DESEMBRE 2a Setmana

BON DIA: AGRAIMENT !!!

DILLUNS

DIMARTS

DEUTE PERDONAT

Expliquen que una tarda, aquell nen petit es va acostar a la seva mare, que estava a la cuina preparant el sopar, i li va donar un full de paper en el qual havia alguna cosa escrita. La mare va mirar el paper, i, després d’eixugar-se les mans, va llegir el que deia, que era el següent:
Comptes de la setmana:
* Per netejar l’habitació ... 3 euros
* Per anar a comprar el pa ... 1 euro
* Per tenir cura del meu germà petit mentre tu compraves ... 1’50 euros
* Per baixar les escombraries ... 0’50 euros
* Per presentar dos exàmens amb bones notes... 1 euros
* Per ajudar-te a netejar l’escala ... 1 euro
* Total que em deus ... 7 euros.
Quan la mare va acabar de llegir el paper, es va quedar mirant fixament el seu fill. Aquest esperava, impacient, la resposta de la mare. Finalment la dona va agafar un llapis i per la part de darrera del mateix full va escriure:
* Per portar-te nou mesos en el meu interior... res...
* Per les nits que no he dormit, perquè estava pendent de tu ... res...
* Pels problemes que m’has causat i per les vegades que m’has fet patir... res...
* Per les preocupacions que encara m’esperen a causa teva... res
* Pel menjar, la roba, les joguines... res...
* Per netejar-te, rentar-te i curar-te... res...
* Total que em deus per l’amor que he gastat i invertit en tu... RES.
Quan el nen va acabar de llegir el que la seva mare havia escrit, li van començar a caure les llàgrimes. La va mirar, penedit, i li va dir: “T’estimo molt, mamà”. Després va agafar el llapis i va escriure amb lletra ben gran: PAGAT.
És molt important veure i reconèixer el que els altres fan per nosaltres, sobretot aquelles persones que, d’una forma o una altra, tenen cura de nosaltres: a vegades les tenim tan a prop... que no sabem veure tot el que fan.

DIMECRES

POMES D’AGRAÏMENT

Un home ancià estava al seu hort, prop de casa seva, fent uns forats al terra. Treballava amb entusiasme i amb il•lusió. Va passar un veí i li va preguntar què és el que estava fent. El vell va contestar:

-Estic plantant uns pomers, a veure si creixen i fan unes bones pomes.

-Esperes arribar a menjar pomes d’aquests arbres? –li va dir el veí.

-No, no –va respondre l’ancià-. No penso viure tant. Però d’altres ho faran. L’altre dia vaig pensar que tota la meva vida he estat menjant fruits dels arbres que havien plantat altres persones, i aquesta és la meva manera de mostrar-los el meu agraïment. En la meva llarga vida he rebut moltes coses dels altres. És just que jo col•labori a què altres puguin beneficiar-se de mi.

Pensem de tant en tant en les persones que fan coses per nosaltres? Tenim amb elles una actitud d’agraïment? És interessant pensar en totes les persones que al llarg del dia ens presten algun tipus de servei. La llista seria força llarga. No està de més que alguna vegada els mostrem el nostre agraïment. I no està malament que nosaltres pensem de quines podem contribuir a què els altres estiguin bé.

DIJOUS

DIVENDRES

                                               

DESEMBRE 1a Setmana

BON DIA:AMABILITAT !!!

DILLUNS 

LA VICTÒRIA DE LA DELICADESA

Hi ha un conte tradicional que explica el següent. Un caminant anava tranquil•lament fent el seu camí, i portava al cap un barret. El Sol i el Vent el van veure i van fer una aposta: a veure qui era el primer que li feia treure el barret al caminant. Va intentar-ho primer el Vent, i per fer-ho va començar a bufar amb molta fúria, amb ràfegues molt fortes que movien muntanyes de núvols i aixecaven pols del terra. Amb això pretenia que el barret caigués al terra. Però el viatger, per protegir el seu barret de la fúria del vent, l'agafava ben fort amb les mans perquè no se li escapés. Finalment, el vent, cansat de l'esforç, es va donar per vençut.

I aleshores va entrar en acció el Sol. Aquest va deixar ben al descobert el seu rostre daurat i va posar-se a escalfar la terra amb els seus raigs. I al cap de poc temps, el caminant va notar tanta calor i va començar a suar tant, que es va treure el barret per eixugar-se la suor que li queia pel front.
Havia guanyat, doncs, aquell que havia utilitzat les bones maneres, i havia perdut el que havia fet servir la violència i la fúria. En el nostre tracte amb les persones també es guanya molt més amb les formes educades i amables que amb la violència, la ira, la impaciència i el nerviosisme. Pensem com és la nostra forma de tracte amb els altres, i recordem: tal com volem que ens tractin, tractem-los nosaltres a ells.

DIMARTS

DIMECRES

QUÈ COSTA SER AMABLES?

Ha estat molts anys dedicat a la gent marginada del barri del Raval, de Barcelona. És un germà de La Salle. Una vegada escrivia: “Una tarda vaig trobar al carrer una noia coneguda -la Maria- que treballa en un bar. Un home li havia donat una pallissa terrible, i la dona no s’aguantava dreta. La vaig posar en un taxi i la vaig portar al servei d’urgències d’un gran hospital. Ens atengué una infermera. Va fer que la noia s’estirés en un estret llit de ferro. Va passar gairebé una hora sense que vingués ningú a interessar-se per ella. Després va venir un metge, mig enfadat. Més tard una infermera que li va treure sang, una altra que li va mirar la pressió, i una altra que li va posar una ampolla de sèrum... Però ningú no va tenir per a la Maria una salutació ni una paraula d’amabilitat”. Quina diferència quan vas a un hospital i veus els metges que saluden els malalts, i les infermeres i infermers que fan broma amb ells, que els pregunten coses i els diuen paraules amables.

I és que l’amabilitat pot calmar dolors i pors, és el llenguatge que tots entenem. Tots desitgem que ens tractin o ens diguin una paraula amb amabilitat, amb amor. Si ho volem per a nosaltres, no ho neguem als altres, que segur que també ho estan esperant.

NOVEMBRE 4a Setmana

                   BON DIA:COMPRENSIÓ !!!

DILLUNS

CANVI D’OFICI

Un pescador i un agricultor es van trobar i van començar a discutir. Els dos afirmaven que el seu treball era el més difícil i que el treball de l’altre no suposava cap esforç. L’agricultor deia que pescar era ben senzill, que només calia tirar les xarxes i ja està. I el pescador deia que treballar en el camp només suposava plantar les llavors i esperar a recollir les patates, els tomàquets, o el que fos. Estaven cada vegada més acalorats per la discussió, i va encertar a passar una persona coneguda per ella, famosa per la seva saviesa. Els va calmar, li van explicar el motiu de la seva discussió i els va fer una proposta: “Si tots dos penseu que el treball de l’altre és més senzill que el vostre, canvieu-vos el treball durant un any, i al cap d’aquest temps ens reunirem aquí els tres una altra vegada”. Els dos van acceptar la proposta, ja que estaven realment convençuts que el treball de l’altre suposava menys esforç. Van passar els dies i els mesos, i al cap de l’any es van tornar a trobar els tres personatges en el mateix lloc. Va començar a parlar el pagès, que havia estat tot l’any fent de pescador. Va explicar que havia estat a punt de perdre un fill en el mar, a causa d’una tempesta, que van haver d’estar uns dies sense pescar per culpa del mal temps, que van haver de reparar la barca en tres o quatre ocasions, que no pescaven cada dia suficient per poder-se mantenir... “He après -va acabar dient- que no hi ha res tan difícil com l’ofici de pescador”. Després li va tocar el torn al pescador, que havia estat tot l’any treballant en el camp. I no va ser capaç d’explicar alguna cosa agradable; només va parlar de com tenia de destrossats els peus i les mans, dels dies que havia estat treballant de sol a sol, de la mala sort amb el temps (quan calia que plogués no queia ni gota, i quan no calia, va caure tanta aigua que li va espatllar la collita). I va acabar dient, com l’altre: “Us asseguro que no hi ha feina tan dura com la de treballar en el camp”.

No menyspreïs el treball dels altres; no pensis que els altres no tenen dificultats, i que només les tens tu. Cal que cadascú assumeixi les seves responsabilitats i les porti endavant el millor possible.

DIMARTS

SOM DIFERENTS PERÒ IGUALS

Un famós psicòleg escrivia: “Treballo més a gust quan sóc capaç d’acceptar-me a mi mateix amb totes les meves imperfeccions. I especialment valoro el fet que quan m’accepto tal com sóc puc millorar la meva manera de ser i actuar. Per això agraeixo molt les persones que són comprensives amb mi, que són capaces d’entendre’m”. Per què, doncs, hi ha gent a qui li costa ser comprensiva? No es pot demanar que tots siguem “iguals”. En realitat, no és veritat que tots siguem iguals. No hi ha dues persones iguals. Si alguna cosa ens diferencia els humans és la gran diferència que existeix entre uns i altres: físic, caràcter, idees, cultura, família, costums, amistats. Un conegut eslògan que convida a la comprensió i a la tolerància diu: “Som iguals, som diferents”. Que som diferents és clar, i ho acceptem. En canvi, reconèixer que els nostres drets són iguals per a tots, ens costa més acceptar-ho. La dificultat per a ser comprensius, respectuosos i tolerants es dóna quan algú se sent superior als altres i tracta de dominar-los, quan mira d’imposar per la força i la violència el seu propi punt de vista, sense deixar que els altres exposin el seu i puguin actuar amb llibertat. És aquí on ha d’haver-hi igualtat: quan tothom pel fet de ser persona té dret a pensar i opinar segons la seva pròpia convicció. El nostre respecte a les persones hauria d’arribar també aquí: considerar que tots tenim els mateixos drets, i respectar-los.

DIMECRES

DIJOUS

DIVENDRES

DIFERENT PERSPECTIVA

Hi havia dos ocells parats sobre les branques d’un mateix arbre, que era un salze. Un d’ells estava en una branca de la part més alta de l’arbre, i l’altre estava a la part més baixa. Després d’una estona, l’ocell que estava en la part més alta va dir: “Que boniques són aquestes fulles tan verdes!” L’altre ocell va prendre aquella afirmació com una provocació, perquè ell no veia cap fulla verda, i de seguida li va contestar: “Necessites ulleres... No veus que són blanques, i no verdes?” I el de la part de dalt, una mica molest, li va replicar: “Tu sí que no t’hi veus! Les fulles d’aquest arbre són verdes!” I com que l’altre li va tornar a contestar negant el que ell deia, l’ocell de dalt es va precipitar contra el seu company, empipat perquè li negava una cosa tan evident. L’altre no es va moure, i quan van estar junts, a punt de barallar-se per aquella bajanada, tots dos van tenir la bona idea de mirar amunt. Aleshores, l’ocell que venia de dalt va quedar sorprès i va dir: “Sí que és estrany... Les fulles d’aquest arbre són blanques! Però, ja veuràs; puja on jo estava abans”. I tots dos van volar cap la part alta de l’arbre... I allí van comprovar que les fulles es veien de color verd! És a dir: tots dos tenien raó; la qüestió simplement era el lloc des del qual es miraven les fulles.

Alguna vegada hem fet l’experiència de mirar des del punt de vista d’una altra persona? Les coses no sempre són únicament de la manera com nosaltres les veiem... I va molt bé posar-se en la situació dels altres per així comprendre millor com actuen, què pensen i què fan. S’evitarien moltes baralles inútils si aprenguéssim simplement a fer això: intentar comprendre les idees i els sentiments dels altres. No sempre és fàcil, certament, però és una actitud que ajuda a millorar, i molt, la convivència.

NOVEMBRE  3ª setmana  

COMPARTIM  !!!

DILLUNS

AJUDA MÚTUA

Durant unes vacances en la muntanya, un home es va arriscar a passejar sol per un bosc que no coneixia i que estava al costat del poble on residia aquells dies. El bosc era força espès, i s’hi va estar caminant durant dues hores. Al final, després del llarg recorregut fet, es va adonar que s’havia perdut. Va fer voltes una i altra vegada intentant trobar el camí de tornada al poble. Procurava seguir tots els camins que trobava, però cap d’ells no el portava fora del bosc. De sobte es va trobar amb una altra persona que estava, com ell, caminant pel mig del bosc, i la va cridar: “Gràcies a Déu! Per fi trobo un ésser humà! Em podria indicar el camí per tornar el poble? Però l’altre home li va contestar: “Ho sento. Jo també estic perdut. Però ens podem ajudar d’una manera: dient-nos quins camins hem provat ja inútilment. Això ens ajudarà a trobar el camí per sortir del bosc”.

A vegades en la vida ens podem trobar com perduts, desorientats, sense saber quin camí agafar. Compartir amb altres persones les nostres experiències ens pot ajudar a trobar el camí adequat. No rebutgem per sistema algunes ajudes i orientacions: ens poden ser molt útils.

DIMARTS

DIMECRES

DIJOUS

FAMÍLIA GENEROSA

Una noia de tretze anys explica en una carta a una revista l’experiència que viu en la seva família. Em sembla interessant, i per això us la comento. “Som vuit germans -explica aquesta noia- i la meva mare fa una cosa molt bonica: acollir nois a casa fins que els troben una família. El problema és -continua dient- que hi ha poca gent que faci això”. Després explica com fa poc han tingut un noi amb síndrome de Down, fins que ha trobat una mare que se l’estima. Ara estan contents perquè saben que està en una família que té cura d’ell. 

Quanta gent -gràcies a Déu- demostra l’amor que té a les persones necessitades del seu voltant! Quants homes i dones -desconeguts, anònims, ignorats pels mitjans de comunicació- s’entreguen als altres dia a dia. Nosaltres no podem ser -segurament- uns d’entre ells. Però sí que podem arribar a compartir el nostre temps o la nostra amistat amb aquells que els altres deixen de banda. Sí que podem obrir una mica el nostre cor a la situació de les persones que -al costat nostre- necessiten de l’ajuda i de la comprensió dels altres. I segur que se’ns presenten moltes ocasions.

     DIVENDRES

BUSCANT LA FELICITAT

És la història d'un home que estava tip de plorar, perquè no era feliç. Mirà al voltant seu i va veure que la felicitat la tenia al davant. Estirà la mà i la volia agafar. La felicitat era una flor, i la va collir. Però encara no la tenia a la mà, que la flor es va quedar sense fulles. Després la felicitat era un raig de sol. Aixecà els ulls per escalfar-se la cara i tot seguit un núvol el va apagar. La felicitat era després una guitarra. La va tocar amb els dits, i les cordes es posaren a grinyolar. Quan l'home va tornar a casa al vespre, continuava plorant. L'endemà va continuar buscant la felicitat. A la vora del camí va trobar un nen que ploriquejava. Per tranquil•litzar-lo, collí una flor i la hi donà. La fragància de la flor els perfumà els dos. Una pobra dona gran tremolava de fred, coberta amb una roba vella i estripada. Ell la va portar fins al sol, i també ell s'hi escalfà. Un grup de nois cantava, i ell els va acompanyar amb la seva guitarra. També ell va fruir amb aquella melodia. En tornar a casa, de nit, el bon home somreia de debò. No pensem només en nosaltres. Provem de compartir amb els altres. Potser aquí hi ha un dels secrets de la felicitat.

NOVEMBRE  2ª setmana  

BON DIA: BONDAT  !!!

DILLUNS  

BONA MEDICINA
L’Organització Mundial de la Salut (OMS), en un informe, manifesta que “una de les millors medecines que hi ha per a la persona és viure en amistat amb els veïns”. Quan en alguna convivència o sessió de tutoria es parla sobre com us agradaria que fos la classe o el grup amb què més us relacioneu, el que molts de vosaltres valoreu és que la gent tingui confiança i que sigui sincera, i que es demostri que hi ha ganes de construir amistat i bones relacions. Es pot dir que a vegades algunes coses “curen” millor que el que podem comprar a les farmàcies, com per exemple, estar envoltat de persones honrades, de persones que van sempre amb la veritat, de persones respectuoses i disposades a practicar sempre el bé. Conviure amb persones així és bo i és saludable per al cos i per a l’esperit. Qui està envoltat de persones com aquestes (en la família, entre els amics...) té una gran sort. Segur que ens ve ara al cap alguna persona que ha tingut o que té un paper important en la nostra vida, o aquella persona bona, senzilla, generosa, alegre i disposada a ajudar, sense demanar res a canvi. Aquestes persones ens poden arribar a transformar, i ens proporcionen calma i tranquil•litat. Nosaltres també podem ser d’aquest tipus d’homes i de dones. Tu també pots ser d’aquest tipus de persones.

DIMARTS

DIMECRES

BONA... I MACA

Qui més qui menys, tothom ha pogut observar en llocs públics escenes curioses, i unes altres que són una bona lliçó per a la vida. Per exemple, en el metro. Una escriptora i periodista descrivia la següent escena: “Ahir a la tarda vaig presenciar en el metro una història molt breu, però molt bonica. Al mateix vagó hi havia dos adolescents, un noi i una noia, que no es coneixien i que es miraven de tant en tant. En una estació entra una persona amb un acordió i es posa a tocar una melodia. Quan passa per davant dels dos adolescents, la noia treu unes monedes i les hi dóna. El noi, que ja s’havia preparat per sortir, mira la noia i li diu amb una veu segura: ‘A més de bona, ets maca’. La noia fa un gest de sorpresa. Les portes s’obren i el noi surt. Durant tota l’estona que vaig compartir el viatge amb la noia vaig observar que somreia moltes vegades”.
Un gran pensador ens dóna aquest consell: “Si no vols tornar-te lleig amb els anys, afanya’t a ser bo com més aviat millor”. I és que la bellesa d’una persona ens pot fascinar, i també la seva intel•ligència, però és la seva bondat la que ens atreu de forma definitiva. Quants desenganys i frustracions per culpa de fixar-se només en l’aparença de les persones, i no en la bondat del seu cor!

.

DIJOUS

DIVENDRES

NOVEMBRE   1a setmana


INTERÈS PELS ALTRES!!

DILLUNS

DIMARTS

L’ELEFANT I EL CIRC

Quan jo era petit m'encantaven els circs, i el que més m'agradava dels circs eren els animals. També a mi i, com després em vaig assabentar, a d'altres, em cridava l'atenció l'elefant. Durant la funció, l'enorme bèstia feia desplegament de pes, grandària i força descomunal... però després de la seva actuació i fins a una estona abans de tornar a l'escenari, l'elefant quedava subjecte només per una cadena que agafava una de les seves potes a una petita estaca clavada al terra.

No obstant, l'estaca era només un minúscul tros de fusta tot just enterrat uns centímetres a terra. I encara que la cadena era gruixuda i poderosa em semblava obvi que aquell animal capaç d'arrancar un arbre d'arrel amb la seva pròpia força, podria, amb facilitat, arrancar l'estaca i fugir. El misteri és evident: Què el manté llavors? Per què no fuig?

Quan tènia cinc o sis anys, jo encara confiava en la saviesa dels grans. Vaig preguntar llavors a algun mestre, a algun pare, o a algun oncle pel misteri de l'elefant. Algun d'ells em va explicar que l'elefant no s'escapava perquè estava ensinistrat. Vaig fer llavors la pregunta òbvia: -Si està ensinistrat... Per què l'encadenen? No recordo haver rebut cap resposta coherent. Amb el temps em vaig oblidar del misteri de l'elefant i l'estaca... i només el recordava quan em trobava amb altres que també s'havien fet la mateixa pregunta. Fa alguns anys vaig descobrir que per sort algú havia sigut prou savi com per a trobar la resposta: "L'elefant del circ no escapa perquè ha estat lligat a una estaca semblant des que era molt petit".

Vaig tancar els ulls i em vaig imaginar al petit elefant subjecte a l'estaca. Estic segur que en aquell moment l'elefantet va empènyer, va tirar i va suar tractant de alliberar-se. I malgrat tot el seu esforç no va poder. L'estaca era certament molt forta per a ell. Juraria que es va adormir esgotat i que l'endemà ho va tornar a provar, i també a l'altre i el següent... Fins que un dia, un terrible dia per a la seva història, l'animal va acceptar la seva impotència i es va resignar al seu destí. Aquest elefant enorme i poderós no escapa perquè CREU QUE NO POT ESCAPAR. Ell té el record de la seva impotència, d'aquella impotència que se sent poc després de néixer. I el pitjor és que mai s'ha tornat a qüestionar seriosament aquest record. Mai... Mai ...va intentar posar a prova la seva força una altra vegada ...

Cadascú de nosaltres som una mica com aquest elefant: anem pel món lligats a centenars d'estaques que ens treuen llibertat. Vivim creient que un munt de coses "no podem" simplement perquè alguna vegada ho vam provar i no vam poder. Gravem en el nostre record: No puc... No puc i mai podré. Vam créixer portant aquest missatge que ens vam imposar a nosaltres mateixos i mai més no ho vam tornar a intentar. L'única manera de saber, és intentar-ho de nou, posant en l'intent TOT EL TEU COR.

DIMECRES

CREURE EN L’UTÒPIC

Jo he somiat que els homes, un dia, s'aixecaran i comprendran d’una vegada que han estat fets per viure junts com a germans.

Jo he somiat aquest matí, que un dia, cada negre d’aquest país, cada home de color de qualsevol lloc del món, serà jutjat per la seva vàlua personal i no pel color de la seva pell, i que tots els homes respectaran la dignitat de la persona humana.

Jo he somiat també que, un dia, els ventres buits es podran omplir, que la fraternitat serà quelcom més que uns mots al final de la pregària, que serà el tema principal de l’ordre del món.

Jo he somiat encara que, un dia, la justícia brollarà com l’aigua i l’honradesa com un gran torrent.

Jo he somiat també avui que en totes les altres esferes de l’Estat i en tots el municipis hi entraran els ciutadans elegits que ens faran justícia, estimaran la pietat i caminaran humilment pels camins del seu Déu.

Jo he somiat també que, un dia, jauran junts l’anyell i el lleó, que els homes podran descansar sota la parra i la figuera, i que ningú no tornarà a tenir mai més por.

Jo he somiat també avui que s’alçaran les fondalades i s’abaixaran les muntanyes i els turons, i el terreny escabrós serà una vall, que Déu es deixarà veure, que tots el homes, aplegats, el veuran....

Jo he somiat també que, gràcies a aquesta fe, vencerem les temptacions del desesper i encendrem una llum nova damunt les tenebres del pessimisme.

Martí Luther King

 


DIJOUS




DIVENDRES

OCTUBRE 5a  setmana

BON DIA:AUTOESTIMA!!!

DILLUNS

UNA JOIA VALUOSA I ÚNICA

Vinc, mestre, perquè em sento tan poca cosa que no tinc forces per a fer res. Em diuen que no serveixo, que no faig res bé, que sóc desmanotat i una mica panoli. Com puc millorar? Què puc fer perquè em valoren més?

El mestre sense mirar-lo, li, va dir: - Ho sento noi, no puc ajudar-te, he de resoldre primer el meu propi problema. Potser després... - i fent una pausa va afegir- si volguessis ajudar-me tu a mi, jo podria resoldre aquest problema amb més rapidesa i després tal vegada et pugui ajudar.

E... encantat, mestre, va titubejar el jove, però va sentir que una altra vegada era desvalorat, i les seves necessitats postergades.

Bé, va assentir el mestre. Es va treure un anell que portava en el dit petit i donant-li al noi, va afegir - agafa el cavall que està allí fora i cavalca fins al mercat.

He de vendre aquest anell perquè he de pagar un deute. És necessari que obtinguIs per ell la major suma possible, però no acceptis menys d'una moneda d'or. Ves i torna amb aquesta moneda el més ràpid que puguis.

El jove va agafar l'anell i va marxar. Només arribar va començar a oferir l'anell als mercaders. Aquests el miraven amb algun interès, fins que el jove deia el que pretenia per l'anell. Quan el jove mencionava la moneda d'or, alguns reien, altres li donaven l'esquena i només un vellet va ser tan amable com per a prendre's la molèstia d'explicar-li que una moneda d'or era molt valuosa per a canviar-la per un anell.

En afany d'ajudar, algú li va oferir una moneda de plata i un trasto de coure, però el jove que tenia instruccions de no acceptar menys d'una moneda d'or va rebutjar l'oferta.

Després d'oferir la seva joia a tota persona que s'encreuava en el mercat - més de cent persones - i abatut pel seu fracàs, va pujar al seu cavall i va tornar. Quant hagués desitjat el jove tenir ell mateix aquesta moneda d'or. Podria llavors haver-la donat ell mateix al mestre per a alliberar-lo de la seva preocupació i rebre llavors el seu consell i ajuda. Va entrar en l'habitació.

Mestre - va dir - Ho sento, no es pot aconseguir el que me vas demanar. Potser podria aconseguir dos o tres monedes de plata, però no crec que jo pugui enganyar a ningú respecte del vertader valor de l'anell.

Què important el que has dit, jove amic - va contestar somrient el mestre -. Hem de saber primer el vertader valor de l'anell. Torna a muntar i ves al joier. Qui millor que ell per a saber-ho? Digues que vols vendre l'anell i pregunta-li quant et dóna per ell. Però no importa el que ofereixi, no se'l venguis. Torna aquí amb el meu anell.

El jove va tornar a cavalcar. El joier va examinar l'anell sota la llum de ganxo amb la seva lupa, el va pesar i després li va dir: - Digues al mestre, xicot, que si el vol vendre JA!!!, no puc donar-li més que 58 monedes d'or pel seu anell.

- 58 MONEDES!!! Va exclamar el jove. - Sí, va replicar el joier - jo sé que amb temps podríem obtenir per ell prop de 70 monedes, però no sé... si la venda és urgent..

El jove va córrer emocionat a la casa del mestre a comptar-li el que havia passat.

Asseu-te - va dir el mestre després d'escoltar-lo - Tu ets com aquest anell: UNA JOIA, valuosa i única. I com tal, només pot avaluar-te vertaderament un expert.

Què fas per la vida pretenent que qualsevol descobreixi el teu vertader valor? I dient això, va tornar a posar-se l'anell en el dit petit.

DIMARTS

HISTÒRIA D'UN SAMURAI

Prop de Tòquio vivia un gran samurai d'avançada edat, que es dedicava a ensenyar als joves. A pesar de la seva edat, corria la llegenda que encara era capaç de vèncer a qualsevol adversari.
Certa tarda, un guerrer conegut per la seva total falta d'escrúpols, va aparèixer per allí. Era famós per utilitzar la tècnica de la provocació: Esperava que el seu adversari fes el primer moviment i, dotat d'una intel·ligència privilegiada per a reparar en els errors comesos, contraatacava amb velocitat fulminant.
El jove i impacient guerrer mai havia perdut una lluita. Amb la reputació del samurai, se'n va anar fins allí per a derrotar-lo i augmentar la seva fama.
Tots els estudiants es van manifestar en contra de la idea, però el vell accepta el desafiament.
Junts, tots es van dirigir a la plaça de la ciutat i el jove començava a insultar l'ancià mestre va tirar algunes pedres en la seva direcció, li va escopir en la cara, li va cridar tots els insults coneguts - ofenent inclòs als seus avantpassats -.
Durant hores va fer de tot per provocar-lo, però el vell va romandre impassible. Al final de la tarda, sentint-se ja exhaust i humiliat, l'impetuós guerrer es va retirar.
Desil·lusionats pel fet que el mestre acceptes tants insults i provocacions, els alumnes li van preguntar: - Com ha pogut, mestre, suportar tanta indignitat? Per què no ha usat la seva espasa, encara sabent que podia perdre la lluita, en comptes de mostrar-se covard davant de tots nosaltres?
El mestre els va preguntar: - Si algú arriba fins avostès amb un regal i vostès no l'accepten, a qui pertany l'obsequi? - A qui va intentar donar-lo - va respondre un dels alumnes. - El mateix val per a l'enveja, la ràbia i els insults - va dir el mestre -. Quan no s'accepten, continuen pertanyent a qui els portava amb si.

DIMECRES

DÉU T'HA FET BÉ?

Mendelssohn era lleig i geperut, però la seva condició religiosa li feia dir que Déu ho havia fet tot bé.

- I a tu també t'ha fet bé Déu?
- Com a geperut m'ha fet perfecte.

Quan no es pot tenir allò que es vol, s'ha d'acceptar allò que es té
És una ximpleria plorar per coses que no es poden resoldre plorant.