OCTUBRE 1a setmana
PENSAR EN ELS
ALTRES
|
DILLUNS
VOLUNTARIAT? SEMPRE!
En una publicació del món de l’esplai (d’educació en el temps lliure) trobo una entrevista a una dona voluntària en una Fundació que té com a objectiu ajudar a augmentar la qualitat de vida de nens i nenes afectats de càncer. La dona en qüestió té ja els setanta anys i fa vuit que col•labora amb aquesta Fundació. A part de les explicacions sobre el que pretenen i com ajuden els nens i les famílies, de tot el que diu en l’entrevista hi ha dues coses que em criden l’atenció. Una és la resposta a la pregunta sobre si cal tenir una força especial per acompanyar els infants malalts de càncer. Ella contesta que sí, que “cal tenir molta fortalesa moral i espiritual, perquè t’asseguro -explica- que és molt dur. La gent quan veu el que fem diu ‘jo no podria...’ Però si tots ens mirem el melic i diem ‘a mi em fa molta pena i no puc’, llavors ningú no faria res pels nanos...” I l’altra cosa que em crida l’atenció és llegir què representa per a ella la millor recompensa a tot el que fa amb aquells infants; i la millor recompensa és, segons ella, “un petó, un somriure, una mirada o una abraçada”.
Destaquem, doncs, aquestes dues coses:
-A vegades a les persones ens cal sortir de nosaltres mateixos, ens cal deixar de pensar només en nosaltres i posar la nostra atenció en els altres, sobretot en els qui estan més necessitats. Si no fem aquest pas, tots hi perdem: nosaltres, perquè no ens enriquim, no creixem com a persones; i els altres, perquè són privats de la nostra possible ajuda.
-I quan fem alguna cosa pels altres, desinteressadament, no esperem grans recompenses materials; trobarem, però, altres recompenses que no tenen preu.
I l’exemple de tot això ens el dóna avui una dona de setanta anys, que, a la seva edat i amb il•lusió, fa tasques de voluntariat.
DIMARTS
DIMECRES
EL CEL I L’INFERN
Explica una llegenda que un dia un gran savi va anar a visitar l'infern. Allí va veure molta gent asseguda al voltant d'una gran taula ben proveïda d'aliments, abundants i bons. Però les persones que hi havia tenien cara de famolencs, gest demacrat i expressió de tristesa. Havien de menjar amb unes forquilles molt llargues, tan llargues com un rem. I per molt que estiraven el braç no aconseguien portar-se res a la boca.
El savi, que va quedar impressionat pel que havia vist, va sortir de l'infern i es va dirigir al cel. I de seguida va quedar sorprès, perquè també hi va trobar una gran taula amb menjars en la mateixa quantitat i de la mateixa qualitat que els de l'infern. I cadascú tenia també una d'aquelles llargues forquilles. Però allí no es veien cares de tristesa ni de fam. Tots estaven contents, amb cara d'alegria i de salut. I és que en el cel cadascú es preocupava de donar el menjar amb la pròpia forquilla a la persona que tenia al davant.
Allò que anomenem "cel" i "infern" ho construïm tots ja aquí. El nostre egoisme pot ser causa de la falta d'alegria nostra i dels altres. I els gestos que fem pels altres, per senzills que siguin, poden contribuir a què en el nostre ambient hi hagi una mica més d'alegria.
Explica una llegenda que un dia un gran savi va anar a visitar l'infern. Allí va veure molta gent asseguda al voltant d'una gran taula ben proveïda d'aliments, abundants i bons. Però les persones que hi havia tenien cara de famolencs, gest demacrat i expressió de tristesa. Havien de menjar amb unes forquilles molt llargues, tan llargues com un rem. I per molt que estiraven el braç no aconseguien portar-se res a la boca.
El savi, que va quedar impressionat pel que havia vist, va sortir de l'infern i es va dirigir al cel. I de seguida va quedar sorprès, perquè també hi va trobar una gran taula amb menjars en la mateixa quantitat i de la mateixa qualitat que els de l'infern. I cadascú tenia també una d'aquelles llargues forquilles. Però allí no es veien cares de tristesa ni de fam. Tots estaven contents, amb cara d'alegria i de salut. I és que en el cel cadascú es preocupava de donar el menjar amb la pròpia forquilla a la persona que tenia al davant.
Allò que anomenem "cel" i "infern" ho construïm tots ja aquí. El nostre egoisme pot ser causa de la falta d'alegria nostra i dels altres. I els gestos que fem pels altres, per senzills que siguin, poden contribuir a què en el nostre ambient hi hagi una mica més d'alegria.
DIJOUS
DIVENDRES
-No hi ha cap secret -li van explicar tots dos-. Vivim la nostra estimació com una competència: quan un dels dos comet un error, l'altre de seguida se'n fa responsable; quan un dels dos fa alguna cosa bona, l'altre s'emporta totes les lloances i tot el mèrit; quan un dels dos pateix, és l'altre el qui rep el consol; i quan un dels dos està content, l'altre s'omple d'alegria. Com vostè pot comprovar, el que fem és competir a veure qui arriba abans.
Al diable, tot això li va semblar una mica estúpid, i va marxar sense fer-los cap tipus de mal. I per això encara sobre la terra poden existir parelles felices, i persones amigues que poden viure la seva estimació amb tota l'alegria i senzillesa.
No es tracta de fer coses estranyes ni de grans actes heroics, es tracta de pensar una mica en els altres, en els que més estimem, i avançar-nos a la seva felicitat. D'aquesta manera aconseguirem que el bé, l'estimació i la concòrdia dominin en les nostres relacions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada