ABRIL  2a setmana

FE - CREENCES

DIMARTS

El mestre es va fer famós mentre encara vivia. Es deia que Déu mateix havia anat un dia a demanar-li consell:
- Vull jugar a l'amagatall amb els homes. He preguntat als meus àngels quin seria el millor lloc per amagar-me. Uns diuen que en el fons de l'oceà. Altres, que al cim de la muntanya més alta. Altres que en la cara amagada de la lluna o en una estrella llunyana. Tu, què m'aconselles?
Va respondre el mestre:
- Amaga't en el cor humà. És l'últim lloc en què se'ls acudirà anar a buscar-te.

DIMECRES

FE I PARAIGUA

En un poblet de zona rural en els anys 50, es va produir una llarga sequera que amenaçava amb deixar a la ruïna a tots els seus habitants, degut al fet que subsistien amb el fruit del treball del camp. A pesar que la majoria dels seus habitants no eren creients, davant la situació límit, van marxar a veure el rector i li van dir:

- Pare, si Déu és tan poderós, demanem-li que enviï la pluja necessària per a revertir aquesta angoixant situació.

- Està bé, li demanarem al Senyor, però cal una condició indispensable.

- Quina?, -van respondre tots.

- Cal demanar-ho amb fe, amb molta fe..., -va contestar el sacerdot.

- Així ho farem, i també vindrem a Missa cada dia.

Els camperols van començar a anar a missa tots els dies, però les setmanes transcorrien i l'esperada pluja no es feia present. Un dia, van anar tots a reclamar al rector.

- Pare, vostè ens va dir que si li demanàvem amb fe a Déu que enviés les pluges, Ell accediria a les nostres peticions. Però ja van diverses setmanes i no obtenim cap resposta
- Vosaltres heu demanat amb fe veritable?, -els va preguntar el rector.

- Si, per descomptat! - van respondre al uníson.

- Aleshores, si dieu haver demanat amb Fe veritable... per què durant tots aquests dies ni un de sol heu portat el paraigües?

DIJOUS

EL NÀUFRAG

L'únic supervivent d'un naufragi va arribar a la platja d'una illa molt petita i deshabitada. Allí va pregar fervorosament a Déu tot demanant-li poder ser rescatat. Després, cada dia, mirava cap a l'horitzó per veure algú que el pogués ajudar, però res de res enlloc.
Finalment abandonà la recerca i l'espera i va optar per construir una cabana de fusta per protegir-se de les inclemències del temps i aixoplugar-se. Hi va guardar les poques pertinences que tenia.

Un dia, després de rondar per l'illa buscant aliments, va tornar a casa i va trobar la cabana en flames. Una columna de fum arribava fins el cel. No li podia haver passat res de pitjor... ho havia perdut tot. Va quedar completament abatut i ple de tristesa i ràbia.

- "Déu meu, com m'ha pogut passar això a mi!. Quin mal he fet?" va dir amargament.
L'endemà al matí, però, la remor d'un vaixell que s'acostava a l'illa el va despertar. Havia vingut a rescatar-lo.
- "Com heu sabut que era aquí?" va preguntar l'home als seus salvadors en el límit de les seves forces.
- "Vam veure el seu senyal de fum", van contestar ells.

DIVENDRES

Pere Casaldaliga, Bones persones