MARÇ 4a setmana
BON DIA: T' ESCOLTO !!!
DILLUNS
CONVERSA SALVADORA
Aquella jove va acabar el dia cansada del treball i de les hores en la facultat. Aquell vespre, quan va acabar en la universitat només tenia ganes de tornar a casa, de prendre alguna cosa i d’anar a dormir. En sortir, s’acomiada ràpidament dels companys; però una companya li pregunta què pensa fer: es nota que no té pressa per tornar a casa. La resposta és ràpida i segura: “Me’n vaig casa, sopo alguna cosa i em poso a dormir. He tingut un dia horrorós”. I de sobte veu com la que li ha fet la pregunta se’n va cap a la paret, s’hi recolza i comença a plorar. Sent llàstima per ella i se li acosta. És una noia estrangera, està sola, i segur que li ha passat alguna cosa greu. Però està massa cansada per escoltar-la en aquell moment i li fa una promesa: “-Mira, demà et truco i xerrem tranquil·lament”. L’altra la mira amb cara poc convençuda, però amb una mica d’esperança: “¿De veritat que em trucaràs demà?”. La noia li assegura que sí, i encara s’ofereix per acompanyar-la fins a la parada de l’autobús, perquè li expliqui alguna cosa del que li passa. Però quan comença a explicar-li la seva situació, i quan sent el to de la seva veu, s’adona que aquella companya no pot esperar el dia següent perquè algú l’escolti. Per això no té valor per deixar-la sola, agafa forces per superar el seu cansament i decideix estar amb ella fins que acabi de parlar. Aquelles hores que va estar amb ella van ser la salvació per a aquella companya de facultat, sola i desesperada. La seva desesperació es va convertir en esperança; una llum va entrar en la gran foscor de la seva ànima. Algun autor ha escrit: “L’esperança és com l’aire que respirem i el pa que mengem. Necessitem l’esperança com el peix necessita l’aigua. Si se’ns pren l’esperança som com un peix tirat a terra, on s’asseca i mor”.
DIMARTS
DIMECRES
TAN A PROP I TAN LLUNY!
Un jove m’explicava el que li havia passat a una amiga seva. La noia anava buscant un carrer per una zona de la ciutat que no coneixia gaire. Com que no trobava el carrer, li va preguntar a la primera persona que va veure. Era un home gran, mal vestit, amb una aparença externa de pobre i de vagabund. La jove li pregunta pel carrer, el senyor li contesta... i es posa a plorar. La noia no entén què li passa, i li ho pregunta:
-És que feia tant de temps que ningú no em dirigia la paraula...! –li va contestar el senyor, emocionat.
Una persona que plora d’emoció perquè una altra s’ha dignat dirigir-li la paraula! Una realitat ben trista de la nostra societat, una societat –la nostra- que està vivint l’esplendor de la tercera gran revolució de la humanitat. La primera gran revolució diuen que va ser al Neolític, quan els humans es van començar a dedicar al conreu de la terra; la segona, en l’època industrial; i la tercera l’estem vivint ara: la cibernètica, la microelectrònica, la informàtica... i tot el món de les telecomunicacions, un camp en què s’ha progressat increïblement, i en el qual encara ens queda molt per veure. Ens hem d’alegrar d’aquests avenços de la humanitat, de poder-nos comunicar de forma instantània amb qualsevol part del món. Són d’una gran ajuda en infinitat de situacions: hi ha moltes persones que han salvat la vida gràcies a què s’ha pogut avisar de forma immediata a serveis de rescat (penso en un amic que va tenir un accident a la muntanya) o gràcies a poder-se comunicar amb persones d’un altre país (penso en uns missioners que van poder ser rescatats d’un país africà en guerra).
Però no oblidem que les persones continuem demanant i necessitant la comunicació propera i personal. Que ningú al costat nostre quedi “incomunicat”, esperant que algú es digni dirigir-li la paraula, igual que la persona de qui parlàvem al començament.
-És que feia tant de temps que ningú no em dirigia la paraula...! –li va contestar el senyor, emocionat.
Una persona que plora d’emoció perquè una altra s’ha dignat dirigir-li la paraula! Una realitat ben trista de la nostra societat, una societat –la nostra- que està vivint l’esplendor de la tercera gran revolució de la humanitat. La primera gran revolució diuen que va ser al Neolític, quan els humans es van començar a dedicar al conreu de la terra; la segona, en l’època industrial; i la tercera l’estem vivint ara: la cibernètica, la microelectrònica, la informàtica... i tot el món de les telecomunicacions, un camp en què s’ha progressat increïblement, i en el qual encara ens queda molt per veure. Ens hem d’alegrar d’aquests avenços de la humanitat, de poder-nos comunicar de forma instantània amb qualsevol part del món. Són d’una gran ajuda en infinitat de situacions: hi ha moltes persones que han salvat la vida gràcies a què s’ha pogut avisar de forma immediata a serveis de rescat (penso en un amic que va tenir un accident a la muntanya) o gràcies a poder-se comunicar amb persones d’un altre país (penso en uns missioners que van poder ser rescatats d’un país africà en guerra).
Però no oblidem que les persones continuem demanant i necessitant la comunicació propera i personal. Que ningú al costat nostre quedi “incomunicat”, esperant que algú es digni dirigir-li la paraula, igual que la persona de qui parlàvem al començament.
DIJOUS
DIVENDRES
Estic parlant amb un amic, i m'explica que ha de trucar per telèfon a una persona concreta, i que li fa molta mandra. "Per què?"-li pregunto. I ell em contesta: "És que 's'enrotlla' com una persiana. L'altre dia li vaig demanar una informació, i entre saludar-nos, dir-me la informació que volia, i acomiadar-nos podíem haver estat mig minut, o un minut, com a molt, i em va tenir cinc minuts per explicar-me coses i més coses, que no venien al cas. A mi m'agrada escoltar la gent, i no m'importa perdre temps amb persones que necessiten parlar. Però alguns abusen, i no veuen que a vegades es passen".
S'ha d'escoltar les persones, perquè hi hagi diàleg de veritat. Però això no vol dir que podem estar parlant i parlant, fins a fer-nos pesats. Hi ha persones que no saben moderar-se a l'hora de parlar, i es fan pesades. I en alguns casos parlen molt, però no diuen res, que encara és pitjor.
Altres no saben parlar si no fan referència a ells mateixos: sempre parlen d'ells, de les seves coses, dels seus problemes, del seu treball... Sempre ells han de ser el centre de la conversa. Si ens fem pesats parlant, si no diem res que valgui la pena, si només parlem de nosaltres mateixos... és senyal que no sabem escoltar els altres, i d'aquesta forma no afavorim que hi hagi diàleg. A més, si actuem així, la gent fugirà de nosaltres...
