MARÇ  4a setmana

BON DIA: FE, CREENCES !!!

DILLUNS

L'AMAGATALL 

El mestre es va fer famós mentre encara vivia. Es deia que Déu mateix havia anat un dia a demanar-li consell i li va dir:

- Vull jugar a l'amagatall amb els homes. He preguntat als meus àngels quin seria el millor lloc per amagar-me. Uns diuen que en el fons de l'oceà. Altres, que al cim de la muntanya més alta. Altres que en la cara amagada de la lluna o en una estrella llunyana. Tu, què m'aconselles?

Va respondre el mestre:

- Amaga't en el cor humà. És l'últim lloc en què se'ls acudirà anar a buscar-te.

DIMARTS

DIMECRES

        FE I PARAIGUA

En un poblet de zona rural en els anys 50, es va produir una llarga sequera que amenaçava amb deixar a la ruïna a tots els seus habitants, degut al fet que subsistien amb el fruit del treball del camp. A pesar que la majoria dels seus habitants no eren creients, davant la situació límit, van marxar a veure el rector i li van dir:

- Pare, si Déu és tan poderós, demanem-li que enviï la pluja necessària per a revertir aquesta angoixant situació.

- Està bé, li demanarem al Senyor, però cal una condició indispensable.

- Quina?, -van respondre tots.

- Cal demanar-ho amb fe, amb molta fe..., -va contestar el sacerdot.

- Així ho farem, i també vindrem a Missa cada dia.

Els camperols van començar a anar a missa tots els dies, però les setmanes transcorrien i l'esperada pluja no es feia present. Un dia, van anar tots a reclamar al rector.

- Pare, vostè ens va dir que si li demanàvem amb fe a Déu que enviés les pluges, Ell accediria a les nostres peticions. Però ja van diverses setmanes i no obtenim cap resposta

- Vosaltres heu demanat amb fe veritable?, -els va preguntar el rector.

- Si, per descomptat! - van respondre al uníson.

- Aleshores, si dieu haver demanat amb Fe veritable... per què durant tots aquests dies ni un de sol heu portat el paraigües?

DIJOUS

21 de març, dia mundial de la Poesia. Practicada al llarg de la història parla de la nostra humanitat i dels nostres valors compartits transformant el poema més simple en un poderós catalitzador de la comunicació i de la pau. Aqui una petita mostra dels vpstres companys:

L’escriptura és una pluja de lletres
en un món que es diu ment
L’escriptura t’inspira una sensació de descobriment
L’escriptura és un moment de pau
L’escriptura és o són tots els somnis
que hem tingut quan érem petits
L’escriptura és un espai etern. 
L’escriptura és el tot i el res. 
En general, l’escriptura és la felicitat, la tristesa, por, claredat, foscor, pau, privacitat i moltes coses més. 
L’escriptura és tot allò que tu vulguis expressar. 

El boli que es controla sol
El boli que escriu sense mirar 
El boli que té un poder sobre mi
El boli que em fa pensar i crear
El boli que em recorda que soc capaç que puc brillar
El boli que m’ajuda quan ningú ho fa
El boli que em fa viatjar sense maleta ni final
El boli que espera amb ànsies sortir del seu calaix. 

El boli que fa el meu cor i la meva ment viatjar.

Per què escric?

Escric per expressar el que sento

Escric per sentir-me acompanyada de tot allò que penso

Escric per entendre aquest sentiment

Escric per tornar a prendre'm tot diferent

Escric per allunyar els monstres de la meva ment. 

Escric per endinsar-me en mi mateixa. 

Escric per espantar els sentiments dolents. 

Escric per fer realitat les meves invencions. 

Escric per mostrar com soc a tot el món.

DIVENDRES

Pere Casaldaliga, Bones persones

EL NÀUFRAG

L'únic supervivent d'un naufragi va arribar a la platja d'una illa molt petita i deshabitada. Allí va pregar fervorosament a Déu tot demanant-li poder ser rescatat. Després, cada dia, mirava cap a l'horitzó per veure algú que el pogués ajudar, però res de res enlloc.
Finalment abandonà la recerca i l'espera i va optar per construir una cabana de fusta per protegir-se de les inclemències del temps i aixoplugar-se. Hi va guardar les poques pertinences que tenia.

Un dia, després de rondar per l'illa buscant aliments, va tornar a casa i va trobar la cabana en flames. Una columna de fum arribava fins el cel. No li podia haver passat res de pitjor... ho havia perdut tot. Va quedar completament abatut i ple de tristesa i ràbia.

- "Déu meu, com m'ha pogut passar això a mi!. Quin mal he fet?" va dir amargament.
L'endemà al matí, però, la remor d'un vaixell que s'acostava a l'illa el va despertar. Havia vingut a rescatar-lo.
- "Com heu sabut que era aquí?" va preguntar l'home als seus salvadors en el límit de les seves forces.
- "Vam veure el seu senyal de fum", van contestar ells.