divendres, 15 d’abril del 2016

ABRIL 3a setmana

JUSTÍCIA

DILLUNS
 DIMARTS
MARC I MOISÈS
Aquesta breu narració fa pensar una mica. Fixem-nos-hi bé.
Marc va néixer en una família de set germans. La seva mare va tenir un part difícil, però gràcies a l’ajuda mèdica va néixer sense cap tara. Moisès també té set germans. Durant l’embaràs, la seva mare va tenir problemes i ell va néixer amb un pulmó oprimit, que ara li impedeix de respirar amb facilitat. Moisès va néixer ajudat per la seva tia i per la seva àvia.
Marc té una alimentació sana i equilibrada. Menja verdures, carn, peix, ferro, fòsfor, hidrats de carbonat... A Moisès se li van caure dents, degut a la desnutrició.
El menjar preferit de Marc és el pollastre i el pernil. Moisès no els ha tastat mai, però segur que si ho fes també li agradarien.
Marc té un abric de quadres per als dies que fa fred. Moisès té més sort, perquè en el seu país no fa fred gairebé mai i no necessita molta roba. És una gran sort, perquè encara que necessités roba, tampoc no la tindria.
Marc surt de casa seva per anar a jugar al parc i per fer un passeig. Moisès sempre està fora de casa. Marc no coneix el seu pare, ni sap on és. Moisès tampoc no el coneix, el seu pare, però sap que va morir a la guerra. El que no sap és contra qui lluitava.
Marc no anirà mai a l’escola ni aprendrà a llegir. Moisès tampoc. L’esperança de vida de Marc és d’uns vint anys. La de Moisès és més alta, però potser ell no arribarà a complir els vint anys.
Marc és un petit gos irlandès, un “setter”. Moisès és un noi africà.
Aquesta és la breu narració, d’una escriptora actual. No necessita massa explicacions. S’explica per ella sola, si se li presta atenció. Pot semblar exagerada, però pensem que, per desgràcia, no està lluny de la realitat del nostre món actual.
DIMECRES

DIJOUS
HISTÒRIA DE L’ADRIANO
Es diu Adriano, amb el nom pronunciat així, perquè no és del nostre país. És un jove de divuit anys, que ha pogut fer estudis, que té promesa, i que ara viu força content i feliç. No li ha estat fàcil arribar on ha arribat, perquè la seva infància no va ser cap conte de fades. El pare passava d’ell, no podia comptar-hi; de fet va viure com si no en tingués, de pare, perquè no el veia mai. La seva mare es va trastornar; se l’estimava, però quan va començar a embogir, el nen no podia estar-se a casa, perquè corria perill. Els familiars no sabien què fer amb la mare, ni tampoc es preocupaven de l’Adriano: tenien prou amb ocupar-se dels seus propis fills. ¿Solució? Estar-se fora de casa el major temps possible. I, com si es tractés d’un joc, l’Adriano -de ben petit- es dedicava a agafar el tren, fer una hora de camí, arribar a la gran ciutat i anar vagant pels carrers. I així dies i dies, a mercè de qualsevol cosa que li pogués passar, amb companyies gens bones per a un nen, i en situació de continu perill. Una senyora l’arriba a acollir a casa seva, però per poc temps, perquè no aguanta. Finalment cau en mans de la policia, que el porta a un centre d’acollida amb nens com ell, i que està a la seva ciutat. L’Adriano no vol, es resisteix, està tres mesos dubtant fins que acaba per decidir-se. El centre l’ajuda, fa un canvi... I ara és bonic veure l’Adriano en una foto actual, amb la seva gorra calada, i picant de mans content al costat d’altres companys. I és bonic -diuen- com somriu quan recorden amb ell l’etapa en què no volia entrar al centre de cap de les maneres. La seva dura història ha canviat i ara està encaminada cap a un futur millor. Si forma una família, de segur que ell no farà el mateix que van fer amb ell. L’Adriano és del Brasil, i va anar a parar, com tants altres nois, a un dels centres d’acollida per a nois del carrer que els salesians tenen en aquell país. Gràcies a un equip d’educadors il•lusionats i esperançats, molts nois poden canviar les seves condicions de vida, i passar d’una vida sense sentit i sense horitzó a una situació on, sobretot, se senten estimats i descobreixen que la seva vida està plena de possibilitats. 

DIVENDRES

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada