OCTUBRE  4a setmana

BON DIA: RESPONSABILITAT !!!

DILLUNS

DIMARTS

PASSAR DE LLARG O NO

Fa uns anys van fer una prova molt curiosa en una carretera dels Estats Units. A una banda de la carretera van col•locar un cotxe que, en aparença, havia patit un terrible accident. Us podeu imaginar: un cotxe destrossat, un arbre mig caigut, vidres, fins i tot fum. Es tractava de veure com era la reacció dels automobilistes davant d’un accident. En aquella ocasió van passar bastants cotxes a tota velocitat, i alguns, fins i tot, en veure l’escena acceleraven i no en volien saber res. Al cap d’una estona va parar un vell que anava amb un cotxe tot atrotinat. Quan li va preguntar per què havia parat en lloc de continuar endavant, com havien fet els altres, el vell va contestar senzillament: “Bé; al cap i a la fi, ¿no som tots germans?”.
Aquesta senzilla resposta l’oblidem moltes vegades en la nostra vida, perquè ens és més fàcil passar a tota velocitat dient que aquest no és el meu problema, que frenar i tractar d’ajudar l’altre. I certament que no ens falten ocasions de donar una mà a algú que ho necessita. ¿Nosaltres som dels que passen de llarg o dels que paren i intenten ajudar?

   

DIMECRES

DIJOUS

VAGA DE MANS

Vet aquí que una vegada les mans es van cansar de portar aliment a la boca. “¿Què és això de nosaltres sempre treballant, portant a la boca coses de menjar, i ella vinga a menjar sense treballar gens? ¡Ja n’estem cansades!” I tal com ho van decidir ho van fer: es van declarar en vaga i ja no duien cap aliment a la boca. Però molt aviat l’estómac reclamava el seu aliment, els peus començaven a afluixar per falta de força, i les mateixes mans ja no podien aguantar les coses, perquè també els faltaven les forces. Aleshores es van adonar que allò que donaven a la boca, aquesta ho retornava en forma de forces, d’energia i d’alegria de viure.
Seria absurd que en el cos humà alguna de les parts -com en aquest exemple- es volgués apartar de les altres i fer la vida pel seu compte: totes les parts es necessiten, cadascuna compleix la seva funció, en benefici de les altres, i no pot estar-ne separada. Seria fabulós que entenguéssim que el mateix pot passar entre les persones, i també, per tant, entre nosaltres. Tot el que aportem en benefici dels altres (diguem-li participació, solidaritat, col•laboració) és també en el nostre benefici. Hi ha molta diferència entre grups de persones, o entre diferents classes d’una escola, si en un lloc la gent aporta, participa i s’implica i en l’altre no. La diferència és el bo o el mal ambient que es crea, les poques o les moltes ganes d’estar junts, la poca o la molta il•lusió amb què es viu. Si cadascú tira per la seva banda, està assegurat un mal ambient; si cadascú compta amb els altres, s’assegura un clima de molta més il•lusió i de ganes de viure, i això ens beneficia a tots. ¿Ets una persona que pensa en els altres, o una persona egoista que només pensa en ella mateixa? La teva solidaritat en els assumptes de tots ajudarà a què tothom (no només tu) visqui amb més il•lusió.

         DIVENDRES

DE MODEL A INFERMERA

En ocasions ens presenten el món de la moda com un món elegant, refinat i de luxe, i hi ha moltes persones que tenen la il•lusió de formar part d’aquest món, per tal de poder fer grans viatges, tenir diners, roba elegant... Això ho havia aconseguit una noia francesa, alta i bonica, que als seus vint anys va començar a treballar amb un famós modista francès. Al llarg de set anys va viure en un ambient de prestigi, de maquillatge... de “paradís”, com defineixen alguns aquest tipus de vida. Però aquesta jove no era feliç. El seu cap no li servia només per portar i lluir uns pentinats sofisticats, també li servia per pensar en els altres... I un dia va decidir actuar i va acudir a una associació francesa, manifestant que volia ser infermera per ajudar els qui pateixen i per tenir cura dels més indefensos, els nens. Va haver de passar un examen d’ingrés i va aprovar. Aleshores va començar per a ella un període molt dur: estudis, preparació, contacte amb els malalts, compartir el seu sofriment... El primer sou que va rebre era deu vegades menys que el que guanyava com a maniquí. I més endavant encara es decideix a treballar amb els qui són encara més pobres, i se’n va al Tercer Món. Les últimes notícies que es van saber d’ella eren que va anar a una ciutat en la frontera entre Paquistan i Afganistan atenent els refugiats de guerra. La vida que portava no era, lògicament, com la d’abans. Ja no es dedicava a lluir la bellesa del seu cos amb creacions de luxe; ara lluïa la bellesa de la seva ànima, lluitant perquè aquells nois tinguessin una esperança de futur, treballant per la subsistència dels més pobres, dels qui pateixen l’exili i la guerra.
A vegades implicar-se no és còmode, ni és un “joc de nens”, perquè suposa renunciar a coses, “embolicar-te” en unes altres... però amb les ganes de ser tu més feliç i d’ajudar els altres i fer-los més feliços. Està molt bé participar i implicar-se, però no per aparentar, no per lluir-se... sinó per ajudar de veritat.