FEBRER 1a setmana
|
PAU
|
DILLUNS
EL COLOR DELS ELEFANTSFa molt, molt temps, tots els elefants del món eren negres o eren blancs. Tots estimaven els altres animals, però entre ells es tenien un odi etern, per això els dos grups es mantenien apartats: els negres vivien a una banda de la jungla i els blancs a la banda contrària. Però un dia els elefants negres van decidir eliminar tots els elefants blancs, i els blancs van decidir fer el mateix amb els de color negre. De cada grup n’hi havia alguns que no volien saber res d’aquella guerra, només volien la pau; per això es van endinsar en el més profund de la jungla i mai més no es va saber res d’ells.
La batalla va començar, i va durar molt de temps. Fins que ni un sol elefant va quedar viu. I durant molts anys no es va veure cap elefant sobre la Terra. Però vet aquí que un dia van aparèixer els descendents dels elefants pacífics, que s’havien internat en la jungla perquè volien la pau... Eren de color gris. I des d’aleshores els elefants han viscut en pau.
Tothom té cabuda en el món; tothom hauria de tenir cabuda en la nostra vida, tothom hauria de ser objecte del nostre respecte, també els que són diferents que nosaltres. A vegades tenim més mania als qui estan a prop nostre... ¿Serem capaços de barrejar els nostres colors, d’apreciar el que tots tenim de positiu, i de viure en pau? Tots hi podem contribuir.
DIMARTS
Rosa de
la Paz | AgustinosTV | Alegato por la paz | Alumnos agustinos alicante (4’23)
DIMECRES
REBEL•LIÓ DE LES ARMES
Els fusells es van negar a disparar.
Els tancs no volien moure's. Els avions van dir que no volien transportar més
bombes.
-Estem farts de matar persones.
-Estem cansats de les guerres.
I de sobte va parar el soroll de les bales i de les bombes, i es va poder escoltar el cant dels ocells i les veus dels nens. Els camps de batalla es van convertir en parcs infantils. Els tancs, pintats de mil colors, es van transformar en tobogans, i dels canons penjaven gronxadors. Els avions van ser escoles, biblioteques, cinemes... Unes boniques roses van créixer en els fusells, i els cascos dels soldats servien de testos per plantar-les.
Les persones van eliminar de tots els llibres i diccionaris les paraules "guerra", "enemic", "odi"... I en les escoles s'ensenyava que les paraules PAU, AMIC, AMOR... s'han d'escriure sempre amb majúscules.
És com un somni, no? Com una cosa que mai no podrà ser realitat. I per què no podem somiar amb la pau? Per què no podem somiar que les guerres acaben? Hi ha moltes persones en el món que tenen la inquietud de sembrar la pau; gràcies a elles i als seus somnis i al seu compromís, es realitzen accions en favor de la pau, en algunes de les quals a vegades podem participar. Tot és important i contribueix a respectar la vida de les persones.
-Estem farts de matar persones.
-Estem cansats de les guerres.
I de sobte va parar el soroll de les bales i de les bombes, i es va poder escoltar el cant dels ocells i les veus dels nens. Els camps de batalla es van convertir en parcs infantils. Els tancs, pintats de mil colors, es van transformar en tobogans, i dels canons penjaven gronxadors. Els avions van ser escoles, biblioteques, cinemes... Unes boniques roses van créixer en els fusells, i els cascos dels soldats servien de testos per plantar-les.
Les persones van eliminar de tots els llibres i diccionaris les paraules "guerra", "enemic", "odi"... I en les escoles s'ensenyava que les paraules PAU, AMIC, AMOR... s'han d'escriure sempre amb majúscules.
És com un somni, no? Com una cosa que mai no podrà ser realitat. I per què no podem somiar amb la pau? Per què no podem somiar que les guerres acaben? Hi ha moltes persones en el món que tenen la inquietud de sembrar la pau; gràcies a elles i als seus somnis i al seu compromís, es realitzen accions en favor de la pau, en algunes de les quals a vegades podem participar. Tot és important i contribueix a respectar la vida de les persones.
DIJOUS
DIVENDRES
LA VIOLÈNCIA, RESPOSTA INÚTIL
Escoltem part de la narració d’un missioner en un país africà en guerra. “Quan els rebels van arribar a les portes de la ciutat, nosaltres vam marxar cap a una altra banda. Recordo que de nit sortíem de la missió i anàvem a dormir, amagats, en casa d’alguns veïns. Recordo quan els rebels arribaven a casa, i cridaven i disparaven... Va ser molt dolenta l’experiència de la violència. En aquells moments, molt més que en altres ocasions, em vaig adonar que la violència no era la solució per resoldre els problemes. Em vaig prometre a mi mateix: ‘Si surto d’aquí, no vull ser violent’. Estava veient què suposava ser violent: unes persones que no respectaven ningú, i per a les quals la vida no valia res. Van donar una pallissa al pobre home que obria la porta de la missió, colpejaven la gent que venia a portar-nos menjar i que havia de passar per les zones de control... a mi tot això em feia una gran pena, però no va sorgir en mi la intenció de pegar ni d’odiar els violents. Sí que vaig tenir ben clara la intenció d’odiar la violència, de no voler-la per a ningú, perquè no serveix de res. Vaig passar-ho molt malament”. Més endavant explica com després el van agafar, li van disparar i el van ferir. Malgrat això, continua pensant que la violència no serveix per solucionar res.
A vegades entre nosaltres també pensem que la violència és una forma de solucionar els problemes. No ens ho creiem pas. La violència és dolenta en gairebé tota situació, tant en la que hem llegit (un país en guerra) com en altres més normals que es donen en la nostra vida. És una de les més grans faltes de respecte. Ens fem un gran favor sempre que procurem desterrar la violència d’entre nosaltres.
Escoltem part de la narració d’un missioner en un país africà en guerra. “Quan els rebels van arribar a les portes de la ciutat, nosaltres vam marxar cap a una altra banda. Recordo que de nit sortíem de la missió i anàvem a dormir, amagats, en casa d’alguns veïns. Recordo quan els rebels arribaven a casa, i cridaven i disparaven... Va ser molt dolenta l’experiència de la violència. En aquells moments, molt més que en altres ocasions, em vaig adonar que la violència no era la solució per resoldre els problemes. Em vaig prometre a mi mateix: ‘Si surto d’aquí, no vull ser violent’. Estava veient què suposava ser violent: unes persones que no respectaven ningú, i per a les quals la vida no valia res. Van donar una pallissa al pobre home que obria la porta de la missió, colpejaven la gent que venia a portar-nos menjar i que havia de passar per les zones de control... a mi tot això em feia una gran pena, però no va sorgir en mi la intenció de pegar ni d’odiar els violents. Sí que vaig tenir ben clara la intenció d’odiar la violència, de no voler-la per a ningú, perquè no serveix de res. Vaig passar-ho molt malament”. Més endavant explica com després el van agafar, li van disparar i el van ferir. Malgrat això, continua pensant que la violència no serveix per solucionar res.
A vegades entre nosaltres també pensem que la violència és una forma de solucionar els problemes. No ens ho creiem pas. La violència és dolenta en gairebé tota situació, tant en la que hem llegit (un país en guerra) com en altres més normals que es donen en la nostra vida. És una de les més grans faltes de respecte. Ens fem un gran favor sempre que procurem desterrar la violència d’entre nosaltres.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada