FEBRER 4a setmana

PARLAR BÉ DELS ALTRES

DILLUNS

DIMARTS

DIFERENT PERSPECTIVA
Hi havia dos ocells parats sobre les branques d’un mateix arbre, que era un salze. Un d’ells estava en una branca de la part més alta de l’arbre, i l’altre estava a la part més baixa. Després d’una estona, l’ocell que estava en la part més alta va dir: “Que boniques són aquestes fulles tan verdes!” L’altre ocell va prendre aquella afirmació com una provocació, perquè ell no veia cap fulla verda, i de seguida li va contestar: “Necessites ulleres... No veus que són blanques, i no verdes?” I el de la part de dalt, una mica molest, li va replicar: “Tu sí que no t’hi veus! Les fulles d’aquest arbre són verdes!” I com que l’altre li va tornar a contestar negant el que ell deia, l’ocell de dalt es va precipitar contra el seu company, empipat perquè li negava una cosa tan evident. L’altre no es va moure, i quan van estar junts, a punt de barallar-se per aquella bajanada, tots dos van tenir la bona idea de mirar amunt. Aleshores, l’ocell que venia de dalt va quedar sorprès i va dir: “Sí que és estrany... Les fulles d’aquest arbre són blanques! Però, ja veuràs; puja on jo estava abans”. I tots dos van volar cap la part alta de l’arbre... I allí van comprovar que les fulles es veien de color verd! És a dir: tots dos tenien raó; la qüestió simplement era el lloc des del qual es miraven les fulles.
Alguna vegada hem fet l’experiència de mirar des del punt de vista d’una altra persona? Les coses no sempre són únicament de la manera com nosaltres les veiem... I va molt bé posar-se en la situació dels altres per així comprendre millor com actuen, què pensen i què fan. S’evitarien moltes baralles inútils si aprenguéssim simplement a fer això: intentar comprendre les idees i els sentiments dels altres. No sempre és fàcil, certament, però és una actitud que ajuda a millorar, i molt, la convivència.

DIMECRES

SOM DIFERENTS PERÒ IGUALS
Un famós psicòleg escrivia: “Treballo més a gust quan sóc capaç d’acceptar-me a mi mateix amb totes les meves imperfeccions. I especialment valoro el fet que quan m’accepto tal com sóc puc millorar la meva manera de ser i actuar. Per això agraeixo molt les persones que són comprensives amb mi, que són capaces d’entendre’m”. Per què, doncs, hi ha gent a qui li costa ser comprensiva? No es pot demanar que tots siguem “iguals”. En realitat, no és veritat que tots siguem iguals. No hi ha dues persones iguals. Si alguna cosa ens diferencia els humans és la gran diferència que existeix entre uns i altres: físic, caràcter, idees, cultura, família, costums, amistats. Un conegut eslògan que convida a la comprensió i a la tolerància diu: “Som iguals, som diferents”. Que som diferents és clar, i ho acceptem. En canvi, reconèixer que els nostres drets són iguals per a tots, ens costa més acceptar-ho. La dificultat per a ser comprensius, respectuosos i tolerants es dóna quan algú se sent superior als altres i tracta de dominar-los, quan mira d’imposar per la força i la violència el seu propi punt de vista, sense deixar que els altres exposin el seu i puguin actuar amb llibertat. És aquí on ha d’haver-hi igualtat: quan tothom pel fet de ser persona té dret a pensar i opinar segons la seva pròpia convicció. El nostre respecte a les persones hauria d’arribar també aquí: considerar que tots tenim els mateixos drets, i respectar-los. 

DIJOUS

SOROLLS INSUPORTABLES
Escolteu aquest fragment d'una coneguda obra de teatre: "Una nit em va despertar un soroll que es repetia sense parar. Era el meu veí de dalt que es passejava, i les seves passes ressonaven pesadament sobre el sostre. Allò era insuportable! Cada cop em posava més nerviós! I no podia tornar-me a dormir. Aquelles passes m'obsessionaven. Vaig mirar el rellotge. Eren les dues de la matinada. Aleshores em va venir una gran ràbia! Jo havia d'anar a treballar molt de matí i necessitava descansar, dormir. I el meu veí es passejava sense aturar-se, sense cap consideració. I, com que no podia fer res més, vaig començar a maleir-lo, a desitjar-li tota mena de mals. Em deia: "Demà aniré a dalt i li trencaré la cara". Aleshores era jove i ho podia fer.
A l'endemà vaig pujar al pis de sobre, i només en aquell moment vaig saber que el fill del meu veí havia mort aquella matinada i en tota la nit l'afligit pare havia passejat en els seus braços el pobre nen, abrasat per la febre, com per a impedir que se li marxés, com si volgués infondre-li la seva vida, el seu vigor, perquè el nen no patís tant..."
Aquest text és d'una obra de teatre que es diu "La torre sobre el galliner". Tots hem passat moments de dificultat, de dolor, d’angoixa. Una actitud que hauríem de tenir és saber comprendre, saber disculpar. Comprendre vol dir tenir paciència, vol dir saber esperar, vol dir donar una segona oportunitat.
El contrari del comprendre és la precipitació en el jutjar una situació o una actuació. Normalment la precipitació ens porta a l'equivocació, a l'errada. La nostra convivència milloraria molt si tots tinguéssim en compte aquestes idees, si tots tinguéssim la voluntat de comprendre les actuacions dels altres. Moltes vegades, una dosi de comprensió contribueix a una convivència més agradable.

DIVENDRES

LES TRES PORTES

Una persona, d’aquelles a qui agrada fer safareig, va a un conegut seu, company de treball, a explicar-li una xafarderia sobre una tercera persona. El conegut li para els peus:
-No; abans de dir-me res, pensa en el que em vols explicar i mirem si passa per les tres portes... Si no és així, no cal que m’expliquis res.
L’altre li va contestar:
-¿Què vols dir amb això de les tres portes?
-Doncs molt senzill. La primera porta és la de la veritat. ¿El que em vols dir, estàs segur que és veritat, n’estàs ben informat?
-Home; a mi m’ho ha dit un conegut, que es veu que ho ha sentit dir a la dona d’un amic seu (no sabria dir-te qui), però no sé si realment és veritat.
-Doncs, si no saps si és veritat, no cal que em vinguis a explicar res. Però continuem repassant les portes. La segona porta és la de la bondat: el que em volies dir era amb la intenció d’ajudar a algú, o podria fer mal a alguna persona?
-Més aviat faria mal a algú, i no ajudaria a ningú.
-Aleshores, tampoc no vull que em diguis res. I la tercera porta és la de la necessitat: ¿és necessari que em vinguis a dir a mi això que em volies explicar?
-Doncs, realment no. T’he vist i se m’ha acudit explicar-t’ho, però necessari no ho és.
-¿Veus? El que em venies a explicar no passa per les tres portes; per tant, és millor que te n’oblidis i que ho deixis córrer; i a mi, sense aquestes condicions, no cal que m’expliquis res sobre aquesta persona ni sobre ningú.
Si les coses que diem dels altres, o les que sentim dir, les féssim passar per aquestes tres portes... Quants mals rotllos evitaríem, quants malentesos i disgustos no arribarien a donar-se... Però no sempre tenim prou sinceritat i valentia per fer-ho.