!!

Li va fer un petó en la galta a Carles - qui encara no havia pronunciat paraula - i aixecant-se de la seva cadira es va allunyar amb el seu atractiu caminar, rumb a la porta. Carles va tornar a mirar el bitllet, va somriure, ho va guardar en el seu cartera i dotat d'una renovada energia va cridar al cambrer per a pagar el compte......".

DIVENDRES

ALS ANYS

Una velleta de 90 'anys estava sent entrevistada amb motiu del seu aniversari. La periodista li va preguntar quin consell donaria a les persones de la seva edat.

"Bé"- va dir l'avia- "a la nostra edat és molt important no deixar d'utilitzar tot el nostre potencial; en cas contrari , aquest es marceix. És molt important estar amb la gent i, sempre que sigui possible, guanyar-se la vida desenvolupant un servei. Això és el que ens manté amb vida i salut".

"Puc preguntar-li què és el que fa per a guanyar-se la vida a la seva edat?", li diu la periodista, la senyora va respondre: "Tinc cura d'una velleta que viu en el meu barri", va ser la seva inesperada i deliciosa resposta.

                                                         MAIG 4r setmana

BON DIA: CREATIVITAT!!!

DIMARTS

Calle 13 - Así de grandes son las ideas

DIMECRES

La creativitat s'associa amb la imaginació i el pensament divergent, ja que sovint sorgeix del dubte, de replantejar un assumpte des de diferents angles, en un procés on intervenen la intuïció i la memòria. La psicoanàlisi sosté que es nodreix dels coneixements de l'inconscient, que desbloqueja imatges, idees o experiències passades per fer front al present d'una forma que no és la usual.
Es creu que l'àrea del cervell on hi ha la creativitat és l'hemisferi dret, per tant les persones esquerranes serien més creatives. Els estudis empírics, però, no han provat cap relació directa entre ser esquerrà o tenir un major coeficient i ser més creatiu. Determinats psicòlegs addueixen que, tenint en compte les intel·ligències múltiples de Howard Gardner, la creativitat no està lligada al coeficient ordinari però sí que seria un símptoma d'intel·ligència, anomenada fluida o flexible.
La creativitat té diverses cares, sobretot tenint en compte on es manifesta. La creativitat científica és pròpia dels investigadors i creadors de teoria (la popular imatge del científic que crida "Eureka" en seria una plasmació gràfica, o la poma d'Isaac Newton). També existeix la creativitat artística, pròpia de literats, pintors, músics, cineastes... Finalment, la creativitat pràctica o estratègica a vegades s'ha anomenat enginy.
Les empreses busquen gent amb creativitat per avançar-se al competidor, ja que la novetat és un valor en el mercat contemporani per ella mateixa, a diferència d'altres èpoques on el preuat era la imitació exacta de la tradició. Per això a molts publicitaris se'ls anomena creatius.

DIJOUS

El Camino del Exito - LuzuVlogs

DIVENDRES

                                                                             

                                                  MAIG 3a setmana

BON DIA, VIDA !!!

DILLUNS

Tiempo de esperanza 

  

DIMARTS

La Vida

La vida és una oportunitat, aprofita-la.
La vida és bellesa, admira-la.
La vida és beatitud, assaboreix-la.
La vida és somni, fes-lo realitat.
La vida és un repte, afronta’l
La vida és un deure, compleix-lo.
La vida és un joc, juga’l.
La vida és preciosa, cuida-la.
La vida és riquesa, conserva-la.
La vida és amor, gaudeix-la.
La vida és misteri, desvetlla’l.
La vida és promesa, compleix-la
La vida és tristesa, supera-la.
La vida és himne, canta’l.
La vida és combat, accepta’l.
La vida és una tragèdia, domina-la.
La vida és aventura, arrossega-la.
La vida és felicitat, mereix-la.
La vida és la vida, defensa-la.

Mare Teresa de Calcuta

                                DIMECRES

                                                                        DIJOUS

                                               

MAIG 2a setmana

         BON DIA: SENZILLESA!!!       

DILLUNS

GENTE

Un amic em comentava que algun dia d’estiu no va tenir més remei que veure un programa de televisió, d’aquells que no mira mai, perquè no li agraden de cap de les maneres. Estava en una casa on no tenia massa confiança, l’àvia de la casa estava veient el programa, i ell –per discreció- no volia fer cap comentari en contra. El programa era un d’aquells on surten famosos i famoses explicant les seves alegries i desgràcies, els seus amors i desamors, les seves festes, o ensenyant els seus vestits, les seves cases, els seus animals de companyia... com si en el món només estiguessin ells. ¿I per què no li agradava, al meu amic? Ell m’ho va dir ben clar: “Por mucho que el programa se llame “Gente”, lo siento, pero ésta no es mi gente!” El meu amic, persona més aviat senzilla, no s’identificava amb els personatges que hi sortien, i fins i tot el posaven nerviós les seves històries.
Hi ha milions de persones que en diem "santes", i que no han estat conegudes, que han passat desapercebudes, que no han sortit ni sortiran en els mitjans de comunicació ni en els llibres d'història. De la història de la humanitat i de la seva situació actual coneixem sobretot els aspectes més negatius, que són els que més destaquen les cròniques informatives. Però al llarg de la història, i també en l'actualitat, hi ha hagut i hi haurà moltes persones que, amb un treball senzill i constant, han contribuït i contribueixen a millorar el món i les relacions entre les persones. Avui és un bon dia per agrair a totes aquestes persones la seva contribució a fer un món millor. I un bon dia també perquè tots nosaltres ens apuntem a aquesta llarga llista de persones bones que abunden avui dia, i que sempre han abundat. I que –recordem- no acostumen a sortir en les revistes del cor ni en els programes televisius de gent famosa. ¿És aquesta la “nostra gent”?

DIMARTS

DE L'EVANGELI

 “Per això us dic: No us preocupeu per la vostra vida, pensant què menjareu o què beureu, ni pel vostre cos, pensant com us vestireu. ¿No val més la vida que el menjar, i el cos més que el vestit?  Mireu els ocells del cel: no sembren, ni seguen, ni recullen en graners, i el vostre Pare celestial els alimenta. ¿No valeu més vosaltres que no pas ells?  ¿Qui de vosaltres, per més que s'hi esforci, pot allargar d'un sol instant la seva vida?  I del vestit, per què us en preocupeu? Fixeu-vos com creixen les flors del camp: no treballen ni filen,  però us asseguro que ni Salomó, amb tota la seva magnificència, no anava vestit com cap d'elles.  I si l'herba del camp, que avui és i demà la tiren al foc, Déu la vesteix així, ¿no farà més per vosaltres, gent de poca fe?  Per tant, no us preocupeu, pensant què menjareu, o què beureu, o com us vestireu.  Tot això, els pagans ho busquen amb neguit, però el vostre Pare celestial ja sap prou que en teniu necessitat.  Vosaltres, busqueu primer el Regne de Déu i fer el que ell vol, i tot això us ho donarà de més a més.  No us preocupeu, doncs, pel demà, que el demà ja s'ocuparà d'ell mateix. Cada dia en té prou amb els seus maldecaps”

DIMECRES 

   Cambio de Pilas (Cortometraje Animado 3D) HD

DIJOUS

El Tamaño de las Personas

DIVENDRES

EL VAS D’ARGILA I LA COPA D’OR

Explica una faula que hi havia un senzill vas d'argila al costat d'una orgullosa copa d'or. La copa va dir al vas d'argila: "Ets molt fràgil; mira'm a mi, contempla i tingues enveja de la meva solidesa; jo, que sóc d'or, no em trenco i sóc admirada per tothom". El vas d'argila li va contestar: "En els banquets de les festes tu apareixes com una sòlida copa; però si passéssim per la prova del foc, ¿quin dels dos resistiria més?"
Una persona que passava per allà va sentir la conversa, i, per comprovar el que havia escoltat, va col.locar el vas i la copa enmig de les flames d'un foc. I va veure que el senzill vas d'argila es feia més resistent. I també va veure com l'orgullosa copa d'or s'anava desfent, incapaç de resistir la calor que desprenia el foc.
Les aparences externes no sempre són signe de fortalesa interna. Si les persones basem la nostra vida en aparentar, en tenir molt i més que els altres, és possible que no sapiguem superar algunes proves, sobretot quan arriben moments difícils de sofriment o de dificultats. Les persones senzilles saben que la seva força està en el seu interior, estan acostumades a viure renunciant a coses que no són importants, i són igual de felices quan les tenen que quan no les tenen. 

 MAIG   1a Setmana

BON DIA:CONSTÀNCIA!!!

DILLUNS

                                      Ser constante supera por mucho a la inteligencia

DIMARTS

PACIÈNCIA DE CARGOL

Una àguila reial amb el seu vol majestàtic dominava des de dalt les penyes més altes. Però quan va arribar a la roca on tenia el seu niu, va veure que un petit cargol havia arribat fins allà dalt. Molt sorpresa, li va dir:
- Però, ¿com és que tu, que vas tan a poc a poc i que ets tan poca cosa, has pogut pujar fins els meus dominis?
I el cargol li contestà, humilment:
- Doncs he pujat de la manera que sé: arrossegant-me. He trigat molt, però com que tinc paciència, no m’ha importat la tardança, i per fi he pogut arribar-hi.
Ser herois algun cop, tenir algun rampell de generositat, sacrificar-se alguna vegada... són coses que -qui més qui menys- tothom pot i sap fer. Però el que costa és la constància, anar treballant i anar fent dia a dia les coses que s’han de fer. A nosaltres segurament no se’ns demanarà que fem grans sacrificis pels altres en moments determinats... Però tenim oportunitats sempre de donar-nos a poc a poc, d’entregar-nos de formar constant, al llarg dels dies. Això és també un acte heroic, encara que no sigui espectacular.

DIJOUS

CANSAMENT DE MÚSIC

Hi havia un músic que s'havia cansat de tocar. Ja n'estava fart, de tantes hores d'esforç, ell sol o assajant amb els altres. De tan cansat, havia decidit deixar l'orquestra i dedicar-se a una altra cosa. Estava tan obsessionat que es pensava que no havia millorat gens; però en realitat sí que havia millorat. Un dia els seus companys li ho van fer veure: "Què dius? Ara vols marxar, després de tot el treball que has fet, i que hem fet junts?" I li van posar un enregistrament en vídeo del primer assaig que havien fet tots plegats. En veure les imatges i en sentir el so, aquell músic va adonar-se de què sí que havien millorat, tant ell com la resta dels seus companys. "És veritat -va dir-. No m'hi havia fixat. L'esforç ha valgut la pena. Sort que m'ho heu fet veure, perquè si no de veritat que ho deixo tot. I jo que pensava que no estava millorant, i que ja no podria millorar!".
Hi ha nois i noies que no saben valorar el seu esforç, que es pensen que no han fet res, i que volen abandonar (no estudien, no treballen, no es preocupen de ser bons companys...) I a causa d'això, sense que ells se n'adonin, poden perdre tot allò que han anat aconseguint mica en mica. Seria llàstima que per una falta de constància perdessin fins i tot allò en què han millorat. Seria llàstima que no sabéssim veure les coses bones que hem fet. Seria una llàstima que entre tots no ens ajudéssim a ser constants i a seguir treballant en millorar les nostres relacions. 

DIVENDRES

NO PERDRE L’ESPERANÇA

Dues persones, membres d'una organització que es diu "Justícia i Pau", i compromesos amb el Tercer Món, van anar a fer una conferència a una població propera a Barcelona. Quan van entrar a la sala on s'havia de fer l'acte, van veure que només hi havia dues persones. Un dels conferenciants va dir a l'altre: "Potser seria millor suspendre la conferència. Només hi ha dues persones..." Però el seu company, sense donar importància a aquest fet, va seure a la seva cadira i, amb tot l'entusiasme del món, es va posar a fer la conferència que havia preparat.
Ens podem preguntar si això va servir per a alguna cosa. Doncs bé; un temps després, una de les dues persones que va estar escoltant aquella conferència va anar a treballar com a voluntari en el Tercer Món.
Si volem fer alguna cosa positiva és molt important recordar que no ens hem  de deixar portar pel desànim, encara que siguem pocs. Ser pocs o molts no vol dir que el que fem estarà millor o pitjor. L'important és continuar treballant amb il·lusió i amb entusiasme. Això és el que farà que les accions positives tinguin consistència.

                                                          ABRIL 4a setmana

BON DIA: NO ALS PREJUDICIS!

DILLUNS

UN GAT VALENT

Hi havia una vegada una dona que, a més del seu fill petit, també alimentava i criava un gat salvatge, que essent petit havia aparegut pels voltants d'aquella casa situada en la muntanya. La dona tenia cura d'aquell animal, i li donava tot el que necessitava. Però no li tenia massa confiança, i sempre tenia una preocupació: "Un animal així, salvatge, podria ser perillós; espero que mai no li faci res al meu pobre fill!"

Un dia, mentre la dona havia anat a buscar aigua a la font i el marit era fora, una serp va aconseguir entrar a la casa i s'anava arrossegant cap al bressol del nen. Però el gat, advertit pel seu instint i tement per la vida del nen, es va llençar contra la serp i va acabar amb la seva vida, després d'una acarnissada lluita. Satisfet per la seva gran gesta, va córrer a trobar la mare per demostrar-li de què havia estat capaç. Però, quan la dona va veure l'animal que venia agitat i amb sang a la boca, va pensar que el seu fill havia estat atacat per ell, i, sense pensar-s'ho dues vegades, li va llençar el càntir de l'aigua al cap. El gat va quedar sense vida. Ella, sense fixar-se en les conseqüències del que havia fet, va córrer cap a la casa, i allí va trobar el seu fill, sa i estalvi, i va veure també la serp, destrossada, al costat del bressol. Aleshores va entendre per què la seva sospita havia estat precipitada i injusta. Però ja era massa tard. I es va entristir molt pel que havia fet.

DIMARTS
La llegenda de Sant Jordi

La història per la qual és conegut el sant arreu del món és per la mort que va provocar al drac que pretenia menjar-se Cleodolinda, una preciosa donzella. Aquesta narració la va escriure Iacopo da Varazze al segle xiii en la seva obra "La Llegenda Àuria". Aviat es va escampar per tot Europa fins a arribar a tota la Corona d'Aragó.

Conta la llegenda que Sant Jordi era un soldat romà nascut al Pròxim Orient i és el gran protagonista d'una gran gesta cavalleresca que se situa a Líbia. Tot i això, certa tradició catalana  la creu esdevinguda a la població de Montblanc.

Diuen que assolava els voltants de la vila un drac ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins al punt que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels ramats i de les persones i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Els habitants van pensar que si li donaven cada dia una persona que li serviria de presa, no faria l'estrall a tort i a dret. De fet, la llegenda diu, que el sistema els va sortir d'allò més bé, però el que era realment complicat, era de trobar una persona que cada dia es deixés menjar per aquell monstre. Tot el veïnat va decidir doncs, de fer cada dia un sorteig entre tots els habitants de la vila i que aquell que destinés la sort seria lliurat a la "simpàtica" fera.

Així es va fer durant molt de temps i el monstre se'n devia sentir satisfet, ja que deixava de fer els estralls i malvestats que havia fet abans. Però... vet aquí que un dia, la sort va voler que la filla del rei fos la destinada. La princesa era jove i bella. Hi hagué ciutadans que es van oferir per reemplaçar-la, però el rei fou sever i just, i amb el cor ple de dol, va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i s'avingué que fos sacrificada. La donzella sortí de la ciutat i ella soleta s'encaminà cap al llac on residia la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i afligit, mirava des de la muralla com se n'anava al sacrifici.

Però fou el cas que, quan va ésser un xic enllà de la muralla, se li presentà un jove cavaller, cavalcant un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, tota preocupada, li digué que fugís ràpidament, ja que per allí rondava un monstre que així que el veiés se'l menjaria. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, ja que havia vingut expressament per combatre la fera i així alliberar del sacrifici de la princesa, com també a la vila de Montblanc. La fera, va sortir de cop i volta amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller. Va començar una intensa però breu lluita, fins que el cavaller li va clavar una bona estocada amb la seva llança, que va deixar malferida a la terrible bèstia. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà el monstre pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat, i la fera seguí tota mansa i atemorida. La llegenda explica fins i tot, que els habitants de la vila havien vist tota aquella gesta des de la muralla i que rebé amb els braços oberts a la donzella i el cavaller. A la plaça major de la vila, els vilatans van acabar de rematar aquell ferotge animal. De la sang que en brollà, en sorgí ràpidament un roser, amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai. D'aquest roser el jove cavaller tallà una rosa i l'oferí a la princesa.

Es diu que el rei va voler casar la seva filla amb Sant Jordi, però que aquest li va replicar que no la mereixia i que la seva visita en aquella vila era perquè havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent de salvar la vila del monstre. Recomanà al rei i als seus vassalls que fossin bons cristians i que honressin i veneressin Déu tal com mereixia. Desaparegué misteriosament tal com havia vingut.

DIMECRES

                                                                El tazón de caldo

DIJOUS

 

DIVENDRES

VALORAR PER LES APARENCES

Era un home molt conegut per la seva dedicació a projectes de tipus social amb els nois i amb els joves, i també per la seva senzillesa, bondat i sentit de la justícia. Aquestes persones, quan comencen a fer-se una mica famoses, acostumen a ser admirades per tothom, i sempre tenen alguns “admiradors” entre la gent important (polítics, gent de diners, alguns artistes...), que el que els interessa en realitat és poder-se fer la foto junts, i així tenir més publicitat.
Aquest home del qual estem parlant va ser invitat un dia per una d’aquestes persones riques, amb motiu d’una celebració familiar. El convidaven a dinar, parlaria de les seves accions amb els joves marginats, i fins i tot li donarien algun donatiu per als seus projectes. El nostre amic va acceptar la invitació. El que passa és que -en part perquè no era massa amic de seguir segons quins protocols, i en part per veure què passava- es va presentar vestit de forma senzilla, molt senzilla. Tan senzilla que els criats de l’home que l’havia convidat no el van conèixer, el van prendre per un pidolaire i no el van deixar entrar, seguint les ordres que des d’una finestra els donava dissimuladament el seu amo. Aleshores el bon home, amb tota la paciència, va tornar a casa i es va posar el millor vestit que tenia, amb les corresponents americana i corbata. I així vestit es va dirigir a la casa de l’home ric, on l’estaven esperant. Aquesta vegada va ser ben acollit... Després de fer les salutacions i les reverències pròpies del cas, tothom es va dirigir al menjador, on hi havia la taula, preparada com en les grans ocasions. Aleshores va ser quan el nostre home va fer una cosa que, de moment, ningú no va entendre. Es va treure l’americana i la corbata, les va posar ben plegades sobre la seva cadira, i ell es va apartar discretament de la taula. Els familiars i amics del qui l’havia convidat, estranyats d’aquest comportament, no sabien què dir, i al final li van preguntar: -¿Per què no seu i menja? A la qual cosa ell va respondre: -No tinc molt clar si aquest dinar se m’ha ofert a mi. Em fa la impressió que més aviat està més dedicat al meu vestit que a la meva persona. Per això crec que són la corbata i l’americana les que han de seure a taula amb vostès...
Del comportament que van tenir amb aquesta persona quan no la van deixar entrar a casa se’n diu “discriminar”. ¿No ens passa a nosaltres a vegades, que d’entrada no acceptem una persona només per la seva aparença externa? Cal conèixer les persones per tal de formar-se un judici sobre elles; no es pot fer superficial, perquè podem arribar a ser injustos.

                       

                                                            ABRIL   2a setmana

BON DIA: PRUDÈNCIA !!!

DILLUNS

EL CUENTO DE LA LECHERA

Una vez la hija de un granjero llevaba muy contenta un cántaro lleno de leche recién ordeñada. Esta leche la vendería cuando llegara al pueblo, así que mientras caminaba comenzó a soñar despierta y en voz alta decía:
“ Cuando venda esta leche tan cremosa y fresca la venderé a buen precio y luego compraré una gallina ponedora. La llevaré al gallinero y al cabo  de un tiempo tendré más de cien pollitos en mi corral.”
La lechera seguía sacando cuentas y decía:
- Cuando los pollitos cuando crezcan y estén listos los venderé a un alto precio, de modo que compraré un lindo cerdito al cual cuidaré y engordaré con bellotas del campo, para que   esté grande. Entonces lo venderé.  Luego con ese dinero me compraré una vaca que me dará leche sin cesar con un ternerito y los tendré jugando en el campo todos los días.
Era tanta la alegría que tenía la lechera con sus planes futuros que se tropezó con una piedra, donde el cántaro rodó por el suelo, derramándose toda la leche y acabando todos sus planes en un instante.
Pobre lechera que al ver tan triste momento, entre lágrimas exclamó:
“Cómo antes estaba, ahora me quedo: sin ternera, sin vaca, sin cerdito, sin pollitos, sin gallina, sin huevos y sin leche.”

Moraleja de la fábula de la Lechera:

Muchos de nosotros anhelamos y soñamos con tener muchas cosas o lograr algo importante en nuestras vidas, pero alguna vez nos preguntamos ¿que estamos haciendo para lograrlo?. Seamos realistas y no nos confiemos que con determinada cosa que hagamos será la solución para todo en nuestra vida. La vida te presenta  situaciones que uno debe superar. No seas impaciente con el futuro. Sé precavido y mira bien por donde caminas para que no te sorprenda algún obstáculo que te prive de tus metas . Disfruta de lo que tienes y haz el bien, que el futuro que tanto sueñas será bello cuando cuides bien tu presente. 

 DIMARTS

SABER CALCULAR

Expliquen que una vegada un home va enviar el seu jove fill a omplir un càntir al riu, i li va dir que tornés de seguida. El noi va obeir i es va encaminar cap el riu, mentre el seu pare l’observava de lluny. Aleshores va veure com el jovenet posava el càntir a sota d’un salt d’aigua, però era tanta la quantitat d’aigua que baixava, i tanta la força que portava, que no podia entrar en el recipient, perquè el coll i la boca d’entrada eren molt estrets. I quan el fill va tornar amb el càntir, el va ensenyar al seu pare: tenia aigua, però el coll se li havia trencat, perquè havia xocat diverses vegades contra la pedra, a causa dels cops rebuts per la força de l’aigua. Aleshores el pare li va preguntar: “¿Per què no has anat a un lloc més tranquil del riu i simplement hi has submergit el càntir per omplir-lo? ¿No has vist que en aquell salt l’aigua baixava amb massa força?”. -“Sí, pare -va contestar el noi-. Però és que volia omplir-lo el més ràpid possible, i pensava que així ho faria abans”.
Moltes vegades volem omplir-nos, i omplir el nostre temps, amb massa coses, i de forma massa accelerada, sense tenir en compte la nostra capacitat i les nostres possibilitats. O ho volem tot ja, de seguida, en el moment... I no tenim present que les coses necessiten un procés, que la precipitació no és una bona amiga, que també necessitem moments de calma, de tranquil.litat, de pensar les coses. Així evitarem haver-nos de lamentar per alguna cosa feta, de la qual després no estem satisfets, i no haurem de dir allò de “si ho hagués pensat millor...”.

DIMECRES

SHÉ - Adios mama video oficial HD

DIJOUS

EVITAR ACCIDENTS

Una persona que treballa en la construcció m’explica l’accident que va estar a punt de tenir amb una màquina: per pura casualitat no va estar enganxat per la màquina –de gran potència-, que l’hauria pogut arrossegar i destrossar-li alguna part del cos. Ho explica amb ganes, perquè s’ha salvat d’una bona desgràcia, i fa servir una expressió que s’utilitza en casos semblants: “He tornat a néixer”. I tot, segons explica, per un excés de confiança, per refiar-se massa, per no anar amb compte amb les mesures de seguretat que poden evitar un accident.
El respecte a un mateix passa també per preveure en què ens pot perjudicar a nosaltres mateixos les nostres actuacions. No cal ser unes persones que tenen por de tot i que a tot arreu es pensen que es faran mal, però tampoc unes persones imprudents que no calculen els riscos i tenen actuacions temeràries. Si la nostra persona ha de quedar perjudicada per una tonteria, és millor pensar-s’ho abans d’actuar. I quedi clar que he dit “per una tonteria”. Si alguna vegada tenim la mala sort de prendre mal per alguna “causa justa” (per exemple, ajudant o defensant algú), podem quedar fins i tot satisfets. Però jugar-se el tipus sense més ni més, o per coses que no valen la pena, no deixa de ser una imprudència estúpida. Hem de saber combinar la prudència amb el risc. Pensem bé, doncs, fins i tot a l’hora de jugar, però, sobretot, a l’hora de fer certs “experiments” amb bicicletes, amb motos, o, simplement, amb el nostre cos. Tinguem cura de la nostra persona, del nostre cos.

DIVENDRES

PROVERBIS ANTICS

 Una vaig obrir la Bíblia per llegir un exemple d’un dels tipus de llibres que la formen, d’aquells llibres que donen consells per portar una vida de seny. Era el llibre dels Proverbis, i el meu dit es va moure per un dels capítols agafats a l’atzar, i el primer que vaig veure va ser el proverbi següent: “El xafarder tot ho xerra; no tinguis tractes amb el bocamoll”. “Bocamoll” en castellà té una traducció que s’entén perfectament: “bocazas”. El consell està molt clar: no et relacionis amb aquelles persones que saps que tot ho xerren, si és que vols guardar amb una certa intimitat el que penses i el que fas. Vaig pensar que -vés per on- ens havia sortit una citació que venia molt al cas amb el que passa a vegades en algunes classes o en alguns grups d’entre nosaltres. Hi ha persones que tenen el costum de xerrar-ho tot, i sempre per embolicar a uns i altres. I, curiosament, al qui és bocamoll li costa corregir-se del seu “vici”, i els altres no n’aprenen mai, i continuen donant crèdit a tot el que diu. Us puc assegurar que va sortir aquest verset per pura casualitat, que no estava preparat. Igual que no estava preparat el següent proverbi, un que hi havia a la pàgina del costat, i on se’m van parar els ulls: “És un honor retirar-se d’una disputa; el neci sempre s’hi embolica”. Alguns tenen també la rara habilitat de trobar-se embolicats en totes les disputes, però perquè s’ho busquen. Una “retirada a temps” és sana, i honrosa, com ve a dir el text bíblic.
És curiós com fins i tot la casualitat a vegades ens fa veure coses importants. Però només les veurem si sabem estar atents. I també és curiós com unes coses escrites fa molts segles és com si estiguessin escrites per a nosaltres, perquè ens serveixen per a les nostres actituds actuals. I és que en la persona humana, malgrat tots els seus progressos i la seva evolució, hi ha sempre uns aspectes que es mantenen, tant de bons com de dolents. I després de segles i segles, mai no aprenem, i caiem en el mateix.

SABER CALCULAR

Expliquen que una vegada un home va enviar el seu jove fill a omplir un càntir al riu, i li va dir que tornés de seguida. El noi va obeir i es va encaminar cap el riu, mentre el seu pare l’observava de lluny. Aleshores va veure com el jovenet posava el càntir a sota d’un salt d’aigua, però era tanta la quantitat d’aigua que baixava, i tanta la força que portava, que no podia entrar en el recipient, perquè el coll i la boca d’entrada eren molt estrets. I quan el fill va tornar amb el càntir, el va ensenyar al seu pare: tenia aigua, però el coll se li havia trencat, perquè havia xocat diverses vegades contra la pedra, a causa dels cops rebuts per la força de l’aigua. Aleshores el pare li va preguntar: “¿Per què no has anat a un lloc més tranquil del riu i simplement hi has submergit el càntir per omplir-lo? ¿No has vist que en aquell salt l’aigua baixava amb massa força?”. -“Sí, pare -va contestar el noi-. Però és que volia omplir-lo el més ràpid possible, i pensava que així ho faria abans”.
Moltes vegades volem omplir-nos, i omplir el nostre temps, amb massa coses, i de forma massa accelerada, sense tenir en compte la nostra capacitat i les nostres possibilitats. O ho volem tot ja, de seguida, en el moment... I no tenim present que les coses necessiten un procés, que la precipitació no és una bona amiga, que també necessitem moments de calma, de tranquil•litat, de pensar les coses. Així evitarem haver-nos de lamentar per alguna cosa feta, de la qual després no estem satisfets, i no haurem de dir allò de “si ho hagués pensat millor...”.