divendres, 22 d’abril del 2016

ABRIL 4a setmana

PREJUDICIS

DILLUNS


DIMARTS

DESCOBERTA PERSONAL
Un dia dos amics anaven amb cotxe per una carretera que passava entre camps, mentre plovia a bots i barrals. En un revolt van veure un noi que caminava tot sol. Era un jove de color, anava ben moll i se’l veia cansat. Joan, el copilot, va dir al seu amic, el conductor:
-Pere, ¿per què no portem aquest noi fins al poble? Plou molt i encara queden almenys 15 quilòmetres.
Pere no hi estava d’acord.
-Per què has d’agafar una persona que no t’ho pot agrair amb res? A més –va afegir-, mira: és una persona de color.
A Joan el va empipar molt la resposta del seu amic, tant que va decidir baixar-se del cotxe i acompanyar aquell noi. Va ser un llarg camí fins al poble, però també va ser un dels dies més feliços de tots els que havia viscut en molts anys. Va descobrir una persona sincera, alegre, feliç i agraïda... coses a les quals no el tenien acostumat les seves amistats. Des d’aquell dia va destruir del seu interior una idea que sempre havia tingut per certa: que les persones que no eren com ell no eren bones persones...

DIMECRES
SENYORA MALPENSADA
 Diuen que aquest fet va ser real... En un restaurant de Suïssa, una senyora d’uns setanta-cinc anys, agafa una tassa i li demana al cambrer que l’ompli de brou. Després s'asseu en una de les taules del local i penja la seva bossa de mà en la cadira. Quan tot just s'ha assegut, s'adona que s'ha oblidat del pa. S'aixeca i es dirigeix a agafar un panet per menjar-se'l amb el brou, i torna al seu lloc. Però... ¡sorpresa! Davant de la seva tassa de brou s'hi troba assegut un magrebí, que està menjant sense immutar-se. “Això és massa! - pensa la senyora -. Però no em deixaré robar!” I dit i fet, parteix el panet a bocins i els tira dins la tassa que tenen al davant el magrebí i ella, i hi posa també la cullera. El magrebí, complagut, somriu. Prenen una cullerada cadascú fins acabar-se la sopa, i tot en un absolut silenci. Acabada la sopa, el magrebí, s'aixeca, s'acosta a la barra i torna amb un gran plat d'espaguetis i ... dues forquilles. Mengen tot dos del mateix plat, en silenci. Acaben el plat i s'acomiaden: "Fins aviat!"-li diu la senyora-. "Adéu!” - li respon l'home, amb un somriure als ulls. Sembla satisfet d’haver fet una bona acció, i s'allunya.
La dona el segueix amb la mirada. Està encara una estona pensant en el que li ha passat, i un cop vençuda la seva estranyesa busca amb la mà la bossa de mà que havia deixat penjada a l'espatllera de la cadira... Però, una altra sorpresa: la bossa de mà ha desaparegut. I de seguida pensa: "Així doncs aquest magrebí..." I quan ja anava a cridar: "Al lladre, agafeu aquell lladre!", mira al seu voltant, i veu la seva bossa de mà penjada en una cadira, dues taules més enrera d'on estava ella, i sobre la taula una plata amb una tassa de brou, ja fred. Immediatament s'adona del que ha passat: No ha sigut el magrebí el que ha menjat la seva sopa. Ha estat ella qui, equivocant-se de taula, ha menjat com una gran senyora, i gràcies a aquell estranger desconegut.
¿Quantes vegades actuem per les aparences, o carreguem als altres la responsabilitat del que ens passa?

DIJOUS
UN GAT VALENT
Hi havia una vegada una dona que, a més del seu fill petit, també alimentava i criava un gat salvatge, que essent petit havia aparegut pels voltants d'aquella casa situada en la muntanya. La dona tenia cura d'aquell animal, i li donava tot el que necessitava. Però no li tenia massa confiança, i sempre tenia una preocupació: "Un animal així, salvatge, podria ser perillós; espero que mai no li faci res al meu pobre fill!"
Un dia, mentre la dona havia anat a buscar aigua a la font i el marit era fora, una serp va aconseguir entrar a la casa i s'anava arrossegant cap al bressol del nen. Però el gat, advertit pel seu instint i tement per la vida del nen, es va llençar contra la serp i va acabar amb la seva vida, després d'una acarnissada lluita. Satisfet per la seva gran gesta, va córrer a trobar la mare per demostrar-li de què havia estat capaç. Però, quan la dona va veure l'animal que venia agitat i amb sang a la boca, va pensar que el seu fill havia estat atacat per ell, i, sense pensar-s'ho dues vegades, li va llençar el càntir de l'aigua al cap. El gat va quedar sense vida. Ella, sense fixar-se en les conseqüències del que havia fet, va córrer cap a la casa, i allí va trobar el seu fill, sa i estalvi, i va veure també la serp, destrossada, al costat del bressol. Aleshores va entendre per què la seva sospita havia estat precipitada i injusta. Però ja era massa tard. I es va entristir molt pel que havia fet.
Quantes vegades el nostre judici sobre les persones és també precipitat i injust! Quantes vegades ens equivoquem, i després hem de penedir-nos!


DIVENDRES






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada