FEBRER   1a setmana

               BON DIA : PERDÓ !!!            

DILLUNS

El perdó és l'acció de no exigir venjança o revenja davant un mal real o imaginari infligit per altres; és el contrari del ressentiment. El perdó pot venir motivat o no per les disculpes de l'altre.
El perdó ocupa un lloc central en la majoria de religions, ja que és vist com un do diví que s'atorga al proïsme a imatge del perdó de Déu davant els propis actes o pecats.
El cristianisme és potser la religió que més ha tractat el tema del perdó.
De fet el cristianisme s'ha presentat sovint com la religió del perdó, oposant-se a la llei del talió (ull per ull i dent per dent). Aquesta visió s'argumenta en el "manament nou" de l’estimació que diu Jesucrist que ha vingut a donar al món.  Jesús va demanar el perdó per als que l'estaven crucificant. Jesús va dir que s'havia de perdonar una ofensa "setanta vegades set".
Aquesta tesi no és objectiva, ja que la majoria de religions tenen com a missatge central l'amor al proïsme. Els romans, per exemple, tenien una deesa de la Clemència. El que queda clar és que perdonar et fa sentir bé. 

DIMARTS

https://youtu.be/cHnzee164JM

DIMECRES

Més enllà de qualsevol consideració teològica, el demanar perdó és aquella formalitat que ens permet fer públiques les nostres debilitats, els nostres errors. Els perdons ens humanitzen perquè reconeixen les nostres imperfeccions i haurien de servir com a martellades a l'escultura sempre inacabada de la nostra manera d'èsser.

Però el perdó és molt més que això: el perdó és el que ens permet fer més suportable la idea de que el que hem fet no té remei.  Només a través del perdó -en paraules d'Hannah Arendt- podem desfer els actes del nostre passat i no veure'ns abocats a l'infern mental de la culpa. El perdó permet al culpable d'alliberar-se de la culpa. A la víctima, li permet alliberar-se del sentiment de venjança.

Un diputat va escriure -fa temps- una carta demanant perdó . M'agradaria pensar que aquest senyor s'ha humanitzat i que la seva actitud s'ha redreçat una mica més. Però sempre he sospitat que quan algú ha de remarcar que és sincer en realitat el que ens està dient és que no ho és. El problema de la sinceritat és que no és demostrable, depèn de la predisposició dels altres a creure't o no. I aquest és el gran drama: el pitjor és la sensació cada vegada més estesa entre la ciutadania que la història actual està marcada per un entramat de personatges corruptes i que no ens creiem ni quan demanen perdó.

M'agradaria que hi hagués un allau de perdons perquè voldria dir, com a mínim, que els culpables assumirien les seves culpes. Però el perdó en política no hauria de ser mai el final del trajecte sinó el punt de partida. Al final del trajecte sempre hi hauria d'haver la justícia. El diputat  té tot el dret a demanar perdó, independentment de si ens creiem o no la seva sinceritat.

  

DIJOUS

El tema del día era resentimiento y el maestro nos había pedido que lleváramos patatas y una bolsa de plástico.
Ya en clase elegimos una patata por cada persona que guardábamos resentimiento. Escribimos su nombre en ella y la pusimos dentro de la bolsa. Algunas bolsas eran  realmente pesadas.
El ejercicio consistía en que durante una semana lleváramos con nosotros a todos lados esa bolsa de patatas.
Naturalmente el estado de las patatas se iba deteriorando con el tiempo. El fastidio de acarrear esa bolsa en todo momento me mostró claramente el peso espiritual que cargaba a diario y cómo, mientras ponía mi atención en ella para no olvidarla en ningún lado desatendía cosas que eran más importantes para mí.
Todos tenemos patatas pudriéndose en nuestra "mochila" sentimental.
Este ejercicio fue una gran metáfora del precio que pagaba a diario por mantener el resentimiento por algo que ya había pasado y no podía cambiarse.
Me di cuenta que cuando hacía importantes los temas incompletos o las promesas no cumplidas me llenaba de resentimiento, aumentaba mi stress, no dormía bien y mi atención se dispersaba.
Perdonar y dejarlas ir me llenó de paz y calma, alimentando mi espíritu.
La falta de perdón es como un veneno que tomamos a diario a gotas pero que finalmente nos termina envenenando.
Muchas veces pensamos que el perdón es un regalo para el otro sin darnos cuenta que los únicos beneficiados somos nosotros mismos.
El perdón es una expresión de amor.
El perdón nos libera de ataduras que nos amargan el alma.
No significa que estés de acuerdo con lo que pasó, ni que lo apruebes.
El perdón se basa en la aceptación de lo que pasó.
La falta de perdón te ata a las personas desde el resentimiento. Te tiene encadenado.
La falta de perdón es el veneno más destructivo para el espíritu.
Muchas veces la persona más importante a la que tienes que perdonar es a ti mismo por todas las cosas que no fueron de la manera que pensabas.
"La declaración del Perdón es la clave para liberarte".
¿Con qué personas estás resentido?
¿A quiénes no puedes perdonar?
¿Tú no te equivocas nunca y por eso no puedes perdonar los errores ajenos?
"Perdona para que puedas ser perdonado"

  DIVENDRES

https://youtu.be/FFFVywfD3Vk

                                                              GENER  4a  setmana

BON DIA : PAU !!!

DILLUNS

Practicarem la cançó que cantarem el divendres a la tarda: 

el Dia de la Pau:

https://youtu.be/fzDft0DZRUw

DIMARTS

Cada alumne pot llegir una frase

El termòmetre de la pau

Si et desentens dels conflictes del teu poble, no contribueixes a la pau.
Si gires l'esquena al germà, gires l'esquena a la pau, encara no
construeixes la pau.
Si critiques l'acció dels altres, encara no et mulles per la pau.
Si respons amb violència, bufeteges la pau.
Si recules davant la dificultat, retardes la pau.
Si opines sense fonaments, enrareixes la pau.
Si només la teva opinió és vàlida, contamines la pau.
Si poses etiquetes als altres, acomiades la pau. 
Si et prens per la teva imatge externa, enredes la pau.
Si vols tenir més del que necessites, et vens la pau.
Si no surts mai voluntari per a res, no parlis de pau.
Si fa temps que no fas silenci, no esperis la pau.
Si no estimes, no esperis la pau.
Si et refies que te la portin bona i feta, desenganyat de la pau.

                                                   DIMECRES

                                Cada alumne pot llegir una frase

Quan prens partit per la no-violència, edifiques la pau.
Quan prens responsabilitats que ningú no vol, desvetlles la pau.
Quan lluites per la justícia, fas trobadissa la pau.
Quan no critiques per darrera, fas obra de pau.
Quan saps obrir-te als altres, fas créixer la pau.
Quan t'interesses pels problemes del món, fas pujar el valor de la pau.
Quan et dediques a fer un servei, ets llevat de pau.
Quan tornes bé per mal, ets apòstol de la pau.
Quan no tens por de la veritat, ets profeta de la pau.
Quan et poses al costat dels marginats, poses al marge la violència.
Quan, per damunt de tot, l'altre és persona, dignifiques la pau.
Quan comparteixes els teus béns, fas creïble la pau.
Quan trobes la vida de grup, poses fonaments a la pau.
Quan engresques l'altre a viure, escampes la pau pel món.
Quan estimes com Crist estima, en tu floreix la pau.

Només quan estaràs cansat de buscar-la, la Pau et vindrà a trobar.

DIJOUS

https://youtu.be/JJ2uwJX9ed8

DIVENDRES

PER QUÈ NO SEMPRE ENS AGRADA LA VERITAT?

 Hi ha persones que treballen en hotels i en restaurants, o en llocs semblants, que són professionals (i que cobren com a professionals), però que sembla que els molesta quan, per exemple, algun client els diu que la sopa -o el plat que sigui- està freda, i que la voldria prendre calenta. ¿Per què els ha de molestar que els diguin la veritat?
A alguns funcionaris de l'Administració els molesta que algú els demani un servei millor, una millor atenció i una mica més d'amabilitat... ¿Per què els ha de molestar? ¿No els han dit mai que ells estan per servir al públic?
Hi ha conductors i peatons als quals els molesta quan algú els adverteix que han fet una infracció, o que han tingut alguna conducta incorrecta, de mala educació, antisocial o egoista... Si és veritat, ¿per què s'han de molestar? ¿No és convenient, necessari i bo millorar en seguretat i en convivència?
¿Com reaccionem nosaltres quan ens fan alguna observació sobre com hem fet una cosa, sobre algun comportament incorrecte, o sobre com hem tractat a algú? ¿Reflexionem sobre la nostra actuació, i acceptem els nostres errors i les nostres limitacions? ¿O ens molestem amb la persona que ens ho ha dit, la mirem com a "enemiga" i li "declarem la guerra"? Si és així, estem utilitzant part de la nostra energia i de la nostra força per "atacar" una altra persona de forma injusta i irracional. La guerra i la pau no és només una qüestió entre governs egoistes, injustos i demencials. També entre nosaltres podem crear o podem evitar la "guerra".

 GENER  2a  setmana

BON DIA :FELICITAT!!!

DILLUNS

https://youtu.be/a4eIP8gqxPo

DIMARTS

"CUÉNTAME CÓMO TE HA IDO, SI HAS CONOCIDO LA FELICIDAD"

 deia la tornada d'una popular cançó de principis dels anys setanta. És en aquesta època quan es comença a parlar de la felicitat com a meta que dóna sentit a la vida. No s'utilitza tant la voluntat i el dret de l'ésser humà a la felicitat com a premi a la constància o a les bones obres realitzades, sinó com la gairebé obligatorietat de ser feliç, de viure en un estat agradable permanent.  Partim, simplement, d'un principi: tenim dret a ser feliços i el deure, com a persones intel·ligents, sensibles i sociables que som, de portar la nostra vida per un camí que ens ofereixi més satisfaccions que disgustos. 

Però la felicitat, com estat objectiu de vida, no existeix. És abstracta, subjectiva i personal, si bé en la nostra civilització occidental podem enumerar uns elements bàsics que es requereixen per ser feliç: bona salut, una feina satisfactòria, una vida amorosa rica, afectiva i familiar, amics que ens "omplin", temps i possibilitats per desenvolupar les nostres aficions, bona situació econòmica, benestar psicològic i emocional... I independentment que també ens agradi que als altres les coses els vagin bé, especialment als nostres éssers estimats, percebre que ens aprecien com a persones, en resum, que ens estimen, ens respecten i ens comprenen, ajuda molt a fer que ens sentim feliços. El que varia, sens dubte, és la importància que cada un de nosaltres concedim a aquests apartats. 

DIMECRES

https://youtu.be/L4kMKVH_XOY

DIJOUS

ÉS QÜESTIÓ D'ACTITUD

La petita, ben perfumada i orgullosa anciana de 78 anys, completament vestida cada matí a les 8 en punt, amb el seu cabell arreglat a moda i el maquillatge perfectament aplicat, avui se'n va a una residència. El que ha motivat la mudança ha sigut la mort recent del seu espòs als 80.

Després de moltes hores d'esperar pacientment en el rebedor de la nova residència, ha somrigut dolçament, quan se li ha dit que la seva cambra estava llesta. Mentre es desplaçava amb el seu caminador cap a l'ascensor, li han fet una descripció detallada de la seva petita cambra, incloent les cortines que penjaven de la finestra.

"M'encanta", ha afirmat, amb l'entusiasme d'un nen de 8 anys al que li acaben de lliurar una nova mascota."

Sra. Jones, no ha vist la cambra, esperi". 

"Això no importa", ha respost. "La felicitat és una cosa que decideixes amb el temps. Si m'agrada o no la meva cambra, no depèn de com estiguin arreglats els mobles, depèn de com arregli la meva ment." "Ja he decidit que m'agrada. És una decisió que faig cada matí, quan m'aixeco. Tinc l'elecció: puc passar el dia en el llit, repassant la dificultat que tinc amb les parts del meu cos que no funcionen, o sortir del llit i estar agraïda per les que sí funcionen". 

DIVENDRES

https://youtu.be/XBuYmneAQ28

Qué bonita la vida

 GENER  1a  setmana

BON DIA :ALEGRIA !!!

DILLUNS

BENEFICIS DEL RIURE

Ja fa temps que grups de professors de diferents universitats han treballat per descobrir els beneficis que proporciona el riure, la rialla... Els investigadors van agafar com a model un periodista que va voler fer amb ell mateix l’experiència. Segons els metges, era un cas sense esperança, i per això va decidir passar els últims mesos de la seva vida dedicat a la lectura d’historietes, de còmics, a estar de bon humor, i a tornar a veure les pel•lícules que més li havien fet riure en la vida. Al cap dels anys, aquell periodista encara vivia, i amb força bona salut. ¿Casualitat, sort? No sé, però aquest és el cas, i dòna què pensar. Sabem que els maldecaps, les angoixes i les preocupacions ens fan posar malalts, no són bons; sabem que la tristesa perjudica la salut física i l’espiritual... Aleshores, el que és contrari a això (el riure i el somriure, l‘alegria, la pau interior) ens relaxa, ens allunya del mal humor, de les males maneres, de l’agressivitat... Saber riure no sempre és fàcil -encara que no ho sembli-, perquè també s’ha de saber riure d’un mateix, si arriba el cas. Però el somriure, el riure, la rialla sana, ajuden a viure. Fomentar un ambient on regni la sana alegria és una bonica forma de participar en la creació d’una bona convivència.

DIMARTS

DIMECRES

COMPARTIR L’ALEGRIA

Un catedràtic de psiquiatria va publicar un treball sobre “la tristesa d’Europa”, basant-se en l’observació i en l’estudi de dades estadístiques. Explicava, per exemple, que molts dels homes i dones, i també joves, que circulen pels carrers de les nostres grans ciutats europees, se’ls veu abatuts i amb la tristesa dibuixada a la cara, als ulls. L’ésser humà veu que ni la ciència, ni el progrés, ni la qualitat de vida, no donen sempre resposta als grans problemes que planteja la vida, i no sap què fer de la seva tristesa.

Un dia en què celebràvem una festa important a l’escola vaig observar la cara d’algun noi dels més grans: se’l veia trist. Els seus companys i companyes de classe estaven contents, fent jocs en grup, i era un bon moment de convivència i d’alegria. Però a ell se’l veia trist, anant d’un lloc a un altre, i sense posar-se a jugar amb ningú. ¿Hi ha alguna explicació? A mi se me n’acut una, que es pot donar en alguns casos. Hi ha nois i noies que només saben divertir-se “fent el burro”, com es diu vulgarment. És a dir: a costa dels altres, cridant de forma exagerada, molestant, i sent una mica els protagonistes. Així demostren la que per a ells és la seva forma d’estar alegres (és molt discutible si a això se li pot dir “alegria”). Però quan la resta de les persones que els envolten s’ho estan passant bé de forma normal, en bona convivència, sense destacar i respectant-se, ells es troben fora de lloc, i aleshores poden fer dues coses: molestar (perquè en el fons els fa ràbia no saber-se divertir com els altres), o enyorar l’alegria dels altres i tenir-ne una certa enveja. No ens estranyem si, en moments en què tots estem contents i alegres, trobem algun company o companya que està més trist. Animem-lo a què participi de la nostra alegria: segur que és una bonica forma d’ajudar-lo.

DIJOUS

DIVENDRES

SOBRE EL SOMRIURE...

En el despatx de certa persona hi havia penjat un rètol amb aquesta inscripció: “Somriure no és pas ensenyar les dents. Somriure és mostrar l’ànima”. 

Hi ha gent qui somriu comercialment, per guanyar diners. Un refrany xinès diu: “Qui no sàpiga somriure, que no obri cap botiga”. Per això a vegades el somriure només té una finalitat comercial. També hi ha somriures amb una finalitat publicitària: pensem en els anuncis amb aquells somriures a manera de reclam, com quan s’anuncia una pasta de dents...

Però també hi ha gent que somriu desinteressadament, sense buscar res a canvi, amb un somriure sincer, que li surt de dins, de la seva alegria interior, i que omple de goig tant a qui el rep com a qui el dóna. Encara que sembli de poca importància, el somriure pot ser una manera de donar-se als altres, de mostrar l’ànima. Un somriure, tot i que costa poc, pot valer molt. Es pot convertir en ajuda en moments de tristesa, de soledat, de marginació... Pot ser un senyal de comprensió i d’acollida cap a l’altra persona. Pot ser una forma de fer que l’altre se senti valorat, reconegut i apreciat. Val la pena practicar-ho: costa poc i és efectiu.