diumenge, 17 de març de 2019

MARÇ  4a setmana


BON DIA: FE, CREENCES !!!


DILLUNS

El mestre es va fer famós mentre encara vivia. Es deia que Déu mateix havia anat un dia a demanar-li consell i li va dir:
- Vull jugar a l'amagatall amb els homes.He preguntat als meus àngels quin seria el millor lloc per amagar-me. Uns diuen que en el fons de l'oceà. Altres, que al cim de la muntanya més alta. Altres que en la cara amagada de la lluna o en una estrella llunyana. Tu, què m'aconselles?
Va respondre el mestre:
- Amaga't en el cor humà. És l'últim lloc en què se'ls acudirà anar a buscar-te.

DIMARTS



DIMECRES

FE I PARAIGUA

En un poblet de zona rural en els anys 50, es va produir una llarga sequera que amenaçava amb deixar a la ruïna a tots els seus habitants, degut al fet que subsistien amb el fruit del treball del camp. A pesar que la majoria dels seus habitants no eren creients, davant la situació límit, van marxar a veure el rector i li van dir:
- Pare, si Déu és tan poderós, demanem-li que enviï la pluja necessària per a revertir aquesta angoixant situació.
- Està bé, li demanarem al Senyor, però cal una condició indispensable.
- Quina?, -van respondre tots.
- Cal demanar-ho amb fe, amb molta fe..., -va contestar el sacerdot.
- Així ho farem, i també vindrem a Missa cada dia.
Els camperols van començar a anar a missa tots els dies, però les setmanes transcorrien i l'esperada pluja no es feia present. Un dia, van anar tots a reclamar al rector.
- Pare, vostè ens va dir que si li demanàvem amb fe a Déu que enviés les pluges, Ell accediria a les nostres peticions. Però ja van diverses setmanes i no obtenim cap resposta
- Vosaltres heu demanat amb fe veritable?, -els va preguntar el rector.
- Si, per descomptat! - van respondre al uníson.
- Aleshores, si dieu haver demanat amb Fe veritable... per què durant tots aquests dies ni un de sol heu portat el paraigües?


DIJOUS


Pere Casaldaliga, Bones persones


DIVENDRES

EL NÀUFRAG

L'únic supervivent d'un naufragi va arribar a la platja d'una illa molt petita i deshabitada. Allí va pregar fervorosament a Déu tot demanant-li poder ser rescatat. Després, cada dia, mirava cap a l'horitzó per veure algú que el pogués ajudar, però res de res enlloc.
Finalment abandonà la recerca i l'espera i va optar per construir una cabana de fusta per protegir-se de les inclemències del temps i aixoplugar-se. Hi va guardar les poques pertinences que tenia.
Un dia, després de rondar per l'illa buscant aliments, va tornar a casa i va trobar la cabana en flames. Una columna de fum arribava fins el cel. No li podia haver passat res de pitjor... ho havia perdut tot. Va quedar completament abatut i ple de tristesa i ràbia.
- "Déu meu, com m'ha pogut passar això a mi!. Quin mal he fet?" va dir amargament.
L'endemà al matí, però, la remor d'un vaixell que s'acostava a l'illa el va despertar. Havia vingut a rescatar-lo.
- "Com heu sabut que era aquí?" va preguntar l'home als seus salvadors en el límit de les seves forces.
- "Vam veure el seu senyal de fum", van contestar ells.


divendres, 8 de març de 2019

MARÇ 3a setmana

BON DIA: NATURA !!!



DILLUNS



DIMARTS

Frases de Naturaleza

1. Comprendemos la naturaleza resistiéndola. (Gastón Bachelard)
Cuanto más la cuidamos, más la entendemos.

2. Mantén tu amor hacia la naturaleza, porque es la verdadera forma de entender el arte más y más. (Vincent Van Gogh)

Una gran visión del pintor holandés.

3. En la naturaleza las cosas están mucho más separadas que las almas. (Georg Simmel)

Un todo armónico compuesto de muchas almas.

4. Nunca la sabiduría dice una cosa y la naturaleza otra. (Juvenal)

Gran reflexión sobre el orden natural.

5. La naturaleza es el arte de Dios. (Dante Alighieri)

Así es la forma en que se expresa la fuerza superior.

6. Los árboles son los esfuerzos de la tierra para hablar con el cielo que escucha. (Rabindranath Tagore)

El escritor indio habló así sobre la conexión entre fuerzas naturales.

7. Todas las obras de la naturaleza deben ser tenidas por buenas. (Cicerón)

Reflexión del orador latino.

8. Hay un libro abierto siempre para todos los ojos: la naturaleza. (Jean-Jacques Rousseau)

Ella nos enseña todo lo que queremos aprender.

9. El que nos encontremos tan a gusto en plena naturaleza proviene de que ésta no tiene opinión sobre nosotros. (Friedrich Nietzsche)

No nos juzga, pero sí nos integra en ella.

10. Sólo podemos dominar la naturaleza si la obedecemos. (Francis Bacon)

Paradoja de la pluma del escritor británico.

11. La naturaleza es la mejor maestra de la verdad. (San Agustín)

Un santo que tenía grandes palabras de alabanza para el mundo natural.

12. El hombre ha hecho de la tierra un infierno para los animales. (Arthur Schopenhauer)

Una frase que pone en evidencia cómo tratamos a otras formas de vida.

DIMECRES


https://youtu.be/5uBSQOn1Sx8

DIJOUS

Por favor, salvemos al mundo



DIVENDRES





La mejor vista de la Tierra desde el Espacio



dijous, 28 de febrer de 2019

MARÇ 2na Setmana

BON DIA: SILENCI !!!

DIMARTS



Fem SILENCI: tanquem els ulls 


DIMECRES
GRÀCIES AL SILENCI

Un home, completament perdut en el desert, es desesperava de poder trobar aigua. Amb penes i treballs anava pujant i baixant dunes i mirant en totes direccions amb l’esperança de veure en algun lloc un corrent d’aigua. Però tot era inútil. Mentre avançava va ensopegar amb un arbust i va caure a terra. I allí es va quedar, sense forces ni tan sols per poder-se aixecar, sense ganes de continuar lluitant i sense l’esperança de sobreviure. Estirat a la sorra, derrotat i abatut, de sobte va ser conscient del silenci del desert. Es va adonar de la tranquil•litat que hi havia, una tranquil•litat que no era destorbada pel més mínim soroll. De sobte va aixecar lentament el cap: havia sentit alguna cosa. Una cosa tan suau que només podia detectar una oïda molt aguda i enmig d’un silenci absolut com aquell: el so de l’aigua quan corre tranquil•la i serena. Aquell soroll, que abans no havia pogut sentir, el va animar. Es va aixecar i no va parar de caminar fins que va trobar un rierol de netes i refrescants aigües.

Dues coses:  A vegades en passen coses que no encaixen en els nostres plans, coses contràries al que ens imaginem i volem: també d’aquestes coses podem aprendre si no ens desesperem i si hi posem l’atenció necessària.

Si sempre estem envoltats de soroll, també el nostre interior s’omple de soroll; i el soroll no ens deixa reflexionar, no ens deixa pensar en qui som, en com som, en el que ens passa, en com actuem... I els homes i les dones, els nois i les noies, per tal de créixer com a persones, necessitem moments per “pensar”. I això només ho trobarem enmig del silenci.

DIJOUS

SILENCI PER ESCOLTAR...

En una ocasió, estant amb un grup de joves en una zona de muntanya, de sobte, en el moment en què es començava a fer de nit, un d’ells ens va convidar a tots a callar i a escoltar. I no ho va fer perquè escoltéssim algun soroll estrany de la natura o d’algun animal, no. Ho va fer per estar un moment sense escoltar absolutament res: un silenci total, increïble i impressionant, al qual no estem acostumats. Uns amics explicaven una cosa semblant d’un moment del seu viatge d’estiu: l’experiència d’estar una estona al vespre enmig del desert, sense sentir cap soroll de cap tipus...
Si jo vull conèixer millor una persona necessito escoltar-la. Si no ens escoltem no ens coneixerem. Si ens coneixem, podrem saber com pensen els altres, podrem saber què els passa... I aleshores tindrem motius per respectar-los, per estimar-los... Però, a part de conèixer els altres, hem de conèixer algú més? Sí: a nosaltres mateixos. La persona també s’ha de conèixer a ella mateixa, ha de saber per què actua d’una forma o d’una altra, per què està trista o contenta, per què s’enfada o per què riu, etc. Això, que a primera vista, sembla tan fàcil, no ho és. De fet, moltes persones pateixen, ho passen malament, simplement perquè no es coneixen a elles mateixes o perquè tenen una idea equivocada d’elles mateixes. ¿Ens pot ajudar alguna cosa a conèixer-nos millor? Sí. Entre moltes altres, penseu en l’exemple del silenci que hem explicat al començament. Quan una persona està envoltada de silenci pot més fàcilment pensar en ella mateixa, descobrir-se com és. Nosaltres estem envoltats de sorolls, i els sorolls no ens ajuden a pensar. Alguns sorolls ens vénen de fora, però altres ens els busquem, potser perquè no sempre ens interessa parar-nos a pensar en nosaltres mateixos. Ens aniria molt bé una mica més de silenci i d’estar a soles. Cal fer-ho, cal que un es conegui a si mateix. Si no ens coneixem a nosaltres mateixos, és possible que visquem enganyats, ...i és possible també... que no ens arribem a estimar. Perquè això –estimar-se a un mateix - però, no sempre resulta tan fàcil com sembla.


DIVENDRES


DIA DE LA DONA




diumenge, 24 de febrer de 2019

MARÇ   1a Setmana

BON DIA: COMPROMÍS !!!

DILLUNS



DIMARTS

AJUDAR A NO ENSOPEGAR
Hi havia un filòsof grec, famós per les seves idees i per la forma irònica i desenfadada que feia servir per a expressar les seves idees. Un dia es trobava en la cantonada d’un carrer proper a la plaça on ensenyava a la gent les seves idees. Estava rient com un boig. “De què et rius?”- li preguntà un vianant. “Veus aquesta pedra enmig del carrer? -li va contestar. Des que he arribat aquest matí, deu persones han ensopegat amb ella i l’han maleïda, però cap d’elles s’ha pres la molèstia de retirar-la perquè no ensopeguin altres”. D’aquesta manera intentava fer pensar i reflexionar els ciutadans perquè prenguessin consciència dels problemes existents i de com es poden solucionar.


DIMECRES
ANELL DE COMPROMÍS
L’anell és un objecte que avui dia porten moltes persones, i en força ocasions el seu ús és com a ornamentació. Però no sempre ha estat així. Diuen que els primers que van fer servir aquest objecte van ser els reis d’Egipte, d’això fa uns quatre mil anys  -quatre dies, com aquell que diu-. I era com una espècie de segell que feien servir per marcar els documents oficials. Molts anys després, també en l’antiguitat, els anells tenien una gran importància: acostumaven a ser d’or i només els portaven els reis o les persones principals del regne. En algun moment el fet d’imposar a algú un anell era un signe semblant a coronar-lo rei. Van ser els romans fa uns dos mil anys els qui van començar a utilitzar l’anell com a signe de compromís, i és aquest el simbolisme més important que té en la nostra cultura: el compromís que agafen l’home i la dona quan s’uneixen en matrimoni. Per aquesta raó, durant la cerimònia del casament es lliuren mútuament un anell.
Des de temps antics les persones hem anat creant una sèrie de signes per reafirmar la paraula donada i el compromís adquirit. I això perquè sempre s’ha considerat com un valor important la fidelitat als compromisos que un ha pres. També avui en dia és un valor ser fidels a la paraula donada: a tothom ens agrada que la gent compleixi amb nosaltres les promeses fetes. I nosaltres, ¿som fidels a la paraula donada? ¿som fidels amb els nostres compromisos?

DIJOUS
MENYS PARLAR...
¿Quantes vegades no hem sentit expressions com ara “s’hauria d’arreglar...”, “hauríem de fer...”, “S’ hauria de posar a la cartellera...” Però ningú no arregla res, ni ho fa, ni posa res a la cartellera, perquè tot són desigs, però si algú no s’implica, no es porten a la pràctica.
Una noia, als dotze anys, escrivia: “Nosaltres som les dones i els homes del futur; ens toca a nosaltres canviar les coses. El pitjor de tot és quedar-se plantat sense fer res, contemplant aquest pobre món que es trenca a trossos. Diem ‘visca la pau’ i no parem de fer guerres, ‘prou de violència’ i mira com va el terrorisme... Però ningú no ens ha dit que això no pugui canviar. Jo dic una cosa: si estàs trist per l’odi que hi ha en el món, no ploris ni et desesperis, fes alguna cosa, encara que el que facis et sembli poc”.
Fes alguna cosa, encara que el que facis et sembli poc. ¿Tens uns sentiments semblants als d’aquesta noia, que escrivia això als dotze anys?

DIVENDRES











diumenge, 17 de febrer de 2019

FEBRER 4a setmana 
                   
PARLEM BÉ DELS ALTRES !!!

DILLUNS


Cuento humanizador: Las tres rejas.

DIMARTS
IMPOSSIBLE RECTIFICAR

Hi havia una dona que amb freqüència anava a confessar-se de què parlava malament dels altres. Això era en temps de Sant Felip Neri, i un dia aquesta dona es va confessar amb aquest sant. Ell li va dir:
-Et passa amb freqüè
ncia això de parlar malament dels altres?

-Sí, senyor; bastant sovint -va contestar la dona.
-Doncs jo crec que no t'adones del que fas. Hauràs de fer alguna penitència. Jo et diré quina: ves a casa teva, agafa una de les teves gallines, mata-la i porta-me-la de seguida. Però des del camí de casa teva aquí ves-li traient les plomes.
La dona va fer el que el sant li havia dit, i va arribar al cap d'una estona amb la gallina sense plomes. Aleshores, Felip Neri li va dir:
-Ara torna a casa teva pel mateix camí, i ves recollint del terra una per una totes les plomes de la gallina.
-Però això és impossible -va dir la dona-. Amb el vent que fa avui només podré trobar algunes poques.
-També jo ho sé -va contestar el sant-. No podràs recollir pràcticament cap de les plomes que el vent s'ha emportat. Doncs de la mateixa manera no podràs recollir totes les calúmnies i mentides que expliques a la gent quan parles malament dels altres.
I és veritat. Les coses que diem dels altres, les mentides que escampem, són com pedres que no saps on van a parar ni quin mal poden fer. I després costa molt voler arreglar allò que hem espatllat, és impossible voler rectificar el que hem dit. I parlar malament dels altres (en el nostre cas, dels companys) és una de les coses que més mal poden fer a l'ambient de la classe o de l'escola. Pensem-hi, i mirem si som capaços de fer el contrari: dir coses bones dels altres.

DIMECRES



Cuento humanizador: El niño y los clavos
DIJOUS

Un home de religió musulmana explica aquest conte, que parla d’ell mateix:
Jo era un noi molt pietós, mai no deixava de fer les meves oracions. Una nit estava resant amb el meu pare i amb altres persones. Al cap d’una estona, algunes d’aquelles persones que estaven en el mateix recinte començaren a endormiscar-se, fins que, al final, totes van quedar adormides del tot. Jo vaig dir al meu pare: “Ni un de sol d’aquests és capaç d’obrir els ulls o d’aixecar el cap per dir les seves oracions. Sembla que tots siguin morts. Quina falta de respecte, quina poca consideració i quin poc esperit religiós!” I el meu pare em contestà de seguida: “Estimat fill: ¿Ja saps què els passa? ¿Per casualitat saps per què s’han adormit? Preferiria que tu també estiguessis adormit com ells, en lloc d’estar murmurant d’ells!”
Quantes energies gastem en parlar malament dels altres! Quantes mirades “castigadores” llencem contra algunes persones! I moltes vegades ho fem perquè no coneixem els motius de les seves actuacions. ¿Fins quan jutjarem els altres només per les aparences?

DIVENDRES

MASSA TARD PER FER LLOANCES!
Va succeir fa temps a la ciutat de Barcelona. Havia mort un important personatge de la ciutat, i molts es van acostar al cementiri per participar del funeral i donar el condol a la família. Entre els qui hi van anar hi havia un matrimoni relacionat amb el difunt, que va deixar també un ram de flors a la seva tomba. Un periodista, que observava tot allò en silenci i que coneixia el matrimoni, es dirigí a ells. Després de les salutacions de rigor, el matrimoni va començar a parlar del difunt i a desfer-se en elogis sobre la seva figura (el molt que havia fet per la seva família, per l’empresa, per la ciutat...) El periodista deia a tot que sí, i es meravellava de les lloances que rebia el difunt per part del matrimoni, perquè ell havia estat testimoni durant molts anys que, si algú s’havia despatxat a gust criticant el difunt quan vivia, era justament aquesta parella. El periodista no sortia de la seva admiració davant d’aquell canvi d’actitud dels dos coneguts, que ara -de sobte- es posaven a parlar bé d’aquell a qui abans havien criticat tant. I com que no sabia com sortir-se de la situació, es va acomiadar d’ells dient-los: “Perdoneu, però me n’he d’anar. En tot cas, si parleu bé de mi, procureu fer-ho mentre sigui viu, no espereu que m’enterrin”.
Mai no arribarem a entendre del tot el mal que podem fer parlant malament dels qui ens envolten. I a vegades ho fem sense voler. Parlar bé dels altres, i parlar amb sinceritat, ens ajuda a tots a estar millor entre nosaltres i amb nosaltres mateixos. Parlem dels companys i companyes, parlem les coses que fem junts. Però parlem bé, amb il•lusió, amb afecte. No destruïm el que durant dies anem construint. Procurem parlar bé dels altres (si no, és millor callar): però no esperem a fer-ho quan les coses ja no tinguin remei.



dissabte, 9 de febrer de 2019

FEBRER 2a setmana

BON DIA: AMOR !!!


DILLUNS



Dear Bobbie (Up Video) - Yellowcard (Subtitulado al Español)

 

DIMARTS



Where is the love - Black Eyed Peas | Subtitulado Español - Video Oficial


DIMECRES
Amor de mare
Un article del National Geographic de fa uns quants anys, contenia una fotografia força impactant d’allò que en van dir les Ales de Déu.
Després d'un incendi forestal al Parc Nacional de Yellowstone, els guardaboscos van començar una llarga jornada anant muntanya amunt per a valorar els danys de l'incendi.
Un guardabosc va trobar un pardal literalment petrificat entre les cendres i col·locat com una estàtua a la base d'un arbre. Una mica sorprès per aquesta curiosa troballa, va donar uns copets a l'ocell amb un bastonet. Quan ho va fer tres pollets molt menuts es van escapolir de sota les ales de sa mare morta.
L'amorosa mare, en el seu afany per impedir el desastre, havia portat els seus pollets a la base de l'arbre i els havia arrupit sota les seves ales, tot sabent instintivament que el fum tòxic aniria amunt i no els afectaria.
Ella hauria pogut volar per a trobar un lloc més segur, però s'havia negat a abandonar els seus fills. Quan les flames van arribar i van cremar el seu petit cos ella va romandre ferma, protegint sota les seves ales aquells que estimava per damunt de tot, encara que fos lliurant la seva pròpia vida.


DIJOUS
Déu és amor
Estimats meus, estimem-nos els uns als altres, perquè l'amor ve de Déu; tothom qui estima ha nascut de Déu i coneix Déu. El qui no estima no coneix Déu, perquè Déu és amor.
L'amor de Déu s'ha manifestat enmig nostre quan ha enviat al món el seu Fill únic perquè visquem gràcies a ell. 10 L'amor consisteix en això: no som nosaltres qui ens hem avançat a estimar Déu; ell ens ha estimat primer i ha enviat el seu Fill com a víctima que expia els nostres pecats.
11 Estimats meus, si Déu ens ha estimat tant, també nosaltres ens hem d'estimar els uns als altres. 12 A Déu, ningú no l'ha vist mai; però si ens estimem, ell està en nosaltres i, dins nostre, el seu amor ha arribat a la plenitud...
16 Nosaltres hem conegut l'amor que Déu ens té i hi hem cregut. Déu és amor; el qui està en l'amor està en Déu, i Déu està en ell. 17 A dins nostre, l'amor ha arribat a la plenitud, i per això mirem amb confiança el dia del judici, perquè, tot i que estem en aquest món, vivim tal com Jesús viu. 18 On hi ha amor no hi ha por, ja que l'amor, quan és complet, treu fora la por. La por i el càstig van junts; per això només té por el qui no estima Déu plenament. 19 Ja que Déu ens ha estimat primer, estimem també nosaltres. 20 Si algú afirmava: «Jo estimo Déu», però no estima el seu germà, seria un mentider, perquè el qui no estima el seu germà, que veu, no pot estimar Déu, que no veu. 21 Aquest és el manament que hem rebut de Jesús: qui estima Déu, també ha d'estimar el seu germà.


DIVENDRES



Count On Me - Bruno Mars

divendres, 1 de febrer de 2019

FEBRER  2na Setmana

BON DIA:AMISTAT !!!




DILLUNS




DIMARTS

ELS AMICS QUE NO HO SÓN

Dos amics travessaven un bosc salvatge, en el qual no hi havia senyals de civilització. De sobte van veure com davant d'ells sortia un ós, que semblava que tenia molta gana i no gaire bones intencions. Un dels dos amics, apartant i trepitjant l'altre, i preocupant-se només d'ell mateix, va sortir corrent, i ràpidament es va posar fora de perill tot enfilant-se a un arbre. L'altre amic no va tenir una altra idea millor que tirar-se a terra i contenir la respiració tot el que va poder, com si estigués mort. L'ós se va acostar, el va estar llepant durant una estona, i després, pensant que estava mort, se n'anà.

Un cop havia passat el perill, l'amic que havia pujat a l'arbre, encara tremolant, li va dir a l'altre:
- Quan l'ós se t'ha acostat, semblava que t'estava parlant. Què t'ha dit?
- Doncs m'ha dit només una cosa: que no em refiï mai dels amics que es comporten com tu!
Pensem en aquelles persones que considerem amigues... Malament si actuen com el d'aquesta història! No és un bon amic aquell que et deixa de banda en els moments difícils.
DIMECRES

Creo en tI amigo: 
Si tu sonrisa es como un rayo de luz 
que alegra mi existencia. 

Creo en ti amigo: 
Si tus ojos brillan de alegría al encontrarnos. 

Creo en ti amigo: 
Si compartes mis lágrimas y 
sabes llorar con los que lloran. 

Creo en ti amigo: 
Si tu mano está abierta para dar y 
tu voluntad es generosa para ayudar. 

Creo en ti amigo: 
Si tus palabras son sinceras y 
expresan lo que siente tu corazón. 

Creo en ti amigo: 
Si sabes comprender bondadosamente mis debilidades y 
me defiendes cuando me calumnian. 

Creo en ti amigo: 
Si tienes valor para corregirme amablemente. 

Creo en ti amigo: 
Si sabes orar por mí, 
y brindarme buen ejemplo. 

Creo en ti amigo: 
Si tu amistad me lleva a amar más a Dios 
y a tratar mejor a los demás. 

Creo en tí amigo: 
Si no te avergüenzas de ser mi amigo 
en las horas tristes y amargas.



DIJOUS

TENIR BONS AMICS!

Aquesta és una història real.

Tripi vivia en la seva casa, en un barri de la gran ciutat. De tant en tant li agradava fer campana en el cole, perquè deia que ja era gran per estar assegut aprenent coses que no li servirien de res. Tripi vivia amb la seva mare i amb el seu germà de 7 anys. La seva mare treballava tot el dia per portar endavant la seva família, i no era molt el sou que guanyava. La seva mare li donava una petita “paga” setmanal, però a Tripi no li arribava per a les seves coses. Un dia va decidir que, si la seva mare no li podia donar més diners, ell els aconseguiria per altres mètodes. Però Tripi no estava pensant en treballar...
Després, als 27 anys, va anar a parar a la presó. Allí coneix molta gent que li explica que el camí que un dia va agafar costa molt deixar-lo. Difícilment te n’escapes. L’últim que va robar va ser un cotxe, per anar-se de festa, i per això s’ha de passar tancat un any i dos mesos. La seva vida és un entrar i sortir de la presó. Parlant un amic adult amb aquest jove, li va dir: “No vaig tenir mai un amic que m’avisés que el camí que havia agafat la meva vida era equivocat i perillós. No em van donar mai un cop de mà per ajudar-me. Ara em trobo nois que estan a punt de fer el mateix que jo vaig fer, i només els dic: Busca’t un bon amic, algú que t’estimi de veritat i que sigui honrat, i fes-li cas”.
Creus que Tripi té raó? Segurament no ens adonem que tenim una gran responsabilitat en les coses que els puguin passar a les persones que tenim al nostre costat, sobretot als nostres amics i amigues.

DIVENDRES