OCTUBRE  4a setmana

BON DIA: RESPONSABILITAT !!!

DILLUNS

PASSAR DE LLARG O NO

Fa uns anys van fer una prova molt curiosa en una carretera dels Estats Units. A una banda de la carretera van col·locar un cotxe que, en aparença, havia patit un terrible accident. Us podeu imaginar: un cotxe destrossat, un arbre mig caigut, vidres, fins i tot fum. Es tractava de veure com era la reacció dels automobilistes davant d’un accident. En aquella ocasió van passar bastants cotxes a tota velocitat, i alguns, fins i tot, en veure l’escena acceleraven i no en volien saber res. Al cap d’una estona va parar un vell que anava amb un cotxe tot atrotinat. Quan li va preguntar per què havia parat en lloc de continuar endavant, com havien fet els altres, el vell va contestar senzillament: “Bé; al cap i a la fi, ¿no som tots germans?”.
Aquesta senzilla resposta l’oblidem moltes vegades en la nostra vida, perquè ens és més fàcil passar a tota velocitat dient que aquest no és el meu problema, que frenar i tractar d’ajudar l’altre. I certament que no ens falten ocasions de donar una mà a algú que ho necessita. ¿Nosaltres som dels que passen de llarg o dels que paren i intenten ajudar?

   

DIMARTS

VAGA DE MANS

Vet aquí que una vegada les mans es van cansar de portar aliment a la boca. “¿Què és això de nosaltres sempre treballant, portant a la boca coses de menjar, i ella vinga a menjar sense treballar gens? ¡Ja n’estem cansades!” I tal com ho van decidir ho van fer: es van declarar en vaga i ja no duien cap aliment a la boca. Però molt aviat l’estómac reclamava el seu aliment, els peus començaven a afluixar per falta de força, i les mateixes mans ja no podien aguantar les coses, perquè també els faltaven les forces. Aleshores es van adonar que allò que donaven a la boca, aquesta ho retornava en forma de forces, d’energia i d’alegria de viure.
Seria absurd que en el cos humà alguna de les parts -com en aquest exemple- es volgués apartar de les altres i fer la vida pel seu compte: totes les parts es necessiten, cadascuna compleix la seva funció, en benefici de les altres, i no pot estar-ne separada. Seria fabulós que entenguéssim que el mateix pot passar entre les persones, i també, per tant, entre nosaltres. Tot el que aportem en benefici dels altres (diguem-li participació, solidaritat, col·laboració) és també en el nostre benefici. Hi ha molta diferència entre grups de persones, o entre diferents classes d’una escola, si en un lloc la gent aporta, participa i s’implica i en l’altre no. La diferència és el bo o el mal ambient que es crea, les poques o les moltes ganes d’estar junts, la poca o la molta il·lusió amb què es viu. Si cadascú tira per la seva banda, està assegurat un mal ambient; si cadascú compta amb els altres, s’assegura un clima de molta més il·lusió i de ganes de viure, i això ens beneficia a tots. ¿Ets una persona que pensa en els altres, o una persona egoista que només pensa en ella mateixa? La teva solidaritat en els assumptes de tots ajudarà a què tothom (no només tu) visqui amb més il·lusió.

DIMECRES

DIJOUS

DE MODEL A INFERMERA

En ocasions ens presenten el món de la moda com un món elegant, refinat i de luxe, i hi ha moltes persones que tenen la il·lusió de formar part d’aquest món, per tal de poder fer grans viatges, tenir diners, roba elegant... Això ho havia aconseguit una noia francesa, alta i bonica, que als seus vint anys va començar a treballar amb un famós modista francès. Al llarg de set anys va viure en un ambient de prestigi, de maquillatge... de “paradís”, com defineixen alguns aquest tipus de vida. Però aquesta jove no era feliç. El seu cap no li servia només per portar i lluir uns pentinats sofisticats, també li servia per pensar en els altres... I un dia va decidir actuar i va acudir a una associació francesa, manifestant que volia ser infermera per ajudar els qui pateixen i per tenir cura dels més indefensos, els nens. Va haver de passar un examen d’ingrés i va aprovar. Aleshores va començar per a ella un període molt dur: estudis, preparació, contacte amb els malalts, compartir el seu sofriment... El primer sou que va rebre era deu vegades menys que el que guanyava com a maniquí. I més endavant encara es decideix a treballar amb els qui són encara més pobres, i se’n va al Tercer Món. Les últimes notícies que es van saber d’ella eren que va anar a una ciutat en la frontera entre Paquistan i Afganistan atenent els refugiats de guerra. La vida que portava no era, lògicament, com la d’abans. Ja no es dedicava a lluir la bellesa del seu cos amb creacions de luxe; ara lluïa la bellesa de la seva ànima, lluitant perquè aquells nois tinguessin una esperança de futur, treballant per la subsistència dels més pobres, dels qui pateixen l’exili i la guerra.
A vegades implicar-se no és còmode, ni és un “joc de nens”, perquè suposa renunciar a coses, “embolicar-te” en unes altres... però amb les ganes de ser tu més feliç i d’ajudar els altres i fer-los més feliços. Està molt bé participar i implicar-se, però no per aparentar, no per lluir-se... sinó per ajudar de veritat.

                                           DIVENDRES

PREOCUPAR-SE PEL SOFRIMENT DELS ALTRES

Una gran fam s'havia apoderat d'aquella ciutat. Ja feia molts mesos i mesos que no plovia sobre la terra seca; els arbres es morien, les fonts deixaven de rajar aigua, els horts no produïen aliments, els ocells desapareixien... I les persones es veien obligades a menjar el que podien. Enmig d'aquesta situació, una persona que passeja pel carrer troba un amic seu, un personatge famós en la ciutat, perquè posseïa moltes riqueses. Però el troba en un estat lamentable, mal vestit i totalment demacrat. Per això queda sorprès i li pregunta:
-Què és el que t'ha passat, perquè estiguis en aquest estat tan lamentable? Has perdut totes les riqueses que tenies?
L'altre, enfadat, li contesta:
-¿És que no veus el que està passant en la nostra ciutat i en la nostra comarca? ¿No veus que no plou, que estem sotmesos a la més gran misèria, i que alguns ja comencen a morir de fam?
-I per què et preocupes? A tu no et passarà res. Tu ets ric i no moriràs en la misèria.
I l'home ric li acaba dient:
-La persona que té un bon cor no es queda quieta quan els seus companys tenen alguna dificultat. A mi no m'està deixant demacrat la fam, sinó la preocupació per aquells que s'estan consumint a causa de la misèria. A la persona de bon cor també l'afecta el sofriment de les altres persones, i és capaç de compartir el dolor dels altres. Quan veig que al meu voltant hi ha persones a punt de morir de fam i de set, sóc incapaç de menjar res. Tinc pànic als aliments, i només penso en com fer per poder solucionar el greu problema dels meus veïns. Per això em trobes en aquest estat tan lamentable.
No es tracta d'exagerar i d'estar sempre angoixats i patint, preocupats perquè altres ho passen malament (com el personatge d’aquest conte). Sí que es tracta, però, de tenir una mica de sensibilitat pels problemes dels altres. Es tracta de créixer en solidaritat, de sortir de la nostra comoditat i de pensat una mica en els altres. Es tracta de què els altres puguin trobar una mica de llum i d'esperança en nosaltres.

                                                             OCTUBRE  3a setmana

BON DIA: RESPECTE !!!

DILLUNS

DIMARTS

NO OBLIDAR ELS QUI TENIM AL COSTAT

 Recordo un acudit gràfic que va sortir en la premsa. L’escena que es veu és una zona desèrtica, sense un arbre ni una sola herba, i amb dues persones –pare i fill-, les dues amb un cos esquelètic, assegudes al terra sense forces. El pare diu al fill: “Fill meu, tu què seràs quan siguis gran?” I el noi li contesta: “Astronauta, així podré beure aigua”. L’acudit està inspirat en una de les notícies del moment: “La NASA busca aigua en la lluna”. Alguna vegada hem fet comentaris sobre el progrés de l’home en la investigació de l’espai, i un comentari positiu. Ara no direm el contrari... Simplement afegim que no seria just que la part més avançada de la humanitat es preocupés només de l’espai exterior a la Terra, invertint molts diners en aquestes investigacions, i s’oblidés de la gran part del món que pateix perquè no té cobertes les necessitats més elementals. Està molt bé gastar diners en intentar buscar aigua a la lluna, i en intentar construir-hi un espai per habitar les persones. Però cal no oblidar que moltes persones a la terra no tenen aigua suficient ni llocs dignes per viure. 

Igualment nosaltres. Hem de descobrir, conèixer i, sobretot, aprendre a respectar persones i formes de vida diferents de nosaltres, i algunes potser ens queden lluny. Però no hem d’oblidar les persones i les formes de vida que tenim ben a prop de nosaltres: són les que primer hem de conèixer, descobrir... i respectar.

DIMECRES

LA FORÇA DELS ARGUMENTS...

Un home amb una escopeta li va dir a un ocell:
-Això que diuen que la caça és un esport cruel és una bajanada. Poso la meva habilitat contra la teva astúcia; això és tot. És un joc net.
-Tot el que vulguis –va dir l’ocell-. Però no vull jugar-hi.
-Per què no? –va dir l’home de l’escopeta.
-És un joc net, com tu dius –li contestà l’ocell. Les possibilitats són les mateixes. Però fixa’t en el premi. Si tu guanyes, em guanyes a mi... Però jo, què hi guanyo?
Entre persones pot passar igual. També entre nosaltres: aquells que, per sistema, “abusen” dels altres (perquè tenen més poder, més força que ells) sempre troben arguments per enfrontar-se amb els més dèbils; i l’únic que demostren és això: que tenen més força física, però res més; i només per això es consideren superiors i es creuen amb el dret de passar per sobre dels altres.
En la breu història explicada, el caçador, com que no troba resposta lògica a la pregunta que li fa l’ocell, opta per disparar contra ell. És l’actitud de molts que responen amb agressivitat o amb violència quan es troben amb plantejaments que no són capaços de contestar. Moltes vegades la violència que fa servir una persona forta contra una altra de més dèbil indica, de fet, que se sent inferior a ella; i, com que és incapaç d’una resposta lògica i coherent, opta per fer servir la violència, que és l’únic llenguatge que sap utilitzar. Tristament, es fan servir moltes vegades els arguments de la força, en lloc de la força dels arguments. I la “força bruta” domina sobre la raó. Justament com entre els animals.

DIJOUS

DIVENDRES

ABUSAR DE L’INDEFENS

Una vegada una persona gran estava "fardant" davant d'uns amics de què havia enganyat un home invident, quan li havia comprat uns números del sorteig de l'ONCE. La persona invident va confondre unes monedes, i el comprador va marxar amb més diners dels que li corresponien. El més greu és que aquest, quan ho explicava, ho feia com si es tractés d'una gran gesta. Un dels qui escoltaven la seva història li va dir que davant d'ell no tornés a explicar coses semblants, que no es pensés que una persona és més persona quan se sap aprofitar dels indefensos, i que d'això no hauria de "fardar", sinó que n'hauria de tenir vergonya.

Tots, alguna o altra vegada, podem aprofitar-nos d'algunes situacions amb persones més febles i més indefenses que nosaltres. Però no és just que ho fem. Serem més persones si som capaços de mirar més enllà del nostre propi interès i de la utilitat que podem treure dels altres, i si ens preocupa tenir molt en compte el respecte i la dignitat que ens mereixen les altres persones, sigui qui sigui. És fàcil aprofitar-se d'altres, és temptador utilitzar-los per benefici propi. No és tan fàcil, a vegades, respectar la seva dignitat, per sobre de tot.

LA FIRA DE LES RELIGIONS 

El meu amic i jo vam anar a la fira: la "FIRA MUNDIAL DE LES RELIGIONS". No era una fira comercial. Però la competència era ferotge i la propaganda sorollosa.
Els fulletons de la parada jueva deien que Déu es compadia de tots i que els jueus eren el seu poble escollit. Cap altre poble no era tan escollit com ells.
En la parada musulmana van saber que Déu era misericordiós amb tothom i que Mahoma era el seu únic profeta. Que la salvació s'obté escoltant el profeta de Déu.
El missatge de la parada cristiana era: Déu és amor i no hi ha salvació fora de l'Església. O bé s'entra a l'Església, o bé es corre el perill de la condemna eterna.
En sortir vaig preguntar al meu amic què en pensava de Déu. -Que és intolerant, fanàtic i cruel-, em respongué.
En arribar a casa vaig dir a Déu: -Com pots suportar aquestes coses, Senyor? No veus que han estat usant malament el teu nom durant segles?
I és com si Déu em digués: Jo no vaig ésser qui va organitzar la fira. Fins i tot m'hauria fet vergonya visitar-la.

        

                                            OCTUBRE  2na  Setmana  

BON DIA: PENSEM EN ELS ALTRES !!!

DILLUNS

DIMARTS

COMUNITATS D’EMAÚS

Un capellà de França va ser el fundador d’unes comunitats de persones que treballen recollint roba vella, ferros, papers, mobles, etc. És a dir: fan de drapaires. Reciclen el material que recullen i el posen a la venda, i el que treuen de la venda d’aquests productes el dediquen a ajudar les persones que més pateixen, sobretot els qui no tenen casa. En una ocasió un jove va trucar a la porta d’aquest capellà, per avisar-lo que prop de casa seva un home s’havia intentat suïcidar. “No és mort –li va dir-. A veure si pot fer alguna cosa per ell”. I tots dos es van dirigir al lloc dels fets. L’home acabava de sortir de la presó; no tenia ningú: ni familiars ni amics; i va decidir acabar amb la seva vida. En aquesta ocasió el capellà no li va dir el que deia a d’altres que estaven en alguna dificultat important (“Et donaré un cop de mà”). El que li va explicar va ser, més o menys: “No puc donar-te absolutament res. A les nits treballo per les mares abandonades, per la gent que no téun lloc per viure, pels nens que estan malalts. Jo també estic malalt i no puc més. ¿Em vols ajudar? Abans d’acabar amb la teva vida, ¿vols donar un cop de mà a tota aquesta gent que espera l’ajuda d’algú?”

Aquell home es va repensar la seva decisió. No es pot deixar de viure quan hi ha tant per fer, i quan continua existint l’única raó per viure: els altres. Aquell home va ser un punt de partida, una peça fonamental per a la creació de les comunitats de què parlàvem al començament, anomenades les “Comunitats d’Emaús”. Ja fa temps que estan repartides per tot el món, i la seva actuació amb les persones més necessitades és admirada i imitada per molts. 

Pensar en els altres pot donar sentit a la nostra vida. 

DIMECRES

PAISSATGE IMAGINARI

Hi havia una vegada dos homes en la mateixa petita habitació d’un hospital, tots dos amb malalties greus. L’habitació tenia una finestra que donava a l’exterior, al costat de la qual dormia un dels malalts, que, per qüestions de tractament, havia de seure al llit durant una hora a la tarda. La resta del dia la passava estirat al llit, igual que el seu company d’habitació. Totes les tardes, quan l’home del costat de la finestra es col•locava assegut fent els seus exercicis respiratoris, passava tota l’estona descrivint el que veia per la finestra: un parc amb el seu petit estany, els ànecs nedant, els nens jugant, els grups d’avis xerrant, els arbres, els jardins, els trossos de gespa verda... I al fons, per sobre de l’última filera d’arbres, una bonica panoràmica de la ciutat destacant sobre el color clar del cel. I l’altre home anava escoltant les descripcions del seu company d’habitació, fruint cada minut de tot el que li explicava. Amb aquelles explicacions sentia com si pràcticament veiés el que passava a l’exterior. Però desitjava també ell poder-ho contemplar directament. Un dia va veure, amb una certa alegria, que el seu company era traslladat a una altra habitació, i no li importava si el motiu era perquè havia empitjorat, i tampoc no es va molestar en preguntar. Però de seguida que va tenir l’oportunitat, va demanar si el podien canviar al llit del costat de la finestra. Així van fer-ho, i ell, quan es va trobar sol, el primer que va fer va ser incorporar-se, amb un gran esforç, per poder mirar per la finestra. I va veure que al seu davant hi havia només la paret blanca de l’altre edifici de l’hospital, i un carreró estret que el separava de l’edifici on estava la seva habitació.

Deia la mare Teresa de Calcuta: “Moltes vegades podem fer mal a alguna persona sense motiu, menyspreant la seva companyia, quan l’únic que tracta és d’animar-nos i de fer-nos veure la vida d’una manera millor”. 

DIJOUS

IRRADIAR LLUM

Expliquen que a l’Amèrica del Nord hi ha una planta molt interessant, que té un nom semblant a “espelma nocturna”, o una cosa per l’estil. Es veu que la seva flor, d’un color groc pàl·lid, absorbeix i guarda la llum del sol durant el dia, i després la irradia en la foscor de la nit. Les papallones nocturnes tenen en ella un bon lloc per alimentar-se. 

Doncs amb les persones podríem dir que passa una cosa semblant: aquelles que van guardant en el seu interior la llum del sol, de l’alegria, la van irradiant també, i els del seu costat ho noten i se’n beneficien. Tots hem experimentat un sentiment de satisfacció i de felicitat quan hem entrat en contacte amb alguna persona, amb algun grup o amb alguna família que transmeten alegria i optimisme. Són com un magatzem d’il·lusió i d’amabilitat que s’encomanen i que ens fan viure amb més entusiasme i ganes. Quan al nostre voltant notem que hi ha tristesa o desànim, el fet d’irradiar alegria, optimisme i il·lusió sí que és una bona forma de pensar en els altres, de no aïllar-nos. Hem de “carregar” el nostre interior d’aquesta llum, per tal que de nosaltres surtin paraules amables i gestos d’amistat. Estarem contribuint a fer molt millor la vida dels altres, però també, i en primer lloc, la nostra.

 Estimats alumnes i companys, ja fa dies que hem iniciat la meravellosa aventura del nou curs 2023-24. Només ens faltava posar en marxa els nostres...

OCTUBRE 1a setmana

BENVINGUT I BON DIA: ESFORÇ !!

                                          

DILLUNS

L'orquestra no estava a punt

Un bon dia els amos d'un teatre van decidir fer un concert. A l'escenari, van posar cadires, faristols i partitures amb les melodies que volien que l'orquestra interpretés. Van anar trobant músics com van poder i els van proposar de fer el concert. Van buscar també un famós director.

El primer dia de l'assaig, el director estava col·locat en el seu lloc, esperant l'arribada dels músics. Aquests van anar entrant en petits grups i van ocupar els seus llocs. El director els va indicar la partitura que havien d'interpretar i va començar a dirigir. Va ser terrible. El famós director es va desesperar al cap de només dos minuts. Allò no podia sonar de cap de les maneres. Era impossible. Ho va veure tan negre que va cridar els responsables del teatre i els va dir: "Després de veure com toquen aquests músics, no em comprometo a preparar cap concert. Com a molt aviat, podrem començar a assajar dintre de tres mesos. Abans no. Ho sento, però m'agrada fer les coses ben fetes". I després va dir als músics: "Impossible fer un concert de la manera com esteu tocant. Cadascú ha de preocupar-se de fer-ho bé, no ha d'estar pendent de com ho fan els altres. I més o menys, però tothom ha de perfeccionar la seva forma d'interpretar. De manera que, cadascú a estudiar a fons la partitura i a practicar més amb el seu instrument. Hi ha molt per corregir encara. He vist que hi ha quatre o cinc que no tenen ganes; hem de veure quin serà el seu paper en aquesta orquestra. El cas és que vull comptar amb ells. També he vist alguns que tenen moltes dificultats; és igual: que no es desanimin, que demanin ajuda, si cal, a mi o als altres músics; però també compto amb ells per fer el concert. Hi ha feina per a tothom, de manera que... tots a treballar!" I els va acomiadar amb un somriure.

Els músics ho van entendre, i també els responsables del teatre. No es podia improvisar un concert en pocs dies. Calia més treball personal. No estaven desanimats. El somriure del director els havia donat entusiasme. Sabien que podien confiar en ell, i això els donava una certa seguretat. I cadascú es va posar a treballar per poder aportar el millor de la seva música quan arribés el moment d'assajar. Que cadascú miri què ha de fer per millorar la seva aportació a l’ambient que l’envolta.

DIMARTS

carros de foc

DIMECRES

El tresor

Hi havia una vegada un home que es guanyava la vida treballant en el camp, era amant de la terra i del seu treball. Ja era gran, i no es pot dir que fos molt ric, però treballant de valent havia aconseguit comprar una bona vinya que, en aquells temps, li permetia poder tenir el suficient per viure la seva família. També amb esforç, ell i la seva dona havien criat dos fills. I aquí estava precisament la més gran preocupació de l’home: els dos nois no manifestaven de cap manera tenir el mateix interès que el seu pare pel treball en el camp. Un dia, quan aquest bon home va notar que arribava al final dels seus dies, va cridar els seus fills i els va dir: “Fills meus, us he de revelar un secret; a la vinya hi ha amagat un tresor que serà suficient perquè pugueu viure feliços i tranquils amb la vostra mare quan jo hagi mort. Busqueu el tresor i, quan ja estigueu sols, repartiu-lo entre vosaltres com a bons germans”.

Pocs dies després l’home va morir, i els dos nois van anar de seguida cap a la vinya, amb bones aixades, pics i pales, i van començar a remoure profundament la terra de la vinya. Van estar buscant dies i dies, perquè la vinya era gran i no sabien on el seu pare havia amagat el tresor del qual els havia parlat. Al final van veure que havien llaurat tota la terra sense haver trobat cap tresor, i van quedar desil·lusionats. Però després d’algun temps van comprendre el significat de les paraules del seu pare. De fet, aquell any la vinya va donar una gran quantitat de bon raïm, justament perquè havia estat ben treballada. Aquell any, doncs, van poder vendre bé el producte que havien recollit i van obtenir els seus primers guanys importants, que es van poder repartir com a bons germans, tal com el pare els havia dit. Vista l’experiència, ja no van deixar de treballar: havien entès que el tresor més gran per a la persona està en el fruit del seu treball.

DIJOUS

persigue tu objetivo

DIVENDRES

Superant dificultats

Unes colònies d’estiu, una excursió de dos dies, que suposa, per tant, acampar i dormir fora de la casa de colònies. El grup surt content cap a la seva meta. L’alta muntanya és imprevisible i el temps canvia ràpidament. Plou; adolescents i monitors caminen sota la pluja. En el moment de plantar les tendes deixa de ploure una estona, i aprofiten per muntar-les ràpidament: mai no ho havien fet amb tanta rapidesa. De seguida torna la pluja i el vent fort. Però a aquella colla de nois i noies no els importa; han superat una primera dificultat i estan contents. L’endemà tornen al lloc de la casa de colònies; estan ben cansats, però satisfets. Expliquen com van haver de muntar les tendes, com van fer el sopar i els àpats de l’altre dia, els problemes que els van causar la pluja i el vent... I ho expliquen tot amb satisfacció: han hagut de superar dificultats, ho han aconseguit, s’han ajudat com a grup, i això els ha fet créixer. Es nota que han “carregat” la seva il·lusió.
¿Com podem viure amb il·lusió i on hem de posar el nostre esforç? En el que hem explicat avui tenim un exemple ben clar: hem de saber valorar la capacitat que tenim de superar dificultats; segur que aquesta capacitat de superació ens fa viure amb il·lusió, i ens serà també un estímul per continuar esforçant-nos.

OCTUBRE - 5a SETMANA

DILLUNS

MIRADA POSITIVA

La sala de butaques d’aquell petit local d’unes dues-centes places estava pràcticament plena. Tothom volia escoltar les paraules d’aquella persona, que s’havia fet famosa per les coses interessants que deia en forma de consells i d’orientacions per a la vida. Aquell dia va començar la seva conferència ensenyant al públic un bitllet de cent euros, a la vegada que deia: “Qui vol aquest bitllet?”. Moltes mans es van aixecar, entre somriures i comentaris. Després va dir: “D’acord; és possible que el doni a algú de vostès. Però abans deixin que li faci això”. I va fer una bola amb el bitllet, que va quedar ben arrugat. Aleshores va insistir: “Qui vol encara el bitllet?”. I les mans es van tornar a aixecar. “Molt bé- va continuar- I si li faig això?” Va deixar caure al terra el bitllet i el va començar a trepitjar. Després el va agafar i el va tornar a ensenyar al públic tal com havia quedat (brut, més arrugat, deslluït i rebregat), mentre preguntava: “I així, encara el volen?” I les mans es van mantenir aixecades. Aleshores els va dir: “És molt important el que acabem de fer. No importa el que jo li hagi fet al bitllet; vostès el volen igual, perquè el seu valor no ha canviat: continua valent els mateixos cent euros. Moltes vegades en la nostra vida caiem, ens equivoquem, la ‘pifiem’ amb els altres o amb nosaltres mateixos, i arribem a tenir la sensació que no valem res. Però no importa el que ens hagi passat o el que ens pugui passar, no importa el que hàgim fet o deixat de fer... Mai no perdrem el valor que tenim . Bruts o nets, decidits o indecisos, acovardits o valents,  sempre som valuosos... No els sembla això fabulós? I no els semblaria fabulós que tots sabéssim mirar els altres i a nosaltres mateixos amb  mirada positiva? Sempre podríem tornar a començar, tornar-ho a intentar, sempre ens donaríem una altra oportunitat...”

DIMARTS

You tube: Hoy te toca ser feliz    4’17  video amb lletra de Mago de Hoz

DIMECRES

 you tube: Disney Pixar short  Day and night   (5 m’ 16 )                     

DIJOUS

BONS AMICS

Aquella noia patia pel seu físic. Se sentia una noia desgraciada perquè el seu cos no li agradava i pensava que ningú no es fixaria en ella i que no la considerarien “maca”. Però la seva sort era que tenia un bon grup d’amics i amigues. Amb ells es va anar adonant que tenia més de positiu que de negatiu. Un dia el grup comentava com es veien els uns als altres. I un noi li va dir: “Tu ets una noia maca, agradable i, a més, inspires confiança”. A ella mai se li havia passat pel cap que això fos cert, o que algú ho digués sincerament (de fet, és una cosa que no ens sentim dir tots els dies). Des d’aleshores aquella noia es mira més al mirall, somriu més, és més oberta, mira sense enveja els altres i sempre diu allò que veu de positiu en cadascú. Va aprendre que reconèixer allò de bo que són o que fan els altres, és fer-los més feliços, i crea un ambient ple d’optimisme. Les felicitacions, si són sinceres, ens animen a tothom, i ens fan sentir-nos estimats. I qui se sent estimat, també estima.

                                                           JUNY 2a setmana.

COMIAT FI DE CURS !!!!!

DIMARTS

                                    caminem junts

                                                          

DIMECRES

ÉS NECESSARI ESPORGAR...

Un pagès tenia dos arbres fruiters en l’hort proper a casa seva; l’un estava en un lloc accessible i l’altre en una part del terreny de més difícil accés. Per aquesta raó el pagès, ja una mica gran, quan va arribar el temps d’esporgar els arbres, només va fer-ho amb el que tenia més a mà. Per tant, a aquest li va tallar totes les branques que li sobraven i va deixar en pau l’altre, al qual li era més difícil d’arribar. L’arbre esporgat es lamentava en el seu interior de la seva mala sort; no entenia per què li havien de fer mal a ell i a l’altre no. De fet el molestava molt que li haguessin tallat branques, però es comparava amb el seu company, i encara el molestava més que a ell, el seu company, l’haguessin deixat en pau: ho trobava injust. Aquesta sensació de tracte injust li va durar dies i setmanes. Però van passar els mesos i va arribar la primavera, el temps en què aquells arbres donaven els seus fruits. Va ser aleshores quan el primer arbre es va començar a oblidar dels seus mals i va agrair la neteja que li havien fet mesos abans, perquè va veure com el seu veí pràcticament no tenia cap fruit en les seves branques, i el pagès ni es va interessar en recollir-ne els pocs que tenia. Però ell, que tant s’havia queixat del tracte rebut pel pagès, presentava ara unes branques plenes de fruits saborosos. Havia valgut la pena aquell “mal moment” passat: ara tot ho veia diferent, perquè estava satisfet de la collita obtinguda.
Que no ens faci por corregir-nos, rectificar; que no ens sàpiga greu que les persones que ens estimen ens vulguin corregir. Ens pot semblar una cosa feixuga, pesada. Estem molt més tranquils sense que ens diguin res, sense que ens facin cap observació ni ens indiquin coses que hauríem de canviar... Estem més tranquils, en aquell moment, però certament el resultat no és el mateix. La persona també necessita “esporgar-se” per tal de millorar i de donar bon fruit. Tornem-ho a dir: que no ens sàpiga greu.

DIJOUS

                                               Cop de Rock – Camins 

DIVENDRES

                                                         En mí corazón vivirás-Phil Collins-Tarzán

                                                              JUNY  1a setmana

                    BON DIA: EMPATIA !!!        

DIMARTS

Empatía: Mirando la vida desde otros corazones


DIMECRES

DIJOUS

 L'empatia és la capacitat de posar-se al lloc d'un altre.

Aquesta capacitat, en el model d'intel·ligències múltiples de Howard Gardner, s'anomena: intel·ligència interpersonal.
I, segons l'estudi de David Goleman sobre la intel·ligència emocional, està situada entre les habilitats més complexes. El que compta és que aquesta capacitat de posar-se al lloc de l'altre s'aprèn. No es neix sabent fer-ho; a mesura que ens anem relacionant amb les persones, l'anem construint i millorant.
La simpatia, per contra, neix espontàniament, sense necessitat d'aprenentatge. Així ho indica la seva definició:
Simpatia: Inclinació afectiva entre persones, generalment espontània i mútua.
A l'hora de la pràctica, la principal diferència entre simpatia i empatía és la següent:
• Algú et cau bé. Et dóna bona espina i et sents proper afectivament a la seva forma de sentir o de pensar, sense importar que la comprenguis del tot. Això és simpatia.
• Comprens a la persona fins a tal punt de saber posar-te en el seu lloc, independentment de si comparteixes o no la seva forma de veure les coses. Això és empatia.
Com veus, són independents. Quan et relaciones amb altres persones, pots sentir empatia, simpatia, totes dues coses alhora o cap d'elles.

DIVENDRES


La Gallina o el huevo:Empatía