ABRIL 3a setmana
¡ BON DIA: JUSTÍCIA !
DILLUNS
DIMARTS
Afortunats els nets de cor, serens de ment i alegres d'esperit, perquè coneixeran l'amor.
Afortunats els pobres, condemnats a estar privats fins i tot del necessari per a viure, i aquells que no se senten enganxats a res i estan plens d'esperança.
Afortunats els portadors d'esperança en els diferents racons del nostre món: perquè segur que esperen un món millor per a tots, el Regne promès a tots.
Afortunats els qui busquen aturar-se un moment, els qui busquen i troben un moment de silenci: perquè creixeran interiorment, acolliran i transmetran esperanza.
Afortunats els qui es conformen amb el que tenen ( sigui poc o molt), d'ells és el Regne
Afortunats els qui no odien a ningú, no insulten ni alcen la mà contra l'enemic, sinó que tenen compassió de qui sofreix i conserven la dolçor dels nens, perquè heretaran la terra.
Afortunats els qui obliden les ofenses, no condemnen al proïsme ni guarden rancor, perquè seran estimats.
Afortunats els qui sofreixen pels patiments aliens i per la maldad d'aquells que fan del poder una forma d'opressió, perquè seran consolats.
Afortunats els qui tenen fam de llibertat i senten cremada la seva gola per la set de justícia, perquè seran sadollats.
Afortunats els qui transformen la llança en una aixada, l'espasa en una forca, i el braç en una abraçada, perquè seran reconeguts com fills de la pau.
DIMECRES
TRISTES HISTÒRIES REALS “Em dic Savita i vaig néixer a un poble de l’Índia. Sempre hem estat pobres, però tenim el sol, la terra, els arbres i l’aigua del nostre riu, que ens permet conrear l’arròs i les verdures amb què ens alimentem. Des de molt petita he treballat amb la meva mare en les feines de la casa i del camp. No he anat mai a l’escola, igual que ella, que de petita treballava a les plantacions de te. Un dia van arribar al poble uns senyors que deien que eren representants d’una important fàbrica, i buscaven nens i nenes per treballar en la indústria tèxtil. Vaig pensar que si treballava amb ells podria viatjar a la ciutat i millorar la meva situació i la de la meva família. Aquells senyors van donar al meu pare una quantitat de diners, una part del que van dir que jo guanyaria. I, juntament amb altres nens i nenes, vaig sortir del poble. Després d’un llarg viatge vam arribar a una casa en el camp, on, des d’aquell moment, vam romandre en una habitació fosca, en la qual treballàvem, menjàvem i dormíem. Al teler hi havia treballant nens de totes les edats. El més petits tenien 6 anys. Tots estàvem durant 12 o 15 hores al dia, asseguts en bancs davant els telers, dels quals penjaven fils molt tibants, sobre els quals anàvem fent multitud de petits nusos. Havíem d’anar de pressa i sense equivocar-nos, perquè si ho fèiem malament ens pegaven i castigaven. Només paràvem dues o tres vegades al dia, i ni tan sols podíem posar-nos drets. Quan acabàvem la jornada, menjàvem una sopa de llenties i arròs i ens estiràvem al terra per dormir. Mai no em van pagar res. El patró deia que encara devia el que ell havia donat al meu pare. Si intentaves fugir, et lligaven al banc. Creia que la meva situació no tenia remei. Fins que un dia al vespre vam sentir molts passos al voltant de la casa. La porta es va obrir i va entrar un grup de desconeguts que van dir que ens venien a alliberar. Vam tenir la sorpresa que allí estaven els nostres pares. Havien denunciat aquell fet a l’autoritat local i havien avisat alguns periodistes. Al final ens van poder alliberar. Han passat alguns mesos des d’aquell dia. Ara treballo per l’organització que ens va alliberar i estic contenta perquè ajudo altres nens i nenes a superar situacions semblants a la que jo vaig viure. Tant de bo que ells també pugin començar aviat una nova vida i ser tan feliços com jo”. DIJOUS |
DIVENDRES
