Estimats alumnes, companys, famílies i la resta del personal: ja fa dies que hem iniciat la meravellosa aventura del nou curs 2015-16.  
Només ens faltava posar en marxa el.... (Se sent redoble de timbal !!!!!!!)... I COMENÇAREM PER UN VALOR QUE ENS HA D'ACOMPANYAR CADA DIA

       ¡¡¡¡¡¡   BON DIA   A L'ESFORÇ  !!!!!!

                                          OCTUBRE 1a setmana

DILLUNS

EL TREBALL DELS QUI  ENS HAN PRECEDIT
En una ocasió un grup d'alumnes estava visitant una fàbrica de paper, en la qual mostren la forma tradicional de fabricar el paper. Un alumne del grup va riure en un moment determinat, quan estaven veient el sistema que feien servir per moure unes grans maces que premsaven la pasta que formaria el paper, tot un engranatge complicat que es posava en marxa amb l'impuls de l'aigua. Aquell noi reia perquè deia que "això era molt antiquat i ridícul, perquè avui dia ja estava molt superat". Aquell noi, com moltes altres persones, potser es pensava que les coses surten de la nit al dia, sense més ni més. Nosaltres hem nascut en una època, amb uns avenços tècnics que sabem aprofitar. Les persones de la nostra societat que han viscut molts anys abans que nosaltres no tenien aquests avenços. Però això no vol dir que fossin menys intel•ligents que les persones actuals; simplement, buscaven la solució als problemes amb els mitjans que tenien a disposició. I a base d'això la nostra societat progressa i s'aconsegueixen avenços que poden millorar la vida de les persones. Un objecte, una màquina o un sistema de producció de fa uns anys ens poden despertar la curiositat, ens poden fer gràcia i, fins i tot, ens poden fer somriure. Però no es mereixen la nostra burla o el nostre menyspreu: darrera d'ells també hi ha la intel•ligència, el treball i l'esforç d'unes persones que ens han precedit i que han obert camins a la nostra investigació i al nostre progrés.

DIMARTS

EL TRESOR

Hi havia una vegada un home que es guanyava la vida treballant en el camp, era amant de la terra i del seu treball. Ja era gran, i no es pot dir que fos molt ric, però treballant de valent havia aconseguit comprar una bona vinya que, en aquells temps, li permetia poder tenir el suficient per viure la seva família. També amb esforç, ell i la seva dona havien criat dos fills. I aquí estava precisament la més gran preocupació de l’home: els dos nois no manifestaven de cap manera tenir el mateix interès que el seu pare pel treball en el camp. Un dia, quan aquest bon home va notar que arribava al final dels seus dies, va cridar els seus fills i els va dir: “Fills meus, us he de revelar un secret; a la vinya hi ha amagat un tresor que serà suficient perquè pugueu viure feliços i tranquils amb la vostra mare quan jo hagi mort. Busqueu el tresor i, quan ja estigueu sols, repartiu-lo entre vosaltres com a bons germans”.

Pocs dies després l’home va morir, i els dos nois van anar de seguida cap a la vinya, amb bones aixades, pics i pales, i van començar a remoure profundament la terra de la vinya. Van estar buscant dies i dies, perquè la vinya era gran i no sabien on el seu pare havia amagat el tresor del qual els havia parlat. Al final van veure que havien llaurat tota la terra sense haver trobat cap tresor, i van quedar desil•lusionats. Però després d’algun temps van comprendre el significat de les paraules del seu pare. De fet, aquell any la vinya va donar una gran quantitat de bon raïm, justament perquè havia estat ben treballada. Aquell any, doncs, van poder vendre bé el producte que havien recollit i van obtenir els seus primers guanys importants, que es van poder repartir com a bons germans, tal com el pare els havia dit. Vista l’experiència, ja no van deixar de treballar: havien entès que el tresor més gran per a la persona està en el fruit del seu treball.

DIMECRES

L’ORQUESTRA NO ESTAVA A PUNT

Un bon dia els amos d'un teatre van decidir fer un concert. A l'escenari, van posar cadires, faristols i partitures amb les melodies que volien que l'orquestra interpretés. Van anar trobant músics com van poder i els van proposar de fer el concert. Van buscar també un famós director.

El primer dia de l'assaig, el director estava col•locat en el seu lloc, esperant l'arribada dels músics. Aquests van anar entrant en petits grups i van ocupar els seus llocs. El director els va indicar la partitura que havien d'interpretar i va començar a dirigir. Va ser terrible. El famós director es va desesperar al cap de només dos minuts. Allò no podia sonar de cap de les maneres. Era impossible. Ho va veure tan negre que va cridar els responsables del teatre i els va dir: "Després de veure com toquen aquests músics, no em comprometo a preparar cap concert. Com a molt aviat, podrem començar a assajar dintre de tres mesos. Abans no. Ho sento, però m'agrada fer les coses ben fetes". 
I després va dir als músics: "Impossible fer un concert de la manera com esteu tocant. Cadascú ha de preocupar-se de fer-ho bé, no ha d'estar pendent de com ho fan els altres. I més o menys, però tothom ha de perfeccionar la seva forma d'interpretar. De manera que, cadascú a estudiar a fons la partitura i a practicar més amb el seu instrument. Hi ha molt per corregir encara. He vist que hi ha quatre o cinc que no tenen ganes; hem de veure quin serà el seu paper en aquesta orquestra. El cas és que vull comptar amb ells. També he vist alguns que tenen moltes dificultats; és igual: que no es desanimin, que demanin ajuda, si cal, a mi o als altres músics; però també compto amb ells per fer el concert. Hi ha feina per a tothom, de manera que... tots a treballar!" I els va acomiadar amb un somriure.
Els músics ho van entendre, i també els responsables del teatre. No es podia improvisar un concert en pocs dies. Calia més treball personal. No estaven desanimats. El somriure del director els havia donat entusiasme. Sabien que podien confiar en ell, i això els donava una certa seguretat. I cadascú es va posar a treballar per poder aportar el millor de la seva música quan arribés el moment d'assajar. 
Que cadascú miri què ha de fer per millorar la seva aportació a l’ambient que l’envolta.

DIJOUS

SUPERANT DIFICULTATS
Unes colònies d’estiu, una excursió de dos dies, que suposa, per tant, acampar i dormir fora de la casa de colònies. El grup surt content cap a la seva meta. L’alta muntanya és imprevisible i el temps canvia ràpidament. Plou; adolescents i monitors caminen sota la pluja. En el moment de plantar les tendes deixa de ploure una estona, i aprofiten per muntar-les ràpidament: mai no ho havien fet amb tanta rapidesa. De seguida torna la pluja i el vent fort. Però a aquella colla de nois i noies no els importa; han superat una primera dificultat i estan contents. L’endemà tornen al lloc de la casa de colònies; estan ben cansats, però satisfets. Expliquen com van haver de muntar les tendes, com van fer el sopar i els àpats de l’altre dia, els problemes que els van causar la pluja i el vent... I ho expliquen tot amb satisfacció: han hagut de superar dificultats, ho han aconseguit, s’han ajudat com a grup, i això els ha fet créixer. Es nota que han “carregat” la seva il•lusió.
¿Com podem viure amb il•lusió i on hem de posar el nostre esforç? En el que hem explicat avui tenim un exemple ben clar: hem de saber valorar la capacitat que tenim de superar dificultats; segur que aquesta capacitat de superació ens fa viure amb il•lusió, i ens serà també un estímul per continuar esforçant-nos.

DIVENDRES

Buscar en el you tube: “Persigue tu objetivo” 5m’ 13