diumenge, 17 de febrer del 2019

FEBRER 4a setmana 
                   
PARLEM BÉ DELS ALTRES !!!

DILLUNS


Cuento humanizador: Las tres rejas.

DIMARTS
IMPOSSIBLE RECTIFICAR

Hi havia una dona que amb freqüència anava a confessar-se de què parlava malament dels altres. Això era en temps de Sant Felip Neri, i un dia aquesta dona es va confessar amb aquest sant. Ell li va dir:
-Et passa amb freqüè
ncia això de parlar malament dels altres?

-Sí, senyor; bastant sovint -va contestar la dona.
-Doncs jo crec que no t'adones del que fas. Hauràs de fer alguna penitència. Jo et diré quina: ves a casa teva, agafa una de les teves gallines, mata-la i porta-me-la de seguida. Però des del camí de casa teva aquí ves-li traient les plomes.
La dona va fer el que el sant li havia dit, i va arribar al cap d'una estona amb la gallina sense plomes. Aleshores, Felip Neri li va dir:
-Ara torna a casa teva pel mateix camí, i ves recollint del terra una per una totes les plomes de la gallina.
-Però això és impossible -va dir la dona-. Amb el vent que fa avui només podré trobar algunes poques.
-També jo ho sé -va contestar el sant-. No podràs recollir pràcticament cap de les plomes que el vent s'ha emportat. Doncs de la mateixa manera no podràs recollir totes les calúmnies i mentides que expliques a la gent quan parles malament dels altres.
I és veritat. Les coses que diem dels altres, les mentides que escampem, són com pedres que no saps on van a parar ni quin mal poden fer. I després costa molt voler arreglar allò que hem espatllat, és impossible voler rectificar el que hem dit. I parlar malament dels altres (en el nostre cas, dels companys) és una de les coses que més mal poden fer a l'ambient de la classe o de l'escola. Pensem-hi, i mirem si som capaços de fer el contrari: dir coses bones dels altres.

DIMECRES



Cuento humanizador: El niño y los clavos
DIJOUS

Un home de religió musulmana explica aquest conte, que parla d’ell mateix:
Jo era un noi molt pietós, mai no deixava de fer les meves oracions. Una nit estava resant amb el meu pare i amb altres persones. Al cap d’una estona, algunes d’aquelles persones que estaven en el mateix recinte començaren a endormiscar-se, fins que, al final, totes van quedar adormides del tot. Jo vaig dir al meu pare: “Ni un de sol d’aquests és capaç d’obrir els ulls o d’aixecar el cap per dir les seves oracions. Sembla que tots siguin morts. Quina falta de respecte, quina poca consideració i quin poc esperit religiós!” I el meu pare em contestà de seguida: “Estimat fill: ¿Ja saps què els passa? ¿Per casualitat saps per què s’han adormit? Preferiria que tu també estiguessis adormit com ells, en lloc d’estar murmurant d’ells!”
Quantes energies gastem en parlar malament dels altres! Quantes mirades “castigadores” llencem contra algunes persones! I moltes vegades ho fem perquè no coneixem els motius de les seves actuacions. ¿Fins quan jutjarem els altres només per les aparences?

DIVENDRES

MASSA TARD PER FER LLOANCES!
Va succeir fa temps a la ciutat de Barcelona. Havia mort un important personatge de la ciutat, i molts es van acostar al cementiri per participar del funeral i donar el condol a la família. Entre els qui hi van anar hi havia un matrimoni relacionat amb el difunt, que va deixar també un ram de flors a la seva tomba. Un periodista, que observava tot allò en silenci i que coneixia el matrimoni, es dirigí a ells. Després de les salutacions de rigor, el matrimoni va començar a parlar del difunt i a desfer-se en elogis sobre la seva figura (el molt que havia fet per la seva família, per l’empresa, per la ciutat...) El periodista deia a tot que sí, i es meravellava de les lloances que rebia el difunt per part del matrimoni, perquè ell havia estat testimoni durant molts anys que, si algú s’havia despatxat a gust criticant el difunt quan vivia, era justament aquesta parella. El periodista no sortia de la seva admiració davant d’aquell canvi d’actitud dels dos coneguts, que ara -de sobte- es posaven a parlar bé d’aquell a qui abans havien criticat tant. I com que no sabia com sortir-se de la situació, es va acomiadar d’ells dient-los: “Perdoneu, però me n’he d’anar. En tot cas, si parleu bé de mi, procureu fer-ho mentre sigui viu, no espereu que m’enterrin”.
Mai no arribarem a entendre del tot el mal que podem fer parlant malament dels qui ens envolten. I a vegades ho fem sense voler. Parlar bé dels altres, i parlar amb sinceritat, ens ajuda a tots a estar millor entre nosaltres i amb nosaltres mateixos. Parlem dels companys i companyes, parlem les coses que fem junts. Però parlem bé, amb il•lusió, amb afecte. No destruïm el que durant dies anem construint. Procurem parlar bé dels altres (si no, és millor callar): però no esperem a fer-ho quan les coses ja no tinguin remei.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada