DESEMBRE    1a setmana

 BON DIA : AMABILITAT !!!

DILLUNS

 DIMARTS      

                                                      DIMECRES                                                                         

TRACTE AMABLE

Aquell noi, de curta edat, anava amb la seva mare passejant pels carrers d’una capital; ells no eren de la capital, sinó d’un poble petit. La mare va observar que el seu fill anava saludant a tothom que es trobava de cara pel carrer, i li va dir -somrient- que allí no calia fer-ho, perquè no eren persones conegudes i no era cap falta d’educació si no ho feia. I és que el nen estava acostumat a saludar a tothom pels carrers del seu poble, perquè en ell totes les persones es coneixien, i el més normal en unes persones que es coneixen es saludar-se quan es troben, ni que sigui amb un “hola”, un “adéu” o un “bon dia”. A l’escola ens coneixem tots; mestres, alumnes i personal de servei no som desconeguts. I no costa res saludar quan ens veiem al començament o al final del matí o de la tarda. No costa res, i és un detall d’amabilitat, de bon tracte. El que a vegades costa una mica més és fer servir paraules amables amb els altres, però s’ha de fer un esforç, encara que a vegades costi: a tothom ens agrada que ens tractin o que ens diguin paraules amb amabilitat. Saludar i usar paraules amables són senyals de “tractar bé a tothom”. Sant Francesc de Sales, el sant que Don Bosco va agafar com a patró dels seus salesians, afirmava: “No hi ha res que animi i ajudi tant els altres com un tracte amable i ple d’amor”. La bona convivència en un grup depèn en gran part d’aquests senzills comportaments.

                                               DIJOUS                                                                         

      

                                          DIVENDRES                                                   

PARAULES AMABLES

Anem amb metro. Els nois i les noies del grup van contents, jugant i parlant, i la seva alegria els fa cridar més del compte. A alguna persona del costat li molesta el to de veu, i el que fa és cridar encara més per dir-los que callin. La gent queda estranyada, i el grup de nois i noies al final calla, però es nota un ambient tens entre els qui van en el vagó. No ha agradat la manera de dir que el to de veu molestava. D’escenes com aquesta segurament en coneixerem moltes. Però també en veiem d’altres, on alguna persona fa servir altres sistemes. Per exemple, la senyora que, en un dia de pluja en la parada de l’autobús, es dirigeix a un home que està fumant i li diu, de forma amable, que li molesta molt el fum, i que si no podria deixar de fumar. El senyor li contesta amb un “disculpi” i apaga la seva cigarreta. 

L’amabilitat ens ajuda a ser més persones i a crear un bon ambient al nostre voltant. No costa res dir les coses amb paraules amables. Una paraula amable pot ser més efectiva que mil crits, i pot convertir-se en una lliçó impossible d’oblidar. Moltes vegades hem pogut experimentar que amb una paraula amable hem arribat al cor d’aquella persona que ens estava cridant, o que estava enfadada, i hem aconseguit que es calmés i que desaparegués l’ambient de tensió que s’havia creat entre els dos, o en el grup. Unes paraules amables mai no fan mal i sempre poden ajudar a suavitzar l’ambient i les relacions. 

                                                  NOVEMBRE 5na setmana

BON DIA:COMPRENSIÓ !!!

DILLUNS

 DIMARTS

LLARGA PEREGRINACIÓ

Fa uns anys sortia en un diari regional la notícia d’una noia japonesa que va viatjar des de Tokio fins a Santiago, per a poder abraçar l’apòstol Sant Jaume, al sepulcre del qual s’encaminen tantes i tantes persones que peregrinen des de molts llocs del món. El cas d’aquesta noia japonesa, en principi, no seria massa especial. Però sí que ho és si considerem que es tractava d’una noia invident, que viatjava acompanyada de la seva gossa, que li feia de guia. De tren en tren, d’autobús en autobús, no va trobar cap obstacle especial. Després del seu viatge-peregrinació havia de retornar al seu país i al seu treball d’assistenta social: “Ajudo persones que no senten o que no s’hi veuen, com jo. També algunes que tenen altres problemes físics”, li deia al periodista mentre acariciava la seva gossa. Aquell viatge era el segon que feia, i per això tenia moltes anècdotes per explicar, algunes una mica desagradables: “Una vegada no em van deixar pujar a un autobús amb la meva gossa, i mai no he entès per què. Però no va passar res, perquè vaig parlar amb el cap de l’estació, tot va quedar solucionat i al final la meva gossa em va acompanyar. Una altra vegada no em van deixar pujar a la Torre d’Hèrcules amb la gossa. Vaig quedar molt trista, però no vaig poder solucionar res. Espero que aquesta vegada sí em deixin”.
A vegades observem en algunes persones comportaments que no entenem, o amb els quals no estem d’acord. Prohibir l’entrada a un lloc a una noia invident que ve des del Japó, només perquè va amb la seva gossa, ens pot semblar fins i tot una mica inhumà. Això pot passar, com hem dit moltes vegades, quan no som capaços de posar-nos en la situació de l’altra persona. Si sabem entendre la situació dels altres, ens explicarem per què actuen d’una manera determinada, i segurament arribarem a ser més respectuosos amb ells.

DIMECRES

L’OSTRA I EL PEIX

Vet aquí la història d’una ostra i d’un peix. L’ostra vivia en les aigües tranquil·les d’un fons marí, i la seva bellesa cridava l’atenció dels animals que passaven per aquell lloc. Un dia va passar-hi un peix, que de seguida es va sentit atret per l’ostra, i va tenir un gran desig de conèixer-la. I sense pensar-s’ho dos cops s’hi va apropar de manera brusca i ràpida... Però l’ostra es va tancar, també de forma brusca i ràpida. El peix intentava fer força amb les seves aletes, perquè volia obrir aquell animal que havia conegut. Però l’ostra es tancava cada vegada més. El peix, aleshores, va provar amb una altra tàctica: amagat, i sense fer soroll, esperaria que l’ostra estigués distreta. Però aquesta era molt sensible, s’adonava de cada moviment del peix quan volia acostar-se, i es tancava. El peix, quan més ho intentava, menys ho aconseguia, i més es desesperava. No entenia perquè l’ostra no li feia cas: no volia fer-li cap mal, només volia comunicar-se amb ella, explicar-li els seus sentiments i els seus problemes. Al final va decidir demanar ajuda, i la va trobar en llibres i en persones que entenien sobre el tema. D’aquesta manera va saber com tractar les ostres, va saber que no els agraden els moviments bruscos de l’aigua, i que només s’obren quan l’ambient és tranquil... Va aprendre que no els agraden els atacs ni les intromissions, només els moviments suaus... I que els agrada que les acceptin tal com són, que les valorin... A més, i gràcies als consells dels experts, va ser capaç d’entendre el llenguatge de les ostres, de saber quins eren els seus pensaments i els seus sentiments. Finalment, després de llargues setmanes d’observació, el peix va poder gaudir de la bona relació amb aquella companya del fons del mar.
Nosaltres, com el peix, hauríem d’intentar aprendre a conèixer els altres, a posar-nos en el seu lloc, a tractar-los com a persones que són... No és fàcil, ni molt menys. Però això ens ajudaria a tots a ser més persones, i ens faria guanyar en humanitat.

DIJOUS

DIVENDRES

TENIR O NO TENIR

Aquell ric industrial es va quedar parat quan a la platja va veure un pescador tranquil·lament estirat descansant al costat de la seva barca. “¿Com és que avui no ha sortit a pescar, bon home?”. El pescador li va contestar: “Perquè ja he pescat bastant”. “¿I per què no pesca més del que necessita?”, va insistir l’industrial. “No em fa falta; no sé què hi guanyaria”. I la resposta va ser: “Segurament guanyaria més diners; i així podria posar un motor nou a la barca, d’aquesta forma podria anar a pescar a aigües més profundes, pescaria més, compraria xarxes noves, i amb tot això encara guanyaria més diners. Vagi a saber si aviat no podria comprar alguna barca més, i arribaria a ser tan ric com jo... Aleshores podria seure, descansar i fruir de la vida...” Quan el ric va acabar, el pescador se’l va mirar i li va dir: “¿I què creu que estic fent ja?”

També nosaltres podem tenir l’actitud d’aquesta persona rica, que ambiciona cada vegada més, i que es pensa que tenint més és quan serà feliç de veritat. Posar la il·lusió en tenir cada vegada més pot conduir a una trampa, perquè no sempre això porta a la veritable felicitat.

Testimoniatge de la Mare Teresa de Calcuta sobre l'opció pels pobres. 

-" Fa unes setmanes, dos joves van venir a casa nostra per oferir-me molts diners per donar menjar a la gent. A Calcuta donem menjar a 9 mil persones al dia."

-" Volien que els diners es destinessin per alimentar aquesta gent. 

Els vaig preguntar: “D'on han tret tants diners?

Ells em van respondre: Ens acabem de casar fa dos dies. Abans del casament vam decidir que no compraríem vestits per a la cerimònia ni per a la festa. Volem donar-vos els diners”.

                                                     NOVEMBRE 4a setmana

BON DIA: COMPARTIM !!!

DILLUNS

L’AMPOLLA D’AIGUA

En un supermercat hi havia una ampolla d'aigua molt egoista. Sempre volia el millor per a ella: la millor etiqueta, la millor secció, el millor prestatge i estar ben neta i a primera fila, perquè tothom la contemplés... Mai no se li acudia fer res per als altres.
Un dia, una persona la va agafar per a comprar-la, la va posar al cistell i se la va endur a casa. L'ampolla estava molt enrabiada: no volia marxar del seu prestatge i deixar aquell lloc tan privilegiat a una altra. A més, quan va veure que algú l’anava a obrir per beure’n aigua, l'ampolla s’hi va resistir: no volia donar a beure aigua a ningú. Per més força que feien, no aconseguien obrir-la. I, com que no van poder-la fer servir, la van tornar al supermercat i la van canviar per una altra.
La van tornar a posar al prestatge, i a poc a poc, va aconseguir anar a parar al millor lloc, a primera fila, per tal de ser admirada per tothom qui passava. Però, evidentment, la van tornar a comprar. I un altre cop va passar el mateix: com que no la podien obrir, la van tornar al prestatge. I la vida d'aquella ampolla era anar fent anades i vingudes, perquè l'únic que pretenia era estar en un bon lloc i ser admirada.
Amb el pas del temps, l'ampolla va superar la data de caducitat sense ser consumida. L'aigua que contenia va començar a perdre transparència i, al cap d'un temps, ja no es podia beure. Els empleats del supermercat la van retirar i la van llençar a les escombraries.
Aquella ampolla no havia servit per a res. No havia donat la seva aigua per calmar la set de ningú. Ara, perduda enmig de les escombraries, se’n lamentava en va. S'adonava que tot el que no es dóna a temps es fa malbé. Però ja era massa tard per a rectificar.

DIMARTS

DIMECRES

EL PES D’UNES MONEDES

En aquell poble tothom era un bon nedador. Al costat seu passava un riu important, i tots els habitants del poble estaven acostumats a l’aigua des de petits. Una vegada el cabal del riu va pujar de manera inesperada. Una barca que transportava sis persones naufragà. Els passatgers començaren a nedar cap a la riba. Un d’ells semblava que no avançava gens, tot i que estava nedant amb totes les seves forces. Els seus companys li van dir:

-Tu ets millor nedador que tots nosaltres; per què et quedes enrera?

-Perquè porto lligat el cinturó un sac amb monedes, i això pesa molt -contestà ell.

I els altres li van dir:

-Per què no les llences?

Sense contestar, l’altre va fer que no, movent el cap, perquè del cansament ja no podia ni parlar. Els qui ja havien arribat a la riba li cridaren:

-Ets un beneit! No siguis tossut, que t’ofegaràs! I si t’ofegues, ja ens explicaràs de què et serviran els diners.

I va tornar a fer que no amb el cap. Poc després els altres van veure com les aigües se l’emportaven riu avall.

Nosaltres podem veure que hi ha coses que ens són perjudicials, que no ens van bé (perquè ho hem comprovat, perquè ho hem vist en altres, o perquè ens ho han advertit). Malgrat això no volem desfer-nos d’elles i hi continuem “enganxats”. Aquestes coses poden ser objectes, situacions, comportaments, fins i tot poden ser persones.

DIJOUS

DIVENDRES

Demà, 22 de novembre se celebra el Dia de la Música en honor de Santa Cecília, la seva patrona. Durant segles, aquesta diada es commemorava amb una processó amb tota clase d'instruments. 

Segons la tradició cristiana, Santa Cecília va morir màrtir l'any 230. Santa Cecília era una jove doncella que predicava el cristianisme pels carrers de Roma. Valerià i Tiburci, els seus germans i seguidors, van ser arrestats i decapitats, perquè el cristianisme estava prohibit i perseguit. Cecília va enterrar cristianament els cadàvers, raó per la qual també va ser detinguda i forçada a renegar de la seva creença en Déu. Davant les negatives de la donzella, Almaci va ordenar que morís ofegada a casa seva. Els guàrdies romans van preparar una gran foguera amb la intenció d’asfixiar la jove, però segons explica la llegenda la santa va passar dos dies tancada a casa cantant alegrement enmig d’una fumera insuportable. Finalment, va ser decapitada.

Durant més de deu segles Santa Cecília va ser una de les santes més venerades pels cristians, i l’any 1594 va ser nomenada Patrona de la Música pel Papa Gregori XIII. El dia del seu naixement va esdevenir Dia de la Música.

TENIR O NO TENIR

Aquell ric industrial es va quedar parat quan a la platja va veure un pescador tranquil·lament estirat descansant al costat de la seva barca. “¿Com és que avui no ha sortit a pescar, bon home?”. El pescador li va contestar: “Perquè ja he pescat bastant”. “¿I per què no pesca més del que necessita?”, va insistir l’industrial. “No em fa falta; no sé què hi guanyaria”. I la resposta va ser: “Segurament guanyaria més diners; i així podria posar un motor nou a la barca, d’aquesta forma podria anar a pescar a aigües més profundes, pescaria més, compraria xarxes noves, i amb tot això encara guanyaria més diners. Vagi a saber si aviat no podria comprar alguna barca més, i arribaria a ser tan ric com jo... Aleshores podria seure, descansar i fruir de la vida...” Quan el ric va acabar, el pescador se’l va mirar i li va dir: “¿I què creu que estic fent ja?”

També nosaltres podem tenir l’actitud d’aquesta persona rica, que ambiciona cada vegada més, i que es pensa que tenint més és quan serà feliç de veritat. Posar la il·lusió en tenir cada vegada més pot conduir a una trampa, perquè no sempre això porta a la veritable felicitat.

                                             NOVEMBRE 3a  setmana

BON DIA:  BONDAT !!!

DILLUNS

QUÈ ÉS LA BONDAT?

La teoria més o menys escrita ens descriu la bondat com una actitud positiva i constructiva cap els altres, cap als éssers vius i les coses. La inclinació natural, gens forçada, cap el bé, qualitat associada al caràcter bondadós.
Plató considera que cometre una injustícia és pitjor que patir-la, ja que empobreix l’ànima… i això és el pitjor que li pot passar a l’ésser humà.
Kant parla de bona voluntat. Exercir una actitud bondadosa a partir d’aquest esperit, d’aquesta posició front la vida.
La bondat es construeix a partir dels valors i la moral. Es un procés educatiu, on l’entorn té una notable incidència.
Hi ha qui defensa que escollim la bondat quan deixem de creure que són els altres els culpables dels nostres mals….

DIMARTS

DIMECRES

DIJOUS

DIVENDRES

EL SAMURAI I EL MONJO

 Segons narra un antic relat japonès, un bel·licós samurai va desafiar en una ocasió a un mestre zen que expliqués el concepte de cel i infern. Però el monjo va respondre amb desdeny:
- No ets més que un talòs. No puc perdre el temps amb individus com tu!"
Ferit en el fons del seu ser, el samurai es va deixar portar per la ira, va desembeinar la seva espasa i va cridar:
- Podria matar-te per la teva impertinència.
- Això - va dir el monjo amb calma, "és l'infern"
Desconcertat en percebre la veritat en el que el mestre assenyalava respecte a la fúria que el dominava, el samurai, es va asserenar, va embeinar l'espasa i es va inclinar, agraint al monjo la lliçó.
- I això - va afegir el monjo - és el cel. 

BONDAT

Els deu manaments del  meu pare es resumeixen en un: fes bondat. Tres síl·labes, només.
Dues paraules, aparentment carrinclones, però plenes de significat.
Fes bondat, pel meu pare volia dir:

Estudia,

Estigues contenta,

Si beus no condueixis.,

Estima amb precaucions sanitàries,

No fumis,

No et droguis,

No pugis en moto,

No facis mal a res ni ningú.
Pots anar sola pel bosc i la ciutat.

Pots obrir la porta als desconeguts.

Pots manifestar-te pacíficament.

Pots tornar a casa a qualsevol hora...però fes bondat

.
Éra l’unica cosa que em demanaves, pare. Em vas posar seny i llibertat a la mateixa motxila que he transmès als teus néts.
Quasi he complert del tot. Però t’he de confessar, pare, .. que sóc motera!

                                         NOVEMBRE 1a setmana

   4 de novembre DIA INTERNACIONAL CONTRA   

   LA VIOLÈNCIA I L'ASSETJAMENT A L'ESCOLA  

DIMARTS

DIMECRES

DIJOUS

DIVENDRES