BON DIA AL NOU CURS 22-23 !!!
OCTUBRE 1a setmana
DILLUNS
DIMARTS
MIRADA POSITIVA
La sala de butaques d’aquell petit local d’unes dues-centes places estava pràcticament plena. Tothom volia escoltar les paraules d’aquella persona, que s’havia fet famosa per les coses interessants que deia en forma de consells i d’orientacions per a la vida. Aquell dia va començar la seva conferència ensenyant al públic un bitllet de cent euros, a la vegada que deia: “Qui vol aquest bitllet?”. Moltes mans es van aixecar, entre somriures i comentaris. Després va dir: “D’acord; és possible que el doni a algú de vostès. Però abans deixin que li faci això”. I va fer una bola amb el bitllet, que va quedar ben arrugat. Aleshores va insistir: “Qui vol encara el bitllet?”. I les mans es van tornar a aixecar. “Molt bé- va continuar- I si li faig això?” Va deixar caure al terra el bitllet i el va començar a trepitjar. Després el va agafar i el va tornar a ensenyar al públic tal com havia quedat (brut, més arrugat, deslluït i rebregat), mentre preguntava: “I així, encara el volen?” I les mans es van mantenir aixecades. Aleshores els va dir: “És molt important el que acabem de fer. No importa el que jo li hagi fet al bitllet; vostès el volen igual, perquè el seu valor no ha canviat: continua valent els mateixos cent euros. Moltes vegades en la nostra vida caiem, ens equivoquem, la ‘pifiem’ amb els altres o amb nosaltres mateixos, i arribem a tenir la sensació que no valem res. Però no importa el que ens hagi passat o el que ens pugui passar, no importa el que hàgim fet o deixat de fer... Mai no perdrem el valor que tenim . Bruts o nets, decidits o indecisos, acovardits o valents, sempre som valuosos... No els sembla això fabulós? I no els semblaria fabulós que tots sabéssim mirar els altres i a nosaltres mateixos amb mirada positiva? Sempre podríem tornar a començar, tornar-ho a intentar, sempre ens donaríem una altra oportunitat...”
La sala de butaques d’aquell petit local d’unes dues-centes places estava pràcticament plena. Tothom volia escoltar les paraules d’aquella persona, que s’havia fet famosa per les coses interessants que deia en forma de consells i d’orientacions per a la vida. Aquell dia va començar la seva conferència ensenyant al públic un bitllet de cent euros, a la vegada que deia: “Qui vol aquest bitllet?”. Moltes mans es van aixecar, entre somriures i comentaris. Després va dir: “D’acord; és possible que el doni a algú de vostès. Però abans deixin que li faci això”. I va fer una bola amb el bitllet, que va quedar ben arrugat. Aleshores va insistir: “Qui vol encara el bitllet?”. I les mans es van tornar a aixecar. “Molt bé- va continuar- I si li faig això?” Va deixar caure al terra el bitllet i el va començar a trepitjar. Després el va agafar i el va tornar a ensenyar al públic tal com havia quedat (brut, més arrugat, deslluït i rebregat), mentre preguntava: “I així, encara el volen?” I les mans es van mantenir aixecades. Aleshores els va dir: “És molt important el que acabem de fer. No importa el que jo li hagi fet al bitllet; vostès el volen igual, perquè el seu valor no ha canviat: continua valent els mateixos cent euros. Moltes vegades en la nostra vida caiem, ens equivoquem, la ‘pifiem’ amb els altres o amb nosaltres mateixos, i arribem a tenir la sensació que no valem res. Però no importa el que ens hagi passat o el que ens pugui passar, no importa el que hàgim fet o deixat de fer... Mai no perdrem el valor que tenim . Bruts o nets, decidits o indecisos, acovardits o valents, sempre som valuosos... No els sembla això fabulós? I no els semblaria fabulós que tots sabéssim mirar els altres i a nosaltres mateixos amb mirada positiva? Sempre podríem tornar a començar, tornar-ho a intentar, sempre ens donaríem una altra oportunitat...”
DIMECRES
DIJOUS
DIVENDRES
