OCTUBRE 2a setmana

RESPECTE

DILLUNS

“El respecte no és por ni temor; és la capacitat de veure les persones tal i com són, estar conscient del seu caràcter únic com a individus.

Així, el respecte implica l’absència de qualsevol tipus d’explotació: m’interessa que les persones creixin i es desenvolupin pel seu propi bé, utilitzant el seu propi estil de fer-ho, i no pel propòsit de servir-me”.

  DIMARTS

   

DIJOUS

DIVENDRES

Hi ha hagut últimament manifestacions que demostren que no estan d’acord amb la manera com s’estan portant bona part de les grans dimensions de la cooperació internacional, les accions financeres, les institucions internacionals, el fons monetari, el banc mundial, etc.
Cal una xarxa mundial del pensament de les organitzacions no governamentals
Doncs bé, cal substituir aquesta imposició: sóc més gran que tu, sóc més fort que tu, sóc més ric que tu i, per tant, m’has d’obeir; jo mano i tu has de fer el que jo vull. Tot això s’ha d’acabar i ho hem de substituir per una relació de diàleg, de comprensió, de dissentiment, de discussió. Sense violència hem de procurar posar finalment en pràctica el que abans us deia: "nosaltres, els pobles, hem decidit evitar als nostres fills l’horror de la guerra"
Tot això és possible si, a la vegada, cadascú de nosaltres som únics i diferents, i tenim la nostra particular manera de pensar i de veure les coses. Aquesta diversitat és la nostra riquesa i, al mateix temps, el fet d’estar units per aquests grans valors universals és la nostra força. Diversitat, riquesa, unió són la força. Això és el que fa una democràcia autèntica.

Federico Mayor Zaragoza, Ex president del Consell de les Nacions Unides

OCTUBRE 2a setmana

RESPECTE

DILLUNS

“El respecte no és por ni temor; és la capacitat de veure les persones tal i com són, estar conscient del seu caràcter únic com a individus.

Així, el respecte implica l’absència de qualsevol tipus d’explotació: m’interessa que les persones creixin i es desenvolupin pel seu propi bé, utilitzant el seu propi estil de fer-ho, i no pel propòsit de servir-me”.

  DIMARTS

   

DIJOUS

DIVENDRES

Hi ha hagut últimament manifestacions que demostren que no estan d’acord amb la manera com s’estan portant bona part de les grans dimensions de la cooperació internacional, les accions financeres, les institucions internacionals, el fons monetari, el banc mundial, etc.
Cal una xarxa mundial del pensament de les organitzacions no governamentals
Doncs bé, cal substituir aquesta imposició: sóc més gran que tu, sóc més fort que tu, sóc més ric que tu i, per tant, m’has d’obeir; jo mano i tu has de fer el que jo vull. Tot això s’ha d’acabar i ho hem de substituir per una relació de diàleg, de comprensió, de dissentiment, de discussió. Sense violència hem de procurar posar finalment en pràctica el que abans us deia: "nosaltres, els pobles, hem decidit evitar als nostres fills l’horror de la guerra"
Tot això és possible si, a la vegada, cadascú de nosaltres som únics i diferents, i tenim la nostra particular manera de pensar i de veure les coses. Aquesta diversitat és la nostra riquesa i, al mateix temps, el fet d’estar units per aquests grans valors universals és la nostra força. Diversitat, riquesa, unió són la força. Això és el que fa una democràcia autèntica.

Federico Mayor Zaragoza, Ex president del Consell de les Nacions Unides

OCTUBRE 1a setmana

PENSAR EN ELS ALTRES

DILLUNS

VOLUNTARIAT? SEMPRE!

 En una publicació del món de l’esplai (d’educació en el temps lliure) trobo una entrevista a una dona voluntària en una Fundació que té com a objectiu ajudar a augmentar la qualitat de vida de nens i nenes afectats de càncer. La dona en qüestió té ja els setanta anys i fa vuit que col•labora amb aquesta Fundació. A part de les explicacions sobre el que pretenen i com ajuden els nens i les famílies, de tot el que diu en l’entrevista hi ha dues coses que em criden l’atenció. Una és la resposta a la pregunta sobre si cal tenir una força especial per acompanyar els infants malalts de càncer. Ella contesta que sí, que “cal tenir molta fortalesa moral i espiritual, perquè t’asseguro -explica- que és molt dur. La gent quan veu el que fem diu ‘jo no podria...’ Però si tots ens mirem el melic i diem ‘a mi em fa molta pena i no puc’, llavors ningú no faria res pels nanos...” I l’altra cosa que em crida l’atenció és llegir què representa per a ella la millor recompensa a tot el que fa amb aquells infants; i la millor recompensa és, segons ella, “un petó, un somriure, una mirada o una abraçada”. 

Destaquem, doncs, aquestes dues coses: 

-A vegades a les persones ens cal sortir de nosaltres mateixos, ens cal deixar de pensar només en nosaltres i posar la nostra atenció en els altres, sobretot en els qui estan més necessitats. Si no fem aquest pas, tots hi perdem: nosaltres, perquè no ens enriquim, no creixem com a persones; i els altres, perquè són privats de la nostra possible ajuda. 

-I quan fem alguna cosa pels altres, desinteressadament, no esperem grans recompenses materials; trobarem, però, altres recompenses que no tenen preu. 

I l’exemple de tot això ens el dóna avui una dona de setanta anys, que, a la seva edat i amb il•lusió, fa tasques de voluntariat. 

DIMARTS

  

DIMECRES

EL CEL I L’INFERN
 Explica una llegenda que un dia un gran savi va anar a visitar l'infern. Allí va veure molta gent asseguda al voltant d'una gran taula ben proveïda d'aliments, abundants i bons. Però les persones que hi havia tenien cara de famolencs, gest demacrat i expressió de tristesa. Havien de menjar amb unes forquilles molt llargues, tan llargues com un rem. I per molt que estiraven el braç no aconseguien portar-se res a la boca.
El savi, que va quedar impressionat pel que havia vist, va sortir de l'infern i es va dirigir al cel. I de seguida va quedar sorprès, perquè també hi va trobar una gran taula amb menjars en la mateixa quantitat i de la mateixa qualitat que els de l'infern. I cadascú tenia també una d'aquelles llargues forquilles. Però allí no es veien cares de tristesa ni de fam. Tots estaven contents, amb cara d'alegria i de salut. I és que en el cel cadascú es preocupava de donar el menjar amb la pròpia forquilla a la persona que tenia al davant.
Allò que anomenem "cel" i "infern" ho construïm tots ja aquí. El nostre egoisme pot ser causa de la falta d'alegria nostra i dels altres. I els gestos que fem pels altres, per senzills que siguin, poden contribuir a què en el nostre ambient hi hagi una mica més d'alegria.

DIJOUS

DIVENDRES

 BEN AVINGUTS

Mentre anava repassant els seus "dossiers" matrimonials, el diable va veure que encara quedava una parella a la terra que vivia d'amor i de concòrdia, cosa que el va fer empipar molt. I per això va decidir fer una inspecció ell en persona. Va comprovar que es tractava d'una parella normal i corrent, però era tanta l'estimació que es notava al voltant d'ells que semblava que estiguessin en allò que es diu una "eterna primavera". I el diable va voler conèixer el secret d'aquell amor.
-No hi ha cap secret -li van explicar tots dos-. Vivim la nostra estimació com una competència: quan un dels dos comet un error, l'altre de seguida se'n fa responsable; quan un dels dos fa alguna cosa bona, l'altre s'emporta totes les lloances i tot el mèrit; quan un dels dos pateix, és l'altre el qui rep el consol; i quan un dels dos està content, l'altre s'omple d'alegria. Com vostè pot comprovar, el que fem és competir a veure qui arriba abans.
Al diable, tot això li va semblar una mica estúpid, i va marxar sense fer-los cap tipus de mal. I per això encara sobre la terra poden existir parelles felices, i persones amigues que poden viure la seva estimació amb tota l'alegria i senzillesa.
No es tracta de fer coses estranyes ni de grans actes heroics, es tracta de pensar una mica en els altres, en els que més estimem, i avançar-nos a la seva felicitat. D'aquesta manera aconseguirem que el bé, l'estimació i la concòrdia dominin en les nostres relacions.

¡¡¡¡¡ BON DIA AL NOU CURS 16-17 !!!!!

SETEMBRE

ESFORÇ

DILLUNS

La cultura de l'esforç

Si mirem al diccionari la paraula "esforçar-se" trobem que significa "Desplegar algú la seva força física o moral a vèncer una resistència, a aconseguir quelcom vencent dificultats." I què és l'esforç? Evidentment és l'acció d'esforçar-se. Vist així, l'esforç es produeix amb una finalitat. Quina? Quan parlem l'esforç físic busquem la millora de les condicions físiques, l'obtenció d'un triomf en una competició, etc. Però quin sentit té l'esforç intel·lectual? Per a què cal esforçar-se? 
Ghandi deia que la “recompensa es troba en l’esforç i no pas en el resultat” 
La nostra cultura mira massa els resultats i especialment si parlem de resultats econòmics. Per molta gent, només és important saber si un es guanya bé la vida, si s’ha comprat un cotxe o una casa nova… Però això és una vida plena? Ens hem posat com a metes més objectius econòmics que objectius de realització personals. Fa temps vaig llegir un acudit que em va fer pensar molt. Una mare s’acomiadava de la filla que deixava a càrrec de la minyona: “Els pares marxen a treballar perquè tu puguis tenir un nivell de vida alt”. Però la nena no hagués preferit estar amb els pares? Busquem resultats massa materials i així trenquem altres equilibris. L’esforç és important si tens clar l’objectiu, el perquè t’esforces.
I tu? Per què t'esforces?

     DIMARTS

L'ESFORÇ  és  necessari  i  bo  perquè  cada  situació  conflictiva  és  una  possibilitat  per  aprendre,  crèixer  personalment  i  fer-se'n  responsable.  L'ESFORÇ  és  una  possibilitat  per  aprendre  a  ser  tenaç  i  persistent   quan  una  cosa  no  surt  como  es  tenia  prevista  i  de  forma  ràpida.  La  manca  d'esforç  fomenta  una  personalitat  feble   i  depenent  d'altres. Facilita  una  baixa  autoestima  perquè  no  saben  resoldre  els  seus  propis  conflictes  i  problemes  i,  fins  i  tot,  pot  potenciar  un  caràcter  agresiu  i  violent  perquè  no  toleran  les  frustacions.

No  fa  massa  temps  que  l'esforç  se'n  deia  sacrifici.  El  sacrifici  que  era  un  valor  d'arrel  religiosa,  expressava   la  necessitat  de  contenir  determinats  desitjos per  concentrar  totes  les  capacitats  en  una  acció  i,  d'aquesta  manera, assolir  els  màxims  resultats.  El  Sacrifici  és  contrari  a  la  dispersió,  al  papalloneig  social  i  intel.lectual;  exigeix  una  certa  dosi  d'autocontrol,  i   sobretot,  domini  de  si  mateix,  aquesta  virtut    esborrada  del  mapa  educatiu   i  tan  necessària  per  viure  en  societat.

DIMECRES

Vídeo que ens presenta el conte popular de la llebre i la tortuga. Ens vol demostrar que el més important per aconseguir un objectiu és l’esforç i que tothom pot arribar a progressar i aconseguir allò que desitja si lluita, treballa i no es deixa influenciar per les aparences o per allò que diran.

DIJOUS

L’ESFORÇ I LA PERSISTÈNCIA D’UN CICLISTA

“Ahir anava en cotxe cap a Sabadell quan vaig veure un ciclista al davant meu. Un de tants que passen per la carretera de Sant Llorenç. No era diferent de tots els altres que cada dia avanço. Més a la vora em vaig adonar que el moviment del seu cos era diferent. No vaig caure fins que em vaig adonar que només pedalava amb una cama. Era el primer ciclista que veia amb només una cama. El meu cap va començar a pensar un munt de coses:
- La persistència del senyor i les ganes de continuar fent, possiblement, el que ja feia abans de tenir només una cama.
- La força que té la voluntat.
- La força de superació que pot arribar a tenir l’ésser humà.
- Tot el que ell deuria estar gaudint en aquell moment en fer el que li agrada.
Encara ara em pregunto què farà quan arriba a un semàfor i ha de parar. Quines han estat les habilitats que ha hagut d’aprendre per afrontar les adversitats de tenir només una cama i voler continuar corrent com un ciclista.
Quan el vaig avançar no vaig poder deixar de mirar-li la cara. Necessitava mirar la seva expressió per conèixer un tros més d’un home tan especial. Torrat pel sol, suat i pendent de la carretera em vaig acomiadar simbòlicament d’ell, desitjant-li que fes molts i molts quilòmetres més gaudint de l’esforç i de la seva fortalesa humana excepcional.
Tantes vegades que ens queixem per l’esforç que representa fer quelcom i quantes vegades podríem callar i aprendre en veure situacions com la d’aquest home.
La vida és bonica i hem d’aprendre a fer-la nostra a adaptar-la a les nostres característiques, necessitats, però sobretot a gaudir-la. No renunciem fàcilment tot i les traves que la vida ens posa al davant.
Gràcies ciclista per recordar-me que la vida és bonica i la podem gaudir tot i les traves que la vida ens posa al davant.
Des d’aquí, una reverència.

DIVENDRES