ABRIL  3a setmana

FE - CREENCES

DILLUNS

L'home sense rostre (verídic)

Fa uns anys a un treballador se li va presentar l'oportunitat de millora la seva ocupació i per això va emigrar amb la seva família des de New York fins a Austràlia. En la família d'aquest home, hi havia un jove molt ben plantat, el seu fill, qui tenia aspiracions de convertir-se en un famós trapezista d'algun circ o ser un gran actor.

El jove, mentre esperava que arribés la seva oportunitat amb algun circ o fins i tot fer d'ajudant de qualsevol escenari, treballava en els embarcadors locals, que vorejaven els pitjors sectors de la ciutat.

Caminant a casa, una tarda, aquest jove va ser atacat per cinc delinqüents que el volien robar. En lloc de donar-los els diners que portava, el jove es va resistir. No obstant, els cinc malfactors el van sotmetre amb facilitat i van procedir a colpejar-lo salvatgement. Amb les bótes i manyoples d'acer van pegar el seu rostre i tot el seu cos, deixant-lo mig mort.

Quan la policia el va trobar tirat al camí, van assumir que ja estava mort i van cridar a la camioneta de la funerària. En el trajecte cap a la funerària un dels policies el va sentir respirar roncament buscant aire i immediatament el van traslladar a la unitat d'urgències de l'hospital.

Quan va ser col·locat en una de les lliteres, una de les infermeres va mencionar amb horror que aquest jove ja no tenia rostre. Els seus ulls havien estat colpejats terriblement, el seu crani, les seves cames i els seus braços estaven fracturats, el seu nas estava, literalment, penjant de la cara, totes les dents havien desaparegut i els ossos de la mandíbula van ser separats de l'estructura del crani.

Encara que va salvar la vida, es va passar un any a l'hospital. Quan finalment va sortir de l'hospital, el seu cos havia curat de les ferides, però tenia un rostre d’aspecte monstruós que produïa rebuig a tots els que el miraven. Ja no era aquell jove ben plantat que tots havien admirat.

Quan el jove va començar a buscar treball va ser rebutjat repetidament en tot arreu a causa de l’aspecte repulsiu de la seva imatge. Algú li va suggerir que s'afegís al circ amb el nom de "L'Home sense Rostre". Ell va haver de fer això per un temps. Així i tot, seguia sent rebutjat i quasi ningú volia acostar-se o acompanyar-lo. Va tenir pensaments suïcides. La situació no va canviar en cinc anys.

Un dia aquest jove va passar davant d'una església i buscant quelcom de pau, va entrar. Després d'escoltar els seus laments un sacerdot se li acosta. Va sentir molta llàstima per ell i el va portar fins a la rectoria on van parlar una llarga estona.

El sacerdot es va impressionar tant amb aquest jove que li va dir que faria tot el que estigués al seu abast per a ajudar-lo a restaurar el seu rostre, la seva dignitat i la seva vida, sempre que el jove fes la promesa de convertir-se en un cristià exemplar i que confiés que la pietat de Déu l'alliberaria d'aquest turment.

El jove va assistir, des de llavors, cada dia als serveis religiosos on li agraïa a Déu el salvar-li la vida i li demanava, tan sols, que li donés pau mental i la gràcia per a convertir-se en el millor home que ell pogués arribar a ser als ulls de Déu.

El sacerdot, a través dels seus contactes personals, va aconseguir els serveis del millor cirurgià plàstic a Austràlia. No cobraria res al jove, pel fet que el doctor era un gran amic del sacerdot. El doctor també es va impressionar en veure que el jove mirava ara a la vida amb alegria, esperança i amor a pesar de l'horrible experiència que patia.

La cirurgia va ser tot un èxit. Se li va fer també el millor treball de reconstrucció dental. El jove es va convertir en tot el que li va prometre a Déu que seria. Es va casar i va tenir fills. A més va aconseguir un èxit impressionant en una carrera en què sens dubte hagués sigut l'últim a trobar èxit si no hagués estat per la fe  i l'amor de les persones que es preocupaven per ell.

Aquesta experiència ell la va fer pública. El jove era MEL GIBSON, i la seva vida ha servit d'inspiració per a la pel·lícula "L'home sense rostre", que ell mateix va produir.

DIMARTS

CREU PESADA

Un jove, ja no podia més amb els seus problemes. Va caure de genolls, pregant: "Senyor, no puc seguir. La meva creu és massa pesada".
El Senyor, com sempre, va acudir i li va contestar: "Fill meu, si no pots portar el pes de la teva creu, guarda-la dins d'aquesta habitació. Després, obre l'altra porta i tria la creu que tu vulguis". El jove va sospirar alleujat. "Gràcies, Senyor", va dir, i va fer el que li havia dit.

A l' entrar, va veure moltes creus, algunes tan grans que no podia veure la part de dalt. Després, va veure una petita creu recolzada en un extrem de la paret. "Senyor", va murmurar, "vull aquesta", va dir assenyalant-la. I el Senyor va contestar: "Fill meu, aquesta és la creu que acabes de deixar".

DIMECRES

L'alpinista

Es diu que un alpinista, il·lusionat per conquerir l'Aconcagua, va iniciar la seva travessia, després d'anys de preparació, però volia la glòria només per a ell, per tant va pujar sense companys.

Va iniciar l'ascens , se li va anar fent tard,  i no s’havia  preparat per a acampar, sinó que va continuar pujant decidit a arribar al cim, fins que es va fer fosc.

La nit va caure pesadament a la muntanya, ja no es podia veure absolutament res. Tot era negre, visibilitat zero, no hi havia lluna i les estrelles s'amagaven darrera els núvols.

Pujant per un penya-segat, a només 100 metres del cim, va relliscar i va caure al precipici… queia a una velocitat vertiginosa, només podia veure ràpides taques més fosques que passaven i la terrible sensació de ser engolit per la gravetat.

Seguia caient…en aquests angoixats moments, li van passar per la ment tots els moments de la seva vida, ell pensava que anava a morir, no obstant, de cop va sentir una estirada molt forta que quasi el parteix en dos…

Sí, com tot alpinista experimentat, havia clavat estaques de seguretat amb cadenats a una llarguíssima soga i allò el tenia agafat per la cintura.

En aquests moments de quietud, suspès pels aires, no li va quedar més que cridar: "AJUDA'M, DÉU MEU", "AJUDA'M, "…

De sobte una veu greu i profunda dels cels li va contestar: Què vols que faci?

- "Salva'm, Déu meu".

- Realment creus que et puc salvar?

-"Per descomptat, que si"

LLAVORS TALLA LA CORDA QUE ET SOSTÉ!…

Va haver-hi un moment de quietud i silenci. L'home es va aferrar més a la corda, però no la va tallar.

Explica l'equip de rescat que al dia següent van trobar penjat a l'alpinista congelat, mort, agafant amb força la corda amb les seves mans…A DOS METRES DE TERRA…

DIJOUS

Desgràcia o benedicció

En un petit poble vivia un vellet amb el seu fill de 17 anys. Un dia, l'únic cavall blanc que tenien i treballava va trencar la reixa i se'n va anar amb altres cavalls salvatges. La gent del poble murmurava: "quina desgràcia la seva, senyor Cipriano!", i ell, tranquil, contestava: "potser una desgràcia o potser una benedicció".

Dies després, el cavall blanc va tornar amb un magnífic cavall salvatge, i la gent saludava l'ancià dient-li: "quina benedicció!", a la qual cosa el senyor Cipriano replicava: "potser una desgràcia o potser una benedicció".

Al cap d'uns quants dies, el fill adolescent, mentre muntava el cavall salvatge per a domar-lo, va ser derrocat i es va fracturar una cama, arran de la caiguda va començar a coixejar, i la gent li deia a l'ancià; "quina desgràcia la seva, bon home", a la qual cosa ell replicava: "potser una desgràcia o potser una benedicció".

Dies després va començar la guerra i tots els joves del poble van ser portats al front de batalla, menys el fill del senyor Cipriano per què anava coix i tota la gent del poble saludava l'ancià i li comentava: "quina benedicció la seva, senyor Cipriano!".

I ell, amb la seva fe indestructible, va contestar una vegada més dient: "només Déu ho sap, potser una benedicció o potser una desgràcia".

DIVENDRES

Petjades a la sorra
 Una nit un home va tenir un somni on caminava per la platja al costat del Senyor. Al cel es veien reflectides escenes de la seva vida. Davant de cada escena veia a la sorra dos parells de petjades: les seves i les del Senyor.
Després que passés davant d'ell l'última escena del seu somni, es va tornar a mirar les petjades a la sorra. Va notar que en moltes ocasions, al llarg de la seva vida, només hi havia un parell de petjades. Es va adonar que havia succeït en els moments més tristos i foscos de la seva vida.
Allò el va torbar molt, i li va dir al Senyor:
"Senyor, vas dir que una vegada que decidís seguir-te, caminaries amb mi fins al final. Tanmateix he notat que en els moments més difícils de la meva vida només es veuen les empremtes de dos peus. No entenc per què m'abandonaves quan més et necessitava".
El Senyor li va respondre:
"Fill!, benvolgut fillet meu; jo t'estimo i mai no t'abandonaria. En els teus moments de prova i patiment, quan veus que només hi ha dues petjades, era perquè jo et portava en braços".

NOVEMBRE  1ª Setmana  

AUTOESTIMA

DILLUNS

Ahir va ser Tots Sants i avui és el dia dels Fidels Difunts, aquesta  és una festa dedicada al record dels avantpassats, al record dels nostres morts. Un dels costums d'aquesta celebració és la visita als cementiris, la menja de castanyes i l'elaboració de panellets. Amb el temps,  s'ha transformat la festa, com el Halloween, que fan de Tots Sants una festa lúdica.

Els costums de les persones canvien i es preparen per als mesos de fred i fosca creixent. La natura, després de l'esclat de l'estiu, entra en un temps de mort aparent: les fulles dels arbres cauen, no hi ha flors i les plantes semblen adormides. No és estrany que des de l'antiguitat moltes cultures haguessin instituït en aquest moment una festa en record dels difunts.

La motivació de la festa ha canviat molt els darrers anys. La mort era, per als nostres avantpassats, un fet inevitable i natural. La mort dels vells s'acceptava, doncs, amb menys dramatisme que les morts accidentals o les de persones joves. Era, en tot cas, un fet quotidià. La gent moria a casa, acompanyada pels familiars, grans i petits, i pel veïnat. La vetlla del mort tenia lloc al domicili i els seguicis funeraris sortien de la porta de casa.

No obstant això, la societat actual ha deixat de tenir una relació propera amb la mort quotidiana. La mort natural ha esdevingut una cosa que s'amaga, que succeeix fora de l'entorn diari, que pot passar desapercebuda per als infants. Les morts catastròfiques, en canvi, se'ns mostren contínuament als mitjans de comunicació.

Perdut el sentit sagrat dels avantpassats, els difunts esdevenen bàsicament personatges de fantasia que fan por: morts vivents, esperits i fantasmes. Una celebració que més que recordar els difunts  juga amb la mort , per fer-la més asumible i no tant tràgica.

DIMARTS

ESPORTISTA ATÍPIC
Expliquen que era un noi bon esportista, àgil, sa... Però primer de tot, era un bon company. S’ho passava bé participant en tot, i no tenia problema en donar un cop de mà a qualsevol. Era bastant callat, però es notava quan no hi era. Li demanaven ajuda per a qualsevol cosa, era amic de tots... Potser per això un dia, en una cursa de competició, quan anava segon i a pocs metres ja de la meta, va veure caure amb cara de dolor el qui anava primer, i no va pensar en el seu triomf ni en els aplaudiments, sinó només en el company que havia caigut; s’atura, l’ajuda a aixecar-se, i mentrestant un altre arriba primer a la meta.
Després li van preguntar per què s’havia parat, com havia estat tan idiota. I ell, amb cara de satisfacció, repetia una i una altra vegada: “Què importa? Els aplaudiments dels altres duren un moment... Prefereixo estar content amb mi mateix”.
Una actuació que no tots hauríem tingut igual; i una resposta clara i convençuda: Prefereixo estar content amb mi mateix... És la satisfacció de saber que has fet el que havies de fer, encara que hagis renunciat a coses que per a molta gent són importantíssimes. Una bona lliçó per a tots nosaltres.

DIMECRES

VEURE LA PART POSITIVA

Aquella noia tenia la impressió que tothom amb qui tractava estava content i feliç, menys ella. Les seves millors amigues, els companys de classe que més admirava, els del grup del centre juvenil, la seva germana... tothom li semblava més o menys feliç, però ella veia que estava passant una llarga temporada en què no se’n sentia gens, de feliç. La confiança que tenia amb la seva tutora li va permetre anar a parlar amb ella sobre el tema.
- Per què els meus millors amics i amigues sembla que són feliços i jo no? –va dir a la tutora. I aquesta li va contestar:
- Segurament és que aquestes persones amigues teves han après a veure en tot la part bona i la part positiva.
-I com és que jo no puc veure-ho, això? Com és que em costa tant veure en tot la part bona i positiva?
La tutora la va mirar als ulls amb afecte i li va dir una veritat de la qual estava convençuda:
- Mai no podràs veure fora de tu el que no ets capaç de veure en el teu interior. Et conec una mica, i tu ets una persona amb qualitats, tens coses positives, bones... però no les saps veure, no te les creus. I això fa que no estiguis tan contenta i tan feliç com voldries. Però no t’amoïnis: a tots ens ha passat i ens passa de tant en tant, tots hem d’anar aprenent. Tu també aniràs aprenent. Si vols, saps que puc ajudar-te.
La noia va agrair a la seva tutora el que li havia dit. De moment, ja tenia prou amb això: volia pensar-hi una mica més. Quan la noia ja marxava, després d’acomiadar-se fins a la classe del dia següent, va sentir que la tutora la cridava i li deia:
- Potser et sona estrany, però no és cap bajanada... ESTIMA’T!
Aquella paraula, que en un primer moment li va semblar certament estranya, va ressonar en el seu interior i la va acompanyar durant una bona part del que quedava de dia... I va tornar a casa una mica més contenta.

DIJOUS

 T’AGRADES?
Aquesta és una faula clàssica, i l’explico tal qual, sense canviar res. Segurament el seu contingut ens pot suggerir alguna cosa. La faula diu així: “Vet aquí que un jove cérvol estava bevent aigua en una font, i en l’aigua, com en un mirall, veia la seva imatge reflectida, i estava tot cofoi contemplant-la. La part del seu cos de la qual estava més satisfet eren les banyes, grans i boniques, que feien molt bella la seva figura. Però no li agradaven gens les seves cames, que les trobava massa primes i massa llargues. Mentre estava encantat mirant la seva imatge, va sentir la veu d’un caçador i els crits dels seus gossos. Com que va notar que ja estaven a prop, i fent ús de la rapidesa de les seves cames, va fugir corrents i es va poder escapar dels seus enemics. Però quan va entrar en el bosc la seva mala sort va fer que se li enganxessin les banyes en unes branques, de manera que va quedar atrapat, sense poder-se moure. I estant així, immòbil, va poder ser fàcilment agafat pel caçador. Aleshores el cérvol va canviar d’opinió sobre la seva figura: el que abans més li agradava (les banyes) ara ho trobava inútil i perjudicial; i el que abans el deixava menys satisfet (les cames) ara ho veia com la cosa més valuosa i útil”.
Atenció, perquè moltes vegades ens podem enganyar en l’apreciació que tenim sobre el nostre cos i el nostre aspecto. Atenció amb no “obsessionar-nos” perquè no “ens agradem”. Hem d’aprendre a valorar-nos com som, a estimar-nos com som. Segons com, podem cometre molts errors intentant canviar la nostra imatge, perquè no ens agrada. Atenció: ESTIMA’T!

DIVENDRES

ACTITUD POSITIVA (Autoestima)

OCTUBRE    4a setmana

RESPONSABILITAT

DILLUNS

CANVIAR JO PERQUÈ CANVIÏ EL MÓN

El sufi Bayazid diu sobre si mateix:
”De jove jo era un revolucionari i la meva pregària consistia a dir a Déu:
"Senyor, dóna'm forces per a canviar el món"
A mesura que vaig ser adult i vaig caure en el compte que m'havia passat mitja vida sense haver aconseguit canviar a una sola ànima, vaig transformar la meva pregària i vaig començar a dir:
"Senyor, dóna'm la gràcia de transformar a quants entren en contacte amb mi. Encara que només sigui a la meva família i als meus amics. Amb això em dono per satisfet"
Ara, que sóc gran i tinc els dies contats, he començat a comprendre l'estúpid que he estat. Ara la meva pregària és la següent:
"Senyor, dóna'm la gràcia de canviar-me a mi mateix"
Si jo hagués fet sempre aquesta pregària, no hauria malgastat la meva vida”.

DIMARTS

Buenas Vibraciones - Proyecto de responsabilidad

  

DIMECRES

D’UNA EN UNA

En una posta de sol, un amic nostre anava caminant per una deserta platja mexicana. Mentre caminava va començar a veure que, en la distància, s'apropava un altre home. A mesura que avançava, va advertir que era un nadiu i que anava inclinant-se per a recollir alguna cosa que després llançava a l'aigua. Una vegada i una altra llançava amb força aquestes coses a l'oceà.

Al ser més prop, el nostre amic va observar que l'home estava recollint estrelles de mar que la marea havia deixat en la platja i que, una per una, tornava a llançar-les a l'aigua. Intrigat, el foraster es va aproximar a l'home per a saludar-lo.

- Bona tarda, amic. Venia preguntant-me què és el que fa.

- Estic retornant estrelles de mar a l'oceà. Ara la marea està baixa i ha deixat sobre la platja totes aquestes estrelles de mar. Si jo no les retorno al mar, es moriran per falta d'oxigen.

- Ja entenc - va replicar el meu amic -, però sobre aquesta platja deu haver milers d'estrelles de mar. Són masses, i el més probable és que això estigui succeint en centenars de platges al llarg d'aquesta costa. No s'adona que és impossible que el que vostè pot fer sigui de debò important?

El nadiu va somriure, es va inclinar a recollir un altra estrella de mar i, mentre tornava a llançar-la al mar, va contestar:

- Per cada una d'elles, sí que és important!

DIJOUS

VIDEO RESPONSABILIDAD

OCTUBRE 3a setmana

RESPECTE

DILLUNS

LA NIT I EL DIA

Un gran mestre va preguntar als seus alumnes si sabrien dir quan acabava la nit i quan començava el dia. Un d'ells respongué: "quan veus un animal a distància, i pots distingir si és una vaca o un cavall".
-"Doncs, no", digué el mestre. I un altre alumne digué: "Quan mires un arbre a distància i pots distingir si és un cirerer o un pomer."
-"Tampoc", digué el mestre. "Està bé", li van dir els alumnes, "explica-ho tu."
-"Quan mires un home al rostre i reconeixes en ell el teu germà; quan mires una dona a la cara i hi veus una germana. Si no ets capaç de fer això, sigui l'hora que sigui, per a tu és de nit".
Què creieu que ens està recomanant aquest conte? Doncs, la recomanació que ens fa és una de molt important en la nostra vida de cada dia: el RESPECTE.
Respecte als companys, respecte i sobretot estimació. I això vol dir que quan tractem amb els companys ho hem de fer sense buscar els defectes; ans al contrari, tractar amb respecte i estimació vol dir saber veure en ells totes les coses positives. Si fem això sabrem distingir el dia de la nit. Si no ho fem, ens hauran de dir com el gran mestre: sempre serà de nit en les nostres vides.

DIMARTS

GUERRES PARTICULARS

Una mestra va demanar als seus petits alumnes que diguessin les bones accions que havien realitzat a favor dels animals. Algunes històries eren molt boniques i commovedores. De sobte un dels nois, tot orgullós, va dir: “Doncs jo he donat un cop de peu a un noi que havia donat un cop de peu a un gos”.
Això és un exemple de les “guerres particulars” d’alguns. Hi ha països que emprenen una guerra per posar fi a una altra guerra. Hi ha persones que volen acabar amb la violència només a base de violència. Entre nosaltres amb freqüència es veu una cosa semblant: nois o noies que en fan alguna “perquè a mi m’ho han fet”. Ens hem de guanyar el respecte dels altres, però per això no cal que nosaltres els faltem al respecte a ells; així només aconseguim embolicar més la troca i ser incapaços de trobar altres camins. Si volem arribar al respecte i a l’estimació només hi ha un camí: el del respecte i el de l’estimació. És més llarg, potser, però almenys arriba a algun lloc que val la pena.

DIMECRES

DIJOUS

DIVENDRES

OCTUBRE 2na setmana

PENSEM EN ELS ALTRES

DIMARTS

Al you tubeToshiro Kanamori, un maestro que educa para ser feliz   3’58 (si no es veu):

"Pensant en els altres", narra les vivències d'un professor d'una escola a la ciutat japonesa de Kanazawa.

El professor, Toshiro Kanamori, educa als nens des d'un ambient de respecte absolut entre els nens, d'empatia. Els atorga veu i els permet opinar tractant-los com les persones que són, deixant-los la llibertat necessària perquè desenvolupin la seva individualitat.

Un dels mètodes que utilitza és el de "les cartes del quadern". Els nens escriuen sovint cartes en un quadern en què expliquen els seus sentiments, què pensen sobre alguna cosa o quines solucions donarien a un problema. Cada dia tres nens llegeixen la seva carta i la resta pot opinar sobre això.

Això fa que els nens aprenguin a buscar al seu interior, a mirar cap a si mateixos, a reconèixer la seva individualitat i a donar nom a les seves emocions i per tant a comprendre les dels altres. Els ensenya a pensar en la resta i en definitiva a ser feliços creixent a partir del respecte propi i aliè.

És sens dubte el professor que tots voldríem tenir, i que tots voldríem per als nostres fills.

Una lliçó de vida, sens dubte.

DIMECRES

Estàs a casa, ja és de nit i abans de tancar el llum penses en l’activitat de la jornada i, en concret, en aquella acció que ha aportat valor a la teva feina: has ensenyat a un infant a escriure el seu nom per primera vegada, has fet un bon treball de Naturals, has escoltat el teu amic  amb respecte, has guarit la ferida d’un company, has enviat un missatge encoratjador, has fet una classe maca tenint molta paciència, li has fet companyia a aquella noia sola ...
És cert, has estat efectiu, amable, atent o professional amb algú. Avui la teva acció ha estat clau per a una altra persona. A la vegada, aquest servei fa que la teva vida sigui més plena perquè quan contribuïm a la felicitat dels altres augmentem la nostra vàlua personal i la nostra autoestima.

DIJOUS

Macaco- Una sola voz 2012  (Si no es veu:)

Veig el programa del Mikimoto sobre els catalans a Suïssa. Und’ells diu: «Aquí, el respecte als altres és sagrat. Aquí, als nens se’ls ensenya a no cridar i parlar fluixet als restaurants perquè no molestin els altres».
I, a mi em van agafar unes ganes immenses d’anar-me’n a viure a Suïssa. Quan podré gaudir d’un dinar en un restaurant sense nens maleducats? Per què aquí se’ls permet fer el que vulguin sota el lema que no se’ls pot frustrar, traumatitzar, coartar, ni reprimir.
I els pobres comensals hem d’aguantar totes les seves impertinències. Per què els pares no es posen les piles i comencen a educar-los, encara que sigui incòmode i costós, però pensant una mica en els altres? Aquest és un país molt sorollós. Cal prendre’n nota.

DIVENDRES

BON COMPORTAMENT!

Era un mes de juliol. Un grup d’un centre juvenil acabaven de passar uns dies genials de campament en el Pirineu. L’últim dia l’encarregada del càmping, que era a més la filla del cuiner, va anar a parlar amb el responsable per acabar de passar comptes. Imagineu la satisfacció del responsable quan la dona, en acabar, li comenta: “Per aquí passen molts grups de joves, però n’hi ha pocs com aquests: mengen de tot, són agraïts, col•laboren en la neteja de plats i coberts, i mantenen nets els prats d’acampada. Enhorabona”. I estava tan satisfeta amb aquell grup que els va fer un bon descompte i aquell últim dia els va convidar ella mateixa a les postres.
És un cas semblant al de la visita a un museu durant una sortida escolar. La persona encarregada del museu al final felicita el grup de nois i noies, perquè han mirat i escoltat amb respecte i atenció, perquè s’han comportat de manera correcta.
I és que molta gent pensa que la majoria dels joves només fan soroll i són uns descuidats, perquè potser és el que més veuen. Per això agraeixen quan tenen la impressió contrària: nois i noies que respecten i que es respecten, que són agraïts, que tenen detalls. Us asseguro que la cara de la gent es transforma quan es troba amb un grup de nois i noies joves que es comporten així. ¿No val la pena col•laborar en mantenir sempre al voltant nostre un ambient d’aquestes característiques?

Estimats alumnes, companys, famílies i la resta del personal: ja fa dies que hem iniciat la meravellosa aventura del nou curs 2015-16.  
Només ens faltava posar en marxa el.... (Se sent redoble de timbal !!!!!!!)... I COMENÇAREM PER UN VALOR QUE ENS HA D'ACOMPANYAR CADA DIA

       ¡¡¡¡¡¡   BON DIA   A L'ESFORÇ  !!!!!!

                                          OCTUBRE 1a setmana

DILLUNS

EL TREBALL DELS QUI  ENS HAN PRECEDIT
En una ocasió un grup d'alumnes estava visitant una fàbrica de paper, en la qual mostren la forma tradicional de fabricar el paper. Un alumne del grup va riure en un moment determinat, quan estaven veient el sistema que feien servir per moure unes grans maces que premsaven la pasta que formaria el paper, tot un engranatge complicat que es posava en marxa amb l'impuls de l'aigua. Aquell noi reia perquè deia que "això era molt antiquat i ridícul, perquè avui dia ja estava molt superat". Aquell noi, com moltes altres persones, potser es pensava que les coses surten de la nit al dia, sense més ni més. Nosaltres hem nascut en una època, amb uns avenços tècnics que sabem aprofitar. Les persones de la nostra societat que han viscut molts anys abans que nosaltres no tenien aquests avenços. Però això no vol dir que fossin menys intel•ligents que les persones actuals; simplement, buscaven la solució als problemes amb els mitjans que tenien a disposició. I a base d'això la nostra societat progressa i s'aconsegueixen avenços que poden millorar la vida de les persones. Un objecte, una màquina o un sistema de producció de fa uns anys ens poden despertar la curiositat, ens poden fer gràcia i, fins i tot, ens poden fer somriure. Però no es mereixen la nostra burla o el nostre menyspreu: darrera d'ells també hi ha la intel•ligència, el treball i l'esforç d'unes persones que ens han precedit i que han obert camins a la nostra investigació i al nostre progrés.

DIMARTS

EL TRESOR

Hi havia una vegada un home que es guanyava la vida treballant en el camp, era amant de la terra i del seu treball. Ja era gran, i no es pot dir que fos molt ric, però treballant de valent havia aconseguit comprar una bona vinya que, en aquells temps, li permetia poder tenir el suficient per viure la seva família. També amb esforç, ell i la seva dona havien criat dos fills. I aquí estava precisament la més gran preocupació de l’home: els dos nois no manifestaven de cap manera tenir el mateix interès que el seu pare pel treball en el camp. Un dia, quan aquest bon home va notar que arribava al final dels seus dies, va cridar els seus fills i els va dir: “Fills meus, us he de revelar un secret; a la vinya hi ha amagat un tresor que serà suficient perquè pugueu viure feliços i tranquils amb la vostra mare quan jo hagi mort. Busqueu el tresor i, quan ja estigueu sols, repartiu-lo entre vosaltres com a bons germans”.

Pocs dies després l’home va morir, i els dos nois van anar de seguida cap a la vinya, amb bones aixades, pics i pales, i van començar a remoure profundament la terra de la vinya. Van estar buscant dies i dies, perquè la vinya era gran i no sabien on el seu pare havia amagat el tresor del qual els havia parlat. Al final van veure que havien llaurat tota la terra sense haver trobat cap tresor, i van quedar desil•lusionats. Però després d’algun temps van comprendre el significat de les paraules del seu pare. De fet, aquell any la vinya va donar una gran quantitat de bon raïm, justament perquè havia estat ben treballada. Aquell any, doncs, van poder vendre bé el producte que havien recollit i van obtenir els seus primers guanys importants, que es van poder repartir com a bons germans, tal com el pare els havia dit. Vista l’experiència, ja no van deixar de treballar: havien entès que el tresor més gran per a la persona està en el fruit del seu treball.

DIMECRES

L’ORQUESTRA NO ESTAVA A PUNT

Un bon dia els amos d'un teatre van decidir fer un concert. A l'escenari, van posar cadires, faristols i partitures amb les melodies que volien que l'orquestra interpretés. Van anar trobant músics com van poder i els van proposar de fer el concert. Van buscar també un famós director.

El primer dia de l'assaig, el director estava col•locat en el seu lloc, esperant l'arribada dels músics. Aquests van anar entrant en petits grups i van ocupar els seus llocs. El director els va indicar la partitura que havien d'interpretar i va començar a dirigir. Va ser terrible. El famós director es va desesperar al cap de només dos minuts. Allò no podia sonar de cap de les maneres. Era impossible. Ho va veure tan negre que va cridar els responsables del teatre i els va dir: "Després de veure com toquen aquests músics, no em comprometo a preparar cap concert. Com a molt aviat, podrem començar a assajar dintre de tres mesos. Abans no. Ho sento, però m'agrada fer les coses ben fetes". 
I després va dir als músics: "Impossible fer un concert de la manera com esteu tocant. Cadascú ha de preocupar-se de fer-ho bé, no ha d'estar pendent de com ho fan els altres. I més o menys, però tothom ha de perfeccionar la seva forma d'interpretar. De manera que, cadascú a estudiar a fons la partitura i a practicar més amb el seu instrument. Hi ha molt per corregir encara. He vist que hi ha quatre o cinc que no tenen ganes; hem de veure quin serà el seu paper en aquesta orquestra. El cas és que vull comptar amb ells. També he vist alguns que tenen moltes dificultats; és igual: que no es desanimin, que demanin ajuda, si cal, a mi o als altres músics; però també compto amb ells per fer el concert. Hi ha feina per a tothom, de manera que... tots a treballar!" I els va acomiadar amb un somriure.
Els músics ho van entendre, i també els responsables del teatre. No es podia improvisar un concert en pocs dies. Calia més treball personal. No estaven desanimats. El somriure del director els havia donat entusiasme. Sabien que podien confiar en ell, i això els donava una certa seguretat. I cadascú es va posar a treballar per poder aportar el millor de la seva música quan arribés el moment d'assajar. 
Que cadascú miri què ha de fer per millorar la seva aportació a l’ambient que l’envolta.

DIJOUS

SUPERANT DIFICULTATS
Unes colònies d’estiu, una excursió de dos dies, que suposa, per tant, acampar i dormir fora de la casa de colònies. El grup surt content cap a la seva meta. L’alta muntanya és imprevisible i el temps canvia ràpidament. Plou; adolescents i monitors caminen sota la pluja. En el moment de plantar les tendes deixa de ploure una estona, i aprofiten per muntar-les ràpidament: mai no ho havien fet amb tanta rapidesa. De seguida torna la pluja i el vent fort. Però a aquella colla de nois i noies no els importa; han superat una primera dificultat i estan contents. L’endemà tornen al lloc de la casa de colònies; estan ben cansats, però satisfets. Expliquen com van haver de muntar les tendes, com van fer el sopar i els àpats de l’altre dia, els problemes que els van causar la pluja i el vent... I ho expliquen tot amb satisfacció: han hagut de superar dificultats, ho han aconseguit, s’han ajudat com a grup, i això els ha fet créixer. Es nota que han “carregat” la seva il•lusió.
¿Com podem viure amb il•lusió i on hem de posar el nostre esforç? En el que hem explicat avui tenim un exemple ben clar: hem de saber valorar la capacitat que tenim de superar dificultats; segur que aquesta capacitat de superació ens fa viure amb il•lusió, i ens serà també un estímul per continuar esforçant-nos.

DIVENDRES

Buscar en el you tube: “Persigue tu objetivo” 5m’ 13

JUNY 2a s.

COMIAT

DILLUNS

En mí corazón vivirás-Phil Collins-Tarzán

DIMARTS

ÉS NECESSARI ESPORGAR...

Un pagès tenia dos arbres fruiters en l’hort proper a casa seva; l’un estava en un lloc accessible i l’altre en una part del terreny de més difícil accés. Per aquesta raó el pagès, ja una mica gran, quan va arribar el temps d’esporgar els arbres, només va fer-ho amb el que tenia més a mà. Per tant, a aquest li va tallar totes les branques que li sobraven i va deixar en pau l’altre, al qual li era més difícil d’arribar. L’arbre esporgat es lamentava en el seu interior de la seva mala sort; no entenia per què li havien de fer mal a ell i a l’altre no. De fet el molestava molt que li haguessin tallat branques, però es comparava amb el seu company, i encara el molestava més que a ell, el seu company, l’haguessin deixat en pau: ho trobava injust. Aquesta sensació de tracte injust li va durar dies i setmanes. Però van passar els mesos i va arribar la primavera, el temps en què aquells arbres donaven els seus fruits. Va ser aleshores quan el primer arbre es va començar a oblidar dels seus mals i va agrair la neteja que li havien fet mesos abans, perquè va veure com el seu veí pràcticament no tenia cap fruit en les seves branques, i el pagès ni es va interessar en recollir-ne els pocs que tenia. Però ell, que tant s’havia queixat del tracte rebut pel pagès, presentava ara unes branques plenes de fruits saborosos. Havia valgut la pena aquell “mal moment” passat: ara tot ho veia diferent, perquè estava satisfet de la collita obtinguda.
Que no ens faci por corregir-nos, rectificar; que no ens sàpiga greu que les persones que ens estimen ens vulguin corregir. Ens pot semblar una cosa feixuga, pesada. Estem molt més tranquils sense que ens diguin res, sense que ens facin cap observació ni ens indiquin coses que hauríem de canviar... Estem més tranquils, en aquell moment, però certament el resultat no és el mateix. La persona també necessita “esporgar-se” per tal de millorar i de donar bon fruit. Tornem-ho a dir: que no ens sàpiga greu.

DIMECRES

Cop de Rock – Camins  (Recordeu que l’aprenguin per la cloenda. Poden cantar

DIJOUS

Lluís Llach - Que tinguem sort

DIVENDRES

Bye Bye Love Simon Garfunkel Subtitulada en castellano