ABRIL 4a setmana

BON DIA: NO ALS PREJUDICIS!

DILLUNS

UN GAT VALENT

Hi havia una vegada una dona que, a més del seu fill petit, també alimentava i criava un gat salvatge, que essent petit havia aparegut pels voltants d'aquella casa situada en la muntanya. La dona tenia cura d'aquell animal, i li donava tot el que necessitava. Però no li tenia massa confiança, i sempre tenia una preocupació: "Un animal així, salvatge, podria ser perillós; espero que mai no li faci res al meu pobre fill!"

Un dia, mentre la dona havia anat a buscar aigua a la font i el marit era fora, una serp va aconseguir entrar a la casa i s'anava arrossegant cap al bressol del nen. Però el gat, advertit pel seu instint i tement per la vida del nen, es va llençar contra la serp i va acabar amb la seva vida, després d'una acarnissada lluita. Satisfet per la seva gran gesta, va córrer a trobar la mare per demostrar-li de què havia estat capaç. Però, quan la dona va veure l'animal que venia agitat i amb sang a la boca, va pensar que el seu fill havia estat atacat per ell, i, sense pensar-s'ho dues vegades, li va llençar el càntir de l'aigua al cap. El gat va quedar sense vida. Ella, sense fixar-se en les conseqüències del que havia fet, va córrer cap a la casa, i allí va trobar el seu fill, sa i estalvi, i va veure també la serp, destrossada, al costat del bressol. Aleshores va entendre per què la seva sospita havia estat precipitada i injusta. Però ja era massa tard. I es va entristir molt pel que havia fet.

DIMARTS
La llegenda de Sant Jordi

La història per la qual és conegut el sant arreu del món és per la mort que va provocar al drac que pretenia menjar-se Cleodolinda, una preciosa donzella. Aquesta narració la va escriure Iacopo da Varazze al segle xiii en la seva obra "La Llegenda Àuria". Aviat es va escampar per tot Europa fins a arribar a tota la Corona d'Aragó.

Conta la llegenda que Sant Jordi era un soldat romà nascut al Pròxim Orient i és el gran protagonista d'una gran gesta cavalleresca que se situa a Líbia. Tot i això, certa tradició catalana  la creu esdevinguda a la població de Montblanc.

Diuen que assolava els voltants de la vila un drac ferotge i terrible, que posseïa les facultats de caminar, volar i nedar, i tenia l'alè pudent, fins al punt que des de molt lluny amb les seves alenades enverinava l'aire, i produïa la mort de tots els qui el respiraven. Era l'estrall dels ramats i de les persones i per tota aquella contrada regnava el terror més profund. Els habitants van pensar que si li donaven cada dia una persona que li serviria de presa, no faria l'estrall a tort i a dret. De fet, la llegenda diu, que el sistema els va sortir d'allò més bé, però el que era realment complicat, era de trobar una persona que cada dia es deixés menjar per aquell monstre. Tot el veïnat va decidir doncs, de fer cada dia un sorteig entre tots els habitants de la vila i que aquell que destinés la sort seria lliurat a la "simpàtica" fera.

Així es va fer durant molt de temps i el monstre se'n devia sentir satisfet, ja que deixava de fer els estralls i malvestats que havia fet abans. Però... vet aquí que un dia, la sort va voler que la filla del rei fos la destinada. La princesa era jove i bella. Hi hagué ciutadans que es van oferir per reemplaçar-la, però el rei fou sever i just, i amb el cor ple de dol, va dir que tant era la seva filla com la de qualsevol dels seus súbdits i s'avingué que fos sacrificada. La donzella sortí de la ciutat i ella soleta s'encaminà cap al llac on residia la fera, mentre tot el veïnat, desconsolat i afligit, mirava des de la muralla com se n'anava al sacrifici.

Però fou el cas que, quan va ésser un xic enllà de la muralla, se li presentà un jove cavaller, cavalcant un cavall blanc, i amb una armadura tota daurada i lluent. La donzella, tota preocupada, li digué que fugís ràpidament, ja que per allí rondava un monstre que així que el veiés se'l menjaria. El cavaller li digué que no temés, que no li havia de passar res, ni a ell ni a ella, ja que havia vingut expressament per combatre la fera i així alliberar del sacrifici de la princesa, com també a la vila de Montblanc. La fera, va sortir de cop i volta amb gran horror de la donzella i amb gran goig del cavaller. Va començar una intensa però breu lluita, fins que el cavaller li va clavar una bona estocada amb la seva llança, que va deixar malferida a la terrible bèstia. El cavaller, que era Sant Jordi, lligà el monstre pel coll i la donà a la donzella perquè ella mateixa la portés a la ciutat, i la fera seguí tota mansa i atemorida. La llegenda explica fins i tot, que els habitants de la vila havien vist tota aquella gesta des de la muralla i que rebé amb els braços oberts a la donzella i el cavaller. A la plaça major de la vila, els vilatans van acabar de rematar aquell ferotge animal. De la sang que en brollà, en sorgí ràpidament un roser, amb les roses més vermelles que la princesa hagués vist mai. D'aquest roser el jove cavaller tallà una rosa i l'oferí a la princesa.

Es diu que el rei va voler casar la seva filla amb Sant Jordi, però que aquest li va replicar que no la mereixia i que la seva visita en aquella vila era perquè havia tingut una revelació divina sobre la necessitat urgent de salvar la vila del monstre. Recomanà al rei i als seus vassalls que fossin bons cristians i que honressin i veneressin Déu tal com mereixia. Desaparegué misteriosament tal com havia vingut.

DIMECRES

                                                                El tazón de caldo

DIJOUS

 

DIVENDRES

VALORAR PER LES APARENCES

Era un home molt conegut per la seva dedicació a projectes de tipus social amb els nois i amb els joves, i també per la seva senzillesa, bondat i sentit de la justícia. Aquestes persones, quan comencen a fer-se una mica famoses, acostumen a ser admirades per tothom, i sempre tenen alguns “admiradors” entre la gent important (polítics, gent de diners, alguns artistes...), que el que els interessa en realitat és poder-se fer la foto junts, i així tenir més publicitat.
Aquest home del qual estem parlant va ser invitat un dia per una d’aquestes persones riques, amb motiu d’una celebració familiar. El convidaven a dinar, parlaria de les seves accions amb els joves marginats, i fins i tot li donarien algun donatiu per als seus projectes. El nostre amic va acceptar la invitació. El que passa és que -en part perquè no era massa amic de seguir segons quins protocols, i en part per veure què passava- es va presentar vestit de forma senzilla, molt senzilla. Tan senzilla que els criats de l’home que l’havia convidat no el van conèixer, el van prendre per un pidolaire i no el van deixar entrar, seguint les ordres que des d’una finestra els donava dissimuladament el seu amo. Aleshores el bon home, amb tota la paciència, va tornar a casa i es va posar el millor vestit que tenia, amb les corresponents americana i corbata. I així vestit es va dirigir a la casa de l’home ric, on l’estaven esperant. Aquesta vegada va ser ben acollit... Després de fer les salutacions i les reverències pròpies del cas, tothom es va dirigir al menjador, on hi havia la taula, preparada com en les grans ocasions. Aleshores va ser quan el nostre home va fer una cosa que, de moment, ningú no va entendre. Es va treure l’americana i la corbata, les va posar ben plegades sobre la seva cadira, i ell es va apartar discretament de la taula. Els familiars i amics del qui l’havia convidat, estranyats d’aquest comportament, no sabien què dir, i al final li van preguntar: -¿Per què no seu i menja? A la qual cosa ell va respondre: -No tinc molt clar si aquest dinar se m’ha ofert a mi. Em fa la impressió que més aviat està més dedicat al meu vestit que a la meva persona. Per això crec que són la corbata i l’americana les que han de seure a taula amb vostès...
Del comportament que van tenir amb aquesta persona quan no la van deixar entrar a casa se’n diu “discriminar”. ¿No ens passa a nosaltres a vegades, que d’entrada no acceptem una persona només per la seva aparença externa? Cal conèixer les persones per tal de formar-se un judici sobre elles; no es pot fer superficial, perquè podem arribar a ser injustos.