diumenge, 28 de novembre del 2021

                                                   NOVEMBRE 5na setmana

BON DIA:COMPRENSIÓ !!!



DILLUNS



 DIMARTS

LLARGA PEREGRINACIÓ

Fa uns anys sortia en un diari regional la notícia d’una noia japonesa que va viatjar des de Tokio fins a Santiago, per a poder abraçar l’apòstol Sant Jaume, al sepulcre del qual s’encaminen tantes i tantes persones que peregrinen des de molts llocs del món. El cas d’aquesta noia japonesa, en principi, no seria massa especial. Però sí que ho és si considerem que es tractava d’una noia invident, que viatjava acompanyada de la seva gossa, que li feia de guia. De tren en tren, d’autobús en autobús, no va trobar cap obstacle especial. Després del seu viatge-peregrinació havia de retornar al seu país i al seu treball d’assistenta social: “Ajudo persones que no senten o que no s’hi veuen, com jo. També algunes que tenen altres problemes físics”, li deia al periodista mentre acariciava la seva gossa. Aquell viatge era el segon que feia, i per això tenia moltes anècdotes per explicar, algunes una mica desagradables: “Una vegada no em van deixar pujar a un autobús amb la meva gossa, i mai no he entès per què. Però no va passar res, perquè vaig parlar amb el cap de l’estació, tot va quedar solucionat i al final la meva gossa em va acompanyar. Una altra vegada no em van deixar pujar a la Torre d’Hèrcules amb la gossa. Vaig quedar molt trista, però no vaig poder solucionar res. Espero que aquesta vegada sí em deixin”.
A vegades observem en algunes persones comportaments que no entenem, o amb els quals no estem d’acord. Prohibir l’entrada a un lloc a una noia invident que ve des del Japó, només perquè va amb la seva gossa, ens pot semblar fins i tot una mica inhumà. Això pot passar, com hem dit moltes vegades, quan no som capaços de posar-nos en la situació de l’altra persona. Si sabem entendre la situació dels altres, ens explicarem per què actuen d’una manera determinada, i segurament arribarem a ser més respectuosos amb ells.

DIMECRES


L’OSTRA I EL PEIX

Vet aquí la història d’una ostra i d’un peix. L’ostra vivia en les aigües tranquil•les d’un fons marí, i la seva bellesa cridava l’atenció dels animals que passaven per aquell lloc. Un dia va passar-hi un peix, que de seguida es va sentit atret per l’ostra, i va tenir un gran desig de conèixer-la. I sense pensar-s’ho dos cops s’hi va apropar de manera brusca i ràpida... Però l’ostra es va tancar, també de forma brusca i ràpida. El peix intentava fer força amb les seves aletes, perquè volia obrir aquell animal que havia conegut. Però l’ostra es tancava cada vegada més. El peix, aleshores, va provar amb una altra tàctica: amagat, i sense fer soroll, esperaria que l’ostra estigués distreta. Però aquesta era molt sensible, s’adonava de cada moviment del peix quan volia acostar-se, i es tancava. El peix, quan més ho intentava, menys ho aconseguia, i més es desesperava. No entenia perquè l’ostra no li feia cas: no volia fer-li cap mal, només volia comunicar-se amb ella, explicar-li els seus sentiments i els seus problemes. Al final va decidir demanar ajuda, i la va trobar en llibres i en persones que entenien sobre el tema. D’aquesta manera va saber com tractar les ostres, va saber que no els agraden els moviments bruscos de l’aigua, i que només s’obren quan l’ambient és tranquil... Va aprendre que no els agraden els atacs ni les intromissions, només els moviments suaus... I que els agrada que les acceptin tal com són, que les valorin... A més, i gràcies als consells dels experts, va ser capaç d’entendre el llenguatge de les ostres, de saber quins eren els seus pensaments i els seus sentiments. Finalment, després de llargues setmanes d’observació, el peix va poder gaudir de la bona relació amb aquella companya del fons del mar.
Nosaltres, com el peix, hauríem d’intentar aprendre a conèixer els altres, a posar-nos en el seu lloc, a tractar-los com a persones que són... No és fàcil, ni molt menys. Però això ens ajudaria a tots a ser més persones, i ens faria guanyar en humanitat.


DIJOUS




DIVENDRES

Testimoniatge de la Mare Teresa de Calcuta sobre l'opció pels pobres. 
-" Fa unes setmanes, dos joves van venir a casa nostra per oferir-me molts diners per donar menjar a la gent. A Calcuta donem menjar a 9 mil persones al dia."
-" Volien que els diners es destinessin per alimentar aquesta gent. 
Els vaig preguntar: “D'on han tret tants diners?
Ells em van respondre: Ens acabem de casar fa dos dies. Abans del casament vam decidir que no compraríem vestits per a la cerimònia ni per a la festa. Volem donar-vos els diners”.



TENIR O NO TENIR
Aquell ric industrial es va quedar parat quan a la platja va veure un pescador tranquil•lament estirat descansant al costat de la seva barca. “¿Com és que avui no ha sortit a pescar, bon home?”. El pescador li va contestar: “Perquè ja he pescat bastant”. “¿I per què no pesca més del que necessita?”, va insistir l’industrial. “No em fa falta; no sé què hi guanyaria”. I la resposta va ser: “Segurament guanyaria més diners; i així podria posar un motor nou a la barca, d’aquesta forma podria anar a pescar a aigües més profundes, pescaria més, compraria xarxes noves, i amb tot això encara guanyaria més diners. Vagi a saber si aviat no podria comprar alguna barca més, i arribaria a ser tan ric com jo... Aleshores podria seure, descansar i fruir de la vida...” Quan el ric va acabar, el pescador se’l va mirar i li va dir: “¿I què creu que estic fent ja?”
També nosaltres podem tenir l’actitud d’aquesta persona rica, que ambiciona cada vegada més, i que es pensa que tenint més és quan serà feliç de veritat. Posar la il•lusió en tenir cada vegada més pot conduir a una trampa, perquè no sempre això porta a la veritable felicitat.

diumenge, 21 de novembre del 2021

                                                  NOVEMBRE 4a setmana


BON DIA: COMPARTIM !!!



DILLUNS

Candidats de l'alumnat al Consell Escolar


DIMARTS

Ahir, 22 de novembre se celebra el Dia de la Música en honor de Santa Cecília, la seva patrona. Durant segles, aquesta diada es commemorava amb una processó amb tota clase d'instruments. 

Segons la tradició cristiana, Santa Cecília va morir màrtir l'any 230. Santa Cecília era una jove doncella que predicava el cristianisme pels carrers de Roma. Valerià i Tiburci, els seus germans i seguidors, van ser arrestats i decapitats, perquè el cristianisme estava prohibit i perseguit. Cecília va enterrar cristianament els cadàvers, raó per la qual també va ser detinguda i forçada a renegar de la seva creença en Déu. Davant les negatives de la donzella, Almaci va ordenar que morís ofegada a casa seva. Els guàrdies romans van preparar una gran foguera amb la intenció d’asfixiar la jove, però segons explica la llegenda la santa va passar dos dies tancada a casa cantant alegrement enmig d’una fumera insuportable. Finalment, va ser decapitada.
Durant més de deu segles Santa Cecília va ser una de les santes més venerades pels cristians, i l’any 1594 va ser nomenada Patrona de la Música pel Papa Gregori XIII. El dia del seu naixement va esdevenir Dia de la Música.

 

DIMECRES

L’AMPOLLA D’AIGUA
En un supermercat hi havia una ampolla d'aigua molt egoista. Sempre volia el millor per a ella: la millor etiqueta, la millor secció, el millor prestatge i estar ben neta i a primera fila, perquè tothom la contemplés... Mai no se li acudia fer res per als altres.
Un dia, una persona la va agafar per a comprar-la, la va posar al cistell i se la va endur a casa. L'ampolla estava molt enrabiada: no volia marxar del seu prestatge i deixar aquell lloc tan privilegiat a una altra. A més, quan va veure que algú l’anava a obrir per beure’n aigua, l'ampolla s’hi va resistir: no volia donar a beure aigua a ningú. Per més força que feien, no aconseguien obrir-la. I, com que no van poder-la fer servir, la van tornar al supermercat i la van canviar per una altra.
La van tornar a posar al prestatge, i a poc a poc, va aconseguir anar a parar al millor lloc, a primera fila, per tal de ser admirada per tothom qui passava. Però, evidentment, la van tornar a comprar. I un altre cop va passar el mateix: com que no la podien obrir, la van tornar al prestatge. I la vida d'aquella ampolla era anar fent anades i vingudes, perquè l'únic que pretenia era estar en un bon lloc i ser admirada.
Amb el pas del temps, l'ampolla va superar la data de caducitat sense ser consumida. L'aigua que contenia va començar a perdre transparència i, al cap d'un temps, ja no es podia beure. Els empleats del supermercat la van retirar i la van llençar a les escombraries.
Aquella ampolla no havia servit per a res. No havia donat la seva aigua per calmar la set de ningú. Ara, perduda enmig de les escombraries, se’n lamentava en va. S'adonava que tot el que no es dóna a temps es fa malbé. Però ja era massa tard per a rectificar.

DIJOUS

EL PES D’UNES MONEDES
En aquell poble tothom era un bon nedador. Al costat seu passava un riu important, i tots els habitants del poble estaven acostumats a l’aigua des de petits. Una vegada el cabal del riu va pujar de manera inesperada. Una barca que transportava sis persones naufragà. Els passatgers començaren a nedar cap a la riba. Un d’ells semblava que no avançava gens, tot i que estava nedant amb totes les seves forces. Els seus companys li van dir:
-Tu ets millor nedador que tots nosaltres; per què et quedes enrera?
-Perquè porto lligat el cinturó un sac amb monedes, i això pesa molt -contestà ell.
I els altres li van dir:
-Per què no les llences?
Sense contestar, l’altre va fer que no, movent el cap, perquè del cansament ja no podia ni parlar. Els qui ja havien arribat a la riba li cridaren:
-Ets un beneit! No siguis tossut, que t’ofegaràs! I si t’ofegues, ja ens explicaràs de què et serviran els diners.
I va tornar a fer que no amb el cap. Poc després els altres van veure com les aigües se l’emportaven riu avall.
Nosaltres podem veure que hi ha coses que ens són perjudicials, que no ens van bé (perquè ho hem comprovat, perquè ho hem vist en altres, o perquè ens ho han advertit). Malgrat això no volem desfer-nos d’elles i hi continuem “enganxats”. Aquestes coses poden ser objectes, situacions, comportaments, fins i tot poden ser persones.


DIVENDRES



TENIR O NO TENIR
Aquell ric industrial es va quedar parat quan a la platja va veure un pescador tranquil•lament estirat descansant al costat de la seva barca. “¿Com és que avui no ha sortit a pescar, bon home?”. El pescador li va contestar: “Perquè ja he pescat bastant”. “¿I per què no pesca més del que necessita?”, va insistir l’industrial. “No em fa falta; no sé què hi guanyaria”. I la resposta va ser: “Segurament guanyaria més diners; i així podria posar un motor nou a la barca, d’aquesta forma podria anar a pescar a aigües més profundes, pescaria més, compraria xarxes noves, i amb tot això encara guanyaria més diners. Vagi a saber si aviat no podria comprar alguna barca més, i arribaria a ser tan ric com jo... Aleshores podria seure, descansar i fruir de la vida...” Quan el ric va acabar, el pescador se’l va mirar i li va dir: “¿I què creu que estic fent ja?”
També nosaltres podem tenir l’actitud d’aquesta persona rica, que ambiciona cada vegada més, i que es pensa que tenint més és quan serà feliç de veritat. Posar la il•lusió en tenir cada vegada més pot conduir a una trampa, perquè no sempre això porta a la veritable felicitat.

dissabte, 13 de novembre del 2021

                                                 NOVEMBRE 3a  setmana


BON DIA:  BONDAT !!!


DILLUNS

QUÈ ÉS LA BONDAT?

La teoria més o menys escrita ens descriu la bondat com una actitud positiva i constructiva cap els altres, cap als éssers vius i les coses. La inclinació natural, gens forçada, cap el bé, qualitat associada al caràcter bondadós.
Plató considera que cometre una injustícia és pitjor que patir-la, ja que empobreix l’ànima… i això és el pitjor que li pot passar a l’ésser humà.
Kant parla de bona voluntat. Exercir una actitud bondadosa a partir d’aquest esperit, d’aquesta posició front la vida.
La bondat es construeix a partir dels valors i la moral. Es un procés educatiu, on l’entorn té una notable incidència.
Hi ha qui defensa que escollim la bondat quan deixem de creure que són els altres els culpables dels nostres mals….

DIMARTS


DIMECRES

BONDAT


Els deu manaments del  meu pare es resumeixen en un: fes bondat. Tres síl·labes, només.
Dues paraules, aparentment carrinclones, però plenes de significat.
Fes bondat, pel meu pare volia dir:
Estudia,
Estigues contenta,
Si beus no condueixis.,
Estima amb precaucions sanitàries,
No fumis,
No et droguis,
No pugis en moto,
No facis mal a res ni ningú.
Pots anar sola pel bosc i la ciutat.
Pots obrir la porta als desconeguts.
Pots manifestar-te pacíficament.
Pots tornar a casa a qualsevol hora...però fes bondat
.
Éra l’unica cosa que em demanaves, pare. Em vas posar seny i llibertat a la mateixa motxila que he transmès als teus néts.
Quasi he complert del tot. Però t’he de confessar, pare, .. que sóc motera!


DIJOUS


DIVENDRES
EL SAMURAI I EL MONJO

 Segons narra un antic relat japonès, un bel·licós samurai va desafiar en una ocasió a un mestre zen que expliqués el concepte de cel i infern. Però el monjo va respondre amb desdeny:
- No ets més que un talòs. No puc perdre el temps amb individus com tu!"
Ferit en el fons del seu ser, el samurai es va deixar portar per la ira, va desembeinar la seva espasa i va cridar:
- Podria matar-te per la teva impertinència.
- Això - va dir el monjo amb calma, "és l'infern"
Desconcertat en percebre la veritat en el que el mestre assenyalava respecte a la fúria que el dominava, el samurai, es va asserenar, va embeinar l'espasa i es va inclinar, agraint al monjo la lliçó.
- I això - va afegir el monjo - és el cel. 

dilluns, 1 de novembre del 2021

                                               NOVEMBRE 2na setmana


 BON DIA,  M'INTERESO 
PELS ALTRES !!!


DILLUNS

FORMA SEGURA DE CAURE MALAMENT...

Aquella noia va arribar a casa una mica amoïnada. Volia explicar a la seva germana, alguns anys més gran que ella, el motiu de la seva preocupació: no acabava de trobar-se a gust a la classe, la majoria de companyes i de companys no li feien gaire cas, i més aviat es trobava una mica desplaçada. Quan la germana gran va tornar al vespre de la universitat, la petita de seguida li va engegar el llistat de coses que tenia preparades, i l’altra -com sempre que parlaven- se l’escoltava amb atenció. La llista de coses era llarga: queixes i més queixes del que feien malament els companys i companyes de classe, els professors i la tutora, i de com gairebé ningú no se l’escoltava quan anava a explicar-li les seves coses. Estava farta, i no ja sabia què fer perquè li dediquessin una mica d’atenció. 
Quan va acabar de dir tot el que va voler, es va quedar mirant la seva germana gran, esperant d’ella una paraula de comprensió o algun consell màgic. Aquesta li va dir: “¿T’interesses alguna vegada pel que els passa als teus companys, o sempre els parles del que et passa a tu? ¿Sempre et queixes de tothom quan parles amb algú, com ho has fet ara amb mi? ¿...I t’estranyes que no et facin cas, o que no es matin per escoltar-te?”
Actualment existeixen molts llibres que expliquen com caure bé als altres, com resultar simpàtic i tenir èxit amb les persones, i coses per l’estil. Però un dia em va cridar l’atenció un que portava per títol “Deu maneres segures de caure malament a la gent”. Entre aquestes deu maneres figurava la següent recomanació: “Parli vostè sempre de vostè mateix i no canviï mai de tema. No pari mai de queixar-se del que fan els altres. Si aconsegueix parlar sempre de vostè mateix i queixar-se sempre del que fan els altres, tingui per segur que tothom el començarà a considerar una persona realment insuportable”.

 DIMARTS


DIMECRES
FUNCIONARI GENERÓS

Llegia en una publicació dominical l’entrevista que li feien a una persona que ja fa uns anys que es dedica a fer de “voluntari de presons”, és a dir, que va a les presons en moments i dies determinats a fer algun tipus d’activitat amb la gent que hi viu. Després de començar amb aquesta tasca voluntària es va fer funcionari de presons, i ara es pot dir que fa les hores de la seva feina i altres hores de voluntariat. Sempre amb la idea d’implicar-se en la vida dels reclusos, de “no passar de puntetes”, com diu ell. Quan li pregunten com ajuda els reclusos ell contesta que “escoltant molt, demostrant interès, comprenent molt”. Quanta gent no és escoltada, per quanta gent ningú no demostra interès! Aquesta persona de la qual parlem sap molt bé -igual que moltes altres persones- que quan algú nota que demostren interès per ell, per la seva vida, pel que li passa, generalment es troba millor, més animat, perquè s’ha vist més recolzat i valorat. Sobretot quan es tracta d’algú en el qual ningú no es fixa o que és fins i tot rebutjat. Hi ha persones -com aquest voluntari i treballador de presons- capaces de demostrar interès per les persones més marginades i oblidades; ¿què els mou a fer això? I nosaltres, ¿demostrem interès pels altres, sobretot per aquells que es troben més apartats? 

                                    DIJOUS
CONÈIXER PER RESPECTAR

En una publicació hi havia un article que parlava d’activitats pastorals que es fan en atenció a les persones sordes; ho comenten amb motiu de celebrar-se per aquests dies el “Dia Mundial de la Persona Sorda”. En algun altre lloc llegeixo que també aquesta setmana se celebra el dia dedicat a les persones invidents. I mentre observo això en vénen al cap moments en què he sentit com algun noi insulta un altre dient-li una expressió que, almenys a mi, em fa mal a l’oïda: “subnormal”. Sempre que ho he sentit estant davant d’algun grup de nois i noies (a classe o on sigui) els he fet una pregunta a tots: “Algú coneix alguna persona que sigui subnormal, és a dir, disminuïda psíquica?”. I de totes les vegades que ho fet, sempre hi ha algú que aixeca la mà i que diu que sí que en coneix i que n’ha tractat (un germà, o un familiar, o un veí o conegut). I la segona pregunta és: ¿I què opines d’elles? I la resposta sempre és, més o menys: “Són unes persones encantadores, simpàtiques i molt agraïdes” (I, si no, penseu-hi els qui en coneixeu alguna). Simplement és per recordar una cosa que em sembla important: per respectar hem de conèixer. I a vegades va molt bé conèixer realitats poc habituals de persones: les que treballen per causes justes i les defensen (i que a vegades són perseguides per això), o les que viuen amb alguna minusvàlua (persones sordes, invidents, disminuïdes psíquiques...) Segur que si les coneixem aprendrem moltes coses d’elles, valorarem el que fan i les sabrem tractar amb el respecte i l’atenció que es mereixen.

DIVENDRES






CONVERSA SALVADORA
Aquella jove va acabar el dia cansada del treball i de les hores en la facultat. Aquell vespre, quan va acabar en la universitat només tenia ganes de tornar a casa, de prendre alguna cosa i d’anar a dormir. En sortir, s’acomiada ràpidament dels companys; però una companya li pregunta què pensa fer: es nota que no té pressa per tornar a casa. La resposta és ràpida i segura: “Me’n vaig casa, sopo alguna cosa i em poso a dormir. He tingut un dia horrorós”. I de sobte veu com la que li ha fet la pregunta se’n va cap a la paret, s’hi recolza i comença a plorar. Sent llàstima per ella i se li acosta. És una noia estrangera, està sola, i segur que li ha passat alguna cosa greu. Però està massa cansada per escoltar-la en aquell moment i li fa una promesa: “-Mira, demà et truco i xerrem tranquil•lament”. L’altra la mira amb cara poc convençuda, però amb una mica d’esperança: “¿De veritat que em trucaràs demà?”. La noia li assegura que sí, i encara s’ofereix per acompanyar-la fins a la parada de l’autobús, perquè li expliqui alguna cosa del que li passa. Però quan comença a explicar-li la seva situació, i quan sent el to de la seva veu, s’adona que aquella companya no pot esperar el dia següent perquè algú l’escolti. Per això no té valor per deixar-la sola, agafa forces per superar el seu cansament i decideix estar amb ella fins que acabi de parlar. Aquelles hores que va estar amb ella van ser la salvació per a aquella companya de facultat, sola i desesperada. La seva desesperació es va convertir en esperança; una llum va entrar en la gran foscor de la seva ànima. Algun autor ha escrit: “L’esperança és com l’aire que respirem i el pa que mengem. Necessitem l’esperança com el peix necessita l’aigua. Si se’ns pren l’esperança som com un peix tirat a terra, on s’asseca i mor”.