OCTUBRE 5a setmana
DILLUNS
UNA JOIA VALUOSA I ÚNICA
Vinc, mestre, perquè em sento tan poca cosa que no tinc forces per a fer res. Em diuen que no serveixo, que no faig res bé, que sóc desmanotat i una mica panoli. Com puc millorar? Què puc fer perquè em valoren més?
El mestre sense mirar-lo, li, va dir: - Ho sento noi, no puc ajudar-te, he de resoldre primer el meu propi problema. Potser després... - i fent una pausa va afegir- si volguessis ajudar-me tu a mi, jo podria resoldre aquest problema amb més rapidesa i després tal vegada et pugui ajudar.
E... encantat, mestre, va titubejar el jove, però va sentir que una altra vegada era desvalorat, i les seves necessitats postergades.
Bé, va assentir el mestre. Es va treure un anell que portava en el dit petit i donant-li al noi, va afegir - agafa el cavall que està allí fora i cavalca fins al mercat.
He de vendre aquest anell perquè he de pagar un deute. És necessari que obtinguIs per ell la major suma possible, però no acceptis menys d'una moneda d'or. Ves i torna amb aquesta moneda el més ràpid que puguis.
El jove va agafar l'anell i va marxar. Només arribar va començar a oferir l'anell als mercaders. Aquests el miraven amb algun interès, fins que el jove deia el que pretenia per l'anell. Quan el jove mencionava la moneda d'or, alguns reien, altres li donaven l'esquena i només un vellet va ser tan amable com per a prendre's la molèstia d'explicar-li que una moneda d'or era molt valuosa per a canviar-la per un anell.
En afany d'ajudar, algú li va oferir una moneda de plata i un trasto de coure, però el jove que tenia instruccions de no acceptar menys d'una moneda d'or va rebutjar l'oferta.
Després d'oferir la seva joia a tota persona que s'encreuava en el mercat - més de cent persones - i abatut pel seu fracàs, va pujar al seu cavall i va tornar. Quant hagués desitjat el jove tenir ell mateix aquesta moneda d'or. Podria llavors haver-la donat ell mateix al mestre per a alliberar-lo de la seva preocupació i rebre llavors el seu consell i ajuda. Va entrar en l'habitació.
Mestre - va dir - Ho sento, no es pot aconseguir el que me vas demanar. Potser podria aconseguir dos o tres monedes de plata, però no crec que jo pugui enganyar a ningú respecte del vertader valor de l'anell.
Què important el que has dit, jove amic - va contestar somrient el mestre -. Hem de saber primer el vertader valor de l'anell. Torna a muntar i ves al joier. Qui millor que ell per a saber-ho? Digues que vols vendre l'anell i pregunta-li quant et dóna per ell. Però no importa el que ofereixi, no se'l venguis. Torna aquí amb el meu anell.
El jove va tornar a cavalcar. El joier va examinar l'anell sota la llum de ganxo amb la seva lupa, el va pesar i després li va dir: - Digues al mestre, xicot, que si el vol vendre JA, no puc donar-li més que 58 monedes d'or pel seu anell.
- 58 MONEDES!!! Va exclamar el jove. - Sí, va replicar el joier - jo sé que amb temps podríem obtenir per ell prop de 70 monedes, però no sé... si la venda és urgent..
El jove va córrer emocionat a la casa del mestre a comptar-li el que havia passat.
Asseu-te - va dir el mestre després d'escoltar-lo - Tu ets com aquest anell: UNA JOIA, valuosa i única. I com tal, només pot avaluar-te vertaderament un expert.
Què fas per la vida pretenent que qualsevol descobreixi el teu vertader valor? I dient això, va tornar a posar-se l'anell en el dit petit.
DIMARTS
HISTÒRIA D'UN SAMURAI
Prop de Tòquio vivia un gran samurai d'avançada edat, que es dedicava a ensenyar als joves. A pesar de la seva edat, corria la llegenda que encara era capaç de vèncer a qualsevol adversari.
Certa tarda, un guerrer conegut per la seva total falta d'escrúpols, va aparèixer per allí. Era famós per utilitzar la tècnica de la provocació: Esperava que el seu adversari fes el primer moviment i, dotat d'una intel·ligència privilegiada per a reparar en els errors comesos, contraatacava amb velocitat fulminant.
El jove i impacient guerrer mai havia perdut una lluita. Amb la reputació del samurai, se'n va anar fins allí per a derrotar-lo i augmentar la seva fama.
Tots els estudiants es van manifestar en contra de la idea, però el vell accepta el desafiament.
Junts, tots es van dirigir a la plaça de la ciutat i el jove començava a insultar l'ancià mestre va tirar algunes pedres en la seva direcció, li va escopir en la cara, li va cridar tots els insults coneguts - ofenent inclòs als seus avantpassats -.
Durant hores va fer de tot per provocar-lo, però el vell va romandre impassible. Al final de la tarda, sentint-se ja exhaust i humiliat, l'impetuós guerrer es va retirar.
Desil·lusionats pel fet que el mestre acceptes tants insults i provocacions, els alumnes li van preguntar: - Com ha pogut, mestre, suportar tanta indignitat? Per què no ha usat la seva espasa, encara sabent que podia perdre la lluita, en comptes de mostrar-se covard davant de tots nosaltres?
El mestre els va preguntar: - Si algú arriba fins a vostès amb un regal i vostès no l'accepten, a qui pertany l'obsequi? - A qui va intentar donar-lo - va respondre un dels alumnes. - El mateix val per a l'enveja, la ràbia i els insults - va dir el mestre -. Quan no s'accepten, continuen pertanyent a qui els portava amb si.
DIMECRES
Quan no es pot tenir allò que es vol, s'ha d'acceptar allò que es té
És una ximpleria plorar per coses que no es poden resoldre plorant.
Certa tarda, un guerrer conegut per la seva total falta d'escrúpols, va aparèixer per allí. Era famós per utilitzar la tècnica de la provocació: Esperava que el seu adversari fes el primer moviment i, dotat d'una intel·ligència privilegiada per a reparar en els errors comesos, contraatacava amb velocitat fulminant.
El jove i impacient guerrer mai havia perdut una lluita. Amb la reputació del samurai, se'n va anar fins allí per a derrotar-lo i augmentar la seva fama.
Tots els estudiants es van manifestar en contra de la idea, però el vell accepta el desafiament.
Junts, tots es van dirigir a la plaça de la ciutat i el jove començava a insultar l'ancià mestre va tirar algunes pedres en la seva direcció, li va escopir en la cara, li va cridar tots els insults coneguts - ofenent inclòs als seus avantpassats -.
Durant hores va fer de tot per provocar-lo, però el vell va romandre impassible. Al final de la tarda, sentint-se ja exhaust i humiliat, l'impetuós guerrer es va retirar.
Desil·lusionats pel fet que el mestre acceptes tants insults i provocacions, els alumnes li van preguntar: - Com ha pogut, mestre, suportar tanta indignitat? Per què no ha usat la seva espasa, encara sabent que podia perdre la lluita, en comptes de mostrar-se covard davant de tots nosaltres?
El mestre els va preguntar: - Si algú arriba fins a vostès amb un regal i vostès no l'accepten, a qui pertany l'obsequi? - A qui va intentar donar-lo - va respondre un dels alumnes. - El mateix val per a l'enveja, la ràbia i els insults - va dir el mestre -. Quan no s'accepten, continuen pertanyent a qui els portava amb si.
DIMECRES
DÉU T'HA FET BÉ?
Mendelssohn, el gran músic, era lleig i geperut, però la seva condició religiosa li feia dir que Déu ho havia fet tot bé.
- I a tu també t'ha fet bé Déu?
- Com a geperut m'ha fet perfecte.
- Com a geperut m'ha fet perfecte.
Quan no es pot tenir allò que es vol, s'ha d'acceptar allò que es té
És una ximpleria plorar per coses que no es poden resoldre plorant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada