NOVEMBRE 4a Setmana

                   BON DIA:COMPRENSIÓ !!!

DILLUNS

CANVI D’OFICI

Un pescador i un agricultor es van trobar i van començar a discutir. Els dos afirmaven que el seu treball era el més difícil i que el treball de l’altre no suposava cap esforç. L’agricultor deia que pescar era ben senzill, que només calia tirar les xarxes i ja està. I el pescador deia que treballar en el camp només suposava plantar les llavors i esperar a recollir les patates, els tomàquets, o el que fos. Estaven cada vegada més acalorats per la discussió, i va encertar a passar una persona coneguda per ella, famosa per la seva saviesa. Els va calmar, li van explicar el motiu de la seva discussió i els va fer una proposta: “Si tots dos penseu que el treball de l’altre és més senzill que el vostre, canvieu-vos el treball durant un any, i al cap d’aquest temps ens reunirem aquí els tres una altra vegada”. Els dos van acceptar la proposta, ja que estaven realment convençuts que el treball de l’altre suposava menys esforç. Van passar els dies i els mesos, i al cap de l’any es van tornar a trobar els tres personatges en el mateix lloc. Va començar a parlar el pagès, que havia estat tot l’any fent de pescador. Va explicar que havia estat a punt de perdre un fill en el mar, a causa d’una tempesta, que van haver d’estar uns dies sense pescar per culpa del mal temps, que van haver de reparar la barca en tres o quatre ocasions, que no pescaven cada dia suficient per poder-se mantenir... “He après -va acabar dient- que no hi ha res tan difícil com l’ofici de pescador”. Després li va tocar el torn al pescador, que havia estat tot l’any treballant en el camp. I no va ser capaç d’explicar alguna cosa agradable; només va parlar de com tenia de destrossats els peus i les mans, dels dies que havia estat treballant de sol a sol, de la mala sort amb el temps (quan calia que plogués no queia ni gota, i quan no calia, va caure tanta aigua que li va espatllar la collita). I va acabar dient, com l’altre: “Us asseguro que no hi ha feina tan dura com la de treballar en el camp”.

No menyspreïs el treball dels altres; no pensis que els altres no tenen dificultats, i que només les tens tu. Cal que cadascú assumeixi les seves responsabilitats i les porti endavant el millor possible.

DIMARTS

SOM DIFERENTS PERÒ IGUALS

Un famós psicòleg escrivia: “Treballo més a gust quan sóc capaç d’acceptar-me a mi mateix amb totes les meves imperfeccions. I especialment valoro el fet que quan m’accepto tal com sóc puc millorar la meva manera de ser i actuar. Per això agraeixo molt les persones que són comprensives amb mi, que són capaces d’entendre’m”. Per què, doncs, hi ha gent a qui li costa ser comprensiva? No es pot demanar que tots siguem “iguals”. En realitat, no és veritat que tots siguem iguals. No hi ha dues persones iguals. Si alguna cosa ens diferencia els humans és la gran diferència que existeix entre uns i altres: físic, caràcter, idees, cultura, família, costums, amistats. Un conegut eslògan que convida a la comprensió i a la tolerància diu: “Som iguals, som diferents”. Que som diferents és clar, i ho acceptem. En canvi, reconèixer que els nostres drets són iguals per a tots, ens costa més acceptar-ho. La dificultat per a ser comprensius, respectuosos i tolerants es dóna quan algú se sent superior als altres i tracta de dominar-los, quan mira d’imposar per la força i la violència el seu propi punt de vista, sense deixar que els altres exposin el seu i puguin actuar amb llibertat. És aquí on ha d’haver-hi igualtat: quan tothom pel fet de ser persona té dret a pensar i opinar segons la seva pròpia convicció. El nostre respecte a les persones hauria d’arribar també aquí: considerar que tots tenim els mateixos drets, i respectar-los.

DIMECRES

• MUSEU DELS DRETS HUMANS DE LA POBLACIÓ REFUGIADA DE PALESTINA

• Us donem la benvinguda a una travessia única que convida a la reflexió profunda sobre l'existència dels camps de refugiats, la vulneració de drets humans i el compromís que sorgeix des de les nostres posicions a Occident.

• 
  

• Els camps de refugiats no són només espais geogràfics; són testimonis silenciosos d'històries de desplaçament, de lluita i de supervivència. Cada objecte exposat en aquestes sales explica una narrativa de resiliència, però també comporta la càrrega de la vulneració de drets fonamentals. Des de la comoditat de les nostres vides a Occident, sovint alienes a les realitats d'aquests llocs, sorgeix la pregunta imperant: què podem fer per marcar la diferència?

• 
  

• En caminar entre aquestes exhibicions, contemplarem la humanitat que comparteixen aquells que, per diverses raons, han buscat refugi lluny de casa seva. Ens enfrontarem a la dura realitat de la vulneració de drets humans que persisteix en aquests entorns, on la llibertat, l'educació i la salut sovint són privilegis llunyans.

• 
  

• Però no som aquí només per observar. Aquest museu és una crida a l'acció des de la perspectiva occidental. És un recordatori de la nostra capacitat col·lectiva per generar canvis significatius. A través de la comprensió i l'empatia podem transformar la consciència en acció, advocant per polítiques inclusives, suport humanitari i el reconeixement de la humanitat comuna que compartim.

• 
  

• En aquest Museu de la resiliència, estem units per la convicció que la solidaritat transcendeix fronteres. Al final d'aquest recorregut esperem que cada visitant se senti inspirat a contribuir a un món on els drets humans no siguin una esperança distant, sinó una realitat compartida per tothom.

                                                                                    

DIJOUS

DIVENDRES

DIFERENT PERSPECTIVA

Hi havia dos ocells parats sobre les branques d’un mateix arbre, que era un salze. Un d’ells estava en una branca de la part més alta de l’arbre, i l’altre estava a la part més baixa. Després d’una estona, l’ocell que estava en la part més alta va dir: “Que boniques són aquestes fulles tan verdes!” L’altre ocell va prendre aquella afirmació com una provocació, perquè ell no veia cap fulla verda, i de seguida li va contestar: “Necessites ulleres... No veus que són blanques, i no verdes?” I el de la part de dalt, una mica molest, li va replicar: “Tu sí que no t’hi veus! Les fulles d’aquest arbre són verdes!” I com que l’altre li va tornar a contestar negant el que ell deia, l’ocell de dalt es va precipitar contra el seu company, empipat perquè li negava una cosa tan evident. L’altre no es va moure, i quan van estar junts, a punt de barallar-se per aquella bajanada, tots dos van tenir la bona idea de mirar amunt. Aleshores, l’ocell que venia de dalt va quedar sorprès i va dir: “Sí que és estrany... Les fulles d’aquest arbre són blanques! Però, ja veuràs; puja on jo estava abans”. I tots dos van volar cap la part alta de l’arbre... I allí van comprovar que les fulles es veien de color verd! És a dir: tots dos tenien raó; la qüestió simplement era el lloc des del qual es miraven les fulles.

Alguna vegada hem fet l’experiència de mirar des del punt de vista d’una altra persona? Les coses no sempre són únicament de la manera com nosaltres les veiem... I va molt bé posar-se en la situació dels altres per així comprendre millor com actuen, què pensen i què fan. S’evitarien moltes baralles inútils si aprenguéssim simplement a fer això: intentar comprendre les idees i els sentiments dels altres. No sempre és fàcil, certament, però és una actitud que ajuda a millorar, i molt, la convivència.