ABRIL 4a setmana
diumenge, 26 d’abril del 2020
dijous, 19 de març del 2020
MARÇ 4a setmana
BON DIA:CONFINAMENT !!!
DILLUNS
DIMARTS
DIMECRES
DIJOUS
DIVENDRES
Decálogo para que los más jóvenes afronten el confinamiento en casa por el coronavirus
1. Valora especialmente el papel que asumen tus padres en estos complejos momentos. Son muchas sus preocupaciones y resulta imprescindible que empatices con sus responsabilidades, que son muchas estos días.
2. Evalúa las tareas que te han sido asignadas por tus profesores y planifica la realización de las mismas. Mantén contacto con tus compañeros de clase, si es preciso cualquier consulta al respecto.
3. Participa de manera activa en los temas de organización y actividades que hayan planteado tus padres.
4. Procura liderar en casa la elaboración de un plan de actividades de ocio a desarrollar por los miembros de la familia: búsqueda de opciones, tutoriales de interés, vídeos, películas, juegos...
5. Aprovecha el tiempo para organizar tu espacio, tus cosas, tu ropa. Puede ser un buen momento para redecorar tu habitación.
6. Planifica y desarrolla actividades y ejercicios físicos de manera regular y procura motivar a tus hermanos, en su caso, y padres a hacerlo también.
7. Sé cuidadoso con las rutinas de comida y aseo. Es importante recibir luz natural, dormir el número de horas adecuado y llevar una dieta equilibrada.
8. Procura dedicar tiempo a leer, a estar los otros miembros de tu familia compartiendo actividades, y no te obsesiones con la información sobre esta pandemia. Dedica tiempo para pensar en cosas creativas para tu casa, y escribe tus sensaciones, sentimientos y pensamientos durante estos días.
9. Si tus abuelos no están contigo en casa procura mantener el contacto diario con ellos siempre que puedas, con videollamada.
10. Procura sonreír a tus padres, tus hermanos. Procura responder de manera agradable y amable a sus demandas. No pierdas el sentido del humor, por favor. Cuida a quienes estén a tu lado en estos momentos.
dissabte, 7 de març del 2020
MARÇ 2a setmana
BON DIA: ESCOLTEM !!!
DILLUNS
DIMARTS
TAN A PROP I TAN LLUNY!
Un jove m’explicava el que li havia passat a una amiga seva. La noia anava buscant un carrer per una zona de la ciutat que no coneixia gaire. Com que no trobava el carrer, li va preguntar a la primera persona que va veure. Era un home gran, mal vestit, amb una aparença externa de pobre i de vagabund. La jove li pregunta pel carrer, el senyor li contesta... i es posa a plorar. La noia no entén què li passa, i li ho pregunta:
-És que feia tant de temps que ningú no em dirigia la paraula...! –li va contestar el senyor, emocionat.
Una persona que plora d’emoció perquè una altra s’ha dignat dirigir-li la paraula! Una realitat ben trista de la nostra societat, una societat –la nostra- que està vivint l’esplendor de la tercera gran revolució de la humanitat. La primera gran revolució diuen que va ser al Neolític, quan els humans es van començar a dedicar al conreu de la terra; la segona, en l’època industrial; i la tercera l’estem vivint ara: la cibernètica, la microelectrònica, la informàtica... i tot el món de les telecomunicacions, un camp en què s’ha progressat increïblement, i en el qual encara ens queda molt per veure. Ens hem d’alegrar d’aquests avenços de la humanitat, de poder-nos comunicar de forma instantània amb qualsevol part del món. Són d’una gran ajuda en infinitat de situacions: hi ha moltes persones que han salvat la vida gràcies a què s’ha pogut avisar de forma immediata a serveis de rescat (penso en un amic que va tenir un accident a la muntanya) o gràcies a poder-se comunicar amb persones d’un altre país (penso en uns missioners que van poder ser rescatats d’un país africà en guerra).
Però no oblidem que les persones continuem demanant i necessitant la comunicació propera i personal. Que ningú al costat nostre quedi “incomunicat”, esperant que algú es digni dirigir-li la paraula, igual que la persona de qui parlàvem al començament.
-És que feia tant de temps que ningú no em dirigia la paraula...! –li va contestar el senyor, emocionat.
Una persona que plora d’emoció perquè una altra s’ha dignat dirigir-li la paraula! Una realitat ben trista de la nostra societat, una societat –la nostra- que està vivint l’esplendor de la tercera gran revolució de la humanitat. La primera gran revolució diuen que va ser al Neolític, quan els humans es van començar a dedicar al conreu de la terra; la segona, en l’època industrial; i la tercera l’estem vivint ara: la cibernètica, la microelectrònica, la informàtica... i tot el món de les telecomunicacions, un camp en què s’ha progressat increïblement, i en el qual encara ens queda molt per veure. Ens hem d’alegrar d’aquests avenços de la humanitat, de poder-nos comunicar de forma instantània amb qualsevol part del món. Són d’una gran ajuda en infinitat de situacions: hi ha moltes persones que han salvat la vida gràcies a què s’ha pogut avisar de forma immediata a serveis de rescat (penso en un amic que va tenir un accident a la muntanya) o gràcies a poder-se comunicar amb persones d’un altre país (penso en uns missioners que van poder ser rescatats d’un país africà en guerra).
Però no oblidem que les persones continuem demanant i necessitant la comunicació propera i personal. Que ningú al costat nostre quedi “incomunicat”, esperant que algú es digni dirigir-li la paraula, igual que la persona de qui parlàvem al començament.
DIMECRES
DIJOUS
CONVERSA SALVADORAAquella jove va acabar el dia cansada del treball i de les hores en la facultat. Aquell vespre, quan va acabar en la universitat només tenia ganes de tornar a casa, de prendre alguna cosa i d’anar a dormir. En sortir, s’acomiada ràpidament dels companys; però una companya li pregunta què pensa fer: es nota que no té pressa per tornar a casa. La resposta és ràpida i segura: “Me’n vaig casa, sopo alguna cosa i em poso a dormir. He tingut un dia horrorós”. I de sobte veu com la que li ha fet la pregunta se’n va cap a la paret, s’hi recolza i comença a plorar. Sent llàstima per ella i se li acosta. És una noia estrangera, està sola, i segur que li ha passat alguna cosa greu. Però està massa cansada per escoltar-la en aquell moment i li fa una promesa: “-Mira, demà et truco i xerrem tranquil•lament”. L’altra la mira amb cara poc convençuda, però amb una mica d’esperança: “¿De veritat que em trucaràs demà?”. La noia li assegura que sí, i encara s’ofereix per acompanyar-la fins a la parada de l’autobús, perquè li expliqui alguna cosa del que li passa. Però quan comença a explicar-li la seva situació, i quan sent el to de la seva veu, s’adona que aquella companya no pot esperar el dia següent perquè algú l’escolti. Per això no té valor per deixar-la sola, agafa forces per superar el seu cansament i decideix estar amb ella fins que acabi de parlar. Aquelles hores que va estar amb ella van ser la salvació per a aquella companya de facultat, sola i desesperada. La seva desesperació es va convertir en esperança; una llum va entrar en la gran foscor de la seva ànima. Algun autor ha escrit: “L’esperança és com l’aire que respirem i el pa que mengem. Necessitem l’esperança com el peix necessita l’aigua. Si se’ns pren l’esperança som com un peix tirat a terra, on s’asseca i mor”.
DIVENDRES
NO CAL PARLAR TANTEstic parlant amb un amic, i m'explica que ha de trucar per telèfon a una persona concreta, i que li fa molta mandra. "Per què?"-li pregunto. I ell em contesta: "És que 's'enrotlla' com una persiana. L'altre dia li vaig demanar una informació, i entre saludar-nos, dir-me la informació que volia, i acomiadar-nos podíem haver estat mig minut, o un minut, com a molt, i em va tenir cinc minuts per explicar-me coses i més coses, que no venien al cas. A mi m'agrada escoltar la gent, i no m'importa perdre temps amb persones que necessiten parlar. Però alguns abusen, i no veuen que a vegades es passen".
S'ha d'escoltar les persones, perquè hi hagi diàleg de veritat. Però això no vol dir que podem estar parlant i parlant, fins a fer-nos pesats. Hi ha persones que no saben moderar-se a l'hora de parlar, i es fan pesades. I en alguns casos parlen molt, però no diuen res, que encara és pitjor.
Altres no saben parlar si no fan referència a ells mateixos: sempre parlen d'ells, de les seves coses, dels seus problemes, del seu treball... Sempre ells han de ser el centre de la conversa. Si ens fem pesats parlant, si no diem res que valgui la pena, si només parlem de nosaltres mateixos... és senyal que no sabem escoltar els altres, i d'aquesta forma no afavorim que hi hagi diàleg. A més, si actuem així, la gent fugirà de nosaltres...
dissabte, 29 de febrer del 2020
MARÇ 1a setmana
BON DIA: SILENCI !!!
¿Què és allò que desapareix quan s’anomena?.....................
DIMARTS
ESCOLTAR EL QUE NO ES DIU...Aquells pares estaven preocupats perquè la relació amb un dels seus fills se’ls estava fent una mica difícil, i van anar a parlar amb la tutora. Aquesta els va dir, entre altres coses, que havien d’aprendre a escoltar el seu fill. Els pares es van prendre el consell amb seriositat i, tal com havien quedat, al cap d’un mes van tornar a parlar amb la tutora. Li van dir, amb satisfacció, que els semblava que s’havien pres al peu de la lletra la seva recomanació i que estaven aprenent a escoltar cada paraula que deia el seu fill. Aleshores la tutora els va dir, somrient: “Ara heu d’aprendre a escoltar cada una de les paraules que el vostre fill NO diu”.
Aquest consell de la tutora no era cap ximpleria. Les persones també “parlem” amb el silenci, o amb el que fem, amb el nostre comportament... Si volem conèixer millor algú, ens ajudarà molt escoltar el que diu, el que ens comunica amb les seves paraules. Però també el coneixerem veient les seves actituds, observant el seu comportament. I -encara que això és més difícil- intentant deduir les coses que voldria dir, però que no diu (per por, per timidesa, per vergonya...) No oblidem que hi ha persones que parlen molt, que diuen moltes paraules, però que en el fons ho fan per amagar com són en realitat. Les persones que parlen molt no sempre són les més “comunicatives”. Es pot parlar molt... i no dir res. ¿Sabem escoltar els “silencis” dels altres? Quan parlem, ¿ens donem a conèixer amb sinceritat o fent servir molta xerrameca inútil per dissimular com som en realitat?
DIMECRES
ESCOLTAR PER AJUDAR“Fonamentalment em dedico a escoltar cada una de les internes de la presó, per orientar-les cap a una vida possible i millor. Moltes vegades em demanen el sagrament del perdó i acabo donant-los l’absolució”. Així parlava un sacerdot, capellà de la presó de dones de Barcelona, quan li van preguntar sobre com invertia el temps de dedicació a la presó. Totes les persones tenim ganes de ser escoltades. Sobretot en moments de dificultat, de dolor, de soledat, o en els moments de molta alegria, quan volem explicar moltes coses... com ens agrada que ens escoltin!
Escoltar és comprendre, és intentar ajudar. Escoltar no és només sentir el que diu l’altra persona, les seves paraules, sinó també el que vol dir (els seus pensaments, els seus sentiments...) Escoltar és tenir l’oportunitat de conèixer millor una persona, és una forma de manifestar el respecte i l’estimació. Deia un escriptor: “Saber parlar és un do que tenen moltes persones. Saber callar és ja una cosa que pocs saben fer. I saber escoltar és una generositat de molt pocs”. Nosaltres, ¿ens sabem escoltar?
És molt trista l’escena que a vegades es dóna en algunes classes: un noi o una noia que voldria explicar alguna cosa important, algun fet, alguna idea que té, però que al final no ho fa, perquè creu que no l’escoltaran. És injust. Quan jo veig una company o companya que és incapaç d’escoltar, de prestar atenció a algú altre que li està dient alguna cosa, només desitjo que algú l’escolti quan sigui ell o ella qui vulgui explicar-se, a veure si així aprèn a valorar la importància que té el ser escoltat. Pensem que molts companys i companyes no els tenim en consideració, els ignorem, simplement perquè no els coneixem. ¿I com els podrem conèixer si no els escoltem? Cadascú ha de valorar quina és la seva capacitat d’escoltar, d’acollir el que els altres li volen comunicar.
DIJOUS
SABER ESCOLTAR
Un escriptor en certa ocasió explicava el següent: “Estava passant uns dies de dolor, capficat per una sèrie de problemes. I vaig anar a parlar amb una persona, de la qual coneixia la seva capacitat d’escoltar i de parlar amb enteniment i claredat. ¿Com vaig sortir de l’entrevista? Doncs, com es diu vulgarment, vaig sortir com un nen amb sabates noves. Vaig tornar a casa cantant pel carrer. S’acabava de produir en mi alguna cosa especial, com un renaixement. La veu d’aquella persona i la seva capacitat d’escoltar i d’entendre em van deixar com nou”.
Segurament molts de nosaltres hem tingut una experiència semblant. En moments difícils hem acudit a una persona bona que ens ha sabut comprendre, i amb la seva paraula i amb el seu saber-nos escoltar ens ha comunitat pau, il•lusió i ganes de viure. Tots hauríem de ser per als altres aquestes persones bones que escoltem el que ens diuen i que els acollim. Ajudem-nos a què sigui així realment.
Segurament molts de nosaltres hem tingut una experiència semblant. En moments difícils hem acudit a una persona bona que ens ha sabut comprendre, i amb la seva paraula i amb el seu saber-nos escoltar ens ha comunitat pau, il•lusió i ganes de viure. Tots hauríem de ser per als altres aquestes persones bones que escoltem el que ens diuen i que els acollim. Ajudem-nos a què sigui així realment.
DIVENDRES
dimarts, 25 de febrer del 2020
FEBRER 4a setmana
BON DIA:COMPROMÍS !!!
DIMARTS
Primer es van emportar als comunistes, però a mi no em va importar
perquè jo no era comunista.
De seguida es van dur a uns obrers, però a mi no em va importar
perquè jo tampoc era obrer.
Desprès van detenir als sindicalistes, però a mi no em va importar
perquè jo no sóc sindicalista.
Després van capturar a uns capellans, però com jo no sóc religiós
tampoc em va importar.
Ara se m'enduen a mi però ja és massa tard.
DIMECRES
Tu no pots solucionar el problema de la fam,
la guerra i la violència que hi ha al món.
No pots curar les espantoses ferides que pateix la humanitat.
Pots sofrir per aquestes realitats...
Pots protestar per tantes injustícies.
Però, després de tot, et trobes amb el dolorós sentiment de la teva impotència.
O sigui que:
La que ha de canviar és la societat!
El que han de canviar són les estructures!
Però resulta que:
La societat la formen les persones...
I les estructures les fan les persones.
Si no canvien les persones no pot canviar res.
I la crítica social és pura hipocresia si no sóc capaç de criticar-me a mi mateix. Únicament quan tu hagis canviat de veritat i ja no siguis envejós, ni tan violent, podràs ajudar als altres a començar una nova vida. Llavors podran millorar la societat i les estructures.
DIJOUS
DIVENDRES
EL CENTÈSIM NOM
Un estudiant va demanar a un mestre sufí que li revelés el centèsim nom de Déu.
– Qui coneix aquest nom és capaç de canviar el curs de la història – va comentar.
El mestre li va dir que passés un dia sencer a les portes de la ciutat. El noi va obeir, i va tornar l'endemà.
– Què és el que has vist? – va preguntar el mestre.
– Un ancià va intentar entrar a la ciutat per vendre un moltó . El guarda li va voler cobrar un impost, però l'home no tenia diners. Llavors el guarda li va robar el moltó i el va fer marxar. Jo pensava: si sabés el nom ocult de Déu, podria canviar aquesta situació.
– Podries haver impedit aquesta injustícia, però vas preferir somiar amb una revelació. Quina ximpleria! Doncs bé, et revelaré el centèsim nom de Déu: "Actua a favor del proïsme". Només així podem canviar el curs de la història.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)



