GENER   1a setmana 2026

BON DIA, FELICITAT !!!

DILLUNS

FELICITAT

Un cadell estava atrafegat tractant d'agafar la seva pròpia cua. Va passar un gos vell i savi, i al veure'l tan desesperat, li va preguntar:

- Què estàs fent, que et veig tan atrafegat en aquesta espècie de gimnàstica tan impossible?

- M'han dit que la felicitat està en la meva cua. Si aconsegueixo agafar-la, seré feliç.

El gos savi el va mirar amb mansa comprensió i li va dir:

- És cert que la felicitat està a la cua. Per això, jo faig el que he de fer i vaig on he d'anar i ella sempre em segueix..

DIMARTS

FELICITAT, AQUÍ MATEIX

Un jove, amb ganes de trobar sentit a la vida, va preguntar a una persona profundament espiritual: “Perdoni... Vostè que té coneixement i experiència de la vida, ¿podria dir-me on puc trobar la felicitat?” Aquella persona espiritual, que certament irradiava felicitat, li va contestar: “La felicitat es troba on tu estàs ara mateix”. El jove li va respondre: “¿Com? Si aquí ara mateix no hi ha res. Jo el que busco és la felicitat”. I aquell jove, una mica decebut, va abandonar aquell lloc, se suposa que per anar a trobar en altres llocs la felicitat que anava buscant.
Molts són els qui busquen la felicitat (de fet, tots la busquem, la felicitat). Però molt pocs saben trobar-la allà on és. Algun autor ha dit que la felicitat és “com aquella boira fina, que quan hi som a dintre no la sabem veure”. I és que quan la felicitat ens surt al pas no té la forma que a vegades imaginem, perquè en moltes ocasions se’ns presenta en forma d’un servei fet als altres, d’una dificultat vençuda, d’una vivència alegre de les coses de cada dia, etc. No sempre té una aparença espectacular o extraordinària. A tots ens falta fer molt més exercici per adquirir l’experiència de saber ser feliços allà on ens som..

DIMECRES

EL CAMÍ DE LA FELICITAT

Aquesta és la història d'un home que estava fart de plorar. Va mirar al seu voltant i va veure que tenia davant d'ell la felicitat. Va allargar la mà per agafar-la.
La felicitat era una flor. La va collir. I tan aviat la va tenir, la flor ja s'havia desfullat.
La felicitat era un raig de sol. Va aixecar els ulls per sentir l'escalfor a la cara i tot seguit un núvol el va apagar.
La felicitat era una guitarra. La va acaronar amb els seus dits, les cordes es varen desafinar.
Cap al tard, quan tornava a casa, l'home seguia plorant.
L'endemà seguia buscant la felicitat. A la vora del camí hi havia un noiet que plorava. Per tranquil·litzar-lo va agafar una flor i li va donar. L'aroma de la flor va perfumar a tots dos.
Va trobar una pobre dona que tremolava de fred, coberta amb les seves velles vestidures. La va portar fins al sol i també ell es va escalfar.
Un grup de nois i noies cantava. Ell els va acompanyar amb la seva guitarra. També ell va gaudir amb aquella melodia.
A la nit, en tornant a casa, el bon home somreia de veritat. Havia trobat la felicitat.

DIJOUS

DIVENDRES

                                                         GENER   4a setmana

SETMANA DE LA PAU !!!

DILLUNS

DIMARTS

DIMECRES

Cançó del DENIP 

DIJOUS

DESEQUILIBRI EN ELS PRESSUPOSTOS

“La humanitat necessita anar acabant amb les armes, perquè s’utilitzen molts diners que es podrien fer servir en plans de desenvolupament i de progrés, i, sobretot, perquè posen en perill la supervivència de la humanitat”. Bonica frase, oi? És una declaració pròpia del “Dia mundial del Desarmament”; una declaració amb la qual, en principi, tothom estaria d’acord... però que sembla ser que molts no en fan cas. Per desgràcia, la cursa d’armaments no ha parat, sinó que ha crescut de forma desmesurada, i les tècniques per “matar més” han avançat de manera increïble. I sempre ens quedem espantats –jo almenys- quan veiem tot el que es podria fer amb els diners que es dediquen a armament. Un exemple: el que en el món s’inverteix en armaments i en guerres continua sent seixanta vegades superior al que es dedica a salut i nutrició. I un altre: en algun moment (un dels anys de final de segle passat), el pressupost militar d’Espanya va arribar a ser, aproximadament, tres vegades més gran que el pressupost dels ministeris d’Agricultura, d’Indústria i de Medi Ambient junts. La pregunta és inevitable: ¿per què no invertir una part d’aquest potencial econòmic en resoldre les necessitats bàsiques de tota la població mundial?

Com moltes altres idees, aquesta també sembla una cosa irrealitzable, perquè hi ha molts interessos egoistes pel mig. Però, igual que moltes altres persones en el món, no ens podem cansar de dir-ho i de repetir-ho, i de lluitar perquè cada dia ens acostem més a aquest ideal que tots volem.

Per cert: en les nostres relacions, ¿anem “desterrant les armes”? ¿Quant “pressupost” gastem en “fer la guerra”? ¿Gastem més energies en barallar-nos que en intentar comprendre’ns i respectar-nos?

DIVENDRES

REBEL·LIÓ DE LES ARMES

Els fusells es van negar a disparar. Els tancs no volien moure's. Els avions van dir que no volien transportar més bombes.

-Estem farts de matar persones.

-Estem cansats de les guerres.

I de sobte va parar el soroll de les bales i de les bombes, i es va poder escoltar el cant dels ocells i les veus dels nens. Els camps de batalla es van convertir en parcs infantils. Els tancs, pintats de mil colors, es van transformar en tobogans, i dels canons penjaven gronxadors. Els avions van ser escoles, biblioteques, cinemes... Unes boniques roses van créixer en els fusells, i els cascos dels soldats servien de testos per plantar-les.

Les persones van eliminar de tots els llibres i diccionaris les paraules "guerra", "enemic", "odi"... I en les escoles s'ensenyava que les paraules PAU, AMIC, AMOR... s'han d'escriure sempre amb majúscules.

És com un somni, no? Com una cosa que mai no podrà ser realitat. I per què no podem somiar amb la pau? Per què no podem somiar que les guerres acaben? Hi ha moltes persones en el món que tenen la inquietud de sembrar la pau; gràcies a elles i als seus somnis i al seu compromís, es realitzen accions en favor de la pau, en algunes de les quals a vegades podem participar. Tot és important i contribueix a respectar la vida de les persones.

                                                          FEBRER 1a setmana

SETMANA DEL  PERDÓ!!! 

DILLUNS

PARÀBOLA DEL SERVENT SENSE COMPASSIÓ

21 Aleshores Pere preguntà a Jesús:

--Senyor, quantes vegades hauré de perdonar al meu germà les ofenses que em faci? Set vegades?

 Jesús li respon:

--No et dic set vegades, sinó setanta vegades set.

 »Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que volgué demanar comptes als seus subordinats.  Tot just havia començat, quan el van portar un que li devia deu mil denaris. Com que no tenia amb què pagar, aquell senyor va manar que, per a poder satisfer el deute, el venguessin com a esclau, amb la seva dona, els seus fills i tots els seus béns.  Ell se li va llançar als peus i, agenollat, li deia:

»--Tingues paciència amb mi i t'ho pagaré tot.

 »Llavors, compadit d'ell, el senyor deixà lliure aquell subordinat i li va perdonar el deute.

 »Quan aquell home sortia, va trobar un dels seus companys que tan sols li devia cent denaris. L'agafà i l'escanyava dient:

»--Paga'm el que em deus.

 »El company se li va llançar als peus i li suplicava:

»--Tingues paciència amb mi i ja t'ho pagaré.

 »Però ell s'hi va negar i el va fer tancar a la presó fins que pagués el deute.

 »Quan els altres companys van veure el que havia passat, els va saber molt de greu, i anaren a explicar-ho al seu senyor.  Ell va fer cridar aquell home i li digué:

»--Servidor dolent, quan vas suplicar-me, et vaig perdonar tot aquell deute.  ¿No t'havies de compadir del teu company, com jo m'havia compadit de tu?

 »I, indignat, el va posar en mans dels botxins perquè el torturessin fins que hagués pagat tot el deute.

 »Igualment us tractarà el meu Pare del cel si cadascú no perdona de tot cor el seu germà.

DIMARTS

DIMECRES

EXEMPLE DELS ANIMALS

Aquell petit antílop amb freqüència es trobava malalt. En l'estació de les pluges tenia dolor en les potes, i una infecció en la boca li produïa fortes molèsties quan menjava herba. A més, tossia molt durant la nit, i ningú no volia dormir al seu costat. I durant l'estació seca, beure l'aigua estancada li afectava molt a l'estómac, i la pols li irritava els ulls. I per acabar-ho d'adobar, la gran diferència de temperatura entre el dia i la nit li causava dolors en les seves articulacions. Per a aquest antílop, la vida era una contínua lluita contra el dolor i la malaltia. Però el pitjor de tot no era el dolor físic, sinó la sensació de sentir-se abandonat per tots. Ningú no volia fer-li companyia per por de contagiar-se d'algun dels seus mals.
En una ocasió, mentre estava estirat al terra, afectat per una febre molt alta, va ser sorprès per una família de lleopards. No el van voler atacar, perquè van veure que estava molt malalt. Fins i tot el més petit del grup li va deixar una canya de sucre com a regal. Quan la febre li va baixar, l'antílop va pensar molt en la família de lleopards, que l'havien deixat viure i a més li havien fet un obsequi. I quant més pensava en ells, més li augmentava l'antipatia pels de la seva pròpia família, que mai no s'havien preocupat d'ell. Com que tenia molta experiència en suportar el dolor i la malaltia, va decidir dedicar-se a visitar els animals que estaven malalts, per consolar-los amb els seus consells. I va anar donant consells a diferents animals (un elefant, una zebra, una serp...) Els únics que no visitava ni aconsellava eren els de la seva família, perquè no era capaç d'oblidar ni de perdonar les vegades que l'havien deixat sol i abandonat. Un dia, després d'haver visitat un camell, va anar a fer un passeig per la selva, i va trobar un antílop, un animal de la seva família, que estava malalt estirat sobre l'herba. Al començament va tenir la temptació de deixar-lo com estava, però després de veure les llàgrimes que li queien dels ulls, es va compadir d'ell i va decidir ajudar-lo. Li va fer companyia i el va estar refrescant fins que la febre li va baixar. Quan es va recuperar del tot, l'altre antílop, agraït, va regalar al nostre protagonista una canya de sucre. Aquell dia es va reconciliar amb els seus germans i ja no tenia problema en ajudar-los. La seva fama va augmentar molt entre els de la seva espècie.
A vegades costa fer el primer pas cap a l'amistat o el perdó. Però si tenim el valor de fer-ho, la recompensa que rebem és més gran que tots els nostres esforços.

DIJOUS

PERDONO... I OBLIDO

Hi havia un capellà que estava una mica cansat d’una senyora gran que venia a explicar-li contínuament com Déu se li apareixia personalment i les coses que li deia. Cada setmana, de manera puntual, es veu que tenia comunicació directa amb el cel i rebia algun missatge de Déu. El capellà considerava que tot allò era, certament, fruit de la imaginació i volia acabar d’una vegada amb aquella història. Per això un dia va dir a la dona: “Mira; la propera vegada que puguis parlar amb Déu, i perquè jo estigui segur que és Ell qui et parla, demana-li que et digui quins són els meus pecats, els que només jo conec”. Amb això el capellà va pensar que la dona quedaria ja en evidència i que mai més ja no parlaria del tema. Però al cap de pocs dies es va tornar a presentar la senyora a parlar amb el capellà. “¿Has pogut parlar amb Déu una altra vegada?” -li preguntà. “Sí”- va contestar la dona. I el capellà va insistir: “¿I t’ha dit quins són els meu pecats?”. La dona, després d’una pausa, va respondre: “De fet m’ha confessat que no me’ls podia dir... perquè els havia oblidat”. El capellà no va voler investigar més sobre les aparicions que tenia la bona senyora i la va deixar en pau amb les seves coses. Però el que va veure va ser que la idea que sobre Déu tenia aquella dona gran era profunda i correcta.
¿Ets tu capaç de perdonar i d’oblidar? ¿O conserves en el teu cor la rancúnia i les ganes de venjar-te pel que t’han fet? No és fàcil perdonar, i encara menys oblidar; hi ha persones a qui els costa poc i a d’altres els costa més. Però podem estar ben convençuts que allà on abunda el perdó està assegurat un immillorable ambient de convivència.

DIVENDRES

Comencem a assajar la cançó del DENIP 

https://youtu.be/Jfx59XNpjHY?si=UWjav6FLUAgVvnrJ 

DIA DE LA PAU I LA NO VIOLÈNCIA

Quan prens partit per la no-violència, edifiques la pau.

Quan prens responsabilitats que ningú no vol, desvetlles la pau.

Quan lluites per la justícia, fas trobadissa la pau.

Quan no critiques per darrera, fas obra de pau.

Quan saps obrir-te als altres, fas créixer la pau.

Quan t'interesses pels problemes del món, fas pujar el valor de la pau.

Quan et dediques a fer un servei, ets llevat de pau.

Quan tornes bé per mal, ets apòstol de la pau.

Quan no tens por de la veritat, ets profeta de la pau.

Quan et poses al costat dels marginats, poses al marge la violència.

Quan, per damunt de tot, l'altre és persona, dignifiques la pau.

Quan comparteixes els teus béns, fas creïble la pau.

Quan trobes la vida de grup, poses fonaments a la pau.

Quan engresques l'altre a viure, escampes la pau pel món.

Quan estimes com Crist estima, en tu floreix la pau.

Només quan estaràs cansat de buscar-la, la Pau et vindrà a trobar.

                                                    GENER   3a setmana

BON DIA: FELICITAT !!!

DILLUNS

  

DIMARTS

RECEPTA PER A PREPARAR UNA VIDA FELIÇ 

Prengui uns quants mesos sencers, d'un any qualsevol, netegi'ls d'amargor, de rumors, d'odis i de gelosia fins deixar-los tan nets com li sigui possible.

Talli cada mes en 30 o 31 parts. No intenti cuinar tota la fornada de l'any junta, prepari només una porció petita cada vegada. Barregi-ho cada dia amb una part de coratge, una de treball, una de constància i una de paciència

Afageixi a parts iguals: esperança, solidaritat, bondat i fidelitat.

Aromatitzi amb una part d'oració, una de meditació i algunes bones accions.

Assaoni la barreja amb bastant bon humor, un rajolí d’inconsciència i un toc de bogeria.

Aboqui-ho en un gran recipient untat d'amor i cuini'l amb entusiasme.

Decori'l amb alguns somriures i serveixi'l amb calma, generositat i alegria.

... i llest! A gaudir de l’exquisit menjar...

DIMECRES

SER FELIÇ AMB EL NECESSARI

Enmig de l’estiu, estic en un bar de poble, tot prenent una beguda amb un pare de família, jove. Mentre beu i assaboreix la seva Coca-Cola, em comenta que per ser feliç no cal tenir ni fer grans coses, l’important és estar a gust amb un mateix i valorar el que es té en cada moment, sense patir pel que no es pot fer o pel que no es pot tenir. I se’l veia feliç mentre deia això.
Pels mateixos dies llegeixo amb interès una entrevista que en una revista feien a un cantautor andalús, i em fixo en una frase que resumia la seva forma de pensar sobre algun aspecte de la societat actual. La frase no era seva, sinó que l’havia sentit d’una senyora gran, una d’aquelles senyores –deia ell- que, “amb la seva experiència, han adquirit la capacitat d’entendre el que passa en la societat, i de distingir el que va bé i el que no va bé”. Aquesta senyora deia: “Ahora hay más de todo para la boca, pero menos alegría”. Si ens parem a pensar, tenim de tot, efectivament, i volem tenir encara més; així està muntada la nostra societat de consum: tenir més, no privar-nos de res, anar a la moda (si no sembla que es fa el ridícul)... Però això no sempre ens fa ser més feliços; hi ha “menys alegria”, com deia aquella senyora. Certament que hi ha una alegria externa (festa, anar d’aquí allà, cantar i ballar la cançó de moda –que normalment no elegim nosaltres-, concursos de tot tipus amb molt soroll i molts crits...) Però tot està dintre de la cadena consumista, tot està muntat perquè ho consumim. I tot envoltat de soroll, com si algú ens digués “no cal que et paris a pensar; tu corre, compra, riu i crida”.
Enmig de l’estiu, la frase d’aquesta senyora em va fer pensar on busquem realment la nostra felicitat, la nostra alegria. ¿Som capaços de ser feliços amb el que som o amb el que tenim? ¿O necessitem de moltes coses i patim perquè no les tenim?

DIJOUS

NO SABEM SI ÉS FELIÇ

Diuen d’un famós personatge històric que, quan algú li recomanava una persona per a un càrrec important, acostumava a preguntar amb certa insistència: “És una persona feliç?” Tenia clar que una persona feliç segur que treballaria més i millor; i que, si havia de tractar amb persones, ho faria d’una manera diferent.
Si veiem una persona que viu feliç, és senyal clara que viu amb il•lusió. I segur que la seva felicitat no l’ha aconseguit de forma passiva, sinó essent una persona activa: no rebrem felicitat si no la sabem donar, si no la sabem crear al voltant nostre. La felicitat per a un mateix i per als altres la trobarem donant-nos... Un escriptor rus deia: “Només hi ha una manera de ser feliços: viure per als altres”. Siguem, doncs, actius... La passivitat no és font de felicitat ni d’il•lusió.

DIVENDRES

RECEPTA PER A PREPARAR UNA VIDA FELIÇ 

Prengui uns quants mesos sencers, d'un any qualsevol, netegi'ls d'amargor, de rumors, d'odis i de gelosia fins deixar-los tan nets com li sigui possible.
Talli cada mes en 30 o 31 parts. No intenti cuinar tota la fornada de l'any junta, prepari només una porció petita cada vegada. Barregi-ho cada dia amb una part de coratge, una de treball, una de constància i una de paciència
Afageixi a parts iguals: esperança, solidaritat, bondat i fidelitat.
Aromatitzi amb una part d'oració, una de meditació i algunes bones accions.
Assaoni la barreja amb bastant bon humor, un rajolí d’inconsciència i un toc de bogeria.
Aboqui-ho en un gran recipient untat d'amor i cuini'l amb entusiasme.
Decori'l amb alguns somriures i serveixi'l amb calma, generositat i alegria.
... i llest! A gaudir de l’exquisit menjar...

                              GENER 1a  setmana 2026

                  BON DIA :  ALEGRIA !!!

DILLUNS 

DIMARTS 

BENEFICIS DEL RIURE

 Ja fa temps que grups de professors de diferents universitats han treballat per descobrir els beneficis que proporciona el riure, la rialla... Els investigadors van agafar com a model un periodista que va voler fer amb ell mateix l’experiència. Segons els metges, era un cas sense esperança, i per això va decidir passar els últims mesos de la seva vida dedicat a la lectura d’historietes, de còmics, a estar de bon humor, i a tornar a veure les pel•lícules que més li havien fet riure en la vida. Al cap dels anys, aquell periodista encara vivia, i amb força bona salut. ¿Casualitat, sort? No sé, però aquest és el cas, i fa  pensar. Sabem que els maldecaps, les angoixes i les preocupacions ens fan posar malalts, no són bons; sabem que la tristesa perjudica la salut física i l’espiritual... Aleshores, el que és contrari a això (el riure i el somriure, l‘alegria, la pau interior) ens relaxa, ens allunya del mal humor, de les males maneres, de l’agressivitat... Saber riure no sempre és fàcil -encara que no ho sembli-, perquè també s’ha de saber riure d’un mateix, si arriba el cas. Però el somriure, el riure, la rialla sana, ajuden a viure. Fomentar un ambient on regni la sana alegria és una bonica forma de participar en la creació d’una bona convivència.

DIMECRES 

Què és l'alegria? 

Alegria és estar ple de felicitat, pau, amor i una sensació de benestar. L'alegria hi és a  dins de tots nosaltres. Prové de la sensació de ser estimat. Neix d'apreciar el do de la vida. Sorgeix quan fem el que ens sembla correcte. L'alegria es relaciona amb la diversió, però no és exactament el mateix. La diversió depèn del que succeeixi fora: passar-ho bé.. L'alegria hi és sempre aquí, sense importar el que passi fora. Pots aplicar aquesta alegria interior a tot el que facis. Pots gaudir de les teves tasques i fins a de un treball avorrit o desagradable. Si busques l'alegria interior pots fer que el treball més pesat es torni alegre.

                                                               

Frases sobre l'alegría.

* El que hace reír a sus compañeros merece el paraíso. - Mahoma

* Ríe cuando estés triste, llorar es demasiado fácil.

* Muchas personas se pierden las pequeñas alegrías mientras esperan la gran felicidad - Pearl S. Buck

* La alegría rejuvenece, la tristeza envejece.

* Nadie es tan pobre que no pueda regalar una sonrisa...

* El mundo está lleno de pequeñas alegrías; el arte consiste en saber distinguirlas - Li Po 

* Mi sonrisa es mi espada y mi alegría , mi escudo. Lutero

                                        DIJOUS

DIVENDRES

                                              DESEMBRE   3a setmana

BON  NADAL !!!

No oblideu portar aliments i col·laborar amb TV3 !!!

DILLUNS

La visita de Déu la Nit de Nadal

Era un Nadal especialment fred, i la neu cobria el poblet com un mantell blanc. A la seva humil cabana, els ancians Pere i Anna van recordar l'antiga tradició: "Déu visita els homes en aquesta nit sagrada". Amb fe i esperança, van decidir preparar-se.

Van posar un estovall net sobre la taula i van afegir un cobert extra: un plat, una copa i uns estris, tot disposat per a l'invitat diví que esperaven rebre. "Ho deixarem a punt", va dir l'Anna, "per si Ell truca".

Poc després, algú va trucar a la porta. No era Déu, sinó un jove viatger, perdut i tremolant de fred. "Tindrien alguna cosa calenta?", va preguntar amb veu feble. Sense dubtar-ho, el Pere i l'Anna el van asseure al lloc preparat, li van donar la meitat del seu sopar i el van acostar al foc.

Quan el jove va marxar, van tornar a netejar i col·locar el cobert. "Déu encara no ha vingut", va comentar el Pere, "però hem fet el correcte".

Una segona trucada, més suau, va anunciar una mare jove amb un nadó als braços, tots dos ganaçuts i quasi congelats. L'Anna els va acollir immediatament, va escalfar llet per al nen i els va oferir l'última manta. La dona va marxar amb llàgrimes de gratitud.

Així va continuar la nit: un ancià amb tos, un llenyataire sense eines... Cada visitant va rebre ajuda, menjar o consol. I cada vegada, els ancians tornaven a preparar la taula per a l'invitat esperat.

A punt de mitjanit, ja sense menjar ni llenya, es van sentir desanimats. "Hem ajudat a tots menys a Ell", va sospirar l'Anna. "Potser no en som dignes", va respondre el Pere amb tristesa.

En aquell instant, una llum daurada va omplir la cabana. Una veu càlida i profunda va parlar: "Per què diuen que no vaig venir, fills meus? Aquesta nit vaig trucar a la seva porta amb gana, i em vau donar de menjar. Vaig trucar amb fred, i em vau obrir la vostra llar".

La veu va continuar: "Cada vegada que vau ajudar un dels meus petits, a mi m'ajudàveu. El viatger, la mare, l'ancià... tots era Jo. El plat que vau preparar per a mi, el vau omplir una i altra vegada amb el vostre amor".

A l'alba, el Pere i l'Anna es van despertar transformats. Sobre la taula, el cobert ja no estava buit: hi havia pa fresc al plat i vi a la copa. Van comprendre llavors la veritable visita de Déu: Ell havia estat present a cada rostre necessitat, i la seva llar estava per sempre beneïda.

                 Amb la col·laboració d'Erin Gimeno i Ashley Rojas(4r ESO)

DIMARTS

DIMECRES

DIJOUS

DIVENDRES

Hem bastit el pessebre en un angle

del menjador, sobre una taula vella,

el pessebre mateix de cada any

amb la mula i el bou i l’Infant

i els tres Reis i l’estrella.

Hem obert innombrables camins,

tots d’adreça a la cova,

amb correus de vells pelegrins

-tots nosaltres- atents a l’auster caminar de la prova.

I en la nit del misteri hem cantat

les antigues cançons

de la mula i el bou i l’Infant i els tres Reis i l’estrella.

I oferíem la nit amb els ulls i les mans.

I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans

de l’infant i de tots en la nit de la gran meravella.

                                                                          Miquel Martí i Pol

                                         DESEMBRE    2a setmana

 BON DIA : AGRAÏMENT  !!!

DIMARTS  

DIMECRES 

EL LLEÓ I EL RATOLÍ

Heus aquí que, un dia, un gran lleó va adormir-se profundament, dintre el bosc.

Mentre ell dormia un ratolí agosarat es passejava amunt i avall a prop seu. Tant i tant devia passar que, quan el lleó va despertar-se, el va veure just davant mateix de la seva pota.

És clar que el gran lleó, amb un no-res, podia matar el ratolí xic.

Però no el va matar. El gran lleó va comportar-se com un bon rei dels animals. Generós no va valer-se del seu gran poder per fer-li mal i el va deixar escapar.

El ratolí en va restar tan content i tan agraït que va prometre de pagar-li la generositat així que ell pogués.

Un altre dia el lleó, sortint eixelebrat del bosc, va caure en un parany que uns caçadors li havien parat. Era una gran xarxa de grosses cordes El ratolí va sentir els rugits del lleó, va córrer cap a la xarxa i, rosega que rosega, va aconseguir tallar les cordes i el lleó va quedar lliure.

Això que va passar amb el lleó i el ratolí passa ben sovint al món.

DIJOUS    

Recordeu que recollim aliments

 per famílies del barri !!!

  AGRAÏMENT FILIAL

Una noia estudiant d'un curs superior d'una carrera universitària escrivia una carta en un diari. La carta era simplement per agrair als seus pares tot el que havien fet per ella i per la seva germana. "Si algun dia sóc mare -deia- intentaré que els meus fills siguin tan feliços com els meus pares han aconseguit que jo ho sigui". I després afegeix: "Potser a algú li estranyarà aquest escrit, ja que normalment elogiem, diem coses bones, dels nostres 'ídols' més famosos (actors, esportistes, cantants...) Però penso que no està malament mostrar els nostres sentiments d'agraïment a les persones que tenim al nostre costat i que moltes vegades oblidem. Potser és que tenim vergonya d'agrair el que fan per nosaltres, o tenim tan clar que ens han de tractar bé, que no pensem en donar-los les gràcies".

Realment la carta d'aquesta jove fa pensar. Certament, moltes vegades parlem bé de persones que tenim lluny, per exemple, dels "ídols", com diu ella, que ni coneixem realment, ni han fet res per nosaltres (al contrari: moltes vegades viuen a costa de nosaltres). I oblidem les persones que tenim al costat, que ens estimen, i que ho demostren dia a dia. Pensem en aquestes persones (pares, familiars, mestres...) I en algun moment, intentem ser agraïts amb ells. Els altres, que estan lluny, no saben ni que existim .    

      

         DIVENDRES     

        

POMES D’AGRAÏMENT

Un home ancià estava al seu hort, prop de casa seva, fent uns forats al terra. Treballava amb entusiasme i amb il·lusió. Va passar un veï i li va preguntar què és el que estava fent. El vell va contestar:

-Estic plantant uns pomers, a veure si creixen i fan unes bones pomes.

-Esperes arribar a menjar pomes d’aquests arbres? –li va dir el veí.

-No, no –va respondre l’ancià-. No penso viure tant. Però d’altres ho faran. L’altre dia vaig pensar que tota la meva vida he estat menjant fruits dels arbres que havien plantat altres persones, i aquesta és la meva manera de mostrar-los el meu agraïment. En la meva llarga vida he rebut moltes coses dels altres. És just que jo col·labori a què altres puguin beneficiar-se de mi.

Pensem de tant en tant en les persones que fan coses per nosaltres? Tenim amb elles una actitud d’agraïment? És interessant pensar en totes les persones que al llarg del dia ens presten algun tipus de servei. La llista seria força llarga. No està de més que alguna vegada els mostrem el nostre agraïment. I no està malament que nosaltres pensem de quines maneres podem contribuir a què els altres estiguin bé.