DESEMBRE   3a setmana

BON  NADAL !!!

DILLUNS

Hem bastit el pessebre en un angle

del menjador, sobre una taula vella,

el pessebre mateix de cada any

amb la mula i el bou i l’Infant

i els tres Reis i l’estrella.

Hem obert innombrables camins,

tots d’adreça a la cova,

amb correus de vells pelegrins

-tots nosaltres- atents a l’auster caminar de la prova.

I en la nit del misteri hem cantat

les antigues cançons

de la mula i el bou i l’Infant i els tres Reis i l’estrella.

I oferíem la nit amb els ulls i les mans.

I cantàvem molt baix, amb vergonya potser de saber-nos germans

de l’infant i de tots en la nit de la gran meravella.

                                                                                              Miquel Martí i Pol

DIMARTS

DIMECRES

                                           DESEMBRE    2a setmana

 BON DIA : AGRAÏMENT  !!!

DILLUNS    

DIMARTS  

EL LLEÓ I EL RATOLÍ

Heus aquí que, un dia, un gran lleó va adormir-se profundament, dintre el bosc.

Mentre ell dormia un ratolí agosarat es passejava amunt i avall a prop seu. Tant i tant devia passar que, quan el lleó va despertar-se, el va veure just davant mateix de la seva pota.

És clar que el gran lleó, amb un no-res, podia matar el ratolí xic.

Però no el va matar. El gran lleó va comportar-se com un bon rei dels animals. Generós no va valer-se del seu gran poder per fer-li mal i el va deixar escapar.

El ratolí en va restar tan content i tan agraït que va prometre de pagar-li la generositat així que ell pogués.

Un altre dia el lleó, sortint eixelebrat del bosc, va caure en un parany que uns caçadors li havien parat. Era una gran xarxa de grosses cordes El ratolí va sentir els rugits del lleó, va córrer cap a la xarxa i, rosega que rosega, va aconseguir tallar les cordes i el lleó va quedar lliure.

Això que va passar amb el lleó i el ratolí passa ben sovint al món.

DIMECRES 

  AGRAÏMENT FILIAL

Una noia estudiant d'un curs superior d'una carrera universitària escrivia una carta en un diari. La carta era simplement per agrair als seus pares tot el que havien fet per ella i per la seva germana. "Si algun dia sóc mare -deia- intentaré que els meus fills siguin tan feliços com els meus pares han aconseguit que jo ho sigui". I després afegeix: "Potser a algú li estranyarà aquest escrit, ja que normalment elogiem, diem coses bones, dels nostres 'ídols' més famosos (actors, esportistes, cantants...) Però penso que no està malament mostrar els nostres sentiments d'agraïment a les persones que tenim al nostre costat i que moltes vegades oblidem. Potser és que tenim vergonya d'agrair el que fan per nosaltres, o tenim tan clar que ens han de tractar bé, que no pensem en donar-los les gràcies".

Realment la carta d'aquesta jove fa pensar. Certament, moltes vegades parlem bé de persones que tenim lluny, per exemple, dels "ídols", com diu ella, que ni coneixem realment, ni han fet res per nosaltres (al contrari: moltes vegades viuen a costa de nosaltres). I oblidem les persones que tenim al costat, que ens estimen, i que ho demostren dia a dia. Pensem en aquestes persones (pares, familiars, mestres...) I en algun moment, intentem ser agraïts amb ells. Els altres, que estan lluny, no saben ni que existim .    

      

         DIJOUS    

        
DIVENDRES     

POMES D’AGRAÏMENT

Un home ancià estava al seu hort, prop de casa seva, fent uns forats al terra. Treballava amb entusiasme i amb il•lusió. Va passar un veí i li va preguntar què és el que estava fent. El vell va contestar:

-Estic plantant uns pomers, a veure si creixen i fan unes bones pomes.

-Esperes arribar a menjar pomes d’aquests arbres? –li va dir el veí.

-No, no –va respondre l’ancià-. No penso viure tant. Però d’altres ho faran. L’altre dia vaig pensar que tota la meva vida he estat menjant fruits dels arbres que havien plantat altres persones, i aquesta és la meva manera de mostrar-los el meu agraïment. En la meva llarga vida he rebut moltes coses dels altres. És just que jo col•labori a què altres puguin beneficiar-se de mi.

Pensem de tant en tant en les persones que fan coses per nosaltres? Tenim amb elles una actitud d’agraïment? És interessant pensar en totes les persones que al llarg del dia ens presten algun tipus de servei. La llista seria força llarga. No està de més que alguna vegada els mostrem el nostre agraïment. I no està malament que nosaltres pensem de quines podem contribuir a què els altres estiguin bé.                  

                                         DESEMBRE    1a setmana

 BON DIA : AMABILITAT !!!

 DIJOUS                              

TRACTE AMABLE

Aquell noi, de curta edat, anava amb la seva mare passejant pels carrers d’una capital; ells no eren de la capital, sinó d’un poble petit. La mare va observar que el seu fill anava saludant a tothom que es trobava de cara pel carrer, i li va dir -somrient- que allí no calia fer-ho, perquè no eren persones conegudes i no era cap falta d’educació si no ho feia. I és que el nen estava acostumat a saludar a tothom pels carrers del seu poble, perquè en ell totes les persones es coneixien, i el més normal en unes persones que es coneixen es saludar-se quan es troben, ni que sigui amb un “hola”, un “adéu” o un “bon dia”. A l’escola ens coneixem tots; mestres, alumnes i personal de servei no som desconeguts. I no costa res saludar quan ens veiem al començament o al final del matí o de la tarda. No costa res, i és un detall d’amabilitat, de bon tracte. El que a vegades costa una mica més és fer servir paraules amables amb els altres, però s’ha de fer un esforç, encara que a vegades costi: a tothom ens agrada que ens tractin o que ens diguin paraules amb amabilitat. Saludar i usar paraules amables són senyals de “tractar bé a tothom”. Sant Francesc de Sales, el sant que Don Bosco va agafar com a patró dels seus salesians, afirmava: “No hi ha res que animi i ajudi tant els altres com un tracte amable i ple d’amor”. La bona convivència en un grup depèn en gran part d’aquests senzills comportaments.

                                          DIVENDRES                                                   

PARAULES AMABLES
Anem amb metro. Els nois i les noies del grup van contents, jugant i parlant, i la seva alegria els fa cridar més del compte. A alguna persona del costat li molesta el to de veu, i el que fa és cridar encara més per dir-los que callin. La gent queda estranyada, i el grup de nois i noies al final calla, però es nota un ambient tens entre els qui van en el vagó. No ha agradat la manera de dir que el to de veu molestava. D’escenes com aquesta segurament en coneixerem moltes. Però també en veiem d’altres, on alguna persona fa servir altres sistemes. Per exemple, la senyora que, en un dia de pluja en la parada de l’autobús, es dirigeix a un home que està fumant i li diu, de forma amable, que li molesta molt el fum, i que si no podria deixar de fumar. El senyor li contesta amb un “disculpi” i apaga la seva cigarreta. 

L’amabilitat ens ajuda a ser més persones i a crear un bon ambient al nostre voltant. No costa res dir les coses amb paraules amables. Una paraula amable pot ser més efectiva que mil crits, i pot convertir-se en una lliçó impossible d’oblidar. Moltes vegades hem pogut experimentar que amb una paraula amable hem arribat al cor d’aquella persona que ens estava cridant, o que estava enfadada, i hem aconseguit que es calmés i que desaparegués l’ambient de tensió que s’havia creat entre els dos, o en el grup. Unes paraules amables mai no fan mal i sempre poden ajudar a suavitzar l’ambient i les relacions. 

                                                   NOVEMBRE 5na setmana

BON DIA:COMPRENSIÓ !!!

DILLUNS

 DIMARTS

LLARGA PEREGRINACIÓ

Fa uns anys sortia en un diari regional la notícia d’una noia japonesa que va viatjar des de Tokio fins a Santiago, per a poder abraçar l’apòstol Sant Jaume, al sepulcre del qual s’encaminen tantes i tantes persones que peregrinen des de molts llocs del món. El cas d’aquesta noia japonesa, en principi, no seria massa especial. Però sí que ho és si considerem que es tractava d’una noia invident, que viatjava acompanyada de la seva gossa, que li feia de guia. De tren en tren, d’autobús en autobús, no va trobar cap obstacle especial. Després del seu viatge-peregrinació havia de retornar al seu país i al seu treball d’assistenta social: “Ajudo persones que no senten o que no s’hi veuen, com jo. També algunes que tenen altres problemes físics”, li deia al periodista mentre acariciava la seva gossa. Aquell viatge era el segon que feia, i per això tenia moltes anècdotes per explicar, algunes una mica desagradables: “Una vegada no em van deixar pujar a un autobús amb la meva gossa, i mai no he entès per què. Però no va passar res, perquè vaig parlar amb el cap de l’estació, tot va quedar solucionat i al final la meva gossa em va acompanyar. Una altra vegada no em van deixar pujar a la Torre d’Hèrcules amb la gossa. Vaig quedar molt trista, però no vaig poder solucionar res. Espero que aquesta vegada sí em deixin”.
A vegades observem en algunes persones comportaments que no entenem, o amb els quals no estem d’acord. Prohibir l’entrada a un lloc a una noia invident que ve des del Japó, només perquè va amb la seva gossa, ens pot semblar fins i tot una mica inhumà. Això pot passar, com hem dit moltes vegades, quan no som capaços de posar-nos en la situació de l’altra persona. Si sabem entendre la situació dels altres, ens explicarem per què actuen d’una manera determinada, i segurament arribarem a ser més respectuosos amb ells.

DIMECRES

L’OSTRA I EL PEIX

Vet aquí la història d’una ostra i d’un peix. L’ostra vivia en les aigües tranquil•les d’un fons marí, i la seva bellesa cridava l’atenció dels animals que passaven per aquell lloc. Un dia va passar-hi un peix, que de seguida es va sentit atret per l’ostra, i va tenir un gran desig de conèixer-la. I sense pensar-s’ho dos cops s’hi va apropar de manera brusca i ràpida... Però l’ostra es va tancar, també de forma brusca i ràpida. El peix intentava fer força amb les seves aletes, perquè volia obrir aquell animal que havia conegut. Però l’ostra es tancava cada vegada més. El peix, aleshores, va provar amb una altra tàctica: amagat, i sense fer soroll, esperaria que l’ostra estigués distreta. Però aquesta era molt sensible, s’adonava de cada moviment del peix quan volia acostar-se, i es tancava. El peix, quan més ho intentava, menys ho aconseguia, i més es desesperava. No entenia perquè l’ostra no li feia cas: no volia fer-li cap mal, només volia comunicar-se amb ella, explicar-li els seus sentiments i els seus problemes. Al final va decidir demanar ajuda, i la va trobar en llibres i en persones que entenien sobre el tema. D’aquesta manera va saber com tractar les ostres, va saber que no els agraden els moviments bruscos de l’aigua, i que només s’obren quan l’ambient és tranquil... Va aprendre que no els agraden els atacs ni les intromissions, només els moviments suaus... I que els agrada que les acceptin tal com són, que les valorin... A més, i gràcies als consells dels experts, va ser capaç d’entendre el llenguatge de les ostres, de saber quins eren els seus pensaments i els seus sentiments. Finalment, després de llargues setmanes d’observació, el peix va poder gaudir de la bona relació amb aquella companya del fons del mar.
Nosaltres, com el peix, hauríem d’intentar aprendre a conèixer els altres, a posar-nos en el seu lloc, a tractar-los com a persones que són... No és fàcil, ni molt menys. Però això ens ajudaria a tots a ser més persones, i ens faria guanyar en humanitat.

DIJOUS

DIVENDRES

Testimoniatge de la Mare Teresa de Calcuta sobre l'opció pels pobres. 

-" Fa unes setmanes, dos joves van venir a casa nostra per oferir-me molts diners per donar menjar a la gent. A Calcuta donem menjar a 9 mil persones al dia."

-" Volien que els diners es destinessin per alimentar aquesta gent. 

Els vaig preguntar: “D'on han tret tants diners?

Ells em van respondre: Ens acabem de casar fa dos dies. Abans del casament vam decidir que no compraríem vestits per a la cerimònia ni per a la festa. Volem donar-vos els diners”.

TENIR O NO TENIR

Aquell ric industrial es va quedar parat quan a la platja va veure un pescador tranquil•lament estirat descansant al costat de la seva barca. “¿Com és que avui no ha sortit a pescar, bon home?”. El pescador li va contestar: “Perquè ja he pescat bastant”. “¿I per què no pesca més del que necessita?”, va insistir l’industrial. “No em fa falta; no sé què hi guanyaria”. I la resposta va ser: “Segurament guanyaria més diners; i així podria posar un motor nou a la barca, d’aquesta forma podria anar a pescar a aigües més profundes, pescaria més, compraria xarxes noves, i amb tot això encara guanyaria més diners. Vagi a saber si aviat no podria comprar alguna barca més, i arribaria a ser tan ric com jo... Aleshores podria seure, descansar i fruir de la vida...” Quan el ric va acabar, el pescador se’l va mirar i li va dir: “¿I què creu que estic fent ja?”

També nosaltres podem tenir l’actitud d’aquesta persona rica, que ambiciona cada vegada més, i que es pensa que tenint més és quan serà feliç de veritat. Posar la il•lusió en tenir cada vegada més pot conduir a una trampa, perquè no sempre això porta a la veritable felicitat.

                                                  NOVEMBRE 4a setmana

BON DIA: COMPARTIM !!!

DILLUNS

Candidats de l'alumnat al Consell Escolar

DIMARTS

Ahir, 22 de novembre se celebra el Dia de la Música en honor de Santa Cecília, la seva patrona. Durant segles, aquesta diada es commemorava amb una processó amb tota clase d'instruments. 

Segons la tradició cristiana, Santa Cecília va morir màrtir l'any 230. Santa Cecília era una jove doncella que predicava el cristianisme pels carrers de Roma. Valerià i Tiburci, els seus germans i seguidors, van ser arrestats i decapitats, perquè el cristianisme estava prohibit i perseguit. Cecília va enterrar cristianament els cadàvers, raó per la qual també va ser detinguda i forçada a renegar de la seva creença en Déu. Davant les negatives de la donzella, Almaci va ordenar que morís ofegada a casa seva. Els guàrdies romans van preparar una gran foguera amb la intenció d’asfixiar la jove, però segons explica la llegenda la santa va passar dos dies tancada a casa cantant alegrement enmig d’una fumera insuportable. Finalment, va ser decapitada.

Durant més de deu segles Santa Cecília va ser una de les santes més venerades pels cristians, i l’any 1594 va ser nomenada Patrona de la Música pel Papa Gregori XIII. El dia del seu naixement va esdevenir Dia de la Música.

 

DIMECRES

L’AMPOLLA D’AIGUA

En un supermercat hi havia una ampolla d'aigua molt egoista. Sempre volia el millor per a ella: la millor etiqueta, la millor secció, el millor prestatge i estar ben neta i a primera fila, perquè tothom la contemplés... Mai no se li acudia fer res per als altres.
Un dia, una persona la va agafar per a comprar-la, la va posar al cistell i se la va endur a casa. L'ampolla estava molt enrabiada: no volia marxar del seu prestatge i deixar aquell lloc tan privilegiat a una altra. A més, quan va veure que algú l’anava a obrir per beure’n aigua, l'ampolla s’hi va resistir: no volia donar a beure aigua a ningú. Per més força que feien, no aconseguien obrir-la. I, com que no van poder-la fer servir, la van tornar al supermercat i la van canviar per una altra.
La van tornar a posar al prestatge, i a poc a poc, va aconseguir anar a parar al millor lloc, a primera fila, per tal de ser admirada per tothom qui passava. Però, evidentment, la van tornar a comprar. I un altre cop va passar el mateix: com que no la podien obrir, la van tornar al prestatge. I la vida d'aquella ampolla era anar fent anades i vingudes, perquè l'únic que pretenia era estar en un bon lloc i ser admirada.
Amb el pas del temps, l'ampolla va superar la data de caducitat sense ser consumida. L'aigua que contenia va començar a perdre transparència i, al cap d'un temps, ja no es podia beure. Els empleats del supermercat la van retirar i la van llençar a les escombraries.
Aquella ampolla no havia servit per a res. No havia donat la seva aigua per calmar la set de ningú. Ara, perduda enmig de les escombraries, se’n lamentava en va. S'adonava que tot el que no es dóna a temps es fa malbé. Però ja era massa tard per a rectificar.

DIJOUS

EL PES D’UNES MONEDES

En aquell poble tothom era un bon nedador. Al costat seu passava un riu important, i tots els habitants del poble estaven acostumats a l’aigua des de petits. Una vegada el cabal del riu va pujar de manera inesperada. Una barca que transportava sis persones naufragà. Els passatgers començaren a nedar cap a la riba. Un d’ells semblava que no avançava gens, tot i que estava nedant amb totes les seves forces. Els seus companys li van dir:

-Tu ets millor nedador que tots nosaltres; per què et quedes enrera?

-Perquè porto lligat el cinturó un sac amb monedes, i això pesa molt -contestà ell.

I els altres li van dir:

-Per què no les llences?

Sense contestar, l’altre va fer que no, movent el cap, perquè del cansament ja no podia ni parlar. Els qui ja havien arribat a la riba li cridaren:

-Ets un beneit! No siguis tossut, que t’ofegaràs! I si t’ofegues, ja ens explicaràs de què et serviran els diners.

I va tornar a fer que no amb el cap. Poc després els altres van veure com les aigües se l’emportaven riu avall.

Nosaltres podem veure que hi ha coses que ens són perjudicials, que no ens van bé (perquè ho hem comprovat, perquè ho hem vist en altres, o perquè ens ho han advertit). Malgrat això no volem desfer-nos d’elles i hi continuem “enganxats”. Aquestes coses poden ser objectes, situacions, comportaments, fins i tot poden ser persones.

DIVENDRES

TENIR O NO TENIR

Aquell ric industrial es va quedar parat quan a la platja va veure un pescador tranquil•lament estirat descansant al costat de la seva barca. “¿Com és que avui no ha sortit a pescar, bon home?”. El pescador li va contestar: “Perquè ja he pescat bastant”. “¿I per què no pesca més del que necessita?”, va insistir l’industrial. “No em fa falta; no sé què hi guanyaria”. I la resposta va ser: “Segurament guanyaria més diners; i així podria posar un motor nou a la barca, d’aquesta forma podria anar a pescar a aigües més profundes, pescaria més, compraria xarxes noves, i amb tot això encara guanyaria més diners. Vagi a saber si aviat no podria comprar alguna barca més, i arribaria a ser tan ric com jo... Aleshores podria seure, descansar i fruir de la vida...” Quan el ric va acabar, el pescador se’l va mirar i li va dir: “¿I què creu que estic fent ja?”

També nosaltres podem tenir l’actitud d’aquesta persona rica, que ambiciona cada vegada més, i que es pensa que tenint més és quan serà feliç de veritat. Posar la il•lusió en tenir cada vegada més pot conduir a una trampa, perquè no sempre això porta a la veritable felicitat.

                                                 NOVEMBRE 3a  setmana

BON DIA:  BONDAT !!!

DILLUNS

QUÈ ÉS LA BONDAT?

La teoria més o menys escrita ens descriu la bondat com una actitud positiva i constructiva cap els altres, cap als éssers vius i les coses. La inclinació natural, gens forçada, cap el bé, qualitat associada al caràcter bondadós.
Plató considera que cometre una injustícia és pitjor que patir-la, ja que empobreix l’ànima… i això és el pitjor que li pot passar a l’ésser humà.
Kant parla de bona voluntat. Exercir una actitud bondadosa a partir d’aquest esperit, d’aquesta posició front la vida.
La bondat es construeix a partir dels valors i la moral. Es un procés educatiu, on l’entorn té una notable incidència.
Hi ha qui defensa que escollim la bondat quan deixem de creure que són els altres els culpables dels nostres mals….

DIMARTS

DIMECRES

BONDAT

Els deu manaments del  meu pare es resumeixen en un: fes bondat. Tres síl·labes, només.
Dues paraules, aparentment carrinclones, però plenes de significat.
Fes bondat, pel meu pare volia dir:

Estudia,

Estigues contenta,

Si beus no condueixis.,

Estima amb precaucions sanitàries,

No fumis,

No et droguis,

No pugis en moto,

No facis mal a res ni ningú.
Pots anar sola pel bosc i la ciutat.

Pots obrir la porta als desconeguts.

Pots manifestar-te pacíficament.

Pots tornar a casa a qualsevol hora...però fes bondat

.
Éra l’unica cosa que em demanaves, pare. Em vas posar seny i llibertat a la mateixa motxila que he transmès als teus néts.
Quasi he complert del tot. Però t’he de confessar, pare, .. que sóc motera!

DIJOUS

DIVENDRES

EL SAMURAI I EL MONJO

 Segons narra un antic relat japonès, un bel·licós samurai va desafiar en una ocasió a un mestre zen que expliqués el concepte de cel i infern. Però el monjo va respondre amb desdeny:
- No ets més que un talòs. No puc perdre el temps amb individus com tu!"
Ferit en el fons del seu ser, el samurai es va deixar portar per la ira, va desembeinar la seva espasa i va cridar:
- Podria matar-te per la teva impertinència.
- Això - va dir el monjo amb calma, "és l'infern"
Desconcertat en percebre la veritat en el que el mestre assenyalava respecte a la fúria que el dominava, el samurai, es va asserenar, va embeinar l'espasa i es va inclinar, agraint al monjo la lliçó.
- I això - va afegir el monjo - és el cel. 

                                               NOVEMBRE 2na setmana

 BON DIA,  M'INTERESO 

PELS ALTRES !!!

DILLUNS

FORMA SEGURA DE CAURE MALAMENT...

Aquella noia va arribar a casa una mica amoïnada. Volia explicar a la seva germana, alguns anys més gran que ella, el motiu de la seva preocupació: no acabava de trobar-se a gust a la classe, la majoria de companyes i de companys no li feien gaire cas, i més aviat es trobava una mica desplaçada. Quan la germana gran va tornar al vespre de la universitat, la petita de seguida li va engegar el llistat de coses que tenia preparades, i l’altra -com sempre que parlaven- se l’escoltava amb atenció. La llista de coses era llarga: queixes i més queixes del que feien malament els companys i companyes de classe, els professors i la tutora, i de com gairebé ningú no se l’escoltava quan anava a explicar-li les seves coses. Estava farta, i no ja sabia què fer perquè li dediquessin una mica d’atenció. Quan va acabar de dir tot el que va voler, es va quedar mirant la seva germana gran, esperant d’ella una paraula de comprensió o algun consell màgic. Aquesta li va dir: “¿T’interesses alguna vegada pel que els passa als teus companys, o sempre els parles del que et passa a tu? ¿Sempre et queixes de tothom quan parles amb algú, com ho has fet ara amb mi? ¿...I t’estranyes que no et facin cas, o que no es matin per escoltar-te?”
Actualment existeixen molts llibres que expliquen com caure bé als altres, com resultar simpàtic i tenir èxit amb les persones, i coses per l’estil. Però un dia em va cridar l’atenció un que portava per títol “Deu maneres segures de caure malament a la gent”. Entre aquestes deu maneres figurava la següent recomanació: “Parli vostè sempre de vostè mateix i no canviï mai de tema. No pari mai de queixar-se del que fan els altres. Si aconsegueix parlar sempre de vostè mateix i queixar-se sempre del que fan els altres, tingui per segur que tothom el començarà a considerar una persona realment insuportable”.

 DIMARTS

DIMECRES

FUNCIONARI GENERÓS

Llegia en una publicació dominical l’entrevista que li feien a una persona que ja fa uns anys que es dedica a fer de “voluntari de presons”, és a dir, que va a les presons en moments i dies determinats a fer algun tipus d’activitat amb la gent que hi viu. Després de començar amb aquesta tasca voluntària es va fer funcionari de presons, i ara es pot dir que fa les hores de la seva feina i altres hores de voluntariat. Sempre amb la idea d’implicar-se en la vida dels reclusos, de “no passar de puntetes”, com diu ell. Quan li pregunten com ajuda els reclusos ell contesta que “escoltant molt, demostrant interès, comprenent molt”. Quanta gent no és escoltada, per quanta gent ningú no demostra interès! Aquesta persona de la qual parlem sap molt bé -igual que moltes altres persones- que quan algú nota que demostren interès per ell, per la seva vida, pel que li passa, generalment es troba millor, més animat, perquè s’ha vist més recolzat i valorat. Sobretot quan es tracta d’algú en el qual ningú no es fixa o que és fins i tot rebutjat. Hi ha persones -com aquest voluntari i treballador de presons- capaces de demostrar interès per les persones més marginades i oblidades; ¿què els mou a fer això? I nosaltres, ¿demostrem interès pels altres, sobretot per aquells que es troben més apartats? 

                                    DIJOUS
CONÈIXER PER RESPECTAR

En una publicació hi havia un article que parlava d’activitats pastorals que es fan en atenció a les persones sordes; ho comenten amb motiu de celebrar-se per aquests dies el “Dia Mundial de la Persona Sorda”. En algun altre lloc llegeixo que també aquesta setmana se celebra el dia dedicat a les persones invidents. I mentre observo això en vénen al cap moments en què he sentit com algun noi insulta un altre dient-li una expressió que, almenys a mi, em fa mal a l’oïda: “subnormal”. Sempre que ho he sentit estant davant d’algun grup de nois i noies (a classe o on sigui) els he fet una pregunta a tots: “Algú coneix alguna persona que sigui subnormal, és a dir, disminuïda psíquica?”. I de totes les vegades que ho fet, sempre hi ha algú que aixeca la mà i que diu que sí que en coneix i que n’ha tractat (un germà, o un familiar, o un veí o conegut). I la segona pregunta és: ¿I què opines d’elles? I la resposta sempre és, més o menys: “Són unes persones encantadores, simpàtiques i molt agraïdes” (I, si no, penseu-hi els qui en coneixeu alguna). Simplement és per recordar una cosa que em sembla important: per respectar hem de conèixer. I a vegades va molt bé conèixer realitats poc habituals de persones: les que treballen per causes justes i les defensen (i que a vegades són perseguides per això), o les que viuen amb alguna minusvàlua (persones sordes, invidents, disminuïdes psíquiques...) Segur que si les coneixem aprendrem moltes coses d’elles, valorarem el que fan i les sabrem tractar amb el respecte i l’atenció que es mereixen.

DIVENDRES

CONVERSA SALVADORA
Aquella jove va acabar el dia cansada del treball i de les hores en la facultat. Aquell vespre, quan va acabar en la universitat només tenia ganes de tornar a casa, de prendre alguna cosa i d’anar a dormir. En sortir, s’acomiada ràpidament dels companys; però una companya li pregunta què pensa fer: es nota que no té pressa per tornar a casa. La resposta és ràpida i segura: “Me’n vaig casa, sopo alguna cosa i em poso a dormir. He tingut un dia horrorós”. I de sobte veu com la que li ha fet la pregunta se’n va cap a la paret, s’hi recolza i comença a plorar. Sent llàstima per ella i se li acosta. És una noia estrangera, està sola, i segur que li ha passat alguna cosa greu. Però està massa cansada per escoltar-la en aquell moment i li fa una promesa: “-Mira, demà et truco i xerrem tranquil•lament”. L’altra la mira amb cara poc convençuda, però amb una mica d’esperança: “¿De veritat que em trucaràs demà?”. La noia li assegura que sí, i encara s’ofereix per acompanyar-la fins a la parada de l’autobús, perquè li expliqui alguna cosa del que li passa. Però quan comença a explicar-li la seva situació, i quan sent el to de la seva veu, s’adona que aquella companya no pot esperar el dia següent perquè algú l’escolti. Per això no té valor per deixar-la sola, agafa forces per superar el seu cansament i decideix estar amb ella fins que acabi de parlar. Aquelles hores que va estar amb ella van ser la salvació per a aquella companya de facultat, sola i desesperada. La seva desesperació es va convertir en esperança; una llum va entrar en la gran foscor de la seva ànima. Algun autor ha escrit: “L’esperança és com l’aire que respirem i el pa que mengem. Necessitem l’esperança com el peix necessita l’aigua. Si se’ns pren l’esperança som com un peix tirat a terra, on s’asseca i mor”.

 OCTUBRE    4a setmana

BON DIA ,

RESPONSABILITAT !!!

DILLUNS

DIMARTS

                                             

Aquesta és la carta que va escriure una noia de 15 anys:

“En aquest cas em vinc a referir als estudiants com jo. La responsabilitat  no solament t'afecta a tu, sinó a tota la societat que t'envolta. Encara que pensis: “què té a veure la responsabilitat amb mi?”, la resposta és simple: TOT.

 Les meves responsabilitats són: anar a escola, arribar d'hora,, assistir neta, pentinada, porta al dia els treballs, exàmens, activitats; també en la llar: la meva roba, la meva habitació, etc.

Per a mi la responsabilitat és ser LLIURE i enfrontar els meus problemes o les meves bones estones amb raonament. Per a mi és millor ser responsable, ja que així la meva consciència com a filla-estudiant està neta, a més de que creix el meu valor com a persona.

Les altres persones tenen una altra imatge de tu si ets responsable, per exemple: “mira, ella sí treballa, compleix amb les seves tasques i és una bona noia”.

Sempre tindràs persones que t'ajudin, ja que saben que ets responsable encara que a vegades fallis.

                (DEMÀ CONTINUAREM AMB LA CARTA D’AQUESTA NOIA)

DIMECRES

Però hi ha altres persones que en comptes d'afrontar els seus problemes decideixen llevar-se de tota culpa, o es fan els que no els importa gens, això se li diu: EVITAR RESPONSABILITATS, però jo crec que si vols arribar a ser algú en la vida, has d'aprofitar al màxim les oportunitats que et donin i responsabilitzar-te en les coses que hagis de fer ARA, perquè després seran moltes més obligacions de les quals pensis.

De vegades no puc creure, quan els meus companys de classe arriben sense les seves tasques i els seus treballs, i em quedo pensant “*Qúe haurà estat més important per no complir amb el que devia?” o “Què serà d'ells quan es facin més grans?...Quan tinguin casa, família, fills, treball...

Si decideixes ser responsable, primerament has d'aclarir el que desitges ser en la vida, que vols que la gent vegi de tu, que vols aconseguir, així tindràs els teus valors més plantejats i la teva mentalitat de responsabilitat creixerà. Bé almenys al meu si em funciona.

Però també necessites de dues coses que per  mi són molt importants, la valentia: que t'ajuda a voler aconseguir les teves metes costi el que costi, i la humilitat: que fa que acceptis les teves errades, i així milloris, ja que dels errors aprens.
Per concloure, jo solament vull dir que per canviar al món, primer has de canviar-te TU. Cal lluitar perquè aquest valor tan important (LA RESPONSABILITAT) mai es perdi. Junts ho podrem aconseguir.

DIJOUS

 DIVENDRES

La responsabilitat  és: l’ acció de respondre de les conseqüències de les pròpies accions o de les d'un altre. És respondre davant qualsevol situació o eventualitat que se'ns pugui presentar. Una persona responsable és aquella que sempre respon i que està disposada a actuar enfront de les diferents disjuntives possibles. Normalment es confon la responsabilitat amb el fet de complir davant altres persones allò que es té promès. Això es pot considerar com a cert, però no obstant això és solament un dels aspectes d'aquesta donat que la responsabilitat comença amb un mateix. El simple fet de satisfer totes les nostres necessitats (després d’haver reflexionat seriosament quines són) és un acte de responsabilitat.

                                              OCTUBRE 4a setmana

BON DIA RESPECTE !!!

DILLUNS 

 El respecte és la consideració, atenció o deferència que es deu a una persona. Podem dir també que és el sentiment que porta a reconèixer els drets i la dignitat de l’altre. Aquest valor es fonamenta en la dignitat de la persona. Dignitat d’igual a igual compartida per tots. El respecte cap a un mateix es basa en el respecte que es té a l’altre com a persona. La nostra dignitat de persones queda situada entre dues coordenades bàsiques: la del respecte a nosaltres mateixos i la del respecte a la resta. No hem de confondre el respecte amb les formes de convivència respectuoses. El respecte va més enllà de les formes. El respecte als altres és la primera condició per saber viure i posar les bases a una autèntica convivència en pau. 

DIMARTS 

DIMECRES 

NO PERDRE EL CONTROL

Aquells dos nois, sense saber ben bé com, arriben a enfadar-se, tots dos s’escridassen i de seguida passen a insultar-se. Al final, el qui havia començat a cridar primer reconeix la seva part de responsabilitat i li diu a l’altre: “Ho sento, perdona’m; és que no m’he pogut controlar”. En més d’una ocasió hem sentit aquesta frase, o alguna de semblant, o fins i tot és possible que nosaltres mateixos l’hàgim dit alguna vegada. Algú ens diu o ens fa alguna cosa, i saltem de seguida, sense pensar-ho més. O bé li diem i li fem alguna cosa a algú altre sense preveure’n les conseqüències. Després reconeixem: “No m’he pogut controlar”, però el mal ja està fet, quan es podia haver evitat. Autocontrolar-se, és a dir, saber controlar un mateix el que diu i el que fa, és una forma de “tractar bé a tothom”. Perquè és una forma d’evitar crits, males paraules i altres possibles reaccions violentes. Tractar bé a tothom també passa, doncs, per saber controlar les nostres paraules, les nostres actituds, de manera que no faltin al respecte que totes les persones ens mereixem.

DIJOUS 

DIVENDRES