MARÇ 2n  Setmana

SILENCI

Dilluns

Farem SILENCI: que tanquin els ulls i no projecteu la imatge.

Dimarts

GRÀCIES AL SILENCI

Un home, completament perdut en el desert, es desesperava de poder trobar aigua. Amb penes i treballs anava pujant i baixant dunes i mirant en totes direccions amb l’esperança de veure en algun lloc un corrent d’aigua. Però tot era inútil. Mentre avançava va ensopegar amb un arbust i va caure a terra. I allí es va quedar, sense forces ni tan sols per poder-se aixecar, sense ganes de continuar lluitant i sense l’esperança de sobreviure. Estirat a la sorra, derrotat i abatut, de sobte va ser conscient del silenci del desert. Es va adonar de la tranquil•litat que hi havia, una tranquil•litat que no era destorbada pel més mínim soroll. De sobte va aixecar lentament el cap: havia sentit alguna cosa. Una cosa tan suau que només podia detectar una oïda molt aguda i enmig d’un silenci absolut com aquell: el so de l’aigua quan corre tranquil•la i serena. Aquell soroll, que abans no havia pogut sentir, el va animar. Es va aixecar i no va parar de caminar fins que va trobar un rierol de netes i refrescants aigües.
Dues coses:
• A vegades en passen coses que no encaixen en els nostres plans, coses contràries al que ens imaginem i volem: també d’aquestes coses podem aprendre si no ens desesperem i si hi posem l’atenció necessària.
• Si sempre estem envoltats de soroll, també el nostre interior s’omple de soroll; i el soroll no ens deixa reflexionar, no ens deixa pensar en qui som, en com som, en el que ens passa, en com actuem... I els homes i les dones, els nois i les noies, per tal de créixer com a persones, necessitem moments per “pensar”. I això només ho trobarem enmig del silenci.

Dimecres

SILENCI PER ESCOLTAR...

En una ocasió, estant amb un grup de joves en una zona de muntanya, de sobte, en el moment en què es començava a fer de nit, un d’ells ens va convidar a tots a callar i a escoltar. I no ho va fer perquè escoltéssim algun soroll estrany de la natura o d’algun animal, no. Ho va fer per estar un moment sense escoltar absolutament res: un silenci total, increïble i impressionant, al qual no estem acostumats. Uns amics explicaven una cosa semblant d’un moment del seu viatge d’estiu: l’experiència d’estar una estona al vespre enmig del desert, sense sentir cap soroll de cap tipus...
Si jo vull conèixer millor una persona necessito escoltar-la. Si no ens escoltem no ens coneixerem. Si ens coneixem, podrem saber com pensen els altres, podrem saber què els passa... I aleshores tindrem motius per respectar-los, per estimar-los... Però, a part de conèixer els altres, hem de conèixer algú més? Sí: a nosaltres mateixos. La persona també s’ha de conèixer a ella mateixa, ha de saber per què actua d’una forma o d’una altra, per què està trista o contenta, per què s’enfada o per què riu, etc. Això, que a primera vista, sembla tan fàcil, no ho és. De fet, moltes persones pateixen, ho passen malament, simplement perquè no es coneixen a elles mateixes o perquè tenen una idea equivocada d’elles mateixes. ¿Ens pot ajudar alguna cosa a conèixer-nos millor? Sí. Entre moltes altres, penseu en l’exemple del silenci que hem explicat al començament. Quan una persona està envoltada de silenci pot més fàcilment pensar en ella mateixa, descobrir-se com és. Nosaltres estem envoltats de sorolls, i els sorolls no ens ajuden a pensar. Alguns sorolls ens vénen de fora, però altres ens els busquem, potser perquè no sempre ens interessa parar-nos a pensar en nosaltres mateixos. Ens aniria molt bé una mica més de silenci i d’estar a soles. Cal fer-ho, cal que un es conegui a si mateix. Si no ens coneixem a nosaltres mateixos, és possible que visquem enganyats, ...i és possible també... que no ens arribem a estimar. Perquè això –estimar-se a un mateix -, però no sempre resulta tan fàcil com sembla.

Dijous

EL ÚLTiMO DE LA FiLA Cuando el mar te tenga (con letra) a mi madre... PLANEt26

Divendres

ESTAR EN CALMA

Un home va anar a visitar un monjo de clausura i li va preguntar què era el que ell aprenia de la vida que portava, basada sobretot en el silenci. El monjo estava traient aigua d’un pou i li va dir al visitant: “Mira al fons del pou ¿Què hi veus?” L’home va mirar tal com el monjo li havia dit i li va contestar: “Doncs no hi veig res”. Durant una estona el monjo es va quedar quiet i en silenci, i després li va tornar a dir al visitant: “I ara, ¿què hi veus?” L’home va tornar a mirar i aleshores va dir: “Ara em veig a mi mateix, com si l’aigua fos un mirall”. I el monjo li va contestar: “En efecte; quan jo poso la galleda, l’aigua del pou està agitada. En canvi ara està tranquil•la. Això mateix és l’experiència del silenci. Quan la persona està en pau i en calma, és més capaç de descobrir-se a ella mateixa”.
Un dia una alumna em deia que s’havia proposat fer les coses amb més calma, sense atabalar-se tant, per poder-les fer millor. És un bon propòsit, que ens aniria bé a tots: el nerviosisme, l’agitació i la intranquil•litat no ens ajuden gens a fer les coses bé; sí que ens hi poden ajudar la tranquil•litat, la calma i -¿per què no?- el silenci. A més, sense silenci i sense calma ens és molt més difícil descobrir com som, saber com fem les coses i com podem millorar. Aquesta noia que manifestava la seva intenció de procurar no atabalar-se tant, d’anar amb més calma, segur que ho va descobrir i pensar justament en un moment de calma i de silenci.