FEBRER 1a setmana

PERDÓ

DILLUNS

ESCRIT EN LA ROCA

Hi ha una preciosa llegenda àrab que explica que dos amics van de viatge d’una població a una altra, i caminen pel mig del desert. En un determinat punt del seu viatge tenen una forta discussió. Després de la discussió i de la baralla, un dels dos, sense dir res i amb aspecte de molt ofès, escriu sobre la sorra: “AVUI EL MEU MILLOR AMIC M’HA DONAT UNA BUFETADA”. Continuen el seu camí i arriben a un oasi. Hi ha una gran bassa d’aigua fresca i decideixen banyar-s’hi. En un moment donat, aquell que havia estat ofès i agredit en la discussió que havien tingut anteriorment, es troba en perill a causa d’un problema en les cames, i està a punt d’ofegar-se. Crida, i el seu amic el salva. Quan ja està recuperat, pren el seu ganivet, busca una pedra gran i plana, i hi grava la frase: “AVUI EL MEU MILLOR AMIC M’HA SALVAT LA VIDA”. El seu amic, intrigat, li pregunta: “¿Per què després de la nostra discussió vas escriure sobre la sorra i ara graves la frase sobre una pedra?” I, somrient, l’altre amic li contesta: “Quan, per la raó que sigui, un bon amic ens ofèn, hem d’escriure-ho sobre la sorra, on el vent de l’oblit i del perdó s’encarregaran d’esborrar-ho. Però els detalls d’estimació i d’amistat dels nostres amics hem de gravar-los en la pedra de la memòria del cor, on no hi haurà cap vent que pugui fer-los desaparèixer.” Realment és una història bonica. Si oblidéssim les ofenses, si les esborréssim de la nostra memòria, i només hi guardéssim els detalls d’estimació i d’amistat, segur que la nostra il•lusió i la nostra esperança es mantindrien sempre vives. ¡Quantes vegades la rancúnia i el record dels mals moments no ens deixen viure en pau!

DIMARTS

EL MAS HERMOSO CORTOMETRAJE DEL AÑO El unicornio de porcelana

DIMECRES

EXEMPLE DELS ANIMALS

Aquell petit antílop amb freqüència es trobava malalt. En l'estació de les pluges tenia dolor en les potes, i una infecció en la boca li produïa fortes molèsties quan menjava herba. A més, tossia molt durant la nit, i ningú no volia dormir al seu costat. I durant l'estació seca, beure l'aigua estancada li afectava molt a l'estómac, i la pols li irritava els ulls. I per acabar-ho d'adobar, la gran diferència de temperatura entre el dia i la nit li causava dolors en les seves articulacions. Per a aquest antílop, la vida era una contínua lluita contra el dolor i la malaltia. Però el pitjor de tot no era el dolor físic, sinó la sensació de sentir-se abandonat per tots. Ningú no volia fer-li companyia per por de contagiar-se d'algun dels seus mals.
En una ocasió, mentre estava estirat al terra, afectat per una febre molt alta, va ser sorprès per una família de lleopards. No el van voler atacar, perquè van veure que estava molt malalt. Fins i tot el més petit del grup li va deixar una canya de sucre com a regal. Quan la febre li va baixar, l'antílop va pensar molt en la família de lleopards, que l'havien deixat viure i a més li havien fet un obsequi. I quant més pensava en ells, més li augmentava l'antipatia pels de la seva pròpia família, que mai no s'havien preocupat d'ell. Com que tenia molta experiència en suportar el dolor i la malaltia, va decidir dedicar-se a visitar els animals que estaven malalts, per consolar-los amb els seus consells. I va anar donant consells a diferents animals (un elefant, una zebra, una serp...) Els únics que no visitava ni aconsellava eren els de la seva família, perquè no era capaç d'oblidar ni de perdonar les vegades que l'havien deixat sol i abandonat. Un dia, després d'haver visitat un camell, va anar a fer un passeig per la selva, i va trobar un antílop, un animal de la seva família, que estava malalt estirat sobre l'herba. Al començament va tenir la temptació de deixar-lo com estava, però després de veure les llàgrimes que li queien dels ulls, es va compadir d'ell i va decidir ajudar-lo. Li va fer companyia i el va estar refrescant fins que la febre li va baixar. Quan es va recuperar del tot, l'altre antílop, agraït, va regalar al nostre protagonista una canya de sucre. Aquell dia es va reconciliar amb els seus germans i ja no tenia problema en ajudar-los. La seva fama va augmentar molt entre els de la seva espècie.
A vegades costa fer el primer pas cap a l'amistat o el perdó. Però si tenim el valor de fer-ho, la recompensa que rebem és més gran que tots els nostres esforços.

DIJOUS

Odio Por Amor - Juanes - CON LETRA

DIVENDRES

MOCADORS A L’ARBRE

El dia que va decidir marxar de casa, ni tan sols va dir adéu als seus. Va deixar enrera la família i tots els records que formaven part de la seva vida. Volia ser lliure. Un any després va veure que havia perdut el temps, la salut i els diners. Anava caminant perdut pels carrers solitaris d'una gran ciutat, i no deixava de pensar en els seus. A vegades li venia la idea de tornar a casa, però la descartava: no sabia si seria ben rebut, després de tant de temps d'haver marxat. Però un dia va decidir-se a escriure una carta als de casa seva. En ella els demanava perdó i els deia que es moria de ganes per tornar a casa, però que no s'atrevia a demanar-ho, perquè no sabria com el rebrien. Al final de la carta els deia que si ells (els seus pares i germans) estaven disposats a acollir-lo, que posessin un mocador blanc penjat de l'arbre que hi havia al costat de la casa, tocant a la via del tren. Si ell veia el mocador, baixaria a l'estació i tornaria a casa. Però si el mocador no hi fos, acceptaria la decisió de la família i continuaria el seu viatge.
Durant el viatge amb tren a la seva ciutat, va estar tota l'estona pensant en l'arbre. Unes vegades se l'imaginava amb un petit mocador blanc penjat; i altres vegades també l'imaginava amb les branques buides, sense cap senyal de la seva família.
Quan el tren va passar veloç al costat de casa seva, va mirar el vell arbre... i no va poder reprimir un gest d'alegria: no hi havia només un mocador blanc lligat a una branca; tot l'arbre estava ple de mocadors, grans, petits, blancs, de colors... Com si hagués florit el perdó, un perdó total, que oblida tot, i que dóna l'oportunitat de tornar a començar...
Sabrem nosaltres donar una altra oportunitat a aquells que creiem que no han obrat bé amb nosaltres?