OCTUBRE  2na  Setmana  

PENSA EN ELS ALTRES

                                       DILLUNS

CIENTÍFIC COMPROMÉS

Un reconegut científic de fama mundial (Albert Einstein) va visitar per primera vegada Espanya en els primers anys del segle XX. La presència d’aquest científic alemany va despertar l’interès de molta gent, perquè ja era famós i perquè molts veien en els seus descobriments nous camins per al progrés de la humanitat. Però algunes de les seves declaracions no van agradar a certes persones. I és que aquest geni de les matemàtiques, quan feia alguna roda de premsa o pronunciava una conferència, no parlava només de conceptes de matemàtiques o de física, sinó que també exposava idees sobre la vida social, sobre les relacions entre les persones, contra la guerra i a favor de la pau. I al llarg de la seva vida, Einstein no només es va preocupar de resoldre problemes de matemàtiques o de física. Sempre va tenir molt presents els drets humans i els problemes de la societat. A mesura que avançava la seva vida, a part dels temes científics, es va anar ocupant més en altres qüestions, com ara la justícia, la solidaritat, la democràcia i l’ajuda als més necessitats. I és que una cosa no està renyida amb l’altra: podem ser persones de ciència, persones cultes, però no per això hem d’oblidar els grans problemes que preocupen a les persones i les situacions injustes que moltes d’elles pateixen. No ens hauríem d’aïllar en el nostre món personal i deixar de banda la resta de les persones.

    DIMARTS

Compartir el millor blat de moro

Un agricultor tenia el costum de compartir les seves millors llavors de blat de moro amb tots els altres agricultors dels contorns. havia obtingut el primer premi en la Fira de l'estat amb el seu  blat de moro.
Quan li van preguntar per què ho feia, va dir: “En realitat, és per pur interès. El vent té la virtut de traslladar el pol•len d'uns camps a uns altres. Per això, si els meus veïns conreessin un blat de moro de classe inferior, la polinització rebaixaria la qualitat del meu propi blat de moro. Aquesta és la raó per la qual m'interessa enormement que només plantin el millor blat de moro”.
Tot el que dónes a uns altres t'ho estàs donant a tu mateix.

DIMECRES

DIJOUS

S’HAVIEN OBLIDAT D’ELL!

El noi va arribar a casa plorant. El seu avi va sortir corrent a trobar-lo i el va abraçar. El noi continuava plorant, desconsolat. L’avi intentava calmar-lo.
-T’han pegat?-li va preguntar. I el noi ho negava amb el cap.
-T’han agafat alguna cosa? T’has fet mal? -I la resposta del noi sempre era negativa.
-Què t’ha passat, doncs?
El noi sospira, s’eixuga les llàgrimes i explica a l’avi:
-Estàvem jugant a amagar-nos, i jo m’havia amagat molt bé. I estava esperant, però el temps passava... He sortit de l’amagatall i he vist que havien acabat de jugar, que s’havien marxat tots a casa i que ningú no m’havia vingut a buscar.
I els plors li van tornar a ofegar les paraules.
-¿Te n’adones, avi? ¡Ningú no m’ha vingut a buscar!
Que no passin els dies i tinguem al costat nostre companys o companyes als quals “ningú no va a buscar”. Interessem-nos pels altres, demostrem-los que els tenim presents, que notin que ens importen... Perquè, sense adonar-nos, els podem fer molt de mal. Mirem si a prop nostre hi ha algú al qual li costa més relacionar-se; potser està esperant una petita ajuda, un recolzament, o una paraula d’ànim. Pensa que podries ser tu.A vegades amb molt poques coses es contribueix de forma increïble a la felicitat d’una persona.

DIVENDRES

PREGUNTA DIFÍCIL

Una persona, professional del món de la salut, explica una anècdota dels seus anys d’estudiant: en el segon curs d'infermeria un professor els va posar un examen dels anomenats sorpresa, perquè es posen sense avisar i, per tant, ningú no se l’espera.
-Jo era un estudiant força aplicat -explica aquesta persona-, i em vaig posar de seguida a la feina. Vaig llegir ràpidament les preguntes per pensar les respostes, i veia que ho tenia tot controlat, fins que vaig llegir l’última de les preguntes: “¿Quin és el nom de la senyora que neteja cada dia les vostres aules?” Jo havia vist moltes vegades aquella senyora, que devia tenir uns cinquanta anys, i que era alta i morena, però ¿com havia de saber el seu nom? Vaig pensar que seria una espècie de broma del professor i vaig lliurar l’examen amb l’última pregunta en blanc. Abans d’acabar la classe, algú li va preguntar al professor si l’última pregunta comptaria per a la nota de l’examen. I per a sorpresa nostra, el professor ens va contestar: “Absolutament. En els tipus de feines que tindran en el futur vostès coneixeran moltes persones. A totes els han de donar importància. Totes mereixen la seva atenció, encara que sigui només per saludar-les i dedicar-los un somriure”.
I aquella persona continua dient que no va oblidar mai aquella lliçó del professor.
És una lliçó per no oblidar tampoc ningú de nosaltres: totes les persones mereixen la nostra atenció, també aquelles que normalment ens passen desapercebudes.