MAIG  5a setmana

BON DIA: SERVEI !!!

DILLUNS

El servei 

Com moltes altres coses a la vida, adquirir i viure un valor, requereix disposició i repetició constant i conscient d'accions encaminades per aconseguir el propòsit.

Farem unes breus consideracions:

• Esforçar-nos per descobrir petits detalls de servei en el quotidià i el comú: ajudar a recollir els plats després de dinar, mantenir en ordre els efectes personals (sigui a casa o la feina  o a l’escola), cedir el pas o el lloc a una persona , portar documents o objectes en lloc d'esperar que algú vingui per ells ... hi ha múltiples

oportunitats i el realitzar cadascuna d'elles, ens capacita per fer un major esforç en endavant.

• Observa quantes coses fan els altres per la teva persona i sense que ho

demanis. Cadascuna d'elles pots convertir-la en un propòsit i una acció personal.

• Deixar de pensar que "sempre m'ho demanen a mi". Observa quantes vegades

et negues a servir, segurament moltes i freqüentment. Hi ha un doble motiu per a aquesta insistència, primer: que  ajudes poc,  i segon: s’espera un dia poder comptar amb tu.

Esperar a rebre atencions té poc mèrit i qualsevol ho fa, per servir eficaçment cal iniciativa, capacitat d'observació, generositat i viure la solidaritat amb els altres, fent tot allò que volem que facin per nosaltres, veient en els altres el nostre altre jo .

DIMARTS

L'ancià

Un autobús anava donant bots per un camí de terra i ple de sots en un poble del sud. En un seient hi anava un senyor d'edat que duia un pom de flors acabades de tallar. A l'altre costat del corredor hi havia una joveneta que mirava un cop i un altre les flors d'aquell home. A l'ancià li va arribar el moment de baixar i impulsivament va posar les flors a la falda de la jove. 

- M'he adonat que t'encanten les meves flors, va dir, i crec que a la meva esposa li agradaria molt que tu les tinguessis. Ara li vaig a dir que te les he donat.

La joveneta va acceptar les flors. Tot seguit va veure com l'ancià baixava de l'autobús i travessava la porta d'un petit cementiri allà mateix.

DIMECRES

Una lliçó del meu pare
La nostra família sempre ha estat dedicada als negocis. Els meus sis germans i jo treballem en el negoci del meu pare, a Mott, Dakota del Nord, un petit poble enmig de les prades. Comencem a treballar fent diferents feines, com treure la pols, arreglar les prestatgeries i empaquetar, després atenem els clients.

Mentre treballàvem i observàvem, vam aprendre que el treball era més que un assumpte de supervivència o per a fer una venda.

Recordo una lliçó de manera especial. Era poc abans de Nadal. Jo estava a segon de secundària i treballava per les tardes, organitzant la secció de les joguines.

Un nen de cinc o sis anys va entrar a la botiga. Portava un abric vell, marró, de punys bruts i esgrogueïts. Els seus cabells estaven esvalotats. Les seves sabates gastades, amb un únic cordó i trencat, em van dir que el nen era pobre - massa pobre com per a comprar alguna cosa -. Va mirar amb deteniment la secció de joguines, en prenia una i una altre, i acuradament les col·locava de nou en el seu lloc.

El meu pare va entrar i es va dirigir al nen. Els seus gran ulls blaus van somriure i un foradet es va formar en les seves galtes, mentre preguntava al nen en què el podia servir. Aquest va respondre que buscava un regal de Nadal per al seu germà. Em va impressionar que el meu pare el tractés amb el mateix respecte que a un adult. Li va dir que es prengués el seu temps i mirés tot. Així ho va fer.

Després de vint minuts, el nen va prendre amb cura un avió de joguina, es va dirigir al meu pare, i va dir:

- Quant val això, senyor?

- Quant tens? -va preguntar el meu pare.

El nen va estirar la seva mà i la va obrir. La mà, per aferrar el diners, estava solcada de línies humides de ronya. Tenia dues monedes de deu, una de cinc i dos centaus - vint-i-set centaus. El preu de l'avió elegit era de tres dòlars amb noranta-vuit centaus.

- És gairebé exacte, - va dir el meu pare -, Venda tancada!

La seva resposta encara ressona en les meves oïdes. Mentre empaquetava el regal vaig pensar en el que havia vist. Quan el nen va sortir de la botiga, ja no vaig advertir l'abric brut i esgrogueït, el cabell regirat i el cordó trencat. El que vaig veure va ser un nen radiant amb el seu tresor.

DIJOUS

L'alegria del que serveix

Hi ha un bonic conte d'una nena que, tot passant per un prat, veu una papallona clavada en un arç.

La nena l'allibera amb tota cura i la papallona alça el vol. 

Després dóna mitja volta i es converteix en una fada. 

- En premi a la teva bondat, vull concedir-te un desig-, diu a la nena. 

Aquesta ho pensa un moment i respon: - Vull ser feliç. 

La fada s'inclina, li diu unes paraules a cau d'orella i desapareix.

A mesura que la nena anava creixent, no hi havia enlloc ningú més feliç. 

Quan algú li preguntava el secret de la seva felicitat, ella somreia i deia: 

- Vaig escoltar les paraules d'un fada.

Quan va ser anciana, els veïns temien que pogués endur-se a la tomba el seu meravellós secret. - Explica'ns, si et plau, què et va dir el fada,- li suplicaven. 

I la velleta va respondre amb un somriure: 

- La fada em va dir que per molt segurs de si mateixos que semblessin, tots em necessitaven. 
I, sobretot, interessar-se sincerament pels altres. Descobrir que els que ens envolten "tenen dret" a veure'ns somrients quan s'apropen a nosaltres mendicant comprensió i amor.

DIVENDRES