divendres, 10 d’abril de 2015

ABRIL 3a setmana

JUSTÍCIA


DILLUNS
ESCLAVITUTS DEL NOSTRE TEMPS
“Hi ha un mercat vergonyós, organitzat per manipuladors que guanyen unes xifres altíssimes de diners, a costa de joves talents del futbol”. Això afirmava Pelé, la gran estrella del futbol mundial del segle XX, i que després va ser ministre d’Esports del Brasil i sotpresident de la FIFA. Fa referència a joves talents africans, que són “comprats per quatre rals, i que després són venuts per alguns milions, i amb l’esperança que el dia de demà puguin produir milers de milions”. Ja fa molt de temps que es tenen notícies de persones que, per una mica de diners, poden fer sortir del seu país nois que tenen bones qualitats per al futbol per tal que siguin entrenats a l’estranger. Quan estan fora del seu país d’origen, el nom d’aquests nois és canviat, i se’ls dóna una nova documentació. Si tenen sort, podran triomfar en el món del futbol, però no seran els amos de la seva vida, sinó que estaran sempre a mercè dels seus patrocinadors, que són els que decideixen el seu futur i els que fan el gran negoci a costa d’ells. I si fracassen, l’únic futur que els espera és el carrer, i una gran càrrega de ràbia i de desil•lusió. Estem parlant d’esclaus, esclaus del nostre temps; persones que, per uns pocs diners, són obligades a produir beneficis per a uns altres, en aquest cas, aprofitant el món de l’esport. Per increïble que sembli, això passa en el nostre món. Com si la vida i els drets de les persones no importessin... Cadascú de nosaltres, cada company i cada companya, cada persona -encara que ens sembli senzilla i poca cosa- és precisament això: una persona. I per aquest fet es mereix el nostre respecte, i que la considerem important i valuosa.

DIMARTS
CRIDA DESESPERADA
Primera setmana del mes d’agost de 1999. Una notícia ocupa els informatius de manera especial: dos nois adolescents (14 i 15 anys) de Guinea són trobats morts en el tren d’aterratge d’un avió que anava des d’aquest país africà a Bèlgica. Es van amagar entre les rodes de l’avió per intentar fugir del seu país, de la seva situació, i per arribar a Europa... Cada vegada més persones del continent africà intenten fer el mateix pel mar, i perden la vida en l’intent. Però aquest cas del qual parlem va cridar més l’atenció per tractar-se de dos nois joves. A més, pocs dies després de donar la notícia de la mort dels dos adolescents, els mitjans de comunicació en tornaven a parlar: entre les coses que portaven els nois, els havien trobat una carta escrita per ells i dirigida als “responsables d’Europa”. Una de les moltes associacions que van lamentar-se de la mort d’aquests dos joves va dir: “Dos nois han vingut a morir a casa nostra, amb un missatge dirigit al cor d’Europa, als responsables d’aquest ric continent nostre”. Un ministre de Bèlgica va fer pública aquesta carta que, segons ell, era “un crit per una vida millor”. Segons el que van difondre els mitjans de comunicació, a la carta es podien llegir fragments com aquests: “Tenim el plaer d’escriure-us aquesta carta per parlar-vos sobre l’objectiu del nostre viatge i el patiment dels nens i joves de l’Àfrica. Senyors responsables d’Europa, fem una crida a la vostra solidaritat perquè ajudeu l’Àfrica. Ajudeu-nos, patim enormement, ajudeu-nos, tenim problemes i algunes mancances en qüestió de drets dels infants. Tenim guerres, malalties, fam... Tenim escoles, però no s’hi pot rebre una bona educació ni una bona formació; només en les escoles privades, però cal tenir molts diners per anar-hi i els nostres pares són pobres... Si veieu que ens sacrifiquem i exposem la nostra vida, és perquè la gent pateix molt a l’Àfrica i té necessitat de vosaltres per lluitar contra la pobresa i acabar amb les guerres...”
Fa pensar, oi? Un periodista redactava: “El més segur és que la mort d’aquests dos nois adolescents de Guinea no hagi estat inútil. El seu intent de fugir de la pobresa i buscar un futur millor a Europa va fracassar, però el que no haurà fracassat és la seva voluntat de denunciar la misèria en què viuen milers de nens de l’Àfrica”. Esperem que fets com aquest, a part de fer pensar, ajudin a millorar la situació de tantes i tantes persones.
DIMECRES
DISCRIMINACIÓ PEL COLOR DE PELL
Aquesta és la carta que un missioner va escriure a certa persona, la qual la va publicar en un dels seus llibres. Per discreció, i per evitar possibles represàlies, no cita cap nom, ni del país ni dels llocs. El missioner explicava:
“Un matí em truquen a la porta. És una noia de dinou anys amb expressió de dolor. M’ensenya un paper on hi ha escrit :’Una serp m’ha mossegat a la cama dreta’. Sense perdre temps pugem al cotxe. Vaig a buscar una religiosa infermera, que li posa una bena molt estreta per anar a la consulta mèdica, a quinze quilòmetres lluny. En arribar-hi, el metge no hi és. Tornem a agafar el cotxe i ens dirigim a un altre dispensari que hi ha a uns trenta quilòmetres. Però el metge tampoc no hi és. Mentrestant la noia anava perdent el coneixement i les forces. En veure que estava tan malament ens decidim a buscar ajuda en una petita ciutat per a blancs. Una altra vegada al cotxe, i més carretera. El metge confirma que ha estat mossegada per una serp i li injecta un tranquil•litzant. La gravetat del cas és que la noia s’estava morint, perquè el verí del tipus de serp que l’havia mossegat era molt fort; tot i això el metge no li va voler injectar l’antídot perquè l’hospital era per a blancs i la noia era negra. Vaig sentir que em bullia la sang quan el metge ens va dir, a la religiosa i a mi, que l’havíem de portar a l’hospital per a negres d’una determinada ciutat, a uns trenta-sis quilòmetres lluny. Vaig conduir a gran velocitat, perquè veia que la noia s’estava morint. En el servei d’urgències de l’hospital per a negres vaig haver de fer de portalliteres, de vigilant, d’infermer, i gairebé de metge. Gràcies a Déu la noia es va salvar i ara torna a treballar.
Aquella nit vaig sentir una gran indignació per la discriminació que hi ha, fins i tot en moments d’extrema gravetat. Però a la vegada, una gran alegria interior, una alegria desbordant per haver ajudat a salvar una vida”.
Fins aquí la carta del missioner. I tu, ¿també discrimines, o no evites que siguin discriminades persones properes a tu? I la teva alegria, ¿neix també del teu cor, del teu interior, o es basa només en coses externes i superficials?
DIJOUS
EL TOP 100
En aquest món nostre, cada dia ens esforcem per anar més lluny, per progressar... I moltes vegades, sense notar-ho, competim per tenir més i per ser millors que els altres. En la nostra cultura abunda més la competència i l’egoisme, que no pas la generositat o el compartir. I això es mostra en molts aspectes de la vida. Cada any la revista “Forbes” publica el Top 100 de les persones més riques del món. I es dóna a conèixer àmpliament el llistat, en el qual apareixen reines, sultans, banquers, amos de multinacionals, genis de la informàtica, i altres. I es veuen unes xifres immenses de centenars de milers de milions de dòlars, que repassem amb una barreja de curiositat, estranyesa, enveja i escàndol.
¿Us imagineu si es volgués fer la llista contrària, la de les cent persones més pobres? Seria interessant per comparar, però seria una mica difícil. És fàcil ordenar de més a menys les persones que tenen més centenars de milers de milions de dòlars... Però seria una tasca impossible ordenar de menys a més centenars de milions de persones que tenen... zero dòlars (ni milions, ni milers, ni centenars: zero). I són centenars de milions de persones; caldria molt de paper per fer el Top de la Pobresa.
Així que, mentre ens passen per la cara els palaus i les mansions de cent persones, existeixen a la vegades centenars de milions que es moren de fam i que només coneixen la misèria. ¿És que no n’hi ha prou per a tothom? ¿És que falta feina? No: el que sobra és egoisme i ganes de viure per malgastar. La majoria de la riquesa del món està en mans d’una minoria, de la qual formem part molts de nosaltres. Podem viure al marge d’aquesta realitat o tendir la mà i, en la mesura de les nostres possibilitats, compartir. És qüestió de decidir.

DIVENDRES
TRISTES HISTÒRIES REALS
“Em dic Savita i vaig néixer a un poble de l’Índia. Sempre hem estat pobres, però tenim el sol, la terra, els arbres i l’aigua del nostre riu, que ens permet conrear l’arròs i les verdures amb què ens alimentem. Des de molt petita he treballat amb la meva mare en les feines de la casa i del camp. No he anat mai a l’escola, igual que ella, que de petita treballava a les plantacions de te. Un dia van arribar al poble uns senyors que deien que eren representants d’una important fàbrica, i buscaven nens i nenes per treballar en la indústria tèxtil. Vaig pensar que si treballava amb ells podria viatjar a la ciutat i millorar la meva situació i la de la meva família. Aquells senyors van donar al meu pare una quantitat de diners, una part del que van dir que jo guanyaria. I, juntament amb altres nens i nenes, vaig sortir del poble. Després d’un llarg viatge vam arribar a una casa en el camp, on, des d’aquell moment, vam romandre en una habitació fosca, en la qual treballàvem, menjàvem i dormíem.
Al teler hi havia treballant nens de totes les edats. El més petits tenien 6 anys. Tots estàvem durant 12 o 15 hores al dia, asseguts en bancs davant els telers, dels quals penjaven fils molt tibants, sobre els quals anàvem fent multitud de petits nusos. Havíem d’anar de pressa i sense equivocar-nos, perquè si ho fèiem malament ens pegaven i castigaven. Només paràvem dues o tres vegades al dia, i ni tan sols podíem posar-nos drets. Quan acabàvem la jornada, menjàvem una sopa de llenties i arròs i ens estiràvem al terra per dormir.
Mai no em van pagar res. El patró deia que encara devia el que ell havia donat al meu pare. Si intentaves fugir, et lligaven al banc. Creia que la meva situació no tenia remei. Fins que un dia al vespre vam sentir molts passos al voltant de la casa. La porta es va obrir i va entrar un grup de desconeguts que van dir que ens venien a alliberar. Vam tenir la sorpresa que allí estaven els nostres pares. Havien denunciat aquell fet a l’autoritat local i havien avisat alguns periodistes. Al final ens van poder alliberar. Han passat alguns mesos des d’aquell dia. Ara treballo per l’organització que ens va alliberar i estic contenta perquè ajudo altres nens i nenes a superar situacions semblants a la que jo vaig viure. Tant de bo que ells també pugin començar aviat una nova vida i ser tan feliços com jo”.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada