divendres, 30 de setembre del 2016

OCTUBRE 1a setmana

PENSAR EN ELS ALTRES
DILLUNS
VOLUNTARIAT? SEMPRE!

 En una publicació del món de l’esplai (d’educació en el temps lliure) trobo una entrevista a una dona voluntària en una Fundació que té com a objectiu ajudar a augmentar la qualitat de vida de nens i nenes afectats de càncer. La dona en qüestió té ja els setanta anys i fa vuit que col•labora amb aquesta Fundació. A part de les explicacions sobre el que pretenen i com ajuden els nens i les famílies, de tot el que diu en l’entrevista hi ha dues coses que em criden l’atenció. Una és la resposta a la pregunta sobre si cal tenir una força especial per acompanyar els infants malalts de càncer. Ella contesta que sí, que “cal tenir molta fortalesa moral i espiritual, perquè t’asseguro -explica- que és molt dur. La gent quan veu el que fem diu ‘jo no podria...’ Però si tots ens mirem el melic i diem ‘a mi em fa molta pena i no puc’, llavors ningú no faria res pels nanos...” I l’altra cosa que em crida l’atenció és llegir què representa per a ella la millor recompensa a tot el que fa amb aquells infants; i la millor recompensa és, segons ella, “un petó, un somriure, una mirada o una abraçada”. 
Destaquem, doncs, aquestes dues coses: 
-A vegades a les persones ens cal sortir de nosaltres mateixos, ens cal deixar de pensar només en nosaltres i posar la nostra atenció en els altres, sobretot en els qui estan més necessitats. Si no fem aquest pas, tots hi perdem: nosaltres, perquè no ens enriquim, no creixem com a persones; i els altres, perquè són privats de la nostra possible ajuda. 
-I quan fem alguna cosa pels altres, desinteressadament, no esperem grans recompenses materials; trobarem, però, altres recompenses que no tenen preu. 
I l’exemple de tot això ens el dóna avui una dona de setanta anys, que, a la seva edat i amb il•lusió, fa tasques de voluntariat. 


DIMARTS


  
DIMECRES
EL CEL I L’INFERN
 Explica una llegenda que un dia un gran savi va anar a visitar l'infern. Allí va veure molta gent asseguda al voltant d'una gran taula ben proveïda d'aliments, abundants i bons. Però les persones que hi havia tenien cara de famolencs, gest demacrat i expressió de tristesa. Havien de menjar amb unes forquilles molt llargues, tan llargues com un rem. I per molt que estiraven el braç no aconseguien portar-se res a la boca.
El savi, que va quedar impressionat pel que havia vist, va sortir de l'infern i es va dirigir al cel. I de seguida va quedar sorprès, perquè també hi va trobar una gran taula amb menjars en la mateixa quantitat i de la mateixa qualitat que els de l'infern. I cadascú tenia també una d'aquelles llargues forquilles. Però allí no es veien cares de tristesa ni de fam. Tots estaven contents, amb cara d'alegria i de salut. I és que en el cel cadascú es preocupava de donar el menjar amb la pròpia forquilla a la persona que tenia al davant.
Allò que anomenem "cel" i "infern" ho construïm tots ja aquí. El nostre egoisme pot ser causa de la falta d'alegria nostra i dels altres. I els gestos que fem pels altres, per senzills que siguin, poden contribuir a què en el nostre ambient hi hagi una mica més d'alegria.

DIJOUS


DIVENDRES
 BEN AVINGUTS
Mentre anava repassant els seus "dossiers" matrimonials, el diable va veure que encara quedava una parella a la terra que vivia d'amor i de concòrdia, cosa que el va fer empipar molt. I per això va decidir fer una inspecció ell en persona. Va comprovar que es tractava d'una parella normal i corrent, però era tanta l'estimació que es notava al voltant d'ells que semblava que estiguessin en allò que es diu una "eterna primavera". I el diable va voler conèixer el secret d'aquell amor.
-No hi ha cap secret -li van explicar tots dos-. Vivim la nostra estimació com una competència: quan un dels dos comet un error, l'altre de seguida se'n fa responsable; quan un dels dos fa alguna cosa bona, l'altre s'emporta totes les lloances i tot el mèrit; quan un dels dos pateix, és l'altre el qui rep el consol; i quan un dels dos està content, l'altre s'omple d'alegria. Com vostè pot comprovar, el que fem és competir a veure qui arriba abans.
Al diable, tot això li va semblar una mica estúpid, i va marxar sense fer-los cap tipus de mal. I per això encara sobre la terra poden existir parelles felices, i persones amigues que poden viure la seva estimació amb tota l'alegria i senzillesa.
No es tracta de fer coses estranyes ni de grans actes heroics, es tracta de pensar una mica en els altres, en els que més estimem, i avançar-nos a la seva felicitat. D'aquesta manera aconseguirem que el bé, l'estimació i la concòrdia dominin en les nostres relacions.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada